La injusta situació dels immigrants a Europa

Tot i la transcendència de la tragèdia de Mòria, considero que se'n parla poc. Hi ha moltes persones patint per sobreviure a una situació inhumana, i nosaltres passem pàgina massa de pressa. L'incendi, provocat o no, ha descobert la realitat d'una gran concentració de persones vivint en condicions pèssimes, i que ara s'intenten reallotjar en no gaires millors condicions.

Europa ha suspès en moltes coses, i també en migració. La resposta que ha donat i està donant a les demandes de la immigració del sud és escassa i poc afortunada. Qui reclama poder entrar a Europa no ho fa per caprici, sinó per necessitat, i amb l'excusa de no obrir de qualsevol manera la porta a tothom, aquestes persones s'encallen a l'entrada, vivint en males condicions.

Ni ens sentim representats pels actuals governants de la Unió Europea, ni aquests busquen solucions als problemes derivats per la desigualtat del planeta. La guerra i la fam i la misèria de molts pobles de l'Àfrica, fa que surtin desesperats en busca d'un món millor. Buscant pau i tranquil·litat, i reclamant els seus drets a viure com a persones lliures.

Les imatges que venen dels camps de refugiats no ens agraden, però serveixen per pressionar la nostra consciència, i cal que aquesta pressió la traslladem als nostres polítics, perquè siguin incapaços de viure sense remordiments per no haver solucionat un problema tan vital.

No deixem refredar la notícia, i recordem que avui encara hi ha massa immigrants patint per poder arribar a un lloc on establir-se, i poder treballar i menjar. No podem estar tranquils mentre Europa no trobi la solució a aquesta injustícia social.

Un govern que ni fa ni deixa fer

Espanya té un govern que va amb el peu al fre, però el pitjor de tot és que no fa ni deixa fer, i d'això em queixo. Aquesta actitud és típica d'aquell que vol ostentar el poder, però no té cap intenció d'actuar i sap que si cedeix se li acabaran els arguments per continuar ostentant aquest poder.

El govern espanyol ha deixat molt clar que les competències per admetre refugiats a l'Estat són seves i no hi ha iniciatives d'altres governs ni institucions que hi valguin, però una vegada ens ho ha donat a entendre, no mou fitxa i els refugiats continuen esperant.

Segons la plataforma Sotp Mare Mortum i la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona, el compromís assumit pel govern espanyol amb la Unió Europea va ser d'acollir 19.449 refugiats abans del setembre d'aquest any, i de moment només n'ha acollit 886, i és per això que les dues organitzacions han declarat que estant estudiant la possibilitat d'iniciar un procés legal contra el govern espanyol.

Aquesta pràctica i mentalitat centralista, ara del PP, però també del PSOE, és la causant de la desafecció de molts respecte l'Espanya imperativa. Sembla mentida que no s'adonin que amb la seva actitud no fan més que donar aire a l'independentisme. Quan vols fer alguna cosa i n'hi ha un altre que se t'avança i t'hi posa traves, t'empipa més o menys, però com a mínim veus que allò avança, però si l'única cosa que fa l'altre és privar-te d'actuar i es queda tan ample, només tens ganes d'alliberar-te d'aquesta força que basa la relació amb tu únicament en el domini.

Per cert, les declaracions de l'expresident Rodríguez Zapatero sobre els nostres prejudicis contra Susana Díaz, perquè és dona i andalusa, se les podia estalviar. Calladet és més maco. Tenim un reguitzell d'expresidents que fa fàstic!!!

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

No hi ha cap persona il·legal

Avui ens hem manifestat a Barcelona per reclamar justícia i una solució per a les persones que anomenem refugiats, però que fins ara només es tracta de persones retingudes a les fronteres d'Europa, malvivint i patint la insensibilitat dels nostres governs, la inacció sense escrúpols que ens avergonyeix.

