Reconeixement a la tasca de les entitats

Avui, mentre participava a l’Assemblea anual de socis de l’Ateneu, pensava que és positiu que en un acte com aquest hi assistís més d’un 10% dels socis de l’entitat. Podria semblar que són pocs, però si ho comparem amb les xifres de la majoria d’entitats estic convençut que estaríem per sobre de la mitjana. El fet de participar-hi serveix per donar suport a unes persones que dia rere dia treballen per a l’entitat, desinteressadament i fent possible que s’organitzin molts actes, amb una gran participació de socis, però també vilatans desvinculats de l’Ateneu, i que es beneficien de la seva activitat i dinamisme.

    Arenys és una vila rica en associacions, i aquestes són la base d’una bona convivència. Sense elles els problemes que notem a l’espai públic serien encara més greus, i la vida social i cultural no seria tan rica. Les entitat estalvien esforços i recursos a l’administració local, i aquesta, d’una manera o altra, ho ha d’agrair i gratificar. 

    Em fixava en els actes que organitza l’Ateneu i observava que hi assisteixen persones de poblacions veïnes, la qual cosa fa que encara sigui més rica i interessant tota l’activitat que s’organitza a la vila. Aquest poder de reclam segur que també ens afavoreix a nivell comercial i econòmic i això és important que es tingui en compte més enllà de l’entorn associatiu i cultural.

    Massa sovint l’administració pública ha menystingut la cultura i la tasca del voluntariat que lidera les entitats, sense adonar-se de la significança d’aquest sector. És important que es valori i que es doni un cop de mà a les entitats per empoderar-les i facilitar-los la seva tasca, tenint en compte el que representa i l’estalvi que genera a l’administració.

    Cal donar les gràcies a totes les persones que fan possible que la vida associativa de la nostra vila sigui tan rica i viscuda. Donem-los tot el nostre suport i gaudim de les seves plataformes per enriquir-nos culturalment i social.

Polítics mediocres

M'ho heu sentit dir moltes vegades i penso que no vaig errat. Col·locar tots els polítics en el mateix sac és un error i una injustícia. Hi ha polítics que es mereixen ser reconeguts com a vàlids i és una llàstima que per culpa d'altres la gent els critiqui, encara que sigui generalitzant.

És cert, però que el nivell general ha baixat molt. Si més no aquesta és la impressió que tenim persones amb una certa edat i que fa molts anys que hem anat seguint la política, amb més o menys implicació. Sempre votant, amb el risc que després t'hagis de penedir de la teva decisió.

En aquests moments se'm fa difícil trobar un partit polític català a qui donar-li suport perquè ens tregui de l'atzucac on ens hem enfonsat des de fa temps. Seria, doncs, la millor ocasió per canviar el sistema electoral i poder votar llistes obertes. Segur que trobaríem entre tots els polítics que es presenten aquelles persones que ens mereixen confiança i que els podem donar el nostre vot.

Aquesta possibilitat no existeix i em fa l'efecte que jo no l'arribaré a veure mai. No només no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral catalana, sinó que a més som incapaços de valorar la possibilitat d'acostar més els polítics a les persones que els voten.

Els partits polítics són massa forts i estan massa interessats en presentar llistes tancades. Ells s'encarreguen de confeccionar les llistes i posar-hi les persones més fidels als líders dels partits, per aferrar-se al càrrec i continuar vivint de la política. Ja no es tracta de trobar persones capaces de governar, sinó fidels que mai et fallaran.

A les xarxes socials hem pogut veure com molts polítics han caigut a la trampa de participar-hi, intentant justificar moltes vegades allò que no és justificable, i emprant expressions i raonaments molt mediocres. Així és com demostren la seva vàlua personal i professional. La llàstima és que les relliscades no els perjudiquen, sinó que fins i tot els avalen per quedar-se més amunt a les llistes dels partits polítics.

Fa temps que demanem un pas al costat de molts dels polítics implicats en el Procés català. Crec que farien un gran favor al país. Retirar-se a temps no vol dir necessàriament acceptar la derrota, sinó simplement reconèixer que ja no els queda més corda i en tot cas els podem agrair els serveis prestats. 

Felicitacions a la Marta Mitjans

Ahir una bona colla d'arenyencs es varen reunir al centre cultural del Calisay per seguir en directe la cursa final dels 800 metres femení en categoria sub-18, que tenia lloc a Jerusalem, i on hi participava l'atleta arenyenca Marta Mitjans. La il·lusió de molts era poder-la veure guanyar la cursa, pujar al podi, o simplement meravellar-se de l'esforç que suposava arribar a una final europea. Finalment la Marta va acabar en setena posició, la qual cosa no li resta mèrit a tot el seu treball.

