Ha mort mossèn Pepe

Avui hem conegut la notícia de la mort de qui fou durant més de trenta anys vicari de la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar, amb en Martí Amagat de rector. A diferència de mossèn Martí, quan el bisbat els va jubilar, es va poder quedar a la vila ajudant els successius rectors que han vingut després.

En Pepe tenia un caràcter dur, però un gran cor. Tenia molt clara la seva vocació sacerdotal i estar al servei dels parroquians. Era d'una generació de capellans compromesos i oberts, molt diferent de les generacions posteriors, amb honroses excepcions.

Quan una persona ens deixa ens dol, però ens venen a la memòria moltes converses mantingudes i moments compartits. Recordo els dinars de Sant Joan, tant en companyia de mossèn Martí com després sol, uns dinars amb molt debat i aportacions interessants, tant de la vida a Arenys com en general del país.

He admirat la defensa dels seus principis, a vegades enfrontats amb una jerarquia molt dogmàtica i poc accessible, però al mateix el seu gran respecte i obediència als seus superiors, posant les persones i el seu acolliment per damunt de tot.

Hi ha en el meu record alguna situació polèmica que va haver d'afrontar, i que ho va fer amb caràcter i dignitat. No sempre tractar amb persones és fàcil, i menys quan actues de representant d'una institució que tu també hi mantens alguna discrepància. Valoro l'actitud de mossèn Pepe i la seva trajectòria al llarg dels seus anys a la vila.

Li agraeixo des del meu blog el treball realitzat a Arenys de Mar, i li desitjo un repòs etern merescut, i que el seu testimoniatge ens serveixi per ser millors cada vegada més.

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

Si no coneixeu Tavertet, no us el perdeu!

Aquesta setmana el programa Divendres de TV3 s'ha desplaçat a Tavertet, però per qüestió de feina i compromisos no l'he pogut seguir. Gràcies a Internet i la secció "a la carta", aquesta tarda, abans de trobar-me amb els amics de la Tertúlia (avui viatjarem a l'Índia), puc visionar els diferents fragments del programa. Demà al matí tinc previst d'anar-hi i podré comprovar si pel fet que aquesta setmana hagi sortit a TV3 s'hi veuen més forasters.

Vaig descobrir Tavertet fa molts anys. Jo era molt jove, i hi anàvem a peu des de Cantonigròs on hi passàvem els estius. En aquell temps el rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. Recordo els dinars de carn d'olla i la tornada a Cantonigròs amb la DKW de Can Baró, fins al Pla de Can Codina, i la resta del camí a peu fins a Cantonigròs.

Anys després els pares hi varen comprar un parell de cases i quan volíem anar-les a veure, com que no teníem cotxe, hi anàvem en taxi des de Vic. Només un taxista, amic de la família, ens hi volia dur. La carretera era de roca viva i els cotxes es malmetien.

Els primers anys que visitàvem Tavertet, el poble no tenia ni llum ni aigua, ni tampoc carretera en condicions d'arribar-hi. Des del camí vell de Cantonigròs albiràvem el poble que es mostrava silent, assolellat i sense ni un arbre. Tot eren matolls. Els porticons s'anaven tancant a mesura que ens hi acostàvem. No estaven gaire acostumats a veure-hi forasters.

Qui hagi conegut Tavertet darrerament o el visiti a partir d'ara, ha de saber que no té res a veure de quan jo el vaig conèixer, i això em provoca una certa nostàlgia. En Jordi Sanglas, l'alcalde de Tavertet i pare de l'Estrella, a qui el llavors governador de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va cessar. Hi anàvem a comprar el pa i també els tofolets, i bevíem Ibersol. Són molts els records que no puc evocar en aquest breu post.

El Papa Francesc allibera Madrid de l'ultraconservador Rouco Varela

Ahir es va conèixer el nomenament del substitut de l'arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio María Rouco Varela. Un bisbe que ha governat amb mà dura els darrers vint anys. Un bisbe franquista, ultraconservador que ha lluitat amb totes les seves forces per intentar retornar a l'època del dictador. Un bisbe que, al meu entendre, ha fet més mal que bé a l'Església. Sobretot pel to fanàtic que ha defensat els seus principis. Un bisbe totalment polititzat i que ha pretès convertir l'Estat laic en confessional.

Recordo la campanya "Volem bisbes catalans" i em feia por que no haguéssim de recuperar-la. Sens dubte que amb Joan Pau II o Benet XVI, a hores d'ara tindríem el bisbe Cañizares com a substitut de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Sembla, però que el Papa Francesc s'ha assessorat millor o bé ha estat més intel·ligent i no voldrà provocar la nostra comunitat.

Desconec el bisbe Carlos Osoro, però a totes les notícies que he llegit se'l deixa molt bé, i es dóna per fet que el Papa Francesc s'ha interessat en nomenar com a arquebisbe de Madrid una persona dialogant més propera a la comunitat de l'Església i amb una mirada més d'acord a la de l'actual Papa.

A Arenys de Mar també s'ha notat el canvi. Els feligresos estan contents i l'actitud del nou rector en relació a les tradicions i costums de la vila és molt receptiva i col·laborador. L'Església, com qualsevol institució, ha passat per diferents etapes amb més o menys encert, i ha tingut, i té, dificultats per viure el moment actual, com tenim els pares de família i les entitats i la societat en general. Només amb respecte, transparència i diàleg es pot anar avançant. Voler imposar les coses no és una bona pràctica, i encara menys quan es tracta de creences i doctrines. És per això que bisbes com Rouco Varela només provoquen la fugida dels membres de la comunitat. 

