Veneçuela, què ha passat ben bé?

Estava cantat que, fos quin fos el resultat proclamat de les eleccions d'ahir diumenge, els declarats perdedors no acceptarien la derrota, ja fossin els seguidors del president, o els de l'oposició. Més aviat s'esperava que la informació del recompte de vots seria favorable a l'actual president, i que l'oposició l'acusaria de frau. Què hi ha de cert?

És molt difícil avui dia posar la mà al foc que no hi ha hagut trampes, tenint en compte que tots s'hi juguen molt. Si als EUA, que per a molts és el model de democràcia a seguir, Trump va mobilitzar els seus seguidors per desestabilitzar el país, amb la intenció de capgirar els resultats oficials, què no es pot esperar de països, com Veneçuela, que arrosseguen molts anys de crisi política i manca de confiança dels seus dirigents i opositors?

Potser hi ha algú que pot gosar certificar que els resultats són bons o falsos, però estic convençut que la gran majoria només opina en funció del seu desig, simpaties o prejudicis. El sistema democràtic fa molts anys que genera desconfiança arreu. S'utilitzen les eleccions en sistemes polítics com Rússia, per decidir uns governants que ja tenen clar que guanyaran. Desmuntar un sistema polític com el veneçolà, sempre serà dramàtic. És gairebé impossible canviar el curs de la història amb unes simples eleccions, quan al darrere hi ha tants interessos polítics i econòmics. Perdre unes eleccions representa un fracàs massa gran, per deixar-ho en una anècdota, un canvi de cromos, un canvi de lideratge. I amb això no dono per fet que hi hagi hagut frau electoral. Tot s'ha de provar, i això resulta gairebé impossible de fer.

El nostre país fa molts mesos que està encallat sense que els resultats electorals s'hagin materialitzat en un govern electe. Aquí no parlem de frau, sinó d'uns resultats que no ha agradat a la majoria i que costen d'acceptar. Imagineu-vos si hi afegim la incertesa del frau. Com podem pensar que els veneçolans acceptin alegrament els resultats?

Per desgràcia hi ha molts països que tot se soluciona amb un cop d'estat. És la manera pràctica i ràpida de resoldre el dubte, però és evident que és la manera més dramàtica de resoldre els problemes d'una societat incapaç d'acceptar el joc democràtic. Espero i desitjo que els veneçolans trobin la sortida a aquesta situació. No serà fàcil, perquè baixar del burro és complicat. Demostrar el joc net o brut, també.

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

Tot depèn de qui ho diu

Avui la premsa es feia ressò d'una carta enviada per un grup de militars retirats on es demanava que l'exèrcit destituís el recent investit president del govern. La notícia, després de tot el que hem estat veient aquests dies, provocat per l'actitud de la dreta i l'extrema dreta representada al Congrés dels Diputats, i amb majoria absoluta al Senat espanyol, no ens hauria de venir de nou, la qual cosa no vol dir que no sigui significativa i preocupant al mateix temps.

La preocupació ve del fet que tot i haver passat més de quaranta anys de la desaparició del dictador, els seus principis i anhels continuen vigents, no només entre els supervivents nostàlgics d'aquella època, que ja en queden pocs en vida, sinó també en els seus hereus, que en són uns quants més.

L'exèrcit espanyol és el que és, i els seus comandaments no es troben gens lluny de les tesis colpistes del senyor Tejero, com a figura visible, com també ho trobem en el col·lectiu de jutges i magistrats, formats sota la idea que Espanya és de dretes i que qualsevol intent de canviar-ho és un atac al seu estat de dret. Un atac a normalitat que ells volen per a la seva, i no dels altres, nació.