Perquè acostumem a veure els finals, els dies de les curses, però no seguim la feina diària que suposa per a una atleta com la Marta aconseguir tants èxits com és el seu cas. A vegades sembla que els premis o els bons resultats vinguin rodats, sense dificultats. Al darrere d'una cursa exitosa hi ha un treball constant i un sacrifici diari per anar millorant resultats i aconseguir si més no arribar a participar en aquests campionats que no són fàcils d'aconseguir.

Algú podria sentir-se desil·lusionat després de veure el resultat d'ahir. Potser massa arenyencs creien que una campiona d'Espanya podia assolir un millor resultat europeu, però no podem oblidar que al món hi ha moltes atletes que treballen fort per assolir bons resultats, i que no és fàcil arribar a ser de les primeres.

Però hi ha una altra cosa molt important, i és l'edat de la Marta. Amb només 15 anys ha guanyat molts premis i ha pujat moltes vegades al punt més alt del podi. Això no ho pot dir tothom, i encara menys pensant que té una llarga carrera per endavant.

Hem de felicitar la Marta per tot el que ha fet fins ara, agrair-li que porti el nom de la vila més enllà de les nostres fronteres, i que tingui la disciplina i voluntat de sacrificar-se dia rere dia per anar aconseguint millorar la seva marca personal. No veiem què fa cada dia, però ens ho podem imaginar, i per això li ho hem d'agrair i encoratjar-la per tirar endavant orgullosa de la feina feta i de les possibilitats de futur que té i que de ben segur podrem celebrar en altres ocasions. Bona feina i gràcies Marta!

Pujada al castell de Burriac

Avui hem fet una escapada al castell de Burriac. Un dia de cada dia resulta molt gratificant, perquè et trobes gairebé sol, gaudint de la natura no gaire lluny de casa, del brogit que els humans provoquem als pobles i ciutats. El matí era radiant i el sol encara no tenia la força que aquests dies ja es fa notar i que fins i tot t'aclapara. 

Hem sortit abans de les 8h del matí, per poder arribar a les 10h a casa. Simplement un pujar i baixar, per fer exercici i aprofitar les vistes sobre el mar, i poder dir que mentre la gran majoria de la gent està treballant, tu pots gaudir de festa i llibertat de moviments.

És bo, en moments que estem tan atabalats amb les notícies que ens arriben de la guerra d'Ucraïna, però també de les picabaralles al Congrés de Diputats espanyol, o de la manca de resposta dels partits independentistes a la interlocutòria del TSJC sobre el 25% de castellà a l'escola, poder gaudir del temps lliure i aïllar-te per uns moments de tot aquest soroll que et pressiona.

Arribant a casa, però, hem sabut que a la línia de tren del Maresme hi havia hagut un nou atropellament, molt probablement a causa d'un suïcidi, un fet que es repeteix massa sovint. La nostra societat necessita millorar, i hi ha massa gent que s'ho passa malament, que no pot aguantar la pressió que rep. Algunes persones decideixen posar fi a la seva vida en no aguantar més.

Hem d'aprendre a viure la realitat, el present i donar gràcies de tot allò que tenim. Hem de valorar-ho tot, perquè les petites dificultats que se'ns presenten sovint, no arribin a condicionar-nos fins al punt de llençar la tovallola.

La passejada matinal d'avui, ens ha donat força per a la resta del dia, i hem agraït tenir la sort de poder-ho aprofitar, poder gaudir del paisatge tan proper i que encara es conserva prou bé, malgrat les destrosses que acostumem a fer i veure. 

Mercè, sé que no t'oblidaràs de nosaltres

Avui hem acomiadat la Mercè, ahir a la matinada se'n va anar, amb tota la discreció que ha estat la seva manera de treballar, però quin treball! No és estrany que avui l'església de Sant Domènec fos plena de gom a gom. El teu discret treball ha arribat a molta gent, molta més de la que ens podíem imaginar.

Ara t'hem entès i t'hem plorat. T'has entregat als altres des del primer dia. La teva vida no s'entén sense els altres, beneficiats de la teva simpatia, de la teva ajuda, de la teva entrega. Una mostra que això no és un discurs qualsevol ha estat l'espontani que ha sortit a parlar de tu, que ho ha fet en nom de tots aquells "que mai posaran els peus en un lloc com aquest", que t'ha agraït tot el que has fet per aquells que més ho necessitaven. O bé les paraules de la germana vedruna: que ens ha comentat com t'anomenaven aquells a qui tractaves: "la monja dels diumenges".

