Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

Sortir del foc per caure a les brases

"Sortir del foc per caure a les brases". Aquesta frase és molt popular i l'hem tingut en compte en moltes ocasions. No sempre l'alternativa és millor i a vegades fins i tot és molt pitjor. En aquests dies, en què el PSOE s'ha anat tancant en banda respecte a les reivindicacions dels partits polítics catalanistes, ens ve molt a la memòria què passaria si el vot independentista fes caure el govern socialista de Madrid.

La por que molts tenim a l'alternativa de la dreta espanyola, tan ancorada a l'extrem, ens fa ser molt cauts a l'hora de censurar l'actuació dels socialistes espanyols. Hi ha qui creu que quant pitjor estan les coses és més fàcil solucionar els problemes, però al meu entendre és una teoria molt arriscada i que no sempre funciona correctament. Agreujar la situació dels catalans per aconseguir solucions resulta perillós i probablement enganyós.

També és cert que haver d'estar acceptant el menysteniment del govern socialista espanyol per no caure en mans de la pitjor dreta d'Europa, no és cap consol i fa mal. Com es pot resoldre? Quina ha de ser la nostra actitud? Continuar empassant gripaus per no haver de penedir-nos de l'alternativa?

Aquesta reflexió se l'ha de fer el govern català, i de manera especial ERC que és qui està donant suport al PSOE, però també ens l'hem de fer nosaltres a l'hora d'opinar. És molt fàcil deixar-ho en mans dels nostres polítics i criticar-ne les conseqüències.

Sempre he pensat, i ho he escrit en més d'una ocasió, que no és el mateix tenir un govern socialista a Madrid que no pas del PP, encara que els primers no ens agradin i tinguem mala experiència, tant amb Felipe González, com amb el president Zapatero o l'actual Pedro Sánchez. Mai hem estat la nineta dels seus ulls i simplement ens han suportat amb més o menys estima i consideració. La dreta espanyola, però, i sobretot ara que Vox juga un paper important, és una amenaça per a Espanya, però sobretot per a Catalunya. 

L'espionatge descobert contra dirigents catalans, és una prova més a superar. No es pot permetre viure a mercè dels nostres polítics, sense que se'ns respecti la nostra intimitat personal i política. Cal insistir en demanar responsabilitats i forçar una altra manera de fer política. L'amenaça de fer caure el govern espanyol, no pot ser presa a la lleugera. Demanaria molt de diàleg, encara que sé que avui aquesta paraula ha perdut molt de significat. La solució no és gens fàcil, però hem d'evitar de sortir del foc per caure a les brases!

Converses entre partits de centre-dreta

Amb la desfeta de Convergència i Unió, i posteriorment la desaparició de Convergència Democràtica, hi va haver tota una sèrie de gent que va quedar desemparada i políticament marginal, amb cap de les formacions polítiques que es varen crear que els fes el pes. D'aquesta manera vàrem llegir que es creaven un seguit de partits catalanistes de centre-dreta, poc independentistes, però totalment lluny del PP, que es preparaven per fer un camí a part. Les dificultats per engrescar prou gent per presentar-se a les eleccions va fer que o bé es quedessin al marge, o bé el seu intent fos un absolut fracàs.

Aquesta setmana, que molts polítics són de vacances, hem pogut llegir que hi ha seriosos intents de reunir aquests dispersats per tal de constituir un partit polític capaç de presentar-se a les eleccions amb un mínim de garanties de sortir. Parlo de Lliures, el PNC i la Lliga Democràtica, que estan en converses per veure si arriben a bon port. Tampoc descarten la presència del PDECat, que com tots sabem va fracassar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

L'objectiu, segons he pogut llegir, és arribar a finals d'any amb un acord per constituir aquest nou partit polític que hauria de cobrir el tram de centre-dreta catalanista. La deriva independentista de Junts per Catalunya ha fet que els votants de la dreta catalana es quedessin sense opcions clares de ser presents al Parlament català, i també a molts dels municipis del país.