No sé quants érem, perquè el nombre sempre oscil·la en funció de qui ho calcula, però us haig de dir que érem molts i teníem molt clar que el nostre govern, l'espanyol, és un irresponsable i no es mereix cap tipus de consideració ni respecte. No és l'únic govern d'un Estat europeu que negui l'entrada de les persones que han fugit de la guerra, però això no és excusa i tenim l'obligació de criticar-lo i exigir-li el compliment de la promesa feta d'asil als refugiats.

No només demanàvem l'acollida d'aquestes persones, sinó també s'han sentit crits en contra de la llei d'estrangeria que maltracta moltes persones que fa anys varen arribar al nostre país i no gaudeixen del respecte i drets més elementals. 

S'ha cridat contra un Estat que parla de persones il·legals i que nega el dret al treball, a l'habitatge, a la salut, posant tota mena de traves per dificultar la vida de cada dia dels immigrants. Tots hem caminat a pas lent donant suport a totes les reivindicacions dels menys afavorits, dels menyspreats per uns governants que incompleixen sistemàticament els seus compromisos.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Solidaritat enganyosa

Les mostres de solidaritat que aquests dies ens mobilitzen a signar en defensa dels refugiats que no deixen entrar, ens humanitzen, competeixen amb la individualitat, la fredor i a vegades menyspreu cap els altres, però malgrat tot sempre tinc els meus recels sobre el veritable sentit, el veritable valor de les nostres signatures i, sobretot, els meus dubtes d'unes contradiccions que intentem dissimular.

A algunes de les persones que aquests dies manifesten aquesta solidaritat als refugiats els preguntaria si saben què representa acceptar que vinguin a casa nostra aquests refugiats, si saben quina cultura tenen i quina religió practiquen, i si no tornarien a mobilitzar-se per tal d'evitar tenir una mesquita al costat de casa.

Perquè això ha passat i encara passa, és més, coincideix en el temps. Probablement persones que hauran signat el manifest a favor dels refugiats hauran assistit a una reunió a l'Ajuntament per pressionar l'alcaldessa perquè no permeti l'establiment d'una mesquita al seu barri.

M'agradaria que hi reflexionéssim i actuéssim d'acord amb els valors que diem defensar, i no fóssim hipòcrites per quedar bé davant dels altres.

Actituds de vilatans que ens avergonyeixen

Ens omplim la boca exigint justícia a les autoritats europees i criticant-los per la situació dels refugiats, però sortim al carrer per evitar que la comunitat musulmana d'Arenys de Mar instal·li una mesquita al nostre barri. Com ho anomenaríeu això? Hipocresia? Racisme dissimulat?

És insultant i que ningú em vingui a explicar històries! Aquelles persones que recullen signatures perquè les campanes de l'Església continuïn sonant, per què no en recullen perquè la comunitat musulmana pugui tenir un nou centre cultural i religiós sense que ningú els posi pals a les rodes?

Què farà l'Ajuntament de la vila? Donarà suport al moviment dels veïns insolidaris que demostren la seva actitud racista més primària? Confio que una de les coses que distingeixi a l'actual govern municipal sigui precisament la seva política social sense excepcions i lluny de posicions xenòfobes que tant critiquem quan ens parlen d'altres indrets, lluny de casa!

És defensable que qualsevol persona vetlli perquè la seva llar estigui en les millors condicions de salubritat, tranquil·litat i amb bons serveis al voltant. Ens pot preocupar que hi tinguem un bar o un supermercat a prop, també una sala de festes i fins i tot una mesquita, però hem de ser coherents i actuar sempre de la mateixa manera. És preocupant que aquestes actituds i mobilitzacions només passin per anar en contra d'una mesquita o un prostíbul. Caldria que tots plegats ens ho féssim mirar i donar la cara quan observem postures xenòfobes entre els nostres veïns.

Una crisi política europea que s'eternitza

A l'espera de l'onada de fred siberià que ens han anunciat per aquesta setmana no puc deixar de pensar en el fred que pateixen les persones bloquejades als camps de refugiats, i la insensibilitat manifesta dels polítics dels estats europeus. És vergonyós viure en aquesta Europa insolidària i responsable de la mort de víctimes innocents que han sortit de casa seva fugint de la guerra i la mort, per trobar-la, alguns d'ells, a l'Europa somiada.