La teva vida ens demostra que no cal ser un xavacà perquè la gent s'adoni que hi ets. Tu has estat la persona més discreta que he conegut, que no s'ha desentès dels problemes que patia la gent del teu voltant. Ho has donat tot, perquè això era el que et feia feliç. 

En un món que viu un temps tan difícil, amb tanta agressivitat, però sobretot amb tant egoisme i individualisme, tu has destacat sense cridar l'atenció. T'ha conegut qui et necessitava i no has anat a buscar cap més recompensa que la gratitud que has obtingut per comprovar que la teva ajuda era resolutiva. 

No has rebut cap medalla pel teu comportament, però has tingut la gran sort de gaudir fent el bé entre nosaltres. Avui t'hem dit adéu i el nostre egoisme ens ha fet pensar que t'hem perdut, però fins i tot avui, que eres de cor present a l'església de Sant Domènec, ens has fet feliç i aquesta felicitat ens durarà per sempre.

Gràcies Mercè pel teu exemple humà, en un món en què fan falta moltes persones com tu, per aconseguir fer justícia i assolir la pau interior que tant necessitem.

El meu petit homenatge al defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Aquesta setmana entrant en Manel Pou deixarà d’exercir de defensor del ciutadà a la nostra vila d’Arenys de Mar, després de deu anys i una pròrroga de tres mesos. Sembla ser, però, que el Consistori encara no ha consensuat qui serà el seu successor. I això per què?

En les dificultats per trobar un nou defensor o defensora del poble hi ha la prova del veritable valor de la tasca feta per en Manel. La seva feina l’ha omplert perquè en Manel és així, una persona desinteressada personalment, que ho dóna tot als altres. Aquestes característiques no són exclusives, però sí que no acostumen a abundar.

Donar-ho tot per a un Arenys més just i només a canvi de la satisfacció per la bona feina realitzada no és un fet que gaire gent estigui disposada a realitzar. El defensor del ciutadà a Arenys, no només no té un sou, sinó que ni tan sols té ajuda administrativa com passa arreu. Probablement el culpable sigui el mateix Manel, per posar per davant altres necessitats a les pròpies per exercir més còmodament les seves funcions.

De síndics o defensors del poble n’hi ha una bona colla, però Arenys ha tingut la sort de comptar amb en Manel, que això aviat és dit. En Manel no necessita gaires homenatges ni reconeixements, perquè la seva feina l’omple suficientment i el fa feliç. Ajudar els altres és la seva missió, no pas des d’ara, sinó al llarg de la seva vida, en tots els àmbits on ha estat.

És per això que quan ara fa uns deu anys el nostre grup municipal, en el govern, va proposar en Manel Pou com a defensor del ciutadà a la nostra vila, teníem molt clar que era la persona ideal, i les seves exigències perquè fos una proposta de consens, no varen suposar cap impediment perquè el Consistori en Ple el nomenés Defensor del ciutadà.

Moltes gràcies Manel per la teva tasca desinteressada i eficient. Mai ningú no t’ho podrà agrair suficientment, ni hauràs rebut el reconeixement que et mereixies. Els diferents equips de govern amb qui t’has enfrontat no t’han fet prou cas, però això no ha estat impediment perquè continuessis treballant per als menys afavorits, per a aquells que l’administració municipal no els feia prou cas. Moltes gràcies Manel!

Veneçuela, tot en nom del poble!

Avui mentre mirava les notícies de Veneçuela a través del 3/24 he pensat en les estructures de poder i en tot el treball de filigranes per mantenir-lo sense perill de sortir-ne escaldat. Una mica, penso, és com la corrupció. Una persona sola corrupta és impossible, necessita col·laboradors que li defensaran la seva corrupció a través del benefici que en trauran. És allò d'untar qui t'ha de salvar.

En política, als partits polítics, si un vol ser al capdamunt ha de procurar-se la gent que el catapultarà i saber-los agrair el seu esforç amb càrrecs i poder. En el món de la corrupció segur que també va per aquí.

Em fixava amb en Maduro, el seu president, i pensava en el concepte que en tinc d'ell, però em xocava veient tots els comandaments militars i civils fent-li costat. Aquests, tenien sentiment patriòtic o la butxaca plena gràcies a ell?

Podem considerar Maduro un boig o un curt de gambals, però... i tota aquella altra gent? també ho són? El consideren un líder a seguir? N'estan convençuts o bé s'apunten a allò que els mereix més confiança?

No sé què passa a Veneçuela, perquè tota la informació que tinc em ve filtrada i es fa molt difícil saber què hi ha de veritat i fins on, però si són certes les imatges que veiem, és molt trist que estigui passant, perquè al final qui més hi surt perdent és la població més humil.