A mi em preocupa que segons quins moviments i accions reben tota la repressió haguda i per haver, i segons d'on venen els fets, no passa res. Quan hi ha una amenaça a la democràcia caldria suposar que es posa en marxa una maquinària destinada a posar les coses al seu lloc, en defensa d'aquesta democràcia. Però això no passa. No es pot bloquejar el pas dels parlamentaris catalans al Parlament del nostre país, però no hi ha cap problema que el president en funcions del govern espanyol es trobi amenaçat i bloquejat el seu vehicle. I això és així perquè qui actua en un cas i en l'altre no té el mateix color polític.

És per això que m'indigna sentir a dir als nostres jutges que s'està posant en dubte la seva imparcialitat i legitimitat judicial, quan hi ha prou senyals que la seva actuació difereix en un cas o un altre, en funció de les seves simpaties, i tots sabem quines són aquestes simpaties.

La salut democràtica d'Espanya està molt tocada. No diria tocada de mort, perquè sempre tens aquella esperança de poder sortir del clot on hem caigut, però sí que es tracta d'una situació molt complicada i que no ho tenim fàcil. 

Probablement als exmilitars signants de la carta no se'ls pot acusar de gaires coses pel fet de ser 'ex', però estigueu convençuts que si una colla de catalans gosés fer unes declaracions d'aquest estil, però de signe contrari, ja haurien estat titllats de terroristes, perseguits, enrajolats i pendents de judici. Un judici a càrrec dels seus enemics declarats.

Només li queda mobilitzar l'exèrcit

Al Partit Popular ja només li queda mobilitzar l'exèrcit. La seva obsessió per la unitat d'Espanya i la tragèdia de l'amnistia que vol signar el PSOE per aconseguir la investidura no sé on ens pot portar. Han sortit al carrer; han intoxicat el Poder judicial; han intervingut el Senat, on hi tenen majoria; continuen dominant els mitjans de comunicació, i ara ja no els queda res més que l'exèrcit. Ho veu així el senyor Aznar?

La transició espanyola, que no ha deixat de ser un frau, perquè ha mantingut al poder als mateixos de sempre, els hereus del franquisme, ha tingut moments de suspens, com va ser el fallit cop d'estat de l'any 1981. Ara, alguns nostàlgics trobarien suficients motius com per alterar l'ordre constitucional i fer fora, de manera violenta, el govern de l'Estat. 

No fa gaires dies es publicava una entrevista al senyor Tejero, que va entrar violentament al Congrés de Diputats. Ell hi tornaria. El senyor Aznar no para d'aixecar la veu i provocar per alterar la vida dels espanyols, enfrontant-los als catalans, però en certa manera als seus adversaris polítics, els socialistes, que per a ells han esdevingut enemics de la pàtria.

Hem de confiar que, malgrat la situació europea no sigui la millor, aturarà qualsevol intent de rebel·lia militar. No ens trobem a l'hemisferi sud, molt propens a aquests moviments. De totes maneres, la nostra salut democràtica està malferida, i necessitarem molta sort i temps per recuperar-nos.

En aquests moments no m'atreveixo a vaticinar què passarà a finals de mes. Hi haurà pacte d'investidura o no n'hi haurà? El PSOE complirà les seves promeses o passarà el mateix de sempre? Els catalans en sortirem escaldats, com sempre, o aconseguirem alguna cosa positiva? Diuen que tot dependrà del Tribunal Constitucional, que ara té un color més progressista, però jo no em refio del progressisme dels jutges espanyols. N'hem vist de tots colors, i al final rebem els de sempre.

No vull ser pessimista, però les coses no pinten bé. Sembla que les forces polítiques espanyoles treballin perquè els catalans no trobem cap més solució que declarar la nostra independència. L'odi cap a nosaltres és massa gran.

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

Espanya tuf a podrit

Tot fa pensar, doncs, que Espanya cada vegada es troba més lluny de la legalitat democràtica. Els jutges d'extrema dreta, amb tota la barra del món, i jo hi afegiria la immoralitat, han donat un cop d'estat al sistema democràtic d'aquest país, a instàncies de la dreta més extrema. Els defensors del plantejament de com més malament, millor, avui tenen una alegria a afegir. Pitjor no podem anar.

