Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Ja tenim presidenta!

Fa massa temps que observem, i patim, les misèries del Poder judicial perquè ara, que finalment s'han posat d'acord amb els membres i la presidenta del Consell General del Poder Judicial, estiguem en condicions de confiar que tot anirà millor. En situacions normals hauríem de creure que s'ha avançat en la bona línia, però ens han malacostumat i ja no ens fiem de ningú.

Avui coneixíem el nom de la nova presidenta i sembla que, aparentment, els dos partits polítics majoritaris, PP i PSOE, els que han fet impossible l'acord durant més de cinc anys, diuen estar contents amb l'elecció. Diuen que és una jurista sensata. No sé si pressuposen que en aquest món dels jutges hi ha molt insensats.

A mi m'agradaria que es castiguessin els jutges que prevariquen. Això no sé qui ho ha de regular i pot fer-hi alguna cosa, però mentre els jutges amb responsabilitats puguin frenar els processos judicials per interessos polítics i ideològics, no podrem confiar en la Justícia.

En el cas del Procés s'ha fet molt evident que el ritme de treball ha anat segons han volgut els jutges. La no aplicació de la llei d'amnistia, aprovada pel Poder Legislatiu, és un cas de prevaricació i no s'hauria de permetre. Puc entendre que a un jutge no li agradi una llei, però ell està obligant a fer-la complir i acceptar allò que un altre poder de l'estat ha aprovat. O no es tracta d'evitar la ingerència entre els tres poders?

Ja sé que hem de confiar en les persones i donar-los un marge de confiança, però ens han enganyat tant i tan sovint, que resulta molt difícil mantenir-la. Ho intentarem, però estic convençut que no tindrem gaires alegries. El món està força corromput, i pel que fa al Poder judicial, no li va al darrere.

El Hard Rock continua viu

La veritat és que he vist d'esquitllada una nova informació sobre el Hard Rock que m'agradarà analitzar més a fons. D'entrada, si no ho he entès malament, el govern d'ERC hauria mentit sobre les negociacions amb els promotors del Hard Rock i amb això es posaria més llenya al foc.

    Com tots sabem, l'excusa del Comuns per no aprovar els pressupostos d'enguany, i que va acabar provocant la convocatòria de noves eleccions, va ser la insistència del PSC en mantenir el projecte i l'acceptació d'ERC, malgrat sempre hagi predicat que no és el que ells voldrien. Jo comprenc que quan governes sense majoria absoluta t'has d'empassar alguns gripaus. El problema, doncs, no està tant amb què acabes fent, sinó amb l'ocultació de la veritat. Quan menteixes perds tota la credibilitat i, per a mi, ERC i el govern de Pere Aragonès l'ha perdut.

    Hi havia partits de l'oposició que comentaven que l'acord amb els promotors del macro casino, disfressat amb altres elements, estava caducat i que això podia servir d'excusa per deixar-ho córrer. Crec que ERC ho va negar i en canvi ara s'ha sabut que sí, que estava caducat i que amb la nova signatura es tornava a legalitzar el projecte i les aspiracions dels promotors.

    Estem pràcticament en campanya oficial, ja que la no oficial és gairebé perpètua, i aquesta notícia ens hauria de servir per valorar com treballa el govern d'ERC. Ens pot agradar més o menys el que fan. Podem considerar que treballen correctament, massa lentament, sense prendre acords valents, dedicant tots els seus esforços... però saber que enreden la gent per la seva conveniència, això és depriment i els deixa en evidència.

    Catalunya no es mereix un govern feble i que a sobre t'enredi. El nostre país necessita un govern fort, i totes les expectatives fan pensar que amb els resultats de les eleccions del mes de maig no l'aconseguirem. Les propostes dels diferents partits polítics, les seves relacions personals, i l'empat previst, no gaire diferent de la composició actual, fan témer que no s'aconseguirà aquest govern que necessitem, i ja es parla d'una repetició electoral per a després de l'estiu, sense que això sigui garantia de res.

    La llàstima de tot plegat és que continuem encallats, perdent bous i esquelles, incapaços de sortir d'aquest bucle, més sentimental que efectiu, i que ens deixa a la cua. Necessitem un relleu al capdavant dels partits polítics i més esperit de servei i no tant ego, i encara menys enganys.

