La reincidència

Se'n parla molt, però potser es treballa poc per intentar evitar que la reincidència en els delictes sigui tan freqüent i s'arribin a acumular tants delictes en una mateixa persona. Una cosa és que algú tingui un mal moment i que delinqueixi, i l'altra que s'hi dediqui. Que després d'un robatori en busqui un altre, provocant inseguretat i por que no ajuda gens a la convivència.

No té cap sentit que llegeixis diàriament detencions de persones que han enganxat després de cometre un fet delictiu i que t'expliquin que porta a l'esquena no sé quants delictes més, pels quals no ha tingut cap condemna, més enllà de la detenció momentània i la inscripció en un llistat de delinqüents. 

Els humans, si no ens escarmenten, no rectifiquem. Passa en qualsevol comportament incívic, o en la conducció d'un vehicle. Si al darrere no hi ha una sanció que et faci rascar la butxaca o et privi de la llibertat de moviments, o de conducció de vehicles, moltes persones fan cas omís de les advertències i no tenen cap remordiment. No els cau la cara de vergonya.

Estic convençut que a la majoria dels casos al darrere hi ha una explicació, que no justificació, que requereix analitzar i procurar resoldre el problema que pot haver originat un seguit de delictes reiterats. Entretant, però no ens podem permetre el luxe de no fer res.

Encara que no és el mateix, em ve a la memòria la manera com funciona la recollida de la brossa mal deixada a la meva vila. L'equip de govern dedica moltes hores al dia a recollir tot allò que vilatans incívics i gens solidaris, han tret de casa a destemps, sense tenir en compte les pautes que la majoria complim. Qui no té gens d'interès a fer-ho bé, si l'endemà li treuen la brossa, tant li fa que ho hagi fet el camió de les escombraries, com si se n'ha encarregat el camió especial que fa la repassada matinal. D'aquesta manera no es resoldrà mai.

Tornant als delictes reiterats, si no treballem per evitar la reincidència, no aconseguirem la tranquil·litat al nostre entorn. Uns pocs són capaços de fer anar malament a la majoria. Això, agradi més o menys, s'ha de resoldre d'una vegada. La pràctica impunitat dels reincidents no ens deixa viure, i no és just.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

Saltant-se la normativa

Recordo els meus pares dir més d’una vegada: “No passen més desgràcies perquè Déu no ho vol”. Avui aquesta expressió no deu ser gaire habitual, no està de moda, però el significat sí que és actualitat, malauradament en massa ocasions.

Aquest cap de setmana hi hagut un tràgic incendi en unes discoteques de Múrcia, amb el resultat de 13 víctimes mortals. Hem sabut que les sales no tenien permís per funcionar, si més no una d’elles, i he llegit que un dels propietaris presideix una entitat en pro de la qualitat al món de l’oci. Com és possible?

Sovint llegim notícies d’incendis o ensorrament d’edificis a països llunyans per incompliment de normatives i desmanec, i ens sembla que aquí no podria passar. Doncs sí!

Quan llegeixo aquestes notícies em pregunto si a casa nostra estem fent bé les coses, i m’entren molts dubtes. Podem estar tranquils? Els equipaments amb concurrència de públic compleixen amb totes les normatives de seguretat? En clau local, estic segur que en Carles Pérez, que un dia d’aquests es jubilarà, ens en podria explicar moltes de coses. Jo li demanaria si puc estar tranquil quan els meus fills surten de casa per assistir a algun acte en aquests tipus d’establiments. M’agradaria saber que sí.

No sé si a Múrcia es buscaran responsabilitats entre els propietaris i les autoritats públiques que no han vetllat suficientment per evitar la catàstrofe. Probablement va ser un fet casual, però no tenien permís. Se saben les raons? Permeteu-me que malfiï dels resultats de la investigació i de les possibles conseqüències. De moment ja n’hi ha una: tretze famílies que han perdut un ser estimat. Senyor alcalde, faci repassar tota la vila, no sigui el cas que tinguem anomalies que després ens n’haguem de lamentar.