Algú podria pensar que en casos extrems com aquest, el rei hi podria intervenir, però tots coneixem com és i com acostuma a actuar, o si més no ha fet fins ara. El silenci del rei, si es produeix, demostrarà la inutilitat de la monarquia a Espanya i el fet d'estar mantenint una institució, la reial, obsoleta i cara.

Em sento traït i reprimit a mans d'una extrema dreta present a totes les institucions espanyoles, i que malgrat no tenir en aquests moments el suport popular, aconsegueix tot allò que vol, utilitzant qualsevol trama, encara que sigui anticonstitucional. Penso, i si vaig errat que se'm rectifiqui, que els primers enemics de la Constitució són els mateixos jutges del Tribunal Constitucional que han fet guanyar el seu posicionament, amb la participació dels jutges que eren obra i part, sense la més mínima decència.

Avui pots llegir molts comentaris de persones que recriminen al PSC la seva actuació paralitzadora del Parlament català. Probablement tenen raó, però penso que hauríem d'estar més atents a la realitat d'avui, perquè és un graó molt important en el camí al caos i al trencament de la democràcia del nostre país. Amb això no vull dir que no haguem de fer constar què va passar el 2017 a casa nostra. Això no ho oblidarem mai, i per això el posicionament que molts vàrem prendre respecte a una força política que en algun temps havia defensat el federalisme com a solució per resoldre els problemes d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. Després de tot, arribes a la conclusió que les declaracions són només fruit de la conveniència del moment, i que passat el temps es canvia tranquil·lament sense cap mica de vergonya.

Caldrà anar seguint els esdeveniments. M'agradaria pensar que Europa s'escandalitzarà amb tot el que ha passat, però llavors recordo què acostuma a succeir, i que el compromís no va més enllà d'unes ganyotes i un mirar cap a l'infinit. Això ens ho hem de resoldre nosaltres, i això només ho poden fer les forces polítiques que actuïn amb convenciment democràtic. Està demostrat que la dreta espanyola no el té, i ara només cal que el poble sobirà en sigui conscient i actuï amb conseqüència.

Cop d'estat dels magistrats

El dibuixant Miquel Ferreres, que ens ofereix una il·lustració diària a l'ARA, a la secció 'A la contra', és un provocador nat, però a la meva manera de veure-ho, molt oportú i encertat. Avui podíem veure el dibuix que acompanyo en aquest text, i que d'alguna manera explica el què està passant a l'estat espanyol, i que aquests darrers dies també he comentat en aquest blog.

També el periodista Antoni Bassas en parla a la seva columna i és ben cert tot el que hi diu. Realment el govern socialista i el seu partit polític en general, està experimentant allò que estava reservat per a nosaltres els catalans. El desprestigi cap al nostra Parlament, per part de la judicatura espanyola, ara també s'ha traslladat al Congrés de Diputats.

És una vergonya tot el que està passant, on la dreta espanyola, a través dels seus partits polítics, els seus mitjans de comunicació i els seus tribunals de justícia, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de demostrar que és parcial, interessada i decididament bel·licosa, per evitar que la democràcia del nostre país tingui un respir.

No ho desitjo a ningú, i per tant tampoc m'agrada el que està passant al Congrés de Diputats, però d'alguna manera serveix per demostrar que la democràcia al nostre país està en perill, i que els catalans, amb més o menys raó, ens queixem amb arguments que se sustenten.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses, però el que està clar és que des de sempre hem tingut una pressió molt forta perquè no aixequem el cap. Ens han buidat la caixa, no ens estimen, però no ens deixen marxar perquè necessiten els nostres diners.

