Ideologia i gestió

Política no és només ideologia, sinó que hi ha un component de gestió molt necessari que sovint s'oblida. Els polítics que es mouen per l'administració local ho entenen una mica més, perquè en aquest nivell la gestió és bàsica, encara que no agradi sentir-ho a dir als més ideòlegs, els més ferms defensors de la ideologia. Però no és tan sols a l'administració local on la gestió té un pes important que es deixa massa de banda, també a l'autonòmica i a l'estatal. I la prova que és important i que no té la consideració que caldria per part de molts polítics és la queixa constant per una mala gestió i el desencís de cada vegada més electors.

    A Catalunya tenim un exemple molt clar de mala gestió. Em refereixo al servei de Rodalies. Els milers d'usuaris estan farts de patir-ne les conseqüències. Hi ha una falta greu d'inversions per posar les línies en solfa, però també hi ha una gestió pèssima i una desconsideració vers els usuaris que caldria denunciar. Probablement seria necessària una revolta de l'estil boicot a les eleccions fins que no es trobin solucions definitives. Repeteixo que hi fa falta molta inversió, però també aprendre a gestionar-ho bé.

    El traspàs de la gestió de Rodalies a la Generalitat de Catalunya és més necessari que mai, però us haig de confessar que no és cap garantia de grans millores. La prova està en tots aquells serveis de competència autonòmica i que no acaben de rutllar. L'atenció ciutadana, la informació i la simplificació dels tràmits administratius no són cap bon exemple d'una bona gestió pública dels serveis.

    I tot això ho diem i pensem mentre els nostres polítics s'estan jugant el futur, prometent molt, però amb una motxilla molt pobre de la feina feta, de la feina ben feta. Resulta que tot el que no s'ha sabut fer durant més de tres anys, ara té fàcil solució. Ara ens ho resoldran, si els votem.

    Necessitem bons gestors. Uns polítics que sàpiguen què tenen entre mans, i col·loquin a les millors persones per servir la ciutadania tal com ens mereixem. I el primer que s'ha de fer és escoltar. Avui llegia un articulista que es preguntava si tot no aniria millor si els nostres polítics utilitzessin el servei de Rodalies. No sé si en són usuaris o no, però no crec que sigui necessari per entendre i saber que el servei no funciona, com no funcionen tants d'altres. I podríem posar molts exemples, però se m'acaba el temps i l'espai. Us plantejo que penseu bé en el funcionament del Departament d'Educació. Aquí hi ha molta feina a fer, però sobretot, molt bona feina. Que s'ho facin mirar!

Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

Què passa amb Consum estratègic?

El web de l'ANC on es presentava la campanya de boicot a les empreses de l'IBEX ha estat tancat per instàncies del Jutjat mercantil número 11 de Barcelona, arran de la denúncia presentada per Foment del Treball Nacional, que presideix el senyor Josep Sánchez Llibre. Des d'Octuvre se'n fan ressò per ajudar a difondre tot el muntatge que ha servit per deixar fora de joc la campanya de l'ANC.

La campanya d'ANC pretenia animar els catalans a desvincular-se d'una sèrie d'empreses que havien col·laborat amb la repressió contra l'1 d'octubre. La idea era que deixéssim de treballar amb aquestes empreses i en contractessin d'altres més afins als nostres interessos com a poble lliure.

Al marge de tot l'entremat que explica Octuvre, i que n'hi ha per llogar-hi cadires, hi ha el tema de la llibertat d'expressió que una vegada més es posa en dubte. Considero que el cas que es fa a Foment del Treball és interessat i que no s'ajusta a dret. Entenc la demanda de Foment del Treball que defensa els interessos dels seus associats, però no comparteixo la resolució del jutge quan ordena tancar el web de l'ANC.

Crec que tinc tot el dret a manifestar-me públicament contra unes empreses o si més no aconsellar la contractació d'unes altres empreses que em mereixen més confiança o m'hi senti més identificat. Desconec el contingut de la campanya de l'ANC, i per tant no puc entrar en detall a discutir la seva idoneïtat, però si és el que explica Octuvre en el seu vídeo, entenc que la campanya hauria de ser respectada i que la gent que ho vulgui, en faci el cas que consideri més apropiat.

El més important de tot plegat és fer veure a la gent que hem d'intentar ser el més coherents possibles, i no decidir a la lleugera, sinó procurar prendre les decisions d'una manera raonada i lògica d'acord amb la nostra manera de pensar. I està bé que hi hagi qui t'ajudi a fer aquesta reflexió. De la mateixa manera que evito entrar en un restaurant si no hi ha la carta en català, també m'agrada escollir l'empresa elèctrica, de gas o telèfon que considero que respecta millor la meva manera de ser i pensar.

