Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.

Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.

El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.

El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.

El ministre de Justícia qüestiona el jutge Ricardo González

Acabo de llegir les declaracions del ministre de Justícia en relació al jutge Ricardo González que va emetre el seu vot particular en la sentència contra "la manada". Dóna per fet que tots sabíem que aquest jutge tenia un problema (jo el desconec), i que el Consell General del Poder Judicial hauria d'haver pres mesures preventives.

Considero les declaracions molt fortes i em fa pensar que no vaig tan errat quan qüestiono els jutges. Posar-ho tot en mans d'una persona, com és el cas del jutge Llarena, és molt arriscat. Diuen que la Justícia és la mateixa per a tothom, però jo en dubto i considero que els jutges, com a humans que són, es deixen portar pels seus sentiments, les seves creences i fins i tot pels seus fanatismes.

Les paraules del ministre corroboren que és molt perillós que dotze magistrats opinin en contra de tot un país, com seria el cas del Tribunal Constitucional amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les paraules del ministre també haurien de servir per deixar sense efectes la cessió de la cap de comunicació dels mossos d'esquadra que es lamentava, a títol personal, de la sentència.

Cada dia és més clar que Espanya no funciona, que el PP ha banalitzat la justícia i que aquesta s'ha extralimitat. Que no hi ha divisió de poders i que aquests s'han corromput. El pitjor de tot, però és que l'alternativa política que tenim és encara pitjor, la qual cosa ens fa témer que hauran de passar molts i molts anys abans no aconseguim un país verdaderament democràtic, amb respecte a les persones pensin com pensin.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.