Que la bona pluja no ho aturi!

El temps no ens ha acompanyat en aquests primers dies de la segona festa d'Arenys de Mar. La pluja, que tant necessitem, ens ha fet una mica la guitza, provocant alguna cancel·lació d'actes, modificacions d'itinerari i retards horaris, que per als organitzadors és un trasbals. Em poso a la seva pell recordant quan organitzava actes a la intempèrie en temps de bonança, però de ruixats puntuals que em feien estar molt atent al cel per saber si hauríem de suspendre el concert, canviar-lo d'ubicació o retardar l'hora de començar. Només les persones que organitzen actes a l'aire lliure ho poden entendre. És l'experiència d'estar patint fins al darrer moment que et manté neguitós i, probablement, sense gaudir prou de la festa.

És per això que cal agrair a totes les persones que durant un any han estat preparant els actes de les festes de la meitat d'agost, i que no han pogut portar a terme tot allò que havien previst, ni amb les millors condicions. L'únic que ens consola és que la pluja és vida i darrerament és massa escassa. Tenim greus problemes de sequera i sabem que tot això no ha acabat.

Ànims, doncs, i a continuar amb la festa. Encara ens queden uns quants actes que, entre ullades de sol, esperem poder celebrar i gaudir-ne. Gràcies als geganters, als de la pesta, als macips, i a totes les persones que hi estan al darrere. Ells són els veritables artífexs de la festa popular a la nostra vila, organitzant-se per anar inventant i trobar la millor manera d'oblidar-nos de la calor de l'estiu, sortint als carrers amb les nostres figures més emblemàtiques i les tradicions que ens sentim tan nostres. Gràcies!

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

Festa Major

Els nostres pobles i ciutats celebren moltes festes al llarg de l’any. Algunes tenen a veure amb el país, amb tradicions religioses, o esdeveniments que al llarg dels anys han esdevingut tradicionals. N’hi ha una, però que no hi falta mai i és la Festa Major. Una festa que acostuma a tenir com a protagonista un sant o santa, fins i tot ara que la societat majoritàriament no és religiosa.

La nostra gaia vila té com a patró a Sant Zenon, un sant molt poc conegut a fora i que tampoc hi ha gaires homes que el portin per nom. I la festa té lloc el dia 9 de juliol. Al voltant d’aquesta diada es mantenen algunes tradicions que en una situació normal haurien pràcticament desaparegut. Penso en la fira d’atraccions, que acostuma a ser una rèplica a petita escala dels grans parcs d’atraccions que mobilitzen a molta gent durant l’any.

Arenys, com molts altres pobles, té una segona festa local, en aquest el dia de Sant Roc, un sant més conegut, i que cada vegada aplega més actes que amb el pas dels temps han esdevingut tradicionals. 

A la festa hi ha diversitat d’actes que no sempre són ben vistos per tothom. Alguns que, mirant-t’ho bé, tampoc tenen gaire sentit, tot i que tenen molts seguidors. Com en altres municipis se celebra el correbars. Cadascú que pensi el que vulgui.

Desitjo que la Festa Major d’enguany hagi estat un èxit i que tothom n’hagi pogut gaudir, escollint aquells actes que s’adapten millor a la seva manera de fer i pensar. Glòria a Sant Zenon!

La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

La diada de Sant Jordi

Avui hem celebrat la diada de Sant Jordi amb moltes ganes de deixar enrere l'excepcionalitat dels darrers anys en motiu de la pandèmia. I ho hem fet coincidint en cap de setmana, recordant la discussió sobre la preferència que sigui un dia festiu o no. I a tot això hi hem d'afegir la proximitat de les eleccions municipals, que treu els partits polítics al carrer amb més ganes que en un any normal.

M'agrada aquesta festa, perquè els catalans ens la sentim molt nostra. Entre tots hem aconseguit creure'ns que podíem ser diferents a l'hora d'estimar una diada pensada per a tots i totes, amb el llibre com a excusa per declarar el nostre amor a la parella, la família, els amics, però sobretot a la terra.