Els nacionalistes espanyols no s'aturaran

Tal com ja es comentava a les xarxes socials, i jo mateix he manifestat en aquest blog, la proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística, acordada entre quatre dels partits parlamentaris catalans, no serveix per aturar els contraris al català, perquè ells no volen bilingüisme, sinó que tot es faci en castellà, i aprofiten qualsevol escletxa o dubte per posar traves a la defensa del català com a llengua pròpia de Catalunya, i llengua vehicular a l'escola.

Si l'acord va provocar tantes protestes és perquè no només s'abaixa el llistó del català com a llengua vehicular, sinó que a més no serveix per aturar els detractors, que mouran tots els fils perquè la Justícia espanyola faci complir una sentència que molts considerem injusta, i només justificada pel procés de venjança contra tot allò que es promou des de Catalunya en defensa de la llengua i del país.

Ciudadanos, que estan a les últimes, faran tot el possible per demostrar que el seu partit polític té un sentit, i és el que va motivar la seva creació. Els diferents dirigents polítics d'aquest partit han coincidit sempre en les proclames contra la llengua i la cultura catalanes, i han ajudat a mobilitzar associacions ciutadanes que no tenen cap altra voluntat que arraconar la nostra llengua, acusant-nos de botxins en lloc de víctimes.

Semblaria que observant la història del nostre país, res ha de fer possible que la nostra llengua desaparegui, després de les moltes vicissituds que ha patit, amb una dictadura de quaranta anys. Tot i així, les dificultats per defensar el català obliguen a mobilitzar-nos cada dia, perquè la força dels contraris és potent, i es troba emparada per les institucions espanyoles, amb un Poder Judicial molt combatiu i venjatiu.

És per això que no es pot permetre deixar les direccions de les escoles i instituts i els seus mestres, desemparats, amb el perill de rebre les conseqüències de la guerra sense treva dels nacionalistes espanyols. És per això que molts catalans han reaccionat contra ERC i JxCat, de l'única manera que era possible, a través de les xarxes socials. Hi ha algun periodista que ho critica, però també el seu currículum deixa veure com pensa i actua normalment. 

Volem uns polítics convençuts del que diuen defensar, i arguments sòlids per defensar-ho. Ja ens han escarmentat més d'una vegada, quan hem descobert que no tenien un pla B davant les contrarietats, i per això ara no es vol caure en la mateixa trampa. Prou afeccionats a la política! Volem uns líders aptes i resolutius.

JxCat ja no sap què dir ni què fer

Ahir parlava en aquest blog de l'acord a què havien arribat quatre partits catalans sobre una proposta de modificació de la llei de Política Lingüística, i els efectes que havia tingut a les xarxes socials. Reconeixia que calia analitzar a fons la proposta, però que d'entrada semblava que era una marxa enrere en la defensa del català. Aquesta no és l'opinió d'ERC, que ho defensa com una manera de consolidar la immersió lingüística. Jo tinc els meus dubtes.

No vull insistir tant en la proposta com en la reacció de JxCat, que va signar l'acord, però que veiem com ho rebia el poble català ha fet enrere i demana modificar l'acord. El fet és insòlit, però veient els polítics que tenim, ja res no ens ve de nou. Com pot ser que es prenguin decisions tan importants i amb tan poc convenciment, per acabar desdient-se'n a la primera de canvi?

Aquesta actitud de JxCat demostra la ineptitud dels seus responsables polítics, i explica la situació en què ens trobem des de l'octubre de 2017. Portem gairebé cinc anys de paràlisi, i molt més temps haurà de passar abans no aconseguim avançar, a no ser que tota aquesta colla d'inútils facin un pas al costat i surtin nous polítics que sàpiguen liderar el camí cap a la sobirania.

De fet ja no es tracta tant de veure si els nostres polítics són capaços de liderar el procés independentista, sinó que ja només els demanem que sàpiguen liderar un govern d'un país, amb moltes inquietuds, però amb uns governs que fan figa davant de qualsevol obstacle.