A l'espera dels resultats de les negociacions entre els governs català i espanyol, és bo que el tram orfe recuperi els tutors que l'han de permetre ocupar uns seients a la política catalana. Entenc que no és normal que aquest segment de l'electorat català no tingui representativitat, ni és bo per al país. La radicalització s'ha vist que al final no és bona i que l'enfrontament entre els dos representants de la catalanitat independentista, sigui perjudicial per al futur del nostre país.

Crec que cal donar tot el suport a aquestes forces polítiques perquè arribin a una entesa i puguin presentar-se a les eleccions i donar una resposta a molts catalans que han quedat sense referents a la política actual. Tot això al marge de la nostra ideologia i simpatia cap a aquestes o altres forces polítiques. La diversitat sempre ha estat positiva, molt per sobre de la polarització actual a què hem arribat.

A la recerca de la dreta catalana

Llegint l'ARA l'anàlisi que fan la Núria Orriols i l'Anna Mascaró sobre la pugna per ocupar l'espai del centredreta catalanista, he pensat que realment hi ha força persones que han perdut el seu referent polític. Votants de tota la vida de Convergència i Unió s'han trobat que en pocs anys no han sabut qui volien votar perquè el relleu ha estat rar i complicat. No és estrany que fins i tot en les eleccions municipals s'hagi notat aquest fet, amb la gran davallada que ha patit JxCat, qui pròpiament ocupava el lloc dels Convergents.

La deriva del PP també ha fet que la dreta catalana, poc nacionalista, s'hagi trobat perduda tret de qui ha vist amb bons ulls el camí cap a l'extrem. L'alternativa de C's tampoc ha acontentat tothom, sobretot aquelles persones que no volen caure en la confrontació constant. 

Aquestes persones que es troben perdudes necessiten una força política que els representi, i que ho faci amb un certa credibilitat i possibilitats de sortir airosa en unes properes eleccions. La creació del partit polític Lliga Democràtica intentaria arreplegar desencisats del PP, C's i PDECat, persones que volen un partit de dretes català, no independentista, però sí que defensi els drets dels catalans. Són persones que han vist que ni el PP ni C's fan res per a Catalunya, i que el PDECat s'ha embolicat amb l'independentisme, que no volen ni sentir-ne a parlar.

Probablement aquesta seria la posició amb més possibilitats d'èxit, però no n'hi hauria suficient. Continuo pensant que Catalunya necessita un partit polític de dretes independentista, per no deixar-ho tot en mans de l'esquerra. Aquí hi haurien de jugar fort els hereus de Convergència i Unió que es mantenen amb la idea del referèndum com a solució de tots els mals del país, però ho haurien de fer de manera assenyada, sense deixar-se portar per les picabaralles ni les ganes de protagonisme. Si no són capaços d'asseure's a planificar bé el futur, el país continuarà coix, perquè li faltarà una pota per sentir-se equilibrat.

Els ponts a refer entre les opcions polítiques catalanes

He llegit que, en vistes a les eleccions municipals del proper mes de maig, el PSC vol refer ponts amb ERC i PDECat. Sabem que les eleccions municipals s'han d'analitzar de diferent manera segons en quins municipis ens fixem, sobretot aquells que tenen menys població, ja sigui per qüestions personals d'enemistats, historial local o noms de persones que figuren a les llistes. Malgrat això, sí que considero important el diàleg previ i la voluntat d'arribar a acords entre les forces polítiques que tenen cara i ulls.

Amb la irrupció de C's a Catalunya el món polític es va embrutar. L'estil de la majoria de membres de C's no s'adequa al que històricament ha estat el panorama polític i social del nostre país, i això no té res a veure amb el sobiranisme i l'independentisme, ja que en el mateix sac i col·loco ERC, PDECAT o el PP i ICV. La manera barroera de comportar-se la majoria de polítics del C's ha deixat molt clar quins són els seus objectius i encara més els seus mètodes, provocant i violentant l'entorn amb l'únic propòsit de fraccionar la societat culpant-ne als sobiranistes.