A diferència d'altres països, on s'ha intentat facilitar les coses, ser amables i fer concessions per fer perdre les ganes d'independitzar-se una part del país, aquí a Espanya han intensificat encara més els greuges, els insults i la repressió, amb l'excusa de la sagrada unitat de la nació. Realment no som res més que uns súbdits sotmesos a la voluntat d'una majoria que ens menysprea, però que farà l'impossible perquè ens mantinguem sota el seu domini pels segles dels segles.

El govern socialista ha de prendre nota de quina és la realitat del país. Ells governen, però ho fan en tant i en quant els permet la dreta, que mai ha deixat de dirigir, directament o indirecta, el destí de la nació.

Preparant un cop d'estat a prop de casa

La notícia de la detenció, a Alemanya, d'unes persones acusades d'intentar perpetrar un cop d'estat, convida a reflexionar sobre el que passa a casa nostra. Pocs imaginàvem que la possibilitat d'enderrocar el govern alemany fos possible en aquests moments, i aquells que hem vist sempre a Europa com una protecció a més disbauxes en el nostre país, no ens acaba de deixar tranquils.

Fa quaranta anys el nostre país va patir un intent de cop d'estat, el 1981, i això va condicionar moltes coses. S'ha dit més d'una vegada, amb arguments, que l'acció va provocar una frenada molt important en l'avenç cap a la consolidació d'un sistema democràtic a Espanya.

El fet de viure en l'entorn d'Europa sempre s'ha vist com una protecció a qualsevol altre intent de revolució contra el govern elegit democràticament, però portem ja força temps amb un ressorgiment de l'extrema dreta a Europa que ens hauria de fer pensar si realment tenim el futur democràtic assegurat o bé hi ha alguna cosa que trontolla i que pot perillar el sistema.

Pel que puc llegir fins ara se'm fa difícil valorar el volum real de tot el muntatge que segons sembla Alemanya ha pogut desmuntar, però sí que és cert que hi ha un bloc d'extrema dreta perillós i que és capaç de qualsevol cosa. El fet està en saber veure i entendre què en pensa la majoria, i si són tan babaus com per tornar a donar la força als enemics de la democràcia, tal com va passar en aquell país el segle passat.

A casa nostra l'extrema dreta està molt menys controlada. Diria que fins i tot està massa ben tractada, i la seva ideologia blanquejada per una dreta molt propera, com és el PP, i uns socialistes que fan tota la impressió d'estar a la lluna, sense afrontar una realitat que pot arribar a ser molt perillosa.

Els discursos de l'extrema dreta a Espanya estan calant entre la població, molta de la qual els hauria de témer, però que no hi veu el perill que realment suposa. El fet que a altres països, amb els EUA al capdavant, hi hagi cada vegada més pronunciaments posant en dubte la llibertat democràtica i la llibertat d'expressió de la ciutadania, fa que els nostres extremistes de Vox agafin força i es trobin molt més valents del que ens convindria. A Espanya l'extremisme de la dreta no es troba només en els partits polítics, sinó també a la premsa, la justícia i en molts poders fàctics.

No vull pensar que la idea d'aquests colpistes alemanys pugui encomanar-se amb facilitat al nostre país, però no estaria de més que el nostre govern, i també la dreta civilitzada que encara hi pugui haver dins del PP, es posessin les piles i miressin de no donar ales a possibles golpistes al nostre país. En democràcia no tot s'hi val, i convindria seriositat i ulls ben oberts.

Cop d'estat a Guinea Conakry

Acabem de conèixer el cop d'estat a Guinea Conakry per part de forces especials de l'exèrcit, que haurien detingut el president Condé. Hi ha de moment una mica de confusió ja que des del ministeri de defensa s'ha manifestat que el cop havia fallat i que es mantenia el control del govern. Haurem d'esperar unes hores per saber què hi ha de cert en la notícia.

De fet, arran dels fets d'avui, ens han recordat que Guinea Conakry és un dels països més pobres de l'Àfrica i, com acostuma a passar, el govern es manté amb molta resistència, en un tercer mandat agafat en pinces, ja que la Constitució només en permetia dos de seguits. Aquesta resistència a deixar el poder, que és molt típic a molts països, afavoreix conflictes com l'actual.