ERC continua amb la idea que es pot pactar tot amb el govern espanyol, encara que fins al dia d'avui s'hagi demostrat que no serveix de res, malgrat les seves decisions de donar-li suport en tot. Ara, però veiem que JxCat no només no té clar quin és el camí a seguir, sinó que pren decisions sense cap mena de convenciment, dubtant de tot i donant una imatge pèssima. 

La societat civil està molt cansada a Catalunya, i molt fastiguejada dels polítics que hem d'aguantar. No se'ns pot demanar gaire res més. Penso que seria bo un canvi de dirigents i per això recordo les paraules de Jordi Cuixart quan va plegar d'Òmnium Cultural. No només ell havia de fer el gest, sinó totes aquelles persones que han viscut un procés complicat, i que han quedat tocats, però també aquells que els han substituït, sense tenir la talla.

Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

Acord per a un iva més reduït

Una de les reivindicacions més insistents era poder aplicar un iva reduït a productes essencials. L’excusa o justificació que donava el govern era l’impediment per part de la Comunitat Europea. Avui hem sabut que es donaria més llibertat als estats europeus a l’hora d’aplicar aquest iva reduït. Ha estat una llarga discussió, d’anys, perquè es posessin tots d’acord.

Crec que és una bona notícia i ara el que cal és que s’apliqui correctament. Que la rebaixa de l’impost es faci en productes de primera necessitat, o com diu l’acord, per a productes ecològics de cara a un món més sostenible.

A mi sempre em fa por quan des de Brussel·les es deixa un marge de maniobra als estats, pensant si Espanya en farà un bon ús. Això demostra la meva desconfiança cap al nostre govern, sigui del color que sigui. 

Si no ho he entès malament, la idea és que la mesura sigui aplicable a partir del primer trimestre de l’any vinent. Estarem, doncs, atents a veure quins productes són els beneficiats, que ens permetin un estalvi sense perjudicar el medi ambient.

La coalició de govern espanyol s'assegura els pressupostos

Aquests dies ens repetim parlant de pressupostos, però és la notícia del dia a les diferents institucions públiques. Si ahir parlava en concret de l'acord entre ERC i els Comuns, perquè es poguessin tramitar els pressupostos de la Generalitat, avui menciono l'acord a què han arribat diferents partits polítics, entre ells ERC, amb el govern de PSOE i Podemos.

Fa uns dies que ERC va permetre la tramitació d'aquests pressuposts del govern de l'Estat, sense que s'especifiqués quina seria la quota de català a la llei de l'audiovisual, i que avui s'ha pactat en el 6% per a les llengües cooficials.

L'actitud d'ERC difereix de la de JxCat i la CUP, aquests darrers ja han manifestat que votarien en contra dels pressupostos. ERC ha volgut pactar diferents punts amb el govern de Madrid, i sembla ser que se n'ha sortit. La crítica de la CUP és que això només serveix per continuar com fins ara, i no hi veu cap relació amb l'acord pactat per aquesta legislatura a Catalunya.

Es fa difícil valorar el camí que recorren els partits polítics catalans, després del fracàs en l'intent de declarar la independència de Catalunya. La sotragada va ser forta i encara estem vivint moments de pressió i venjança contra tal temeritat. Hi ha qui voldria tornar a intentar una acció unilateral, i altres que ho veuen imprudent i sense possibilitats d'èxit.

El paper que està fent ERC en aquests moments és el que ells mateixos havien criticat de Jordi Pujol. Pactar amb Madrid i callar. Aquesta és la crítica que els fa la CUP, que voldria anar més enllà, però tampoc ens expliquen com ho ferien. No és fàcil està al capdavant d'un govern i acontentar tothom, o tan sols la majoria. De moment ERC aprofita el govern de la coalició d'esquerres a Madrid, conscient que l'alternativa de la dreta espanyol ho faria molt més difícil.

Entretant, qui veig més perdut amb tot això és JxCat, els quals veuen com els seus excompanys de partit, el PDECat, va per lliure i amb moltes ganes de pactar amb el govern espanyol, i aconseguir alguna cosa per a Catalunya. Penso que JxCat té molta feina a fer, per acabar de definir-se i saber quin és el camí que han de prendre. A nivell de Catalunya van de la mà amb ERC, però a nivell estatal, es troben ben lluny.