Els diaris parlen de canvis importants en la cúpula de l'Església a Espanya. És l'única solució que hi ha si la institució vol ser útil a la societat, amb el testimoniatge de la persona de Jesús.

Macips i macipes ens han tornat a alliberar de la pesta

Un any més els macips, macipes, macipets i macipetes han recorregut els carrers i les places de la vila tot ruixant els vilatans per alliberar-nos de la pesta, complint una vegada més el vot de vila. Crec que cada any en són més i també és més la gent que assisteix a les 8h del matí a la trobada de tots els macips a l'església de Santa Maria. El rector, que és el primer any que ho viu, ha semblat plenament integrat a la festa i sense desviar-se del guió, ha fet una reflexió molt correcte per a tot el públic assistent. Les paraules de la representant dels macips i macipes han estat molt encertades i tot plegat ha fet que l'inici de la jornada fos un èxit.

Durant tot el matí els macips han trucat porta a porta les cases de la vila, algunes de les quals els han obsequiat amb un bon refrigeri i fins i tot una banyada a la piscina. La festa continua i a la tarda, després de l'ofici de Sant Roc, hi haurà la tradicional ballada de la dansa d'Arenys.

M'imagino que, a diferència del matí a les 8h, a la dansa hi assistirà més representants del Consistori arenyenc. Aquest matí hi he trobat a faltar regidors i regidores, que no a l'alcalde, que sembla que només assisteixen als actes que poden presidir o tenen les cadires o bancs reservats. Si volem formar part de la població i viure d'una manera directa la festa i la vida dels vilatans, és important participar en tots els actes, encara que un s'hagi de col·locar barrejat amb els veïns i veïnes. 

Els actes continuaran el cap de setmana i esperem que tots siguin tan viscuts com els que han tingut lloc fins ara. Sant Roc gloriós, allibereu-nos de la pesta!

Divendres de processons a Arenys de Mar

Sempre hem mirat altres pobles com celebraven les processons de Setmana Santa. Acostumaven a ser pobles catalans amb un nombre important de persones procedents del sud d'Espanya, on la tradició de les processons s'ha mantingut i ha estat un atractiu turístic més enllà de les fronteres.

La nostra generació, que va viure el Concili Vaticà II i s'ho va creure, més aviat érem contraris a aquest tipus de manifestacions, si més no escèptics. Amb la marxa enrere que ha fet l'Església catòlica amb papes com Joan Pau II i Benet XVI, ha sorgit una generació de capellans amb poca sintonia amb la doctrina del Concili Vaticà II, a qui li han carregat tota la culpa del descens dels catòlics practicants. Aquesta nova situació ha portat, junt amb altres factors tant o més influents, que les processons es mantinguessin i fins i tot es recuperessin després de més de quaranta anys.

Això és el que ha passat a Arenys de Mar, i avui el vespre es recupera la processó del Divendres Sant que arenyencs de soc-arrel encara recorden. Durant tots aquests anys l'única manifestació que s'ha mantingut ha estat la "Renglereta", la matinada del Divendres Sant.

Sembla ser que el nostre alcalde, d'UDC, ha tingut molt interès en què es recuperés la processó del vespre, i ha trobat bons aliats en el nou rector i en Pepe. No seré jo qui ho critiqui, i si hi ha persones que s'ho passen bé organitzant-ho, i n'hi ha d'altres que aquesta manifestació els ajuda a alimentar la seva fe, benvinguda sigui. Personalment en continuaré al marge, pensant que no em reporta res de nou, ni em fa cap falta. Sóc poc propens a les manifestacions. Les evito tant com puc i hi participo comptades vegades: els dos darrers onze de setembre han estat una excepció a la regla. A Arenys passegem els gegants i cantem l'Himne per Sant Zenon, ruixem els vianants per Sant Roc i ara passejarem uns passos el Divendres Sant.

Morir batallant per allò en què sempre han cregut

Recordo les sessions de cinema a les antigues escoles de Cantonigròs, al costat del cementiri, on anys més tard es muntava la tómbola parroquial. La primera pel·lícula que em ve a la memòria és "Murieron con la botas puestas". No sé si la programaven cada any, però agradava molt. En aquell mateix equipament, recordo haver-hi cantat amb la meva germana. Em sabia cançons d'en Serrat, com "a la neu".

Cantonigròs és molt conegut pel Festival Internacional de Música, però molts anys abans, Cantonigròs va ser conegut pel Concurs Parroquial de Poesia, celebrat del 1944 al 1968, en plena dictadura franquista, amb el suport del bisbe de Vic, i promotors com Josep Cruells, rector de Cantonigròs, i Joan Triadú, convertint-se en un element important de la resistència cultural catalana.

Tot això per dir el nom de la pel·lícula que he recordat tot pensant en el sector crític del PSC, arran del possible relleu de Joaquim Nadal, com a primer secretari del PSC gironí. A diferència de l'exconseller Ernest Maragall, que va abandonar el vaixell, Nadal, Geli, Tura... han resistit dins el partit i poden morir batallant fins al darrer moment, defensant el dret a decidir, la singularitat catalana, i un altre model d'organitzar la vida política i econòmica del país.