L'he començat amb un acte entranyable organitzat per la Biblioteca de la vila, amb la participació de dos cors, un infantil, el cor Tiamat, i un altre d'adults, el cor Adzé, i els participants del taller d'escriptura creativa. Ha estat un acte emotiu, amb molta assistència de públic, que ens ha permès celebrar la diada d'una manera diferent.

Després han vingut les parades de llibres, amb una presència destacada de les diferents formacions polítiques que volen presentar-se a les eleccions del mes de maig. Alguns amb els candidats com a gran reclam. D'altres més implicats amb el protagonista de la jornada: el llibre.

Haig de dir que, si em feu escollir, em quedo amb l'acte que ha obert la festa. Ho he comentat amb alguns amics que s'han acostat a la parada. Si bé és cert que són coses que es fan i que es justifiquen, no són la meva prioritat. El contacte amb les persones és important, i la possibilitat d'intercanviar idees i opinions també, però en essència estem parlant d'un acte amb un component preelectoral important, que em deixa un cert regust.

Valoro positivament la jornada, i sobretot les cares alegres de joves i grans. Intento deixar una mica de banda aquesta sensació de no estar fent ben bé el que voldries, i procuro barrejar-me entremig de tothom, pensant que la festa s'ho val, i que és bo que, sigui quina sigui l'excusa, els vilatans trobem la manera de gaudir de la vida i oblidar-nos per unes hores dels problemes, que per alguns no són pocs, que ens condicionen el dia a dia. 

Bon Nadal

Una de les coses que més trobo que han canviat respecte a la nostra infantesa i joventut és que vivim d'una manera més diversa. Abans tots fèiem més o menys les mateixes coses, o si més no això és el que crèiem. Els horaris i costums de les famílies eren força similars i fins i tot els tipus d'espectacles i entreteniments coincidien força. No teníem un ventall tan ampli de coses a triar i això també afavoria que ens trobéssim més fàcilment en els mateixos indrets, observant i gaudint del mateix.

A l'hora de celebrar les festes, ja fossin locals o bé d'abast més ampli, religioses o laiques, acostumàvem a seguir unes mateixes pautes. L'oferta era força limitada i fins i tot repetitiva any rere any. Si vàreu viure el naixement de la televisió, com és el meu cas, recordareu que teníem un sol canal i, per tant, tots miràvem el mateix, visquéssim al mig del brogit de la gran ciutat, o en un racó de muntanya. 

Avui tot ha canviat. Les famílies són molt diverses i viuen realitats molt diferents. Tot i que estem molt dominats per unes forces que ens arriben a través de les xarxes socials, sovint sense que en siguem del tot conscients, hi ha una gran varietat i això fa que els comportaments no siguin els mateixos. Això no treu que hi hagi alguns vicis que s'encomanen i que resulta difícil d'aparcar-los.

Quan arriba el Nadal, però, hi ha un element que d'alguna manera ha perdurat. En el fons, amb més o menys convenciment, amb més o menys hipocresia, ens agrada felicitar les festes, desitjar una vida millor, i esperar poder gaudir de pau i amor en família.

És evident que no tothom té les mateixes oportunitats. Avui podem conèixer millor que mai que hi ha unes persones en uns altres països, no tan lluny de casa nostra, que estan patint la guerra. Unes persones a qui voldríem desitjar la pau, però sabem que ho tenen molt difícil, si més no a curt o mitjà termini.

Aquests dies, a través de les xarxes socials, estem rebent tot tipus de felicitacions i bons desitjos. M'agradaria pensar que són sincers. Segur que la majoria dels que ens arriben ho són, i que molts dels nostres amics i familiars han buscat la millor manera de fer-nos arribar aquest record i aquestes ganes que tots siguem més feliços que mai. Tant de bo que els nostres polítics, aquells que tenen la possibilitat de fer canviar les coses, aquells que realment tenen el poder per aturar la guerra, sembrar justícia i ajudar els més febles, tinguessin dins del cor aquests bons desitjos. De ben segur que si tots hi poséssim una mica de la nostra part, la vida seria més fàcil per a tothom. 