La cimera de Glasgow

Tots els ulls estan posats en la cimera de Glasgow on s'han reunit els presidents o primers ministres de gairebé tots els països, per posar-se d'acord en les mesures a prendre per combatre els efectes del canvi climàtic.

No fa tants anys, el que llavors era president del govern espanyol, el senyor Rajoy, assegurava que un seu cosí, molt entès, li comentava que això del canvi climàtic era una beneiteria, i que no li havíem de fer cas. Una mica com allò de l'altre expresident del PP, el senyor Aznar, quan afirmava que ningú li havia de dir si podia beure alcohol i conduir.

Els fets ens han demostrat que el canvi climàtic és una realitat i que el futur del planeta està en perill si no hi posem remei. S'han de prendre mesures contundents perquè els nostres fills i nets puguin viure en unes condicions de vida mínimament sanes.

Avui, els comentaris que llegia, semblava com si els líders reunits a Glasgow eren molt conscients de la situació, i que s'anaven posant d'acord. Per altra banda també des de Rússia o la Xina, que no hi són presents, han fet saber que estan disposats a frenar el canvi climàtic, encara que potser allargant-ho en el temps.

Tot fa pensar que de Glasgow en sortiran amb la lliçó apresa i amb molts deures per fer. Caldrà veure si tothom compleix amb aquests deures, i que els acords d'aquests dies no siguin paper mullat, com en moltes ocasions ha passat. 

Les negociacions dels pressupostos

Les baralles entre ERC i JxCat continuen, ara amb la negociació per a l'aprovació dels pressupostos de l'Estat. Jordi Sánchez considera que l'acord a què han arribat ERC i el PSOE no és garantia de res, ja que no es parla de quotes de català en els audiovisuals, sinó que ja se'n parlarà més endavant.

Jordi Sánchez critica ERC per haver negociat sols amb el PSOE quan ho podien haver fet junts, però jo em pregunto: quina voluntat de negociar tenien JxCat? Si s'han desmarcat de la taula de negociació, ara parlen de negociar els pressupostos?

A la meva manera d'entendre, considero que JxCat no ha seguit el camí correcte cap a la negociació. S'ha posicionat de manera tossuda, esperant ser la clau de la negociació, i estan quedant sols. Probablement el PDECat té més clar quin és el seu paper al Congrés de Diputats.

Aquest posicionament d'un i altre partit no és bo per al nostre país. Encara que Jordi Sánchez asseguri que aquestes desavinences no afecten en clau de país, no és bo que això passi entre els dos partits polítics que configuren el govern català.

Paral·lelament hi ha la negociació dels pressupostos de Catalunya en què la CUP discrepa de la proposta elaborada pel govern català. En principi els vots de la CUP son imprescindibles per a la seva aprovació, a no ser que el govern busqui un pacte amb els socialistes, a canvi d'alguna concessió.

Malgrat tot, jo penso que és bo que sigui necessària la negociació entre partits polítics, més que no pas les majories absolutes. Encara que resulti fatigós la negociació, és positiu tenir en compte diferents opinions i millorar-ho gràcies els pros i contres.

Allau de crítiques a l'ampliació de l'aeroport

És trist que una vegada que els governs català i espanyol es posen d'acord en una inversió important al nostre país, s'origini tanta crítica per part de tanta gent. L'acord a què varen arribar els dos governs ahir sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona ha provocat una reacció massiva de crítiques i planys, davant del que es creu serà un malbaratament de diners que es podrien aprofitar millor i no destruir el medi ambient.

Reconec que no tinc elements per valorar la decisió i per tant simplement m'haig de limitar a escoltar uns i altres i intentar treure'n l'entrellat. El vicepresident català afirma que es construirà l'aeroport més verd i li responen que això és fals i una manera d'enganyar-nos. S'acusa els governs de fomentar un turisme de pobres, amb salaris miserables i cap empenta econòmica important al país. Segons els crítics, l'ampliació de l'aeroport no és la millor manera de gestionar el seu futur i el de l'economia catalana.