Amb l'aparició de Vox a Andalusia s'espera una radicalització a la dreta del PP i C's per evitar ser cruspits per la nova formació política. Amb el dubte de quina serà la repercussió a les municipals catalanes, queda clar que el centre polític no hi té un candidat clar i el PSC podria jugar aquest paper. Ja fa temps que el discurs socialista a l'Europa occidental s'ha desinflat, i potser ara és l'ocasió perquè el PSC entomi aquesta responsabilitat i cohesioni l'espectre catalanista, amb la intenció d'aconseguir una mica de pau entre tantes baralles. El PSC sap que si no pren la iniciativa el resultat pot ser catastròfic i perdre definitivament el cinturó metropolità de Barcelona.

Què entenem per partit catalanista?

S'ha confirmat la presentació voluntària del president Puigdemont i dels quatre consellers residents a Bèlgica, a la policia belga, després d'un pacte amb la fiscalia. Ara caldrà esperar a demà per veure què decideix el jutge, si els manté en presó preventiva o els deixa lliures amb mesures cautelars. Tots sabem quina seria la decisió si es tractés de la jutgessa Lamela, en aquest cas haurem d'esperar a demà dilluns.

Dimarts s'acaba el termini per presentar coalicions per a les eleccions del dia 21 de desembre. Aquest seria el cas del PDECat i ERC si tornessis a presentar-se en una mateixa llista, cosa que tot fa pensar que nos serà així, sinó que cada partit es presentarà per separat. Cal confiar que, si és així, durant la campanya electoral no es dediquin a criticar-se, sinó que es posin d'acord per atacar els partits unionistes que pretenen guanyar les eleccions per fer desaparèixer tots els anhels independentistes.

Continua essent interessant seguir els passos del PSC, cada vegada més desorientat buscant la manera de no baixar encara més. De moment ja tenen clar que el seu adversari és C's, un partit polític anti-català amb qui han anat de bracet per enviar a presó el govern legítim de Catalunya. Quan llegeixo Salvador Illa dient que el PSC és un partit catalanista, m'adono que la definició que jo en tinc no és exactament la mateixa. El PSC és, ara per ara, un partit lligat a la voluntat del PSOE, que no és res més que dir Amén a tot, al PP.

Núria Parlon es llança a la piscina

Segons les notícies que he pogut llegir, sembla ser que Núria Parlon es presentarà a les primàries socialistes per optar a la primera secretaria del PSC. Una decisió important que de ben segur ha meditat. No només perquè és enfrontar-se al totpoderós Miquel Iceta, sinó perquè els temps no acompanyen i avui dia presidir el PSC et comporta més problemes que beneficis.

Núria Parlon es llança a la piscina, segurament després de comprovar que hi queda aigua suficient com per no trencar-se el cap, però tot i així és valenta. El PSC tradicionalment ha estat utilitzat com a suport del PSOE en hores glorioses i com a bèstia dels cops en moments difícils per al socialisme. Ara és un moment difícil a Catalunya i també a la resta d'Espanya. La força de Podemos no és la mateixa d'ICV, que ha viscut durant molts anys dels quatre militants i el record històric, sobretot de l'època del PSUC. Podemos, encara que hagi rebut un fort correctiu, ha nascut per liderar l'esquerra a l'Estat, i a Catalunya, amb el nou partit que Colau vol fundar, anirà pel mateix camí.

A partir del PSC i el nou partit, Catalunya voldrà recuperar el lideratge de les esquerres, però té entremig el procés cap a la independència que pot sumar o restar vots. De moment el PSC ha triat el lloc còmode per a la majoria de simpatitzants actuals, després de l'abandonament del sector més catalanista, però aquesta elecció, si el nou partit de Colau ho sap treballar bé, li pot suposar encara més desgast i continuar essent un partit testimonial. 

Segur que la Núria Parlon li pot donar molt més dinamisme i empenta que no pas l'històric Iceta, però haurà de lluitar molt i guanyar-se algunes antipaties de figures més intransigents amb el procés i el referèndum. Li desitgem molta sort i encert!