Que no tot acabi només amb més policies al carrer

El govern municipal s'ha estrenat amb promeses policials, que d'entrada semblen agradar a la majoria de la gent. La violència, però sobretot l'incivisme, és massa present a la nostra societat i tothom, o gairebé tothom demana als governs de torn que hi facin alguna cosa per solucionar-ho. No és agradable sortir al carrer amb por, per no saber si algú et pot agredir, o constatar que hi ha persones que destrossen el mobiliari urbà, no respecten les normes de comportament necessàries per conviure d'una manera digna i plaent, i la resposta o les propostes que es posen sobre la taula són més policies i més càmeres al carrer. Que controlin l'espai públic i que ningú pugui molestar els altres.

La pregunta que em faig, i que es fa més gent, és si tots els problemes d'incivisme i violència, si tota la inseguretat ciutadana quedarà resolta amb més policies al carrer. Quants més? A quins carrers i a quines hores?

L'experiència ha demostrat que no perquè hi hagi més policies la seguretat queda garantida. Ni policies ni guardes jurats, que molts serveis públics i empreses de lleure disposen i... s'ha resolt? 

M'agradaria que es fes una reflexió al respecte i que no simplifiquéssim el problema amb una solució, que no en sabem l'abast ni les possibilitats reals de fer-ho efectiu, però que al mateix temps ningú ens pot garantir que resolgui el problema. És cert que en casos concrets, zones determinades, horaris especials, hi ha necessitat de posar-hi més efectius i un control específic, però generalitzar-ho?

La nostra vila té pendent un Pla de Seguretat específic, adequat a la realitat actual i concreta de la vila, però aquest ha d'anar acompanyat d'un conjunt de mesures prèvies per evitar limitar-ho a mesures policials. Si hi ha incivisme s'ha d'estudiar-ne les causes i la manera de reduir-lo. Si hi ha violència i agressivitat, també caldrà analitzar per què passa i com podem aparta-la de la nostra vida, dels nostres carrers i places.

Estem massa acostumats a voler resoldre amb mesures concretes i, en aquest cas, de control policial, quan el problema és més complex i calen altres mesures, que no sempre són fàcils, però que poden acabar sent més efectives. 

Des del meu blog animo els nostres governants a analitzar a fons la situació de la nostra vila, sense oblidar l'entorn més proper i el que no ho és tant, però que també pateixen situacions similars, i no prendre decisions que poden agradar d'entrada, però que no ens asseguren un futur tranquil, cívic i de bona convivència. Que resolguin els problemes puntuals, però que treballin un pla de seguretat que, a més de policies, incorpori educadors de carrers, serveis assistencials i formatius.

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

Arenys de Mar i la inseguretat ciutadana

Darrerament per les xarxes socials, però també al carrer i a les botigues sents a dir de molts casos de robatoris i agressions contra persones, que no ajuden a viure amb la tranquil·litat que caldria. No es tracta de casos aïllats, sinó que es repeteixen massa sovint tot provocant que les persones desconfiïn de tothom. La inseguretat que provoquen aquests fets delictius desllueixen la vida social d'una població, i encara que ets conscient que passa a molts llocs, quan et parlen del teu veïnat, de la teva vila, fa que t'entri la por al cos.

Pateixes perquè no t'entrin a casa, però també perquè ningú se t'encari i intenti robar-te el que portes a sobre. Les agressions que s'han produït al voltant de l'estació de tren i la incapacitat dels membres de seguretat que contracta la companyia ferroviària per fer front a aquestes agressions, genera desconfiança entre els usuaris de Rodalies i probablement allunya molta gent que opta per desplaçar-se amb el vehicle particular.

Els pares patim pel que els pugui passar als nostres fills, però també als nostres pares més grans, que són més indefensos davant de qualsevol acte violent i agressiu. El clima que es genera és molt negatiu i anul·la la vida social, la pau que es fa tan necessària, sobretot en un temps de desordres, d'encariment de la vida i de dificultats afegides.