Entenc el recel per l'experiència que tenim al nostre país a l'hora de fer barbaritats. Puc entendre que els crítics no es creguin els defensors de l'ampliació i que hi vegin simplement interessos econòmics per aprovar-ho. Voldria pensar que el govern català, i també l'espanyol, actua de bona fe i vetlla pel futur del país, també de l'economia. No sé si l'acord s'acabarà complint o bé Europa hi posarà obstacles, però en tot cas m'imagino que el problema està en que no se saben les conseqüències d'una decisió com aquesta fins que no s'ha materialitzat la inversió i es pateixen.

Aquests dies, doncs, rebrem molta informació al respecte i més detalls de l'operació pactada, que ens haurà de permetre valorar millor el seu impacte. Tant de bo que entre tots siguem capaços de recollir el màxim d'informació possible i ens serveixi, als que tenen poder de decisió, per tirar endavant o no el projecte.

Principi d'acord per formar govern

La notícia d'avui és l'acord a què han arribat ERC i JxCat per governar els propers anys, després de tres mesos de negociacions. La bona notícia és que ens estalviarem unes eleccions el mes de juliol, que ja ens les temíem, però no tenim clar que l'acord sigui durador ni que siguin capaços de confeccionar un govern prou sòlid i fort per fer front a tot el que tenim a sobre.

Cal ser optimistes i donar-los una oportunitat. Ho han de fer bé si no volen acabar de perdre el poc prestigi que els queda. Són molts els votants independentistes que s'han vist decebuts, i no han entès que els dos partits posessin per davant de tot els seus interessos de partit i les cadires a ocupar.

Algú diu que les manifestacions d'aquests dies han ajudat a l'acord, però jo em temo tampoc ho han tingut en compte. S'han distanciat massa de la gent que els va votar i només la vergonya de tornar a votar i potser les dades que varen aparèixer sobre intenció de vot, els han pressionat a moure fitxa.

Sembla ser que aquesta mateixa setmana podríem tenir ja president nomenat i qui sap si govern i tot. S'han repartit les conselleries, però jo em pregunto si el president no hauria de tenir una mica de pes a l'hora de decidir qui se'n fa càrrec, encara que siguin persones del partit contrari. Si no hi ha prou confiança entre els membres del govern i el seu president... Si hi ha tibantors entre els dos bàndols, el futur no pot ser gaire afalagador.

Els donarem una altra oportunitat, però volem que es posin a treballar, i que ho facin de manera conjunta, sense tirar-se els plats pel cap com en la darrera legislatura. Seran probablement les mateixes persones o molt properes, i caldrà que tinguin clar que el seu encàrrec és servir el poble que els ha votat. Fàcilment podrem veure si van pel camí correcte o ens porten a engany.

Previsió de resultats a una possible convocatòria d'eleccions

Tot i que no està del tot decidit, aquest cap de setmana els diaris parlaven dels possibles resultats electorals del mes de juliol, si finalment anem a les eleccions. Diferents estadístiques donaven a entendre que molts canvis no hi hauria, encara que totes coincidien en afavorir els resultats del PSC i amb més o menys mesura una baixada d'escons de JxCat, considerant-los culpables de no haver arribat a l'acord de govern.

Interessant la reflexió de Marina Subirats al diari ARA, on ens fa veure que, hi hagi o no eleccions, un futur govern de coalició entre ERC i JxCat està abonat al fracàs, i apunta la possibilitat de buscar alternatives. Per què no és possible un govern entre el PSC i ERC? Tan difícil és? Ningú d'ells dos vol afluixar per cedir a l'altre la cadira?

També hem pogut llegir Jordi Muñoz quan afirma que el CIS menteix en dir que al País Basc governa el partit que guanya les eleccions, i aprofita per fer notar la manca de confiança a les institucions on es governa en clau partit polític i no servei públic. 

Sigui com sigui, sembla com si els partits negociadors del pacte de govern s'han pres el cap de setmana d'aturada, no sé si per reflexionar o bé per agafar forces i acabar decidint com acaba tot plegat, sabent que els dies s'acaben i que la data del 26 de maig està a tocar.