Fa mal escriure tot això perquè et fa sentir fals i demagog, explicant-ho des de casa al costat del radiador, i arribes a entendre sortides desesperades de persones que varen intentar endur-se a casa refugiats, de manera il·legal. També les persones que responen a crides poc intel·ligents, però ben humanes, de recollida de roba per pal·liar el fred dels refugiats.

I fa ràbia reviure l'atac de la policia espanyola contra desesperats subsaharians quan intentaven arribar a la costa per salvar-se. Quinze d'ells varen morir i ningú va assumir-ne la responsabilitat, ni els policies que els varen disparar les pilotes de gomes ni el llavors ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández, que devia ser a missa pregant per la seva salvació.

Les autoritats europees no poden al·legar imprevisió quan fa molts mesos que sabien que això podia passar, si no es buscava una solució abans de l'arribada del fred. La por als moviments xenòfobs i a perdre la cadira del poder ha fet que els refugiats morin de fred i els partits xenòfobs continuïn creixent amb una expectativa de vots superior més que mai.

No és just que la ciutadania hagi de lluitar per salvar vides mentre els seus representants polítics se'n renten les mans i només procuren fer una bona campanya electoral per mantenir-se en el govern. Per què els necessitem si no són capaços de resoldre els problemes que causen víctimes humanes? Podem criticar el futur president nord-americà, però tenim molt feina a netejar la política europea que des de fa molt està en crisi.

Visca la democràcia i bon any!!!

Avui i demà toca desitjar un bon any, si pot ser millor que l'actual, encara que conscients que ho podíem haver passat pitjor, sobretot uns quants, aquells que no som ni refugiats ni estem malalts i tenim feina. Pensem que n'hi ha uns quants que necessiten que l'any 2017 els sigui més propici.

Un 2017 que caldria que afinés el concepte de democràcia. Quant veus què passa, per exemple, dins del partit polític de Rivera, C's, entens que seria impossible que amb majoria aquest partit pogués oferir una democràcia real. Un partit que no permet corrents internes contràries a la direcció. Se'm fa difícil diferenciar-ho d'una dictadura.

No només C's tenen problemes interns, perquè Podemos tampoc estan tranquils, però aquí el tema no és tant la democràcia interna com l'afany de liderar-lo, que si es fa bé resulta del tot legítim, però no sembla que sigui el cas.

D'altres, com el PSC, sembla que tenen molt clar qui ha de ser el seu líder, però no tant les relacions amb el PSOE, que els ha obligat a renunciar posicions que abans defensaven, com el dret a decidir i el referèndum. Tampoc se'ls permet optar al federalisme que amb tanta insistència han defensat des de fa molts anys.

Per a uns i altres cal desitjar-los una bona entrada d'any i coherència i servei a la ciutadania que és qui ostenta la sobirania. I per a tots nosaltres que puguem gaudir tot l'any de salut i felicitat junt amb tots els nostre amics i familiars. Bon any nou!

51 morts més a la Turquia kurda

Com que sóc un malpensat i no em refio gens de l'actual líder turc, el primer que he pensat quan he conegut la notícia de la bomba que ha produït 51 víctimes mortals i més d'un centenar de ferits, en un casament kurd, i veient que Estat Islàmic no ho reconeixia i en canvi el govern turc de seguida els acusava, ha estat que potser no es tractava d'un acte d'Estat Islàmic, sinó d'algú que no estima gaire els kurds.

Ja dic que sóc un malpensat i que probablement els causants d'aquesta nova tragèdia per a la població civil haurà esta el grup terrorista Estat Islàmic. Sigui com sigui, però les persones innocents, que en aquest cas estaven de celebració, són les víctimes que pateixen la guerra i el terrorisme amb la seva pròpia vida i la dels seus familiars.