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

El mal record dels orígens de C's

No acabo d'entendre algunes valoracions que fan certs polítics sobre els resultats electorals andalusos, però sobretot la projecció que en fan sobre les eleccions municipals i autonòmiques que han de venir. Tenim per exemple el mateix líder socialista, Pedro Sánchez, classificant C's de dreta civilitzada. 

En tot cas, sigui una dreta civilitzada o no tant, C's és un partit molt més perillós per a la salut sobiranista, i només cal veure tota la seva trajectòria, des de l'inici. Si fem memòria recordareu que C's va néixer per fer front a l'auge catalanista, que no tenia res a veure amb el sobiranisme actual. Uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes varen crear un moviment que es dedicava a recórrer pobles i ciutats catalanes escampant merda contra tot allò que consideraven massa catalanista.

Els d'Arenys de Mar segur que recordareu l'acte que varen celebrar a la sala Josep M. Arnau del Calisay el desembre de 2006. Recordeu qui hi havia, a part dels tafaners? Recordeu que entre el públic no es posaven d'acord de si eren de dretes o d'esquerres? Només coincidien en anar en contra del fet diferencial català. Eren espanyolistes amb les urpes afilades.

Pensar que C's és una dreta civilitzada, potser només ho poden fer des d'Espanya, però no des de Catalunya. És cert que el PP és ara molt més matusser i C's actua amb guants blancs, però les conseqüències per als catalans poden ser molt més perilloses.

Caldrà veure, però, si anant-li bé les coses, C's ens ensenya bé les cartes i els podem identificar. El que tenim clar és que amb el PP el nostre futur no és gens clar i tampoc podem refiar-nos del PSOE. Estem, doncs, en mans d'uns partits polítics espanyols que s'estan barallant per agafar més protagonisme i poder. No hi ha dubte que la sortida d'Espanya és una alternativa gairebé de supervivència.

El PSC, la federació catalana del PSOE?

Amb la creació del Moviment d'Esquerres (MES), format per diferents exmilitants del PSC, algú es pregunta si l'actual PSC s'ha acabat configurant com la federació catalana del PSOE, fet que es va evitar fa uns anys per tal de no fragmentar el socialisme a Catalunya, i que va permetre que fossin un referent important de la política catalana, governant la majoria de diputacions i ajuntaments, i la mateixa Generalitat. 

Allò que es va valorar positivament, haurà acabat trencant-se i configurant un PSC com la sucursal del PSOE? Els motius serien múltiples, però a la meva manera de veure-ho, hi hauria jugat de manera determinant la ceguesa dels darrers dirigents socialistes sobre la realitat catalana, que no és la mateixa d'uns anys enrere, i la indefinició davant la reclamació d'un nou model d'Estat. El seu discurs federalista, que en una època era trencador, ha quedat en no-res, per la negativa del PP, però sobretot per la por i entrebancs de la direcció del PSOE.

La pregunta que em faig és quina serà la posició dels diferents socialistes del PSC, ara que neix una alternativa catalanista i sobiranista. La posició de molts alcaldes i regidors, com els de la nostra vila, que no podran sortir d'estudi, sinó que hauran de declarar quin és el seu model de país i si continuen en el PSC o se'n van a la nova formació política.

No podem pas dir que ens avorrim. A tota la moguda del 9N i les possibles eleccions plebiscitàries, els partits polítics fan la seva cursa particular. Uns s'ajunten i els altres es trenquen, i no hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia relacionada amb formacions polítiques o moviments ciutadans. És cert que l'esquerra està més revolucionada, amb els canvis esmentats, però també per l'aparició de Podemos i Guanyem, i amb ICV que està buscant on col·locar-se per no desaparèixer definitivament. Malgrat tot la moguda de la dreta tampoc queda curta. UPyD, C's i el mateix PP, saben que les properes eleccions seran cabdals per al seu futur, i les expectatives no els són gaire favorables. Els primers per no haver estat capaços d'entendre's, i el PP perquè ha gestionat de manera molt barroera la seva majoria absoluta, i caurà derrotada per cobdícia, males arts i actituds molt poc democràtiques. Cadascú recull allò que sembra.