Hem d'exigir poder-nos expressar lliurement sense cap tipus de pressió ni amenaça. No sé si el senyor Sánchez Llibre pensava el mateix que ara, quan s'asseia en un escó del Parlament català per Unió Democràtica de Catalunya. Estic segur que els fundadors del partit ara estarien més a prop de les tesis de l'ANC, en quant a aquesta campanya, que no pas en les del Foment del Treball del senyor Sánchez Llibre.

Gonzàlez-Cambray no acaba de trobar la manera

No és bo que es boicotegi un acte públic i no es deixi parlar la gent. Una cosa és criticar una actuació i l'altra no permetre que tingui lloc un acte, per més que l'orador no sigui del teu gust. El que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, on representants sindicals del professorat varen impedir que se celebrés un acte on hi havia de parlar el conseller d'Educació, no pot agradar ningú, encara que tingui alguna explicació.

Puc entendre que el conseller estigui molest i es defensi contra els representants sindicals, però al mateix temps seria bo que reflexionés per entendre per què passa això. Què ha fet que les circumstàncies l'hagin portat a aquesta situació. La reacció dels sindicalistes no és casual, sinó que té una història que caldria valorar.

Al conseller se li ha demanat la dimissió per uns fets que, al meu entendre, tenen més pes en la forma que en el contingut. La manera com el conseller va anunciar els canvis per al nou curs no va ser la millor manera de gestionar una conselleria, i això li han fet pagar els sindicats i, pel que es veu, hi continuen insistint. No es pot anar per la vida amb xuleria i menysteniment dels altres. S'ha de cuidar les formes i tenir en compte tothom, la qual cosa no vol dir deixar de marcar el camí amb el risc de no acontentar tothom.

De les mesures anunciades s'ha fet marxa enrere o matisat moltes d'elles, i malgrat tot els representants sindicals continuen contra el conseller. No va agradar la manera que va utilitzar ni les paraules que va dir contra el professorat, però sobretot contra els representants sindicals. Ho ha repetit més d'una vegada: els sindicats no representen el professorat. Els directors dels centres també s'han manifestat, i no ho acostumaven a fer. Alguna cosa no funciona, i el conseller no acaba de trobar la manera de resoldre-ho. Plantant cara i menystenint els altres no és la millor manera de solucionar els problemes.

És per això que, tot i no estar d'acord amb el que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, puc entendre per què passa, i penso que o bé canvia d'actitud o la polèmica s'eternitzarà. Els representants sindicals potser no representen totalment el professorat, però és el canal que està previst per dialogar, en aquest cas amb la conselleria d'Educació. No crec que sigui la millor manera d'actuar, continuar insistint que els sindicats no representen el professorat. Seria bo que hi reflexionés una mica més, i canviés d'actitud. Tothom vol el bé per als nostres alumnes, i els professors són la clau per al seu futur. Els hem de cuidar i entendre, i això s'ha de fer amb humilitat i esperit de servei i no a cop de sentències i menyspreu.

La revolta dels ajuntaments

Sempre he dit que l'administració local és la més castigada de totes les administracions públiques. És la més propera a la gent, i per tant qui la coneix més gent, però també qui rep més crítiques quan les coses no van bé, i les altres administracions sembla com si li fessin un boicot, si més no la tenen molt desatesa.

Això es veu per poc que t'aturis a mirar el funcionament de l'administració pública en tots els seus àmbits i competències. La que li toca el rebre sempre és la local, i no val que polítics d'altres administracions hagin passat per un ajuntament i ho hagin patit. Quan es troben a l'administració autònoma o l'estatal ja no se'n recorden.

El repartiment de recursos no és just, i sempre hi ha manca de recursos als ajuntaments, que es deuen a la seva població per cobrir les necessitats bàsiques. Si es vol fer alguna cosa més, normalment ja consolidada, la dificultat per obtenir els nous recursos és impressionant, la majoria dels quals venen dels propis vilatans.

Aquests dies hem pogut observar la caradura del govern de l'Estat, el govern socialista, que amb l'excusa de la llei Montoro, que no deixa endeutar els municipis, s'ha inventat una trampa per recollir diners dels municipis, a retornar, i permetre'ls despesa per fer front al cost del COVID-19.

Una part de la polèmica ve originada per la picabaralla entre partits polítics, però no es pot acusar el PP, per exemple, d'obstruir les recomanacions del govern del PSOE. De fet, l'alcalde de Badalona ja ha dit que la llei Montoro no és la Bíblia. Per què no l'han abolit? Excuses de mal pagador. 

Defenso les protestes de molts ajuntaments a no enviar els seus estalvis al govern de l'Estat, i a lluitar per poder augmentar la despesa per sobre dels ingressos, sobretot aquells ajuntaments, com el d'Arenys de Mar, que el nivell de deute és ridícul.

Que Arrimadas no menteixi i assumeixi el pacte vergonyós!