Llegia avui la crònica de Bel Olid, per al diari ARA, des del camp de Vasilika, a Grècia, on entre altres coses explicava que no podia entendre que no obríssim les portes a tots aquests refugiats que malviuen en aquests camps i que l'única alternativa que se'ls ofereix és tornar al seu país que està en guerra. I acabava dient "No entenc que, molt tranquil·lament, puguem dir 'aquests no són dels nostres, aquests no són com nosaltres', i obrir la nevera, fer una cervesa. Fer com que no ens importa que morin en vida, a Grècia, ara".

Què podem fer nosaltres atès que el nostre govern i la majoria de governs europeus giren l'esquena a aquestes víctimes de la guerra? Una guerra que descaradament utilitza l'atac a civils. Ja no es tracta de víctimes col·laterals, sinó dels objectius dels atacs, tant de Rússia com del govern sirià.

Ja sé que el nostre govern té molta feina amb tot això del procés, i que tampoc no en té competències, però alguna cosa s'ha de fer, no? No podem continuar tan tranquils mentre hi ha tantes morts injustes!

Actualitat de l'illa de Nauru

En el mots encreuats d'avui demanaven el nom de l'illa on, a part de l'anglès, es parla el nauruà. La solució ha resultat fàcil ja que, amb les paraules horitzontals, fàcilment deduïes que l'illa s'anomena Nauru. La gràcia estava en saber on cau aquesta illa que no havia sentit mai anomenar. 

La solució es trobava en el mateix diari ARA, a l'apartat de notícies, on es deia: "Austràlia al punt de mira per abusos en centres de refugiats a l'illa de Nauru". Ja l'hem situat! Després he hagut de llegir tota la notícia. Segons sembla Amnistia Internacional ha denunciat maltractaments reiterats a persones que demanen asil i resideixen al centre australià d'immigrants de l'illa de Nauru.

La notícia s'estén amb detalls del que passa al centre, amb abusos i maltractaments. Això m'ha fet pensar en la situació del CIE a Barcelona, on hi havia un enfrontament entre l'ajuntament de la ciutat i el ministeri d'Interior. No sé com ha acabat, però suposo que el futur ambaixador espanyol al Vaticà, es deu haver afanyat a treure pit i demostrar que ell és qui mana.

Per cert, he llegit que s'han recollit signatures demanant que no sigui designat ambaixador. Jo no he tingut l'oportunitat de signar, i no sé què faria. Per a mi que el portin allà on vulguin i que no emprenyi gaire. Em sabrà greu pel Papa, però no crec que l'hagi de rebre gaire sovint. Potser s'emportaria algun disgust. No cal dir que pressuposo que la manera de pensar de l'encara ministre de l'Interior en funcions i el Papa Francesc es troben a les antípodes. Però ja s'ho farà, jo no l'haig de jutjar, sinó suportar-lo, de moment, com a ministre del govern espanyol (en funcions).

Una rècula de titulars preocupant

No em direu que no és surrealista llegir els titulars del diari d'un dia qualsevol. Avui no he pogut estar atent a les notícies i arribant el vespre a casa he fet una lectura transversal dels diaris digitals. Abans d'aprofundir en algun dels temes tractats he decidit escriure el post d'avui, reproduint alguns d'aquests titulars.

"Multa de sis milions pels fasos autònoms de les empreses subcontractades per Telefònica". És un tema greu que afecta moltes persones i precisament les més vulnerables. És la manera de tenir mà d'obra barata. Les subcontractació no pot ser l'amagatall dels contractes fraudulents. L'Administració, i en aquest cas Telefònica són corresponsables d'una mala gestió en la contractació laboral a càrrec de les empreses subcontractades.

"FernándezGate: Ni el ministre ni De Alfonso han denunciat les filtracions perquè prefereixen que no s'investiguin". Molts espanyols han beneït l'actuació irregular d'un ministre, perquè contra Catalunya tot s'hi val! 

"Anticorrupció implica 20 persones a la trama que va desviar 82 milions de l'AVE". Més medalles per a una empresa (Adif) que a Catalunya ens té fregits.