La ciutadania amenaça amb l'abstenció

A les xarxes socials han aparegut molts comentaris sobre unes possibles eleccions el mes de juliol i com deixarien d'anar a votar, per primera vegada. Eren alguns com amenaçadors amb la intenció de provocar els dirigents dels dos partits independentistes que fins ara han estat capaços de consensuar la formació del nou govern, tres mesos després de les eleccions.

Ja sé que una cosa és el que es diu i l'altra el que s'arriba a fer. Es tracta de declaracions d'uns pocs, i en canvi són molts els que van a votar, però tot i així si els dirigents d'ERC i JxCat tinguessin una mica de sentit comú i m'atreviria a dir també de vergonya, correrien a pactar el govern per evitar forçar la població a tornar a les urnes i mantenir més temps la situació aturada.

Com ja he vingut comentant darrerament, també estic indignat i crec que els actuals dirigents polítics no són mereixedors d'ocupar un seient al Parlament de Catalunya. Penso que el millor que podrien fer seria dimitir i deixar que noves persones ocupin els seus llocs per intentar que ells sí que siguin capaços de posar ordre. Soc dels que creuen que unes noves eleccions no solucionarien el problema. Són les persones que han agafat el timó de la política catalana les que estan intoxicades i no es mereixen seguir més temps.

Avui s'han reunit, amb la mediació de la CUP, cosa insòlita! i encara no tenim cap garantia que hagin arribat a cap acord, i sobretot que siguin capaços de consensuar com ha d'estar configurat el nou govern. JxCat, en boca de Jordi Sánchez, va oferir la possibilitat de nomenar Aragonès sense entrar a formar part del govern, i quan ha vist que ERC ho veia bé, ha fet marxa enrere. Qui es va equivocar?

Portem massa temps sense govern, però no tenim cap garantia que el govern que en surti de tot plegat sigui capaç de liderar amb cara i ulls aquest país, que viu des de fa uns anys, el pitjor temps de la seva història.

Tanda de converses de la presidenta del Parlament

La presidenta del Parlament català, la senyora Laura Borràs, ha iniciat els contactes amb els líders dels diferents partits polítics amb representació parlamentària, per poder proposar, divendres, un candidat a formar govern. Tots en tenim moltes ganes i ens ha promès que hi haurà Ple, però el que no sabem és si hi haurà candidat.

Paral·lelament, el senyor Illa també s'ha començat a reunir amb els líders dels partits no independentistes, per intentar aconseguir el màxim nombre de vots i poder optar a formar govern. Aquest seria el supòsit d'una manca d'acord entre els tres partits independentistes per fer president a Aragonès.

He llegit algun escrit a les xarxes socials en què es diu que hi ha militants de JxCat que demanen a la direcció que enllesteixin el pacte amb ERC, després que aquests ja hagin pactat amb la CUP. Som molts els no militants que demanem que hi hagi una resolució o altra, però que s'acabi aquest mal pas d'aquests mesos. Demanem que enllesteixin l'acord o el desacord, però que divendres puguem tenir escollit qui serà el nou president o presidenta del govern català.

Aquest matí llegia que el conseller Puigneró manifestava que el possible pacte amb ERC estava molt verd. Jo entenc que és important que s'aconsegueixi un bon pacte que duri més de quatre dies, però també penso que han d'aprendre a cedir i no esperar que tot els quadri. Un articulista, que ara no recordo, deia que el pacte es feia en la discrepància. Hi estic d'acord, i crec que ens falta encara molt per aprendre a pactar, perquè donem massa importància a la discrepància, com si no hi pogués haver pacte possible. A veure si la presidenta acaba de parlar amb tothom, però el que és més important, que surti d'una vegada un candidat per ser votat aquest divendres.

Puigdemont crea un nou partit polític

Finalment el president a l'exili tira pel dret i no espera els resultats de les negociacions entre el PDECat i la Crida, i tira endavant la creació d'un nou partit al voltant de JxCat. Puigdemont va intentar ordenar l'acord entre les diferents faccions, però no se'n va sortir. Bonvehí ha aconseguit el suport de molts alcaldes del PDECat i no s'ha deixat convèncer, tot i la pressió rebuda. La sortida de Puigdemont ha estat no fer cas de les negociacions i fer allò que ell volia i ha defensat sempre.

