Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

El pas al costat del president Puigdemont

A qui interessa més que el president Puigdemont faci un pas al costat? Avui llegia l'entrevista de l'ARA al candidat a presidir novament ERC, el senyor Oriol Junqueras, i pensava que, malgrat el que pugui dir, no és ell la persona més interessada amb el relleu del líder de Junts, sinó el seu propi partit polític.

La deriva independentista de Junts no ha acabat bé i a més de no servir per aconseguir la independència per al país, tampoc ha funcionat per mantenir la seva força com a partit polític. Alguns comentaristes parlen de la pèrdua del centre, que era la clau de l'èxit de Convergència Democràtica, i el testimoni agafat pel PSC de Salvador Illa, amb molta intel·ligència política, està funcionant prou bé per a ells.

Aquest perdre el nord de Junts ha beneficiat l'opció socialista que, renuncia a les polítiques clarament d'esquerres, per fer-se fort en un espai central que avui no té a ningú. Això tindrà les seves conseqüències en l'àmbit de país, que ja fa temps que ho estem veient, però pel que fa a partits polítics hi ha una situació d'incertesa entre la gent de la dreta que necessita aclarir-se, pel seu propi anar bé. 

Amb la continuïtat de Carles Puigdemont al capdavant de Junts, difícilment aconseguiran les majories d'allò on venen, i tenen greus dificultats per pactar amb les altres forces polítiques. ERC, que no sap ben bé on és, a l'espera de confirmar la seva presidència, sempre tindrà més fàcil el pacte, sobretot per la seva ambigüitat del programa, i l'espai que més o menys ha pretès ocupar. Tenen uns Comuns que sempre serviran de crossa a l'esquerra, cosa que no té la dreta del nostre país, amb un PP que mai mirarà per casa.

És per tot això que molt probablement són la gent de Junts els més interessats en el relleu del seu líder. Trobar la manera d'agrair-li tota la feina feta, i desitjar-li una bona jubilació. Què faran, és tota una incògnita, però no tenen tot el temps del món per anar-s'ho pensant. El temps vola i no poden perdre més pistonades.

ERC i Junts continuen barallant-se

Passa el temps, però algunes coses no canvien. Els dos partits polítics independentistes lluiten per marcar terreny i ser considerats com el millor, el més seriós i compromès amb la gent, sobretot després dels seus fracassos electorals. És una lluita fratricida que no beneficia en res al país.

La baralla dels dirigents catalans es miren amb sorna des dels partits polítics espanyols. Se’ls escapa el riure per sota el nas i es freguen les mans. Ja no els cal portar la iniciativa contra ells, sinó, en tot cas, posar més llenya al foc.

Davant la necessitat del pacte i acords amb el govern espanyol, que necessita els vots, resulta estrany i molest l’afany per criticar-se per si pacten o no ho fan, de si es deixen prendre el pèl o es tanquen en banda perquè els necessiten. Seria bo que posessin seny i es dediquessin a analitzar què necessiten els ciutadans i com poden resoldre els seus problemes i neguits.

Es pot tenir molta gràcia parlant al Congrés de Diputats, però no defugir responsabilitats ni amagar les vergonyes atacant els altres. És per això que ara més que mai convé que tots els cansats pleguin de la política i deixin pas a gent nova que injectin il·lusió, però sobretot que generin confiança, i deixin de barallar-se de manera absurda, per no arribar enlloc.

Salvar els mobles!

És molt trist tot el que està passant al partit polític que ha estat govern durant la darrera legislatura. Primer amb el concurs de Junts i després, en minoria, intentant tirar endavant el país. És trist escoltar les declaracions de qui molt probablement serà novament el president d'ERC, atacant els seus contrincants i declarant-se innocent de totes les barbaritats dels darrers anys. Fa una mica de pena i tot!

La baralla entre Rovira i Junqueras no deixa en gaire bona posició el partit i els seus dirigents. La sort que tenen és que en aquests moments no tenen una alternativa clara i ufanosa. Junts, l'altra força política catalana amb capacitat de governar, fa temps que està passant per un calvari. La seva opció independentista els va desestabilitzar, i d'alguna manera han perdut el centre que sempre havien acaparat.

Aquesta inestabilitat de Junts serà molt probablement la que salvarà els mobles d'ERC, que en una altra situació cauria estrepitosament. Quedarà per veure, però, si tindran prou força per enfrontar-se i guanyar el PSC, que de moment viu moments de glòria.

Les baralles internes, quan hi ha atacs tan viscerals, com estem veient a ERC, acostumen a provocar desfetes importants. Ara més que mai els líders d'aquests darrers anys haurien de fer el pas al costat i permetre que entrin cares noves. Rovira ja ho ha anunciat fa temps, però Junqueras s'hi agafa fort i no ho vol deixar. 