Amb la millor intenció, i aparcant tot tipus de discrepàncies i malestar, us vull desitjar unes bones festes, amb l'esperança que serem capaços de capgirar la situació i aconseguir un món millor, més just i ben repartit. 

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Les meves darreres lectures

Avui he llegit "Tàndem", el darrer premi Josep Pla, de l'escriptora Maria Barbal. Us en recomano la seva lectura, que és molt planera, on t'hi trobes molt a gust i et fa reflexionar. La vida és molt interessant quan t'evoquen a pensar-hi i endevinar per què passen les coses. No calen grans esdeveniments, sinó tan sols tot allò que et comporta viure, que és prou ric, sobretot si t'atures a pensar-hi.

Fins fa quatre dies m'haurien sentit dir que jo necessitava fullejar els llibres, tenir-los entre les mans, i que em resultava més difícil la lectura a través de l'ordinador. Com tot, però, és acostumar-t'hi. Després d'uns quants mesos de llegir a través de la pantalla, haig de reconèixer que és molt pràctic i alhora còmode. El servei que presta la Xarxa de Biblioteques de la Diputació és interessant i útil, i et permet llegir fins a les darreres novetats.

La lectura de "Tàndem", que tenia en reserva des de feia setmanes, ha estat un plaer, i n'he gaudit com si tingués el llibre entre les meves mans. La història de l'Armand i l'Elena, t'engresca perquè et fa adonar de la importància de l'amor de veritat entre dues persones bones i sinceres. T'ajuda a descobrir la bondat entre tanta bogeria que estem patint aquests dies, i com de fàcil podria ser la nostra vida si tots hi poséssim de la nostra part.

Tàndem m'ha entrat després de llegir l'obra "Una sala plena de cors trencats", d'Anne Tyler, que també considero un treball sense grans pretensions, però que hi destaca la simplicitat del personatge, la bondat i senzillesa, i després d'haver llegit "Màquines com jo", de Ian McEwan, que també m'ha captivat, tot i que sigui molt diferent a les altres dues obres esmentades.

La possibilitat d'entrar a la vida dels diferents personatges, que es van succeint a mesura que comences un nou llibre, et permet enriquir la teva pròpia vida, la teva manera de fer i pensar, i t'engresca cada vegada més a trobar noves experiències, noves vivències on poder-t'hi submergir.

La vampira de Barcelona a Arenys de Mar

Dissabte passat vàrem tenir l'oportunitat de veure una gran pel·lícula del director arenyenc Lluís Danés. Ell hi era present i ens va parlar i documentar sobre els fets a partir dels quals es basa la pel·lícula. Tal com us havia parlat un parell de dies abans, feia molt temps que no trepitjava una sala de cinema i em va agradar haver-hi anat, primer de tot per la qualitat de la pel·lícula, però també pel que representa assistir a una sessió de cinema amb públic.

No sóc un entès en cinema i per tant el que pugui dir de la pel·lícula s'ha de prendre com a opinió personal d'un neòfit, però haig de dir que em va agradar i em va semblar una gran pel·lícula. Em sentia cofoi que una persona d'Arenys hagués dirigit una pel·lícula com aquesta, i vaig pensar que valia la pena que la gent l'anés a veure i s'adonés del nivell del director.

A part de la participació de grans actors i actrius del cinema i teatre català, el desenvolupament de la pel·lícula desperta molt d'interès, més enllà de l'opinió que en treus de la corrupció i de qui són els que sempre en surten perdent. La pel·lícula és un retrat d'una època concreta de Barcelona, que et fa reflexionar sobre les persones i els interessos ocults.

Destaco l'actuació de la Queralt, la filla de la Glòria, i que a la pel·lícula figura que és la filla de la vampira. És la seva primera intervenció en una pel·lícula, i no en una pel·lícula qualsevol. M'imagino que ho voldrà repetir, i espero que li donin més oportunitats.