Si fa uns dies parlava de la fragmentació de partits polítics hereus de Convergència, ara encara n'hi podrà haver més. Caldrà observar quina és la resposta dels defensors del PDECat, molts d'ells cansats de la intransigència del president a l'exili. Caldrà veure si afluixen i es posen d'acord en la creació d'aquest nou partit polític, o bé si es mantenen ferms en conservar el PDECat i presentar-se a les properes eleccions de manera separada.

Avui s'ha conegut que Puigdemont convoca l'assemblea constituent aquest 25 de juliol, i no vol esperar més. Això farà decidir a Bonvehí i aquells que li donen suport si cal mantenir-se ferms o claudicar. 

De la mateixa manera que Marta Pascal es va distanciar de Puigdemont, Bonvehí haurà acabat també distanciat d'ell. La força de Puigdemont ha estat important i, contra el que algú es podia pensar fa uns dies, al final haurà aconseguit els seus propòsits. De fet, la seva situació no li permet gaires figures, i necessita mantenir-se al dia perquè el seu exili no s'eternitzi. Una altra cosa és si aquesta és la solució a tot el Procés, o caldria enfocar-ho d'alguna manera perquè el resultat l'acostés al país.

Entretinguts ho estem, i veurem en què acaba tot plegat. Tal com ja comentava fa uns dies, ERC sembla en principi el més beneficiat per aconseguir el seu gran somni: esdevenir la primera força política del país.

Tenim o no tenim taula de diàleg?

Pedro Sánchez ja ha trobat l'excusa per no començar a dialogar amb Catalunya. El gran pacte d'ERC per a la investidura del president espanyol es basava en aquesta taula de diàleg que s'havia d'iniciar quinze dies després de la presa de posició. De moment la resposta que dóna Sánchez és que no hi haurà taula fins que no hi hagi nou govern català. I això quan serà? Se'n va al mes de maig o juny, en el cas que es pugui formar govern amb facilitat, en funció dels resultats electorals.

Què diu ERC? Sembla ser que insisteixen que la taula de diàleg s'ha de constituir encara que a Catalunya s'anunciïn eleccions, i és lògic que insisteixin perquè queden amb el cul enlaire. Aquestes darreres setmanes han parlat de l'èxit de l'acord amb el PSOE i ara se l'hauran de menjar... 

La decisió de Pedro Sánchez no és tan inversemblant. Puc entendre que no vulgui iniciar un diàleg seriós entre governs, amb un govern que té data de caducitat, i la té amb un trencament manifest entre els dos partits del govern. Es pot entendre la decisió, però ERC queda en una posició estranya. Com haurà de reaccionar ERC? Haurà de donar suport als pressupostos de PSOE-Podemos? Decidirà no donar-hi suport fins que no es constitueixi la taula de diàleg?

Ahir ja parlava que entràvem en campanya electoral cinc mesos abans de les eleccions. Serà un període molt cansat i interminable. Haurem de buscar anècdotes i sortides de guió que ens distreguin perquè no se'ns faci tan feixuc. Els dubtes sobre com actuarà ara ERC poden ser motiu de distracció i que tots plegats especulem sobre la seva col·laboració o no en la governabilitat d'Espanya. És ben bé que no hi ha manera de sortir d'aquest atzucac general. Ara que semblava que ja podíem funcionar a nivell d'Espanya, tornem a estar encallats a nivell català. Fa massa temps que hi estem!

Diàleg amb diferents llenguatges

Em pregunto si els participants a la mesa de diàleg entre PSOE i ERC parlaven el mateix llenguatge o no. Diuen que s'han posat d'acord, però tots dos entenen el mateix del que hi ha escrit? No conec el contingut del pacte, però he sentit a parlar molt de referèndum i de consulta i no sé què hi ha de cert en això. 

