El Tribunal Constitucional anul·la la DUI, i...?

Ens informen que el Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), i jo pregunto... Serveix d'alguna cosa? Que sàpiguen que a molts no ens fa ni fred ni calor. Després de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, què importa que el TC anul·li o no la DUI? A més... qui és aquest Tribunal Constitucional? Aquell que es carrega allò que aproven tots els catalans, com l'Estatut aprovat pel Parlament, el Congrés de Diputats i referendat per Catalunya. Llavors, quina confiança tenim en el TC? CAP, ni mica.

A hores d'ara quan algú em parla del TC, o llegeixo notícies sobre anul·lacions i sentències seves, en faig el mateix cas de quan em parlen del sexe dels àngels. O potser encara menys. Fa molt temps que va deixar de marcar-me el que diu o deixa de dir aquest tribunal. No li reservo cap tipus de legitimitat ni cap mena d'influència sobre la meva manera d'obrar i pensar. És l'actual Tribunal d'Ordre Públic de l'època franquista, que ens oprimia, però no li fèiem cas.

Vivim en un Estat on la justícia no només és depenent de l'actual poder executiu del PP, i del legislatiu de PP, PSOE i C's, sinó que a més actua en contra de la mateixa Constitució i de l'Estatut d'Autonomia, un pecat que ens pengen al nostre sarró. 

Les darreres decisions judicials, sense judici, són una mostra de l'actuació descarada d'uns jutges que es mouen per ideologia i no per justícia. Estem vivint la pitjor crisi del sistema judicial en època democràtica, que no fa res més que posar en qüestió aquesta democràcia que tothom es posa a la boca.

Un món injust basat en la mentida i la corrupció

Entenc que en el món de la justícia no es pot anar amb la sang calenta perquè la majoria de mortals sentenciaríem de seguida qui se'ns posés al davant, a la primera que veiéssim que ha actuat de manera corrupta. Ho entenc, però tampoc cal caure a l'altre extrem on sembla que els jutges tinguin la sang glaçada.

Quan llegeixo que el senyor Rodríguez Rato presenta un recurs al Suprem a la seva condemna per les targetes black, se'm fa difícil acceptar-ho després d'haver llegit tota la seva història de blanqueig de diner mentre dirigia el Fons Monetari Internacional. A mi em sembla que amb això ja n'hi ha prou com per condemnar-lo per tot.

És en aquest sentit que entenc que no es pot anar pel món amb la sang calenta, però és injust que els que han robat diners puguin pagar-se les defenses més cares per estalviar-los anar a la presó, i si hi acaben anant, és després de molts anys i, a més hi estan quatre dies.

Aquesta és l'explicació de perquè la majoria estem convençuts que la Justícia no és igual per a tothom. Els desgraciats que no tenen on raure ho tenen molt difícil per salvar-se de la condemna, cosa que no podem dir el mateix de la gent adinerada. 

I aquesta queixa que abans podies posar en boca d'un socialista del PSOE ara ja no li trobes. Ens hem aburgesat de tal manera que fins i tot els sindicats hi passen xiulant pel costat. Serà Podemos qui vetllarà perquè això no passi? Ho tenim difícil, perquè passen l'estona criticant i tractant minúcies, i s'obliden del pecat de la nostra societat: hem construït una societat injusta!

Connectat des de qualsevol part del món

Avui dia no desconnectes fàcilment. T'ho has de proposar seriosament i tot i així caus en la temptació de fer una ullada a l'actualitat. He conegut la confessió de Jordi Pujol i n'he parlat al blog, he sabut que el rial del bareu ha baixat força un parell de dies, i m'he trobat desperfectes al rial sa clavella. Tot això sense dedicar-hi massa interès ni estona.

De Jordi Pujol ja n'he parlat i continuarà havent notícies que no ens farà oblidar-ho. De les rierades podria parlar d'alguns comentaris de la xarxa social. N'hi ha que fan riure per no plorar. Algú es va creure que el kumbaià va desaparèixer fa alguns anys, però no és ben bé del cert. Encara podem trobar-hi una bona colla de happy flowers.

Que cadascú pensi el que vulgui, però seria important posar-se a la pell dels que no hi guanyen res. Tan sols per uns moments, i potser se'ns acabaria tanta tonteria.

I una cosa que sempre em trobo quan surto a fora i torno a casa. Arenys és brut i els llocs que visito són molt més nets. Són nets perquè els netegen contínuament i perquè la gent s'hi mira abans de llençar un paper a terra o no recollir la defecació del seu gos.