Animo els que em llegeixen que si no l'han vist, aprofitin l'ocasió per anar-la a veure i gaudir d'una bona pel·lícula, que a part de passar-s'ho bé, indirectament donaran suport a actors i director de casa nostra que s'ho tenen ben merescut.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Una situació sense normalitzar

El fet que tots els diaris i telenotícies no facin altra cosa que parlar del coronavirus ens demostra que no ho vivim en normalitat i que encara ens està sorprenent tots els efectes que produeix, aquesta progressió tan gran i el nombre de víctimes que provoca.

Estem vivint al dia tot el que està passant, fent hipòtesis del que podrà succeir, sense cap tipus de certeses. Confiem que a nosaltres no ens afectarà directament, però n'estem patint les conseqüències. Tenim tres setmanes de confinament per endavant, però molt ens temem que es prorrogarà. Avui llegia que Itàlia es planteja el confinament fins a finals de juliol. Si nosaltres l'estem seguint a unes setmanes de diferència, ens pot passar ben bé el mateix, i això serien molts mesos de confinament, i una paralització de l'economia molt important.

Potser la mateixa incertesa, que ens fa viure despistats i, com deia al començament, sense normalitzar-ho, és el que a la llarga permetrà que superem la dura prova que ens ha tocat viure. Si ara ja coneguéssim el període de confinament que ens tocarà viure, potser no seríem capaços de mantenir-nos atents a les instruccions rebudes i ens revoltaríem a la situació creada.

Aprofitem les iniciatives per fer més fàcil la nostra vida a casa, exercitem la nostra ment i adonem-nos que som capaços de superar l'adversitat, sense caure en depressions inútils. Els que podem, gaudim de les hores que compartim amb la família, i planifiquem la nostra vida per a després de l'etapa que ens ha tocat viure. Segur que alguna cosa positiva en podrem treure.

Aprofitar i gaudir del confinament

Aquests dies se'ns informa de diferents iniciatives d'editorials, teatres, grups musicals, biblioteques... que ofereixen serveis en obert perquè les persones que estem confinades a casa puguem gaudir de la lectura, el teatre o la música de manera gratuïta, que no suposi un increment de despeses quan per a molts els pot suposar una reducció dels ingressos.

Cal felicitar la iniciativa i recordar que la cultura no és gratuïta, sinó que es tracta d'unes accions temporals, mentre duri el confinament, i que s'ha d'agrair la generositat dels oferiments. Veurem si amb aquestes ofertes augmenta el nombre de lectors, o només se'n beneficien els que no han deixat de llegir, i el mateix en el cas de la música o el teatre.

Seria bo que tot plegat fos una oportunitat per enganxar més gent a la cultura, encara que només sigui per no avorrir-nos tantes hores a casa. Us asseguro que el dia que em vaig enganxar a la lectura, el celebro amb agraïment, i és això el que desitjaria a més persones perquè fos aquesta l'ocasió d'entrar a formar part del club de lectors, o d'amants de la música o el teatre.

De ben segur que una vegada passada aquesta crisi que ens fa estar a casa reclosos, si ho hem sabut aprofitar, ho recordarem amb menys tristesa i dolor. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, doncs aficionar-se a la lectura podria ser un benefici obtingut d'una situació anormal i dura, com és el del confinament per evitar ser infectats pel coronavirus.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

Trobada amb entitats ben diverses

Aquest matí, a Mataró, hem viscut una bona iniciativa compartida amb un grup de persones representants de les moltes entitats que treballen a la ciutat en el teixit associatiu. Hem parlat de les nostres experiències, de les necessitats, de les bones pràctiques, de com millorar les nostres entitats i en definitiva la ciutat.

L'experiència d'aquest matí l'hem valorat molt positiva i tot fa pensar que no serà la darrera vegada que la posem en pràctica. Ara caldrà donar-la a conèixer a més