Perquè una cosa és el que puguin pactar dues forces polítiques, encara que s'hi comprometin de veritat a complir el pacte, i una altra és la Constitució i les sentències dels tribunals judicials, que sabem que no ens estimen gens. Si l'acord és sobre una acció que no és permesa per la Constitució, i aquesta no es pot modificar, perquè no hi ha majoria suficient, l'acord quedarà en paper mullat, la qual cosa al PSOE no li suposarà res, però a l'altra part, ERC i en conseqüència Catalunya, sí.

Imaginem-nos que anem avançant, que no sé si és molt imaginar, el següent pas quin és? Tindrem un govern progressista, segons es diuen ells mateixos, que per malament que funcioni sempre serà, al meu entendre, molt millor que un pacte de la triple dreta espanyola. A Catalunya en què ens beneficiarà? 

Temo que s'han assegut en una mateixa taula, però que la lletra menuda no s'ha tractat, i a més hi ha tot un sector independentista, entre ells la pròpia presidència de la Generalitat, que no hi estan d'acord o, si més no, no s'hi senten implicats. 

Una vegada més ens toca esperar a veure-les venir i desitjar que no sigui una presa de pèl com ja ens hi tenen acostumats els diferents governs espanyols, siguin del color que siguin.

Això s'acaba, però continuarà

Tanquem l'any amb dues incògnites a resoldre, si més no que són prou significatives. Per una banda ens falta saber què dirà el Tribunal Suprem sobre la immunitat d'Oriol Junqueras i la possibilitat que exerceixi d'eurodiputat, i per l'altra estem expectants què dirà el Consell Nacional d'ERC sobre l'acord en les negociacions dels seus dirigents amb el PSOE, per fer Pedro Sánchez president.

En el primer cas sembla que el senyor Marchena creurà el Tribunal de Justícia de Luxemburg i farà cas a l'Advocacia de l'Estat, perquè d'alguna manera s'acabi aquest trist sainet. Tot fa pensar que cedirà i Oriol Junqueras, potser acompanyat de policia, podrà assistir a les sessions d'Strasburg i Brussel·les, però com que en aquest nostre país tot és possible, haurem d'esperar uns dies per saber-ho.

Quant a ERC sembla ser que la reunió del dia 2 de gener és una pura formalitat, i que tot està ja decidit. És a dir, que mereix poca confiança el que pugui dir el seu Consell Nacional. A vegades és una excusa dir que són assemblearis, perquè al final qui decideix és la direcció del partit. 

També el president de la Generalitat rebrà informació de què ha pactat el seu vicepresident amb el PSOE. Un fet que podria ser també una mica insòlit. És que el president a hores d'ara encara no coneix la lletra de l'acord? És cert que parlen de diàleg entre governs, perquè de moment és estrictament entre partits, però... fa mal, no?

Que acabeu l'any molt bé i, si és possible, que comenceu el nou any encara millor!

Finalment hi ha un problema polític

Aquest podria ser un titular després de les converses entre el PSOE i ERC. S'ha passat de problema de convivència a polític, tal com, des de Catalunya, es reclamava que s'entengués. La pregunta que jo faig és si realment podem creure'ns les paraules del president del govern espanyol en funcions, o bé és una estratègia més per canviar-la quan li convingui?

Ja he dit en moltes ocasions que Pedro Sánchez és un especialista a canviar de discurs quan li interessa, quan el beneficia. Si necessita vots de C's llavors ens amenaça amb el 155, però ara que vol l'abstenció d'ERC ens explica que tenim un problema polític, ens dóna per la llossa!

Avui llegia algun comentari molt optimista al respecte, però jo hi continuo desconfiant. Penseu que mentre tot això està passant, els presos polítics continuen empresonats i els judicis paral·lels van avançant. Que ningú es confiï més del compte, que acabarà frustrat.

Sóc poc optimista respecte el resultat de les converses entre el PSOE i ERC, però també crec que han de continuar fins que hi hagi un acord, o bé un desacord final. Parlant la gent s'entén, i d'això es tracta: d'entendre's.

La dreta pressiona perquè l'acord de progrés no tiri endavant, i amb la dreta hi ha l'església espanyola i també barons socialistes. Fins i tot personatges com Borrell, que han avalat Pedro Sánchez davant d'atacs de socialistes històrics, en aquests moments no ho té tan clar. Això de dependre dels independentistes, que són tan dolents...