Ens queixem que la nostra policia no actua prou ràpidament ni de manera eficaç, que els jutges són massa garantistes i deixen en llibertat els pocs delinqüents que són atrapats, però potser insistim poc en exigir una reforma de la llei perquè les agressions tinguin una resposta més contundent. Els mateixos guardes de seguretat es troben amb la dificultat d'enfrontar-se amb agressors que es volen venjar de la seva denúncia, i opten per fer la vista grossa i no arriscar-se a patir una pallissa, com ja ha passat més d'una vegada.

És molt trist llegir la notícia que han entrat a robar a tal casa, amb total impunitat i sense possibilitat de recuperar res del que han sostret. La vulneració del teu espai més íntim, com és el teu pis o casa, és un cop molt fort a la seguretat i confiança de les persones. Ni a casa teva pots estar tranquil!

No se'ns pot demanar que normalitzem aquesta situació i que aprenguem a viure amb la por al cos de si avui et tocarà a tu rebre la patacada. Cal que els nostres representants polítics reflexionin a fons sobre aquesta situació, i aquells que tenen la possibilitat de prendre decisions per combatre-ho, que no es quedin amb els braços plegats. Entretant, nosaltres hem d'intensificar la nostra sociabilitat, establint els mecanismes necessaris de bon veïnatge per intentar fer front de manera conjunta aquest mal que ens ha arribat i que entenem que trigarem a trobar la solució definitiva.

Il vaporetto

Avui tocava tirar del transport públic per no dir que hem estat tots els dies caminant. Volíem tenir l’experiència de desplaçar-nos amb el sistema de transport públic que funciona a la llacuna de Venècia.

Hem tornat a trepitjar el barri jueu, amb noves històries per conèixer millor la ciutat, de per què l’hem trobat així, i quin futur li espera.

I hem pujat a una plataforma a la part superior d’uns magatzems de luxe des d’on hem tingut unes vistes interessantíssimes de Venècia. A primera hora ens ha plogut i també ens ha permès experimentar unes primeres passes sota el paraigües. Tot suma.

Es nota que arriba el cap de setmana i es veu més gent pel carrer. Els bars i restaurants amb música en directe. Diuen que la pandèmia ha reduït a una tercera part el nombre de visitants. Això ens ha afavorit perquè és molt diferent passejar-te tranquil·lament sense haver de demanar pas.

I ara, preparant la jornada de demà, mentre païm el sopar que ens ha servit per recuperar forces. 

Més vacunes tot i l'èxode de la ciutat

Sembla que aquests dies de Setmana Santa s'ha reactivat la vacunació i ara sí que s'avança i puja el percentatge de persones amb la primera dosi. Ha costat molt i hem rebut amenaces de no arribar les vacunes o de no vacunar els dies de festa. Potser les queixes a les xarxes socials sobre aquesta probabilitat ha fet que es rectifiqués i que es procedeixi a vacunar massivament.

No era normal el ritme que hi havia fins ara, ni que tantes persones de més de vuitanta anys estiguessin sense vacunar. Ens parlaven de la quantitat de persones que morien i no es feia res per accelerar la vacuna. Aquest canvi en el ritme està molt ben vist per la majoria de la població.

Entretant, la gent surt de la gran ciutat per anar a visitar el territori. Avui em deien que a Tavertet no s'hi cabia, i les fotografies mostraven la gran quantitat de cotxes aparcats en els espais reservats per no col·lapsar el poble. Si això serveix per recuperar-se els propietaris dels restaurants, benvinguts siguin els forasters, encara que posin en perill la tranquil·litat de la població.

Però la informació sobre l'acceleració de la vacunació no arriba sola, sinó que al costat se'ns diu que s'ha detectat persones contagiades tot i haver estat vacunades amb l'AstraZeneca. Això complica encara més la credibilitat d'aquesta vacuna, sobretot després que països com Alemanya hagin aturat la vacunació amb aquesta vacuna a persones de menys de seixanta anys. És ben bé que no estarem tranquils durant un bon període de temps.