També ens informen que el líder de la revolta s'havia anat distanciant del govern, la qual cosa també són punts a favor perquè pugui acabar passant una cosa com aquesta. Els personalismes pesen molt i a vegades ens pensem que les circumstàncies són casuals, però en el fons hi ha els interessos d'uns personatges que es posen per davant dels interessos de tota una nació. Això no treu que les proclames siguin en defensa del benestar de tothom.

És una llàstima que el coneixement que tenim de la realitat de molts països del món sigui a través de fets com l'actual de Guinea Conakry. La injustícia i desigualtat arreu del món és massa tràgica com perquè puguem viure sense perdre-hi ni un moment. Estem molt entretinguts amb els problemes propis, que no sempre tenen la magnitud d'altres, però que ens absorbeixen. Ara a casa nostra la principal obsessió és com afrontarem un 11 de setembre sense la feina feta, i amb molts interrogants presents.

Hi ha remor de sabres?

Encara que sembli estrany, som al segle XXI i ens trobem a Europa. Escoltant les notícies d'aquests dies relacionades amb els exmilitars que han enviat un escrit al rei, et fa l'efecte que no som un país europeu i que no ens trobem al segle actual, sinó un segle enrere. La tan proclamada transició sembla un miratge i que no hem avançat des de la mort del dictador.

Em ve a la memòria la cançó de La Trinca, amb música simfònica de Beethoven parlant de la remor de sabres. Sí, no és el 1981, som quaranta anys més tard, però els militars, encara que siguin ex, es manifesten i voldrien un cop d'Estat. Confien en Vox?

No hi podem fer broma, perquè la cosa és més seriosa del que pugui semblar. No és bo que hi hagi aquests rumors i un partit polític com Vox al Congrés de Diputats. Què hi diu el senyor Casado? Què hi diu el PP? Ja els està bé? És un atac al PSOE, al govern espanyol de coalició, però també un atac a la democràcia i per tant, un atac a tota la població espanyola. Això és més seriós que el Procés, encara que ho posin com a excusa per demanar un canvi de govern. 

Què ens està salvant d'un cop d'Estat real? La situació geogràfica hi té un pes, però no és decisiu, i amb una Europa convulsa, qualsevol cosa podria passar. No vull creure que un cop d'Estat pugui estar a prop, però és cert que hi ha molta gent que ho desitjaria, i si no fos així no tindríem Vox al Congrés.

Ha fet bé el govern d'enviar la confecció d'aquest xat a la Fiscalia? Què se'n podrà treure? Penso que no es pot deixar passar alegrement actituds com aquestes, i encara que no siguin militars en servei, alguna cosa s'hi ha de fer. Si més no per no donar esperances a qui podria fer mal. No ens ho prenguem en broma.

Hem sentit a parlar de cop d’estat

Quan se'ns a parlar de cops d'estat no et situes a Europa, sinó més aviat en algun país sud-americà o de l'Àfrica, perquè entens que al nostre entorn tot està més o menys travat i que formes part d'una àrea democràtica on els cops d'estat es troben molt lluny en la història passada. Resulta, però que aquests dies ho hem escoltat al Congrés de Diputats, a Madrid, a la capital del que considerem un país democràtic consolidat, després d'una transició de més de quaranta anys.

És precisament aquesta mala transició democràtica des del franquisme fins ara el que ha fet que l'amenaça d'un cop d'estat no es trobi tan lluny, i que només el fet de trobar-nos en un entorn consolidat democràticament ens pot arribar a salvar. Hem constatat que no tothom ha fet la transició, com és el cas del poder judicial, i que quan no governa la dreta, hi ha una pell molt fina que no permet segons quines idees i accions.