Una d'amable: "Chen Yansheng: tenim la missió de construir el millor club d'Espanya". Ja li dic al meu sogre, que és perico, que aquest any l'Espanyol farà por!

"Un entrenador de tenis taula, expulsat per animar el seu jugador en català". Perquè en prenguin nota des de C's. Segur que des d'Espanya es deu trobar la cosa més lògica del món. Com s'atreveix aquest entrenador a parlar en català? On s'és vist!

"El president d'RBA accepta haver defraudat 2,3 milions d'euros a Hisenda". En aquest cas es recuperen els diners. Això no ho veiem cada dia!

"De Alfonso va pagar amb diner públic els viatges a Madrid per reunir-se amb Fernández Díaz". No sé si es poden considerar viatges de treball. En tot cas em sorprèn el subtítol: "L'excap l'Oficina Antifrau va gastar 1.500 euros en els dos desplaçaments".

"Dinamarca ja confisca diners i pertinences als refugiats per pagar la seva estada al país". No sé què puc afegir-hi.

"Un sindicat de vigilants privats reclama 9.100 euros al Govern per obligar-los a dur plaques en català". Com pot ser tan cruel el Govern i torturar d'aquesta manera els pobres vigilants privats? Justícia!!!

"El jutge arxiva la denúncia contra Endavant pel cartell del petó entre la 'Moreneta' i la 'Geperudeta'". I el pobre cardenal Cañizares què? No ha servit de res el rosari de desgreuge?

No cal que continuï, oi? Es veu bé la diversitat i riquesa dels nostres valors i què ens interessa i mobilitza!

Cop d'efecte del Papa Francesc

Una de les notícies d'avui és l'anada del Papa a l'illa de Lesbos i el fet que n'ha marxat amb tres famílies de refugiats. Algú podrà parlar d'anècdota, però no podem deixar de denunciar l'actitud dels dirigents europeus, entre els quals destaca l'impresentable Rajoy.

L'altra dia la diputada del PP al Parlament català, Dolors Montserrat, defensava Rajoy com a lògic dirigent a ser nomenat president del govern espanyol. És cert que el seu partit polític va guanyar les eleccions, amb molta diferència respecte al segon classificat. També és cert, però, que va perdre la majoria absoluta i això l'obligava a pactar. Hi ha moltes coses que no sap fer el senyor Rajoy, i una d'elles, i molt important, és dialogar i pactar. 

De fet és normal que una persona que ha actuat durant quatre anys amb prepotència i menyspreant els altres partits polítics, sense necessitat de practicar el diàleg ni les negociacions, quan li fa falta no ho sàpiga fer. El que no es pot acceptar és que el seu partit exigeixi que els altres li donin la presidència pel simple fet d'haver guanyat més escons. En un sistema parlamentari com el nostre on els ciutadans voten els seus representants al Parlament i no el president, cal esperar que l'escollit sigui qui tingui capacitat per recollir la majoria de vots dels parlamentaris, cosa que de moment el senyor Rajoy ni tan sols ho ha intentat.

Mentre la Dolors Montserrat defensa Rajoy, el Papa visita Lesbos i li dóna una lliçó com a persona i com a primera autoritat d'un país europeu. Per cert, Rajoy, que va afirmar que només assumiria responsabilitats per actes propis o de persones designades per ell, té una bona oportunitat de ser coherent per primera vegada.

Un govern indecent que ni fa ni deixa fer

El govern espanyol no és només insensible vers les persones amb més dificultats, sinó que al mateix temps lluita en contra dels seus drets. Ens trobem amb un govern de l'Estat que no tan sols no actua, sinó que tampoc deixa actuar els altres. El Tribunal Constitucional, a més, li dóna la raó i fa que el greuge sigui encara més gran. 

Ahir es va saber que el Tribunal Constitucional prohibeix al govern català garantir el subministrament de llum i gas a les famílies vulnerables. La Llei de pobresa energètica, suspesa en el moment que el govern espanyol la va recórrer, ha rebut la sentència d'anticonstitucional per manca de competències.