Escapada a l'Empordà

Avui ens hem escapat, després d'un any de gairebé no sortir de casa, i ho hem fet a prop de la capital del Baix Empordà, el municipi d'Ullastret. Hem dedicat el matí a visitar la ciutat ibèrica i el seu museu. El temps ens ha acompanyat, tot i que pel camí hem trobat pluja, que feia perillar la nostra matinal. Finalment, però el dia ha estat assolellat i hem pogut caminar tranquil·lament pel recorregut de la vila.

Ens ha agradat i hem passat un bon dia per sortir de la rutina diària que ens porta a moure'ns només per anar a la feina i a comprar. Us haig de confessar, però, que ahir tot preparant la sortida em venien ganes de quedar-me a casa. He arribat a assimilar tant el confinament, que se'm feia estrany pensant que passaria el dia fora de la llar.

Un repàs a la història de la nostra terra que ens ensenya l'evolució humana i d'alguna manera ens fa veure que som fruit dels nostres avantpassats. Les restes trobades entre les runes de la ciutat ibèrica ens demostren que tot i estar pensant en dos mil cinc-cents anys enrere, hi ha peces que tampoc han variat tant, elements que els eren útils i que ens continuen servint.

Hem dinat a la població d'Ullastret i hem fet una passejada pel centre de la vila, ben cuidada i amb molta pau. T'adones que la tranquil·litat és un bé preuat i que val tot l'or del món. Probablement aquests dies de Setmana Santa hi haurà aglomeracions a molts llocs del país, però pel que fa avui a Ullastret, la nostra invasió era pacífica i mesurada, i penso que haurà comportat més beneficis que inconvenients, als residents habituals d'aquesta bonica població de l'Empordà.

Cap de setmana a Tavertet

Cap de setmana de relaxació, però en aquests moments esperant que el sol se'n vagi a la posta i deixi de fer tanta calor. No tenim la humitat de la costa i això resta uns quants graus de sensació de calor. Es tracta, doncs, de posar-te a l'ombra i esperar que el sol amaini per anar a passejar.

Aquesta nit tenim la intenció de veure les llàgrimes de Sant Llorenç, i demà la sortida del sol arran de mar, des de les Guilleries. Així ens ho han dit, encara que sigui poc creïble.

Tot i proposar-me no llegir les notícies del dia, he caigut en la trampa de les xarxes socials i m'he assabentat de tot el que està passant. De fet, però no és gaire diferent del que passava ahir. Sabem que fins a començaments de setembre no hi haurà gaires novetats, i segons de quin tema fins ben bé a finals. Hi haurà noves eleccions?

Per cert, si no heu estat mai a Tavertet, us ho aconsello. La situació és immillorable i el poble l'han endreçat amb gust. No és el Tavertet que vaig conèixer fa cinquanta anys o més, totalment incomunicat de la resta del món, sense aigua ni carretera per desplaçar-s'hi, però no ha perdut el seu encant. És simplement diferent.

Sens dubte l'entorn on vius condiciona la manera de ser de les persones. D'aquí la necessitat de procurar-nos un bon entorn, amb convivència, amistats i tranquil·litat. No cal anar a viure a les Guilleries, sinó que des de la mateixa capital es pot viure bé, sempre i quan sàpigues valorar què és important per viure plenament. 

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

Estirades de bossa al mig del carrer

Malauradament aquest fet és notícia amb massa freqüència. No només passa a Arenys, sinó que és un activitat que pateixen molts municipis. La culpa?

És molt perillós simplificar la resposta. Si busquem culpables, potser ens serà fàcil trobar els que estiren les bosses, però no tant els que provoquen que aquests les estirin. La primera reacció, sobretot si això els passa a gent que coneixem, que tenen cara i nom, és demanar a la policia que els agafin i els tanquin. Sabem que si els arriben a tancar, no hi estaran gaire estona. 

Les lleis per bé o per mal condicionen l'actuació de la policia i també dels jutges. En última instància és el legislador qui decideix extremar les mesures i evitar la reincidència, o simplement espantar-los. Sempre a qui li toca el rebre és el que està en contacte directe amb la ciutadania, amb les persones que pateixen els mals d'una legislació errònia, excessivament garantista...