No cal dir que em sobtaria que el nostre país patís un cop d'estat, encara que pugui estar en l'ànim de molta més gent de la que ens pensem, amb uns partits polítics, com Vox o el mateix PP, que han retrocedit en els seus principis i valors democràtics. Malgrat tot és preocupant que en els ambients polítics i socials aquesta possibilitat sorgeixi i que algú s'hi aferri com a una solució a la situació caòtica que estem vivint.

No sé qui ha despertat a qui, però no és bo per al nostre país que aquest discurs corri entre la gent, perquè ajuda a crear un sentiment d'incerteses sobre el futur que frenen qualsevol iniciativa econòmica que pugui necessitar ara el nostre país, després de l'epidèmia del coronavirus. Tant de bo que tot quedi en una anècdota i no se'n parli més, però parlar de terroristes als qui varen enfrontar-se al franquisme, o animar la Guàrdia Civil a enfrontar-se al govern de l'Estat, no és una bona praxis.

Trenta-nou anys del cop d'estat fallit

Avui fa 39 anys que uns militars feixistes varen entrar al Congrés de Diputats i varen segrestar els parlamentaris. Es tractava d'un cop d'Estat que no va reeixir, però que d'alguna manera fa frenar el procés engegat per sortir del franquisme després de quaranta anys de dictadura.

Com molt bé diu Pablo Echenique, avui ja no cal que entrin feixistes al Congrés perquè des de les darreres eleccions generals ja són a dins, i es fan notar. La seva intenció és aconseguir ser imprescindibles per formar govern com ha passat a Andalusia, Múrcia o a Madrid.

Han passat gairebé quaranta anys d'aquells fets i on hem arribat? No tan sols recordem els fets i els sentim molt a prop, sinó que tenim a dins els descendents del franquisme que intenten retrocedir en el temps per tornar a ser un país autoritari. 

Tots plegats som culpables que la situació hagi evolucionat fins al punt de votar lliurement la presència de feixistes a les institucions democràtiques del país. Els partits polítics que s'han anat passant el govern de l'Estat tenen una part important de culpa. La ciutadania s'ha cansat de sentir-se traïda per uns governants que han promès molt durant les campanyes electorals, però que després, quan han obtingut el poder, s'han allunyat de la ciutadania i s'han dedicat a enriquir-se i intentar mantenir-se al capdavant, pensant només en ells i el partit que els sosté, i oblidant-se de l'esperit de servei i responsabilitat assumida.

Les possibles aliances entre el PP i C's per a les eleccions autonòmiques d'aquest any, són una mostra més de l'interès per aconseguir el poder, al preu que sigui i deixant de banda els principis ideològics que en algun moment han predicat. Això és el que fastigueja la població i llavors no és estrany que arribin partits populistes i demagògics que facin creure que són la solució per al futur del país, i molts caiguin a la trampa.

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

VOX ha deixat de ser un miratge

Pas a pas l'extrema dreta va fent-se un lloc dins del panorama polític europeu. Ahir va ser a Andalusia on, no només va entrar al Parlament, sinó que ho va fer amb força i descol·locant els partits tradicionals. Els dos grans partits espanyols varen perdre vots i escons, i va ser C's qui s'encarregà de capturar-ne uns quants. Els resultats electorals d'ahir a Andalusia són un presagi del que pot acabar passant el mes de maig vinent, a la resta d'autonomies i, per què no, en unes hipotètiques eleccions generals avançades a 2019. 

Fa mal veure com el populisme més descarat és capaç d'enlluernar tantes persones i aconseguir fer-se un lloc dins l'arc parlamentari. S'ha dit moltes vegades que Europa és coneixedora que els governs de l'extrema dreta no acostumem a ser obra de cops d'estat, sinó del resultat electoral, de la voluntat popular manifestada a les urnes. Això va passar amb Hitler ara fa cent anys i està succeint ara a molts estats europeus. 