Podria entendre que una llei es suspengués si és injusta, però pel tema de les competències no s'entén, tenint en compte que el govern espanyol, que sembla ser que és qui pot legislar-ho, no mou fitxa i permet que les famílies vulnerables puguin quedar sense subministrament elèctric o de gas. 

El govern català assegura que malgrat la sentència en contra, garantiran que ningú quedi sense subministrament per dificultats de pagament.

Ens trobem, doncs, en unes disputes absurdes sobre competències i no solucionem els problemes de les persones que tenen dificultats. L'altre dia parlàvem dels refugiats on l'única cosa que preocupa al govern espanyol és que el govern català s'hagi atrevit a oferir-se a Europa per acollir refugiats, veient que des de Madrid no es fa res. Ara el govern espanyol deurà està molt content veient que el Tribunal Constitucional els dóna la raó, però si tinguessin un mínim de decència s'avergonyirien del que estan fent, o millor dit, del que no fan ni deixen fer.

No podem girar l'esquena al Pakistan

La crueltat de la guerra permanent a qualsevol racó del món fa que perdem la nostra sensibilitat. Només les morts properes ens fan trontollar, però voldria saber quantes persones del nostre món occidental s'han estremit al conèixer que un atemptat al Pakistan havia causat un mínim de 72 víctimes.

També és cert que no n'hi ha prou amb compartir el dolor de les víctimes i familiars, sinó que hi podem fer alguna cosa més. Som molt eloqüents lamentant les morts del terrorisme i molt callats a l'hora de denunciar els governs d'arreu del món que contribueixen a mantenir la flama de la guerra, venent armes o donant suport d'amagat als criminals.

És evident que un continent com el nostre, incapaç de donar una sortida al conflicte dels refugiats, és impotent o no fa res per evitar la guerra en els països dels desplaçats. Lloem les iniciatives de voluntaris acudint a l'illa de Lesbos, però no denunciem de manera suficient la impassibilitat del nostre govern. 

Recordeu la moguda al voltant de l'acollida de refugiats? Quants n'han acabat arribant? Per què no n'hem vist ni un? 

Aquests dies he pensat molt en el paper dels dirigents polítics, tant a escala municipal com estatal, i no em serveixen les excuses d'alguns d'ells, sobretot quan afirmen desconèixer la realitat. Un polític amb responsabilitat de govern ha de conèixer l'administració que controla i és responsable de tot allò que allà hi passa, si més no responsable polític i això té un preu que ningú pot defugir-ne.

L'exemple que ens ha donat l'actual president en funcions espanyol és la demostració més evident del que no pot fer ni ser un polític responsable. No cal defensar o excusar-se en que l'alternativa pot ser igual o pitjor, ja que el sol fet de treure's de sobre la responsabilitat d'una mala gestió és motiu suficient per renunciar a continuar governant.

Vivim uns anys difícils i ens falten bons polítics, però la resta d'humans no ens en podem rentar les mans. La nostra actuació també ha de ser analitzada amb la prova del cotó.

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

Europa acull o requisa els refugiats?

Se'm fa difícil imaginar com acabarà el tema dels refugiats del nord d'Àfrica. Darrerament se'n parla menys que a finals de l'any passat, però no per això la seva situació és millor que abans. Aquests dies ha estat notícia el fet que Dinamarca, primer i ara Suïssa han aprovat requisar els diners i objectes de valor dels refugiats. Ara resultarà que no tan sols no se'ls ajudarà, sinó que els països acollidors es convertiran en rapinyaires.

Se'ns ha dit que només les persones amb alguns recursos han pogut sortir del seu país en guerra. Que alguns, amb més diners, han pogut arribar més al nord d'Europa, mentre que els altres es quedaven als camps de refugiats. Ara sabem que els que han arribat a països com Dinamarca o Suïssa, l'estat acollidor els requisa el poc que els ha quedat del seu llarg i tortuós viatge.