Hem d'exigir el nostre govern i l'oposició que busquin la manera de recuperar la tranquil·litat als nostres carrers, però al mateix temps fer-los costat perquè exigeixin a qui en té la competència, tota la legislació al respecte i que adoptin mesures perquè no es degradi la convivència a les ciutats i pobles.

Però no tot s'acaba amb la policia, sinó que hi ha una part de pedagogia que no es pot oblidar i, sobretot, preguntar-nos perquè hi ha tants joves i d'altres de no tan joves que es troben al carrer intentant fer les estirades. Potser ens adonarem que podríem reduir el risc canviant les prioritats polítiques, invertint més en afers socials i reduint la quantitat de persones sense ofici ni benefici, amb un passat que no els ajuda i amb poques possibilitats d'inserir-se socialment.

Sigui com sigui, però, hem d'evitar que les persones grans, sobretot, tinguin por de sortir al carrer i es tanquin a casa. No pot ser que l'incívic, el lladre, el pertorbador hi surti guanyant a costa del vilatà o vilatana que intenta normalitzar la seva vida i socialitzar-la.

Moltes reunions i poc diàleg resolutiu

A l'hora que començo a escriure aquest post, les 19h, el president del govern català ha convocat una reunió de govern per parlar de la situació actual. Ens han fet saber que finalment Puigdemont no assistirà al Senat, donat el fet que la decisió de Rajoy d'aplicar l'article 155 de la Constitució ja està presa. Jo crec que és un error, però també és cert que desconec què tenen al cap i com reaccionaran en els propers dies, o en les properes hores.

El fet de no presentar-se al Senat dóna motiu que se'l critiqui de no voler dialogar. Tots sabem que no és exactament això, però a vegades és bo seguir el corrent per deixar els altres en evidència. Esclar que la decisió ja està presa, i a més els fa molta il·lusió. Nosaltres des de Catalunya ho veiem de maneres diferents. Avui pots llegir moltes opinions sobre l'error de no haver previst la situació actual, però també n'hi ha d'altres que es mantenen en la tesi que s'ha de continuar avançant.

Reps correus electrònics i whatsapps aconsellant-te que t'ho agafis amb calma i tranquil·litat, que reposis i estiguis amb la família, tot això abans no comenci una setmana clau i decididament en defensa de l'autogovern. Ningú sap com acabarà, cadascú pensa allò que voldria i els més optimistes ho veuen possible. Per bé o per mal aquests dies seran recordats a la història del nostre país, i confiem que ho puguem fer satisfets d'haver obrat de la millor manera possible.

En aquests moments sabem que no tenim la capacitat de fer entendre a Europa que el PP, amb el concurs de C's, no actua com a partit polític demòcrata, sinó que continua essent un partit d'arrels franquistes disfressat de democràcia, i que, a més, està sota els efectes de la humiliació i amb moltes ganes de venjança. 

Acció i reacció

Sempre s'ha vist que quan més tenses la corda més resposta trobes a l'altre costat. Quan t'esforces a prohibir una cosa més reaccions contraries apareixen, i és per això que sovint avises que el millor és no fer-ne cas. És cert que no sempre pots restar quiet, però sí que és convenient estudiar quina ha de ser la millor resposta o acció per evitar que la reacció sigui encara més sonada i hi surtis perdent.

La tranquil·litat aparent del president català, consellers i diputats, i també de la majoria d'alcaldes del país, fa que més ciutadans reaccionin amb seguretat i energia a les provocacions de Rajoy i el fiscal general. 

Ja estem sentint opinions discordants entre la gent que mai col·locaries en el bàndol sobiranista, i això, encara que no tindrà efectes abans del dia 1 d'octubre, sí que pot servir per als dies posteriors. Ja sabem que passi el que passi el dia 1 d'octubre, hi haurà dia 2, i aquest s'haurà de programar, per ambdues bandes.

