Com era d'esperar el TC ha actuat en format de mínims i ha deixat per a més endavant entrar a fons en possibles suspensions i condemnes. De moment respon a la demanda del govern espanyol amb una mesura que pretén aturar el procés independentista, encara que estic convençut que són conscients que la cosa no acaba aquí, ni per un costat ni per l'altre.
Com en el joc d'estirar la corda entre dos equips, la força no està del tot equilibrada, però sí suficientment com perquè encara ningú cedeixi la corda. En un costat hi ha uns nois molt ben cepats amb les mans gruixudes i preparades per engrapar la corda. Disposen de molta claca que no només els anima, sinó que escridassa l'equip contrari. A l'altre costat hi veiem uns nois aparentment més febles, que amb prou feines poden sostenir la corda, però sembla que hi posen ganes. Sí que és cert que alguns, a vegades, sembla més que facin nosa que no pas hi ajudin, però al final és la suma de tots la que compta.
Expectants com en una partida de tennis, movent el cap d'una banda a l'altra, esperem el desenllaç que cada vegada s'ajorna més i més. El xou que la política espanyola ha estat incapaç d'evitar i ha judicialitzat no fa l'efecte de resoldre's ni a curt ni a llarg termini, i ambdós contrincants tenen l'esperança d'acabar guanyant. A costa de què?
Només amb el convenciment que hi ha prou gent al darrere per donar suport al Govern i al Parlament català, es pot continuar insistint amb el procés constituent. Aquesta força no pot decaure si no es vol acabar deixant anar la corda, i és per això que la CUP ha de deixar de jugar i posar-se seriosament a treballar per als objectius que diu defensar.