Espanya no està vacunada contra aquesta malaltia. Hem comentat moltes vegades que l'extrema dreta es trobava dins del PP i darrerament marcava paquet a C's. La tendència d'aquests dos partits a radicalitzar-se ha animat Vox a presentar una proposta totalment descarada i n'ha obtingut rèdits.

El missatge de Vox és molt clar i molts militants i simpatitzants del PP i C's hi combreguen. Aquestes persones que no han estat capaces de fer el pas, ara que veuen l'èxit de Vox, molt probablement es decidiran a canviar de bàndol.

L'esquerra també és culpable de la seva derrota i s'hauran d'esforçar molt a aturar aquest tsunami de radicalisme i populisme de dretes, si no volen acabar convertint-se en un partit residual, sense  possibilitat de fer sentir la seva veu, deixant la classe obrera a mercè de la dreta més radical.

Després de Sánchez què passa amb el PSC?

Molts es pregunten què passarà al PSC després d'haver-se posicionat tant a favor de Pedro Sánchez, amb l'única excepció de Carmen Chacon. Núria Parlon ho ha dit molt clar, com és costum en ella, i Iceta ha amagat les cartes, com també acostuma a fer quan pinten bastos. 

Fa uns anys potser els fets de dissabte haurien empès el PSC a prendre decisions importants de cara al seu futur, però avui dia és diferent. Des dels darrers abandonaments per la seva actitud en front del procés d'independència, en el PSC s'hi ha quedat la gent més conservadora i fidel al partit espanyol. Posicionar-se en contra de la línia actual, marcada per Susana Díaz, no és fàcil ni gaire probable.

Iceta ho va dir molt clar, però després del fracàs, ara toca nedar i guardar la roba, el que ha sabut fer sempre i per això ha arribat on ha arribat. Pateixo més per la situació de Núria Parlon, que se l'arribi a entendre i s'hi confiï, per a mi l'única manera de recuperar credibilitat que té el PSC.

Es queixen de la influència que tenen els barons dins del PSOE, però en el PSC passa una cosa molt semblant. Aquesta manera de fer és típica de la dreta, i els hi surt bé. Quan ho practica l'esquerra és que les coses no van pel bon camí. L'esquerra ha de ser trencadora i no buscar la comoditat, una cosa que acostumen a fer els que teòricament s'han jubilat, però que mantenen els fils tensos, fins aconseguir cops d'estat com el d'ahir dissabte.

El serial del PSOE i del PSC no ha acabat, i encara han d'arribar els principals episodis. L'abstenció per afavorir el govern de Rajoy tenia una explicació amb Sánchez al capdavant, però en tindrà una de ben diferent després de la seva caiguda. Tot dependrà de l'actitud de les persones discordants de la corda de la Núria Parlon, a nivell estatal, però també a Catalunya. 

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

Vuitanta anys del cop d'estat

Demà farà vuitanta anys del cop d'estat del general Franco i encara tenim entre nosaltres moltes persones que ens poden explicar la seva experiència, com ho varen viure i patir. L'ARA, com ens té acostumats, avui ens ha relatat interessants vivencies, però de ben segur que tots en coneixem de ben properes.

A casa la mare, que ja fa tretze anys que ens va deixar, i el pare, que ha viscut fins a primers d'aquest any, no ens en varen parlar gaire, però si que de tant en tant deixaven anar algunes explicacions de com ho havien viscut. El pare era de la quinta del biberó, i estava condemnat a viure la guerra en primer pla essent encara un vailet.

Diuen que la història l'escriuen els guanyadors, però el coneixement popular es transmet de pares a fills, i no sempre han estat guanyadors. La llarga dictadura franquista va procurar uniformar el coneixement dels fets del 36, però no ho va aconseguir del tot. El mateix va passar amb la cultura i la llengua catalanes, que es varen intentar destruir, però aquí ens teniu.