Entretant, a l'amenaça de la democràcia del PP hi ha la resposta del poble amb els seus alcaldes. Que ningú oblidi que el poble unit mai podrà perdre. La debilitat d'una reivindicació popular és la desunió. És en aquest punt on l'adversari ha de fer-hi més èmfasi. Aznar ja va dir que abans de trencar Espanya es trencaria Catalunya, i aquest ha estat l'objectiu del govern espanyol, intentar fraccionar el nostre país. Si no ho aconsegueixen haurem guanyat la batalla, i la batalla és poder votar, sí o no, però poder votar.

Responsabilitat versus culpabilitat

Arran d'aquest desgraciat accident a la Costa Brava on hi ha perdut la vida un noi de 13 anys, he pensat en el grau de responsabilitat que tenim tots al llarg de la vida i que no sempre en som conscients. Parlo de responsabilitat i no de culpabilitat. Cal diferenciar els dos conceptes perquè no volen dir el mateix.

En aquest malaurat accident els monitors eren responsables dels menors que tenien al seu càrrec, però això no els fa culpables, tot i que no voldria estar en la seva pell. Malgrat poder tenir la consciència tranquil·la, el pes de la seva responsabilitat és immens i molt feixuc de suportar.

En situacions com aquesta tothom es fa mil preguntes i es qüestiona si la decisió de permetre la sortida del fill va ser encertada, si podia realment confiar en els monitors, si el lloc era el més adient per anar a visitar... totes són preguntes lògiques, però al mateix temps absurdes. Si no es demostra el contrari, segur que varen ser decisions encertades, però el risc sempre hi és, encara que et quedis a casa tancat amb pany i clau.

A la vida hem de tenir clar que se'ns demana responsabilitat i qui no la sap assumir, no farà res per a la societat on està vivint, serà un simple paràsit oportunista que només estarà pendent dels errors dels altres. Hem de responsabilitzar-nos de la nostra part d'existència i procurar actuar correctament, amb totes les precaucions necessàries perquè mai se'ns pugui culpabilitzar.

La transformació dels estius en família

Per aquelles persones que tenim la sort de gaudir de vacances i que escollim fer-les el mes d'agost, ens queden un parell de setmanes d'activitat frenètica per deixar-ho tot llest i poder arribar el setembre amb la tranquil·litat que ho tenim tot a punt. No sé si us passa a vosaltres, però poc dies abans de l'inici de vacances tens la sensació que s'acaba el món i que et falten hores per poder-ho deixar tot tancat.
El darrer dia és aquell que et passa volant i et falten hores, però en el fons tens la sensació que et treus un pes de sobre i que per unes setmanes podràs oblidar-te del dia a dia de tot l'any. No sempre la desconnexió és total, però sí que t'ho mires de manera diferent i tens la tranquil·litat de pensar que ja n'hi ha d'altres que s'encarregaran de solucionar els petits problemes de cada dia. La resta s'hauran d'afrontar a la tornada.
Aquests dies el diari ARA parla de les vacances i et convida a explicar la història de les teves vacances d'infantesa. Fa notar la diferència entre les vacances dels anys seixanta i setanta, com serien les meves, i les actuals. Llavors érem moltes les famílies que, en acabar les classes, ens desplaçàvem al poble d'estiu, ja fos a la platja o a muntanya, com va ser el meu cas.
Aquells anys de bicicleta i sortida a la font; de passejada amunt i avall del bestiar, pel carrer sense asfaltar; de les batudes del blat i la construcció dels pallers, voleiant palla per tot el poble; de la festa major i el ball a l'envelat, i la tornaboda a la font del faig.
Eren unes vacances que et canviaven la rutina, i en construíem una altra que repetíem estiu rere estiu. Uns matins d'estudi amb l'estudiant de capellà, i la tarda a la font o jugant al "palé" i a la "canasta" els dies de pluja. El berenar de pa amb vi i sucre, i les apagades de llum al primer llampec.
Amb els anys tot canvia i també ho varen fer les nostres vacances. Les sortides de viatge a l'estranger varen arribar molt més tard, que en el meu cas es varen iniciar amb jornades cantants arreu d'Europa. De mica en mica deixaves de banda el poble dels estius, on hi continuaven estiuejant els pares, i hi tornaven els joves que acabaven de tenir fills. Els amics de l'estiu no els he tornat a veure mai més, però ja era això, a no ser que en sorgís algun enamorament. Sempre en queia un o altre.
Ara estic molt bé a casa, més hores de les que hi puc passar a l'hivern, aprofitant alguna sortida que a la resta de l'any t'és impossible. No és el mateix, però l'edat tampoc. Que passeu un bon estiu!