Per aquells que estan tan convençuts que el seu país és el millor, que s'ho facin mirar, siguin espanyols o catalans. A casa nostra és brut i a Arenys de Mar especialment. Això sí!, som uns amants de la natura i permetem que els rials es vagin deteriorant, però que no es talli cap arbre. Això és pecat!

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.

Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.

Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.

Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.

Gràcies president

En alguna ocasió he criticat a José Bono, i he arribat a dir que havíem estat de sort que Zapatero l'hagués guanyat en les primàries socialistes. El president del Congrés de Diputats continuarà essent una persona a qui li podrem criticar maneres i conductes, però avui l'haig de felicitar per les seves paraules tan clarividents que han deixat la jerarquia eclesiàstica espanyola i al mateix Vaticà amb la cara vermella de vergonya.
Ja està bé de tanta demagògia i fins i tot mala fe! La ignorància d'uns quants, anys enrere, permetia que els clergues, amb més cultura, poguessin confondre i dirigir el poble analfabet, però d'això ja en fa un quant temps i ara no ens poden venir amb més enganys.
I això ho diem persones que no hem renegat del catolicisme, encara que a vegades ens faci vergonya segons quines actituds dels qui haurien de donar exemple. Molts catòlics estem en contra de la Jerarquia Eclesiàstica, perquè es troba molt lluny del poble ras i predica sense sentit, idees i actituds del segle passat, deixant-nos indefensos davant la realitat d'avui dia.
José Bono ha dit dues coses molts clares: que durant el mandat del Partit Popular es varen consentir uns 115.000 avortaments anuals, i també que ara se'l condemna com a socialista, i en canvi a Pinochet, que fou un assassí, se li va donar la comunió fins a darrera hora.
Senyors de l'Església, ja està bé de tanta maldat, enganys i hipocresia! em vénen a la memòria les paraules de l'Evangeli quan Jesús parlava de "sepulcres blanquejats". El Déu amb qui crec, segur que s'ho està passant molt malament quan veu i escolta aquests discursos de Rouco i el seu seguici.
Ja veieu que no entro a valorar la idoneïtat de la llei, sinó que en tinc prou amb parlar del doble raser amb què miren i actua l'Església jeràrquica. Com a catòlic, em dol i preocupa el seu discurs, i rebutjo qualsevol relació amb aquesta colla de bisbes que ha oblidat el veritable missatge de Jesús, i només vol ficar el nas a la política per interessos propis.
Felicitats senyor Bono, pel seu testimoniatge i valentia en dir les coses. Ara, que cadascú assumeixi els seus errors i correspongui a la seva responsabilitat.

Pecat capital o malaltia?

L'enveja es defineix a Viquipèdia com "una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja alguna cosa, sigui material o no, que posseeix una altra. Ha estat catalogat com a pecat per moltes religions, ja que parteix de la no acceptació del propi estat al món i de l'ànsia de tenir."
Poc o molt tothom ha patit atacs d'enveja més d'una vegada i no em negareu que és una sensació molt desagradable. I al contrari, quan te n'alliberes, et ve la pau interior. Són, doncs, de plànyer aquelles persones que pateixen sovint d'aquests atacs, de manera que jo diria que més que un pecat és una malaltia. N'hi ha que la pateixen de manera continuada i quan es topen amb la persona motiu de la seva enveja, reaccionen que no són ells.
Perquè una enveja persistent esdevé una psicosi perillosa, per a qui la pateix i també la víctima, i en segons quins ambients acostuma a passar sovint. Hi ha qui enveja els diners de l'altre, la seva sort, la posició... No acceptar la realitat és el pitjor que et pot passar, i culpar-ne l'altre és un autoengany que no té èxit, ja que te n'acabes adonant.
Hi ha qui s'inventa molts recursos per superar aquest complex d'inferioritat, encara que el més usual i fàcil és despotricar contra l'altre; empastifar a tort i a dret per pretendre sortir-ne airós, sense adonar-se que és més antic que l'anar a peu, i encara que al començament es pugui enganyar la gent, a la llarga tot s'acaba sabent.
Quant temps es pot viure sense embogir? Quant temps haurà de passar perquè s'adoni de l'error en què viu? De quina manera el podem ajudar? Per què és tan cruel la vida de qui ha caigut en aquest parany i no troba la porta de sortida?
Sovint en parlem, a casa, a la feina, i acostumem a coincidir que més que un pecat es tracta d'una malaltia, primer ireconeixible per un mateix, i molt anguniosa pels altres. L'ajudem?