Tot i que tot això ho decidiran els seus militants i simpatitzants, essent un partit de govern, tots els catalans hi estem d'alguna manera implicats. Us imagineu Junqueras candidat a la presidència de la Generalitat? Esclar que, amb els presidents que hi han desfilat, qualsevol fa escarafalls!

No sé vosaltres, però jo no em crec Junqueras, i penso que són excuses de mal pagador. Triomfarà, perquè li estan posant en safata, però ERC no millorarà i potser ho acabarà pagant encara més car.

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Els draps bruts d'ERC

Cada dia que passa van sorgint notícies que deixen a dirigents d'ERC força malament. Sembla que el pitjor no va ser la derrota electoral, sinó la immoralitat i poca qualitat d'alguns dels seus dirigents. Tot s'ha de deixar en sospites i ha de prevaldre la presumpció d'innocència, però si es confirma tot això que va apareixent, potser seria hora que algú sortís volant i no acabés d'enfonsar un partit que ha estat de govern, que pretén recuperar el poder, i que forma part de la història política del nostre país.

He llegit que l'actual secretària general, la Marta Rovira, estava al cas de tota la brutícia del partit, i que al mateix temps animava a fer-ho més gran, només per beneficiar-se'n electoralment. Desconec si es tracta d'una venjança personal, ara que els punyals dins d'ERC estan tan afilats, i si és cert tot el que es diu, o es menteix per fer més mal. 

Al marge de saber-ne la veritat, sí que podem constatar que les baralles internes són evidents, i que només busquen apoderar-se de la maquinària del partit per continuar vivint de la política. En situacions com aquestes és quan veus clar que els polítics no s'haurien de professionalitzar, o si més no caldria que no s'eternitzessin. No els podem posar tots al mateix sac, però el perill d'actuar de manera il·legal, corrupta o sense escrúpols, és una evidència que haurien de témer i lluitar per no caure-hi.

No prejutgem, i deixem que la Marta Rovira s'expliqui. Ens doni la seva versió. Ens convenci que tot això que es diu d'ella és mentida i que sempre ha actuat honestament. Treballant pel partit, però sense caure en el parany de la immoralitat. Perquè en política tampoc no tot s'hi val. Si juguem brut mai no aconseguirem el suport de la ciutadania. Els tindran durant un temps, fins que s'adonin del joc a què estan sotmesos. 

És una llàstima que, en lloc d'estar treballant per aconseguir fer avançar el país, buscant el millor per a tothom, es dediquin a abonyegar-se i clavar-se cops de colze per fer-se un lloc a costa dels altres i, en definitiva, a costa nostra.

És cert que es tracta d'un tema intern del partit, que els seus militants, votants i simpatitzants han d'intentar resoldre, però per a la resta de catalans és una llosa que ens cau al damunt i que també ens afecta. Com a mínim ens deixa perplexos i tristos. Ens agradaria que la política del nostre país seguís un altre camí.

Com quedem? Què varen pactar?

No s'ha acabat encara el mes d'agost i els pactes d'ERC i PSC ja comencen a trontollar. Arran d'unes declaracions de la ministra socialista, que ha d'aturar com pot el PP, ERC ja ha amenaçat de trencar el pacte de legislatura a Madrid i, per tant, anar a eleccions. M'imagino que el PP s'estan fregant les mans. Això és el que els interessa. I a nosaltres?

ERC necessita demostrar que va fer un bon pacte a canvi de cedir la presidència de la Generalitat a un unionista, la branca més espanyolista del PSC. I si el pacte no es compleix, hauran de deixar caure el govern espanyol. No ho tenen fàcil, ni uns ni els altres. El PSOE no pot deixar passar comentaris que el PP es desesperi i mobilitzi mig Espanya, però tampoc pot dir que el pacte amb ERC és caca de vaca, perquè els republicans els deixaran plantats. Aquests tenen a Junts, que encara naveguen, que només desitgen el fracàs per demostrar que ERC estaven equivocats.

El procés, ens diuen, serà llarg, però al mateix temps molt complicat. Aconseguir un finançament singular per a Catalunya, digueu-li el nom que vulgueu, no serà fàcil. Hi ha totes les comunitats autònomes, no només les presidides pel PP, que estan pendents dels tractes amb Catalunya per saltar a la jugular. És la història de sempre. Nosaltres hi som per pagar el beure!