¿De qui s'hauran d'acabar refiant aquestes persones obligades a marxar de casa seva per la guerra i la fam? I aquestes persones són les teòricament més afortunades.

Ja sé que el senyor Rajoy té molta feina per aconseguir conservar el govern, i que nosaltres acabem de viure tres mesos monotemàtics i que ara tot està per començar, però potser seria convenient obrir els ulls i les mans, i trobar solucions reals a la situació d'aquestes persones abandonades per tothom.

Quan es va començar a parlar de l'arribada de refugiats i la necessitat que tots els estats europeus organitzessin un pla d'acollida, tots els governs es varen posar a organitzar les estructures per fer-ho efectiu, però ha passat el temps i el més calent és a l'aigüera. I no em refereixo a que els refugiats no han arribat a Espanya, que potser no hi tenen cap interès, sinó que ningú sap què passarà.

El que no em podia imaginar, però és la reacció de Dinamarca i Suïssa en la benvinguda dels seus refugiats. Necessito que algú m'ho expliqui i m'ho faci entendre, perquè d'entrada penso que és un frau a gran escala.

El missatge del cardenal Cañizares no surt a l’Evangeli

Ja sé que avui tocaria parlar de la manifestació en suport al president del govern català en el moment de declarar com a imputat pel procés participatiu del 9N, i de la reacció de la Fiscalia General de l'Estat defensant la independència de la Justícia. Em fa tanta vergonya i al mateix temps fàstic, que prefereixo deixar-ho per a un altre dia.

No menys vergonya sento, com a catòlic, quan escolto del cardenal de València les seves declaracions contràries a l'Evangeli. Em refereixo quan parla de l'acollida de refugiats. Només se m'acut pensar que Déu ens ho posa difícil perquè realment creguem amb fe i convenciment. Les mateixes dificultats que procura al Papa davant d'una resistència retrògrada a la seva voluntat d'obrir al món la institució caduca que s'arrossega des de fa tants segles.

Que ningú menystingui les dificultats ni els problemes que suposa rebre els refugiats sirians i d'altres països en guerra. No és un conte de fades, ni les solucions vénen rodades. Això, però, no té res a veure amb el discurs de la màxima autoritat de l'Església a València, que actua com un Rouco Varela qualsevol.

No puc dir que el debat del sínode d'aquests dies no em deixi dormir, però sí que m'agradaria que servís per normalitzar una situació que molts vivim en total naturalitat, bàsicament perquè mirem més enllà d'unes normes fetes pels homes, encara que portin birret i solideu. Res del que ens puguin dir ens podrà distanciar del veritable camí, però sí que s'agrairia més estimació i no tant rancor.

El prioritat d'avui era veure el Barça a Roma

El gran problema d'avui no el trobem a la frontera d'Hongria amb Sèrbia, tampoc en les reaccions a la trobada del Cercle d'Economia, ni en la inseguretat dels discursos de Junts pel sí o el senyor Baños al Telenotícies. El problema d'avui és no haver pogut veure el partit del Barça a Roma.

Crec que he entès el que passa amb els drets de retransmissió, i penso que hi ha gent que té motius per estar enfadat, com és el cas dels clients de Canal+ que han passat de poder veure-ho tot a perdre's partits com el d'avui.

Sé que puc semblar molt demagog contraposant la possibilitat de veure un partit de futbol amb els problemes de centenars de milers de refugiats en el seu tortuós camí cap a la llibertat, però, sense abusar-ne, crec que és important que hi pensem una mica.

Potser si ens acostumem a no veure els partits del Barça, ens entretindrem més en aspectes socials i serem més sensibles amb els problemes bàsics de moltes persones de països llunyans, però també del costat nostre.

Per cert, en la mini entrevista del Telenotícies de TV3 al cap de llista de la CUP he vist una persona molt convençuda i convincent. No enganya ningú i deixa molt clar qui no el votarà. Penso que molts sobiranistes d'esquerres poden sentir-se atrets per la claredat del missatge i la ruta a seguir.