Que la dreta espanyola no és una dreta normal i corrent com trobem a Europa, no és una afirmació gratuïta segons s'ha pogut comprovar a Andalusia aquests dies. No només a Espanya està rebrotant l'extrema dreta, i són molts els països europeus on darrerament l'extrema dreta ha obtingut representació en els respectius parlaments. La diferència, però està en el tracte que l'extrema dreta ha rebut.

A diferència del que passa a Andalusia i podrà passar ben aviat a la resta d'Espanya, en els estats europeus els altres partits fan boicot a l'extrema dreta, aïllant-la i no deixant-li cap tipus de paper més enllà de la seva inútil presència parlamentària. A Espanya, la primera vegada que apareix l'extrema dreta, els partits de dretes pacten amb ells i els donen protagonisme.

El Periódico titulava avui "El pacte de la vergonya", i té tot el seu sentit. És una vergonya per al país que un partit com el PP s'avingui a pactar amb Vox per aconseguir la presidència d'una comunitat autònoma. Però no és només el PP, sinó que també inclou C's, que gràcies als vots de l'extrema dreta ha obtingut la presidència del parlament andalús. El pacte és a tres i tots han quedat ben retratats. 

Que no ens vingui la senyora Arrimadas o el senyor Rivera a fer veure que ells no han pactat amb Vox, perquè, amb imatges o sense, està ben clar que és un pacte a tres, l'única manera per fer fora de les presidències al PSOE.

Una parella recupera la filla 10 anys després del tsunami

Gairebé deu anys després del tsunami d'Indonèsia, una parella troba la seva filla que havien donat per morta. Sembla ser que el tsunami va fer que els seus dos fills se'ls emportés l'aigua i no els varen poder rescatar. Ara ha aparegut la seva filla i no perden l'esperança de recuperar el seu fill.

La notícia és important per la parella i la seva família, que va patir la desgràcia de trobar-se en el pitjor lloc en el pitjor moment. El balanç de morts se situa a l'entorn de 230.000, dels quals 170.000 eren de la zona on varen perdre els dos fills.

Sempre és bo poder parlar d'una notícia positiva, encara que a la gran majoria no els interessa. De fet ens agrada més poder comentar desgràcies i investigar trames obscures, una mica el pa de cada dia. Estem immersos en les notícies sobre Jordi Pujol i família, els preparatius de la diada i poder resoldre la incògnita del 9-N.

Hem deixat una mica de banda la guerra a Ucraïna, encara que potser el boicot de Rússia als nostres productes agrícoles ens ho recordarà. També ha passat en un segon terme el conflicte de l'Orient Mitjà, en part pel compliment de l'alto al foc durant 72 hores. La llàstima és que ningú no confia en una aturada definitiva, sinó que ja s'està fent el compte enrere.

Com que estem de vacances, uns quants, ens ho agafem amb més patxoca, tot pensant que el mes de setembre serà clau per al nostre futur immediat. A curt i llarg termini, no hi podem pensar massa, perquè dependrà molt de com serem capaços de rebre una nova sotragada. Cada vegada anem estirant més la corda i no tenim la seguretat de si aquesta resistirà.

Aquest país s'ensorra i l'ensorren ells

Es pot fer pitjor? A qui tenim al capdavant del ministeri d'Exteriors? un pallasso? un inepte? un inculte?... De fet, s'ha d'admetre que el govern espanyol, amb el seu president al capdavant, conformen un equip sòlid, compacte i uniforme. Tots pequen del mateix mal. Són la representació de l'Espanya més casposa i inútil que ens puguem imaginar.

¿És cert que volen enfrontar-se a la Gran Bretanya, de la mà de l'Argentina de la senyora Cristina Fernández? Es pot ser més inepte? A què volen jugar? No creieu que fan tot el possible perquè tinguem ganes de marxar? i que passarà amb Ceuta i Melilla? aquí s'aplica un criteri diferent? 

Algú escrivia en un twit, que només Espanya té dret a autodeterminar-se. No hi tenen dret els gibraltarenys ni els catalans, i suposo que coincidirà amb Cristina Fernández, que tampoc hi tenen dret els residents a les illes Malvines.

No sé si els ministres, president i ex càrrecs polítics del PP són corruptes, però el que sí que estan demostrant és que són uns ineptes i que Espanya no s'ho mereix.

Avui han declarat Arenas i Cascos, i... no recordaven res. Què esperàveu? que dirien que cobraven diner negre? seran presumptes corruptes, però no mesells. El PSOE diu que Rajoy va mentir davant dels diputats. Ens ve de nou? No sé si va mentir o va ser sincer, però no ens ho vàrem creure. Ens ha fallat massa vegades i ja no té credibilitat, i amb el tema de Gibraltar, demostren poc sentit del ridícul.

Diuen que una parlamentària britànica demana boicot al turisme a Espanya. Només ens faltaria això! Sisplau, que pleguin tots i a veure si tenim la sort que en vinguin de més intel·ligents.