Personalment, no he vist la lletra petita del pacte i, per tant, desconec el seu contingut, el que haurà de marcar els passos a partir de setembre. Desconfio totalment dels resultats que n'obtindrem, encara que, com deia l'altre dia, necessitem confiar en els polítics i els hem de donar un marge de temps perquè ho desencallin tot. Més que tot, el que passa, és que Catalunya sempre hi hem sortit perdent, i vindria de nou que ara no fos més del mateix.

Seguirem les declaracions, les amenaces, però sobretot els resultats. En el pacte hi havia molts elements, alguns d'ells molt interessants. A veure, si més no les actuacions més senzilles, les veiem materialitzar-se. Seria tot un detall. Entretant tenim els republicans ben actius. Ara també amb el seu expresident que ja està tip de ser-ho durant tant de temps, i reclama les eleccions per tornar-hi a ser. Com vaig dir en el seu dia, aquest no marxa ni amb aigua calenta!

Recuperar la llei de barris

Un dels primers anunciats del nou govern socialista ha estat recuperar la llei de barris que va idear i protagonitzar el govern de Pasqual Maragall, amb uns resultats que, al meu entendre, varen ser prou positius, tot i la complexitat del tema. Diuen que segons parts no són mai bones, però espero que en aquest cas no es compleixi la dita i puguem veure bons projectes i, sobretot, bons resultats. Si no vaig errat, el govern d'ERC també ho va posar sobre la taula, però em sembla que tot va quedar en un projecte sense que s'arribés a materialitzar res, ni tan sols desenvolupar l'estudi que ho havia de fer possible.

Les nostres ciutats continuen tenint barris amb molts problemes. El desenvolupament econòmic i social no és al mateix a tot arreu, i això crea desigualtats que a la llarga afecten a tot el municipi. No es tracta només de la manca d'habitatge, que és general a tot el país i més enllà, sinó de les condicions en què es troben molts barris de les nostres poblacions, en temes de mobilitat, d'espai públic i condicions ambientals. 

La coneguda com a llei de barris va tenir diferents etapes, cobrint una bona part de poblacions. A Arenys de Mar o Mataró, per posar dos exemples molt nostres, es va treballar en els barris de Sant Elm, en el primer cas, o Cerdanyola i Rocafonda, en el segon. Cada barri tenia les seves característiques i el programa intentava resoldre els principals problemes, millorant l'habitabilitat d'aquests barris, actuant en els habitatges, amb la millora de l'accessibilitat i instal·lacions, o el seu entorn, fos per manca d'espai públic o equipaments.

El nou govern de la Generalitat té molts reptes a assumir i no ho tindrà fàcil. De moment està intentant avançar-se amb anunciats de projectes prioritaris per fer la sensació que s'arremanguen i es posen a treballar seriosament. Els pactes de govern el tindran collat en aspectes prou importants i amb molts ulls vigilant pel seu compliment. L'anunci de la recuperació de la llei de barris a mi m'ha semblat interessant. Probablement, aquí s'hi podran esplaiar més còmodament que no pas en altres temes com el finançament singular per a Catalunya, de vital importància, però que és una pedra a la sabata que els farà patir força.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

Tinc la casa potes enlaire, però no l'he trobat!

L'enigma del dia és on es troba el president. Tot el país esvalotat i els espanyols molt emprenyats perquè, de moment, se'ls ha escapat de les mans. No cal posar-se nerviós i confiar en la nostra policia que coses més difícils ha resolt. 

Al marge del fons de la qüestió, que és el més important, avui ens fixem en les formes, en la picaresca, en el rebombori, en la capacitat de marejar la perdiu del president i els seus col·laboradors. De moment, el govern d'ERC és el més retratat i el que ho té més difícil per justificar res. Ni la seva incapacitat per detenir el president, ni les formes utilitzades pels Mossos d'Esquadra per foragitar els ciutadans, segons sembla amb gas pebre. 

Els vigatans, que varen rebre la seva heroïna Marta Rovira, no sé si avui la voldrien ben lluny. ERC no té marxa enrere, i per això no votaran a favor de suspendre el debat d'investidura de Salvador Illa. No ho poden fer, perquè estan agafats de mans i peus.

Tots els fets d'avui es van sumant a l'historial d'un procés que va sorprendre a mig món, que no va aconseguir arribar al final desitjat, però que encara ens aportarà moltes sorpreses. Qui cregui que tot ha acabat està molt equivocat. Una altra cosa és que els més grans tinguin l'ocasió de reviure situacions semblants.

Espanya està avergonyida per tot el que està passant. No ho poden entendre. La ràbia els cou per dins, i veuen que ni amb l'estimada col·laboració de la judicatura poden tancar el tema. La dreta està que trina, però l'esquerra socialista també. Ho han de dissimular perquè governen gràcies als que els hi fan la guitza, però estan a punt d'explotar.