El més trist de tot, però, és la lectura mal intencionada que en fan persones i partits polítics que es fan dir demòcrates. Una cosa és exagerar i fins i tot fer anar l'aigua al molí propi, però una altra de molt diferent i vergonyant és mentir per continuar justificant l'atac a la nostra societat, i negant els nostres drets com a país.

Demà tindré un record dels meus pares i de com els va canviar la vida. M'imaginaré com hauria pogut ser la seva vida sense el cop d'estat, i evidentment sense gairebé quaranta anys de dictadura.

Què passa realment a Turquia?

Es fa molt difícil saber què ha passat i segueix passant a Turquia amb aquest cop d'estat fracassat. Si és difícil conèixer què succeeix al costat de casa, imagineu-vos què podem saber realment d'un país tan diferent al nostre i amb tants intermediaris i interessos entremig que poden fer-nos creure allò que més els convé.

Sempre se'ns ha dit que els militars turcs eren el fre a una islamització perillosa en mans del president Erdogan, i hem vist com l'enfrontament entre el president i els militars era constant. Per alguns, doncs, els militars eren els garants de la democràcia a Turquia, fet que ens estranyava molt als que hem viscut el franquisme, on els militars varen actuar de manera totalment contrària.

No fa gaires mesos el president turc necessitava augmentar el seu poder i prestigi personal i el poble li va donar suport. Sempre ha estat un president fosc que no ha acabat d'ensenyar totes les cartes. No és estrany, doncs, que algú pugui pensar que l'intent de cop d'estat no hagi estat una estratègia per aconseguir encara més suport popular i desprestigiar els militars d'una vegada per sempre (?).

La primera reacció d'Erdogan, una vegada confirmat el fracàs del cop d'estat, ha consistit en empresonar els militars rebels, fet molt lògic, però també expulsant a gairebé 3.000 jutges. I això per què?

Potser en els propers dies coneixerem els detalls previs del cop d'estat fallit i també el per què de la depuració dels jutges. Al nostre país les coses funcionen diferent, el president, a qui molts li qüestionen els valors democràtics, té molta sintonia amb jutges i militars. A casa nostra ja ens agradaria que uns quants jutges deixessin els tribunals, però precisament aquells que són més amics del president, persones afins al brillant ministre de Defensa en funcions.

Consultar o decidir. Què toca fer?

Han passat quaranta anys de la mort, al llit, del dictador Franco i ara sembla que toca retirar tots els monuments commemoratius del cop d'estat d'ara fa 80 anys. Patrimoni o culte al franquisme? El darrer cap de setmana va ser Tortosa qui va decidir mantenir el monument del mig de l'Ebre, reinterpretant-lo, i ara sembla que s'hagi obert la veda i tothom a buscar referències franquistes i falangistes.

Però la polèmica de Tortosa no ha estat pel resultat de la consulta, sinó per haver-la convocat. Els detractors opinen que l'ajuntament havia de retirar el monument d'acord amb la llei de la memòria històrica, i això em fa pensar en la conveniència o no d'organitzar consultes sobre qualsevol tema.

I en ve al cap el rial del Bareu. Té sentit convocar una consulta per decidir si es canalitza o no, i com s'ha de fer? Jo penso que no. Crec que s'ha de treballar amb els principals afectats, i informar dels diferents passos als vilatans, però hi ha un component molt tècnic que està a les mans dels professionals, els que hi entenen.

S'ha de convocar una consulta per decidir on traslladem la biblioteca? La meva resposta és que si s'organitza s'ha de fer molt bé. Cal explicar amb detalls les diferents possibilitats, els costos i les repercussions. Continuo pensant que a la vila cal un pla d'equipaments seriós i que els polítics el consensuïn. Quan s'ha intentat s'ha volgut polititzar, i això és el que fa mal. Decidir on col·loquem la nova biblioteca hauria d'anar de la mà d'un estudi global dels equipaments de què disposem. Si no en som capaços, votem, però que no organitzem un nou hospital al Xifré.