Necessitem més denúncies i menys insults

Aquests darrers dies, a nivell local, hem pogut llegir notícies sobre la inquietud dels veïns per actes incívics al carrer o concentració de persones poc respectuoses amb la calma i tranquil·litat que cal esperar a l'espai públic. Són situacions que es repeteixen sovint en molts llocs i que dóna la impressió que cada vegada més van en augment.

Tots necessitem un espai de repòs i la nostra llar és el lloc ideal. És per això que les persones que es troben amb conflictes prop de casa seva es preocupen i se senten incòmodes, encara que no existeixi un perill imminent. Són a vegades simplement sensacions, però suficients per desestabilitzar-nos.

Encara que algú pugui pensar que les meves reflexions són típiques de la gent gran, que sempre troben que el passat era millor, crec fermament que hem perdut en qualitat de vida social, essent molt fàcil faltar el respecte dels altres i guanyar en insensibilitat i egoisme. 

Bona culpa dels problemes dels nostres fills ve de nosaltres els pares, que hem delegat a professors i a la pròpia societat la nostra responsabilitat d'educar-los. L'exemple de molts pares també condiciona l'actitud dels fills i els condemna a caure en la pràctica del menyspreu, la manca de respecte i la insolidaritat.

Evidentment que no tot és negatiu ni tots els joves són iguals. És fins i tot admirable alguns comportaments que superen tota la impressió i deseducació de molts programes televisius, sobretot de la televisió privada. Opinadors, presentadors o tertulians televisius que insulten, degraden i menteixen vilment per provocar l'audiència, viuen impunes la seva actuació, perjudicant severament la convivència.

No volem un estat repressor que coarti la llibertat de les persones, però no estaria de més que es vetllés pel mal que provoquen segons quines declaracions i actituds públiques de personatges que tenen una influència negativa i important sobre una gran majoria de ciutadans. Hem de col·laborar en vetllar pels bons costums, denunciant tot allò que atempta la seguretat i bon funcionament de la nostra societat.

L'equilibri entre el lleure i el descans

Potser és cosa de civisme, o d'educació, o millor dit de responsabilitat cívica, però el cert és que compaginar l'espai de lleure amb la tranquil·litat dels veïns resulta molt difícil en qualsevol de les nostres poblacions.

Anys enrere demanàvem bancs als nostres carrers i places per poder gaudir d'una estona de descans. Avui el que procures és que no en col·loquin cap a prop de casa teva. Els bancs esdevenen punts de reunió de joves i no tan joves, que molesten per un mal ús de l'espai públic.

Les entrades a equipaments amb molta concurrència han estat sempre conflictives, encara que no hi hagi voluntat de molestar. Si a tot això hi afegeixes el fet que cada vegada som més mal educats, et trobes amb problemes greus, que només saben els que ho pateixen.

També s'arriba a extrems oposats, quan hi ha veïns que els molesta les campanes de l'església, o bé la pudor de les vaques quan van a pasturar. Entre poc i massa. Conviure no és fàcil, i cal una mica d'esforç per part de tothom. Sovint pensem que és l'altre qui ha de canviar les actituds, i no ens adonem que hi ha molt de la nostra part per aconseguir conviure civilitzadament.

Tot això ho he pensat arran de les obres que es fan a la plaça Mare Paula d'Arenys, un espai interessant per als veïns, però que a més d'un li ha provocat enrenou. Trobar l'equilibri no és fàcil. Hem de trobar la manera que aquestes places que trenquen la monotonia dels blocs de pisos, per fer més agradable l'entorn, no siguin la causa dels nostres mals. Compartir lleure amb descans, és el gran objectiu a assolir. L'èxit és sinònim de civilització. Nosaltres encara ens queda molt de camí per fer.