Estic parlant de les formes, ja que el contingut és molt greu i no se'n pot parlar alegrament ni rient. La prevaricació dels jutges, no acceptant la llei d'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, és vergonyosa i delicte. Segur que arribarà un dia que des d'Europa ho deixaran clar. La llàstima de tot plegat és el temps que ha de transcórrer per deixar-los en evidència.

El temps és el nostre gran enemic, i només podem entretenir-nos contemplant anècdotes com les d'avui, que deixen en evidència la incapacitat de polítics, jutges i policia de fer bé la seva feina.

Tenim el país esvalotat!

Davant l'imminent pacte entre ERC i PSOE per fer Salvador Illa president (els Comuns són una simple comparsa), tenim el país esvalotat pels compromisos que hagin assumit i les concessions que ens puguin fer als catalans. S'obliden que mai no han complert les promeses i que, per tant, no els cal patir, ja que no passarà res!

Perquè el problema final és el perill que la mamella no doni més llet. Imagineu-vos per un moment que es complís el principi d'ordinalitat i que, a més, els catalans tinguéssim la clau de la caixa! Això seria un trasbals per a la resta d'Espanya. De qui traurien els calés que es malgasten arreu? Als catalans no ens estimen, sinó que ens exploten i en treuen profit. Si això deixés de passar, d'on sortirien els calés?

No hi ha més evidència de la necessitat de mantenir-nos fidels al regne d'Espanya que les declaracions i exclamacions dels partits polítics espanyols. De tots els partits polítics. També des del PSOE estan nerviosos perquè tenen por que per primera vegada el seu líder i president del govern arribés a complir les promeses fetes.

I els mesells d'ERC s'ho empassen tot. Crec que en el fons ells també saben que el PSOE no ho complirà, però han arribat a la conclusió que és el millor que poden fer. No fos cas que repetint les eleccions encara anessin a pitjor i que els seus adversaris, els de Junts, es distanciessin molt més.

Davant, doncs, del pacte, només ens cal fer el seguiment de tot el procés i el reguitzell d'incompliments, i la cara que se'ls posarà als actuals dirigents d'ERC, si és que continuen al capdavant o bé ja se'n van a casa, ben servits.

I el problema serà el de sempre. Els menys afavorits seran els que en pagaran els plats trencats, i els altres anirem veient com se'ns rifen a la cara. Aquesta és la nostra realitat. Aquest és el resultat de confiar en els polítics que ens han tocat. 

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

Un candidat que no satisfà

Puc entendre el rebuig de molts catalans a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ni el mateix José Montilla podies encasellar-lo on ara situes el candidat del PSC. El mirall és l'alcalde de Barcelona, i la seva nul·la sensibilitat i interès per defensar els trets diferencials del nostre país. És un abandonament de qualsevol lluita per fer-nos sentir com a poble, eliminant l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per ocupar càrrecs de responsabilitat política i cultural, o amagant la nostra senyera, com si es tractés d'un objecte maleït.

Com ens acostuma a passar darrerament, difícilment en traurem alguna cosa de profit, però no podem desistir en la denúncia a aquesta actitud tan freda i poc amiga que l'actual PSC practica i que no té res a veure amb el PSC que havíem conegut anys enrere quan, sense despertar emocions, manifestava una certa sensibilitat d'estima al país.

Aquest menyspreu de l'alcalde Collboni és el que pot acabar entrant al Palau de la Generalitat. No entenen que renunciar a la independència no significa necessàriament fer-nos desaparèixer del mapa, i anul·lant els nostres anhels, inquietuds i tradicions. No els demanem que siguin independentistes, sinó simplement que vetllin pels nostres interessos, i lluitin perquè la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres drets no acabin desapareixent, com a vegades sembla que desitgin.

Sempre he defensat el president del meu país, encara que no l'hagi votat, ni m'acabi d'agradar. A vegades m'ha resultat difícil, però ho he acceptat democràticament. Darrerament, però, ens ho han posat molt difícil. Costa molt trobar persones i partits polítics que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Diuen que tenim els dirigents que ens mereixem, però jo sempre intento resistir-me a aquesta proclama i considero que ens mereixem algú millor. De moment tot encallat, i a les mans d'un partit polític, ERC, que al meu entendre ha tocat fons i, com deia l'altre dia, ens ha avergonyit. Ernest Maragall ha dimitit, probablement massa tard, però és l'únic que ha fet el pas. N'hi ha d'altres que amb més raó haurien de deixar la política i demanar perdó.

ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

Qualsevol excusa és bona per insultar-nos

Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol. 

    La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris. 

    Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits. 

    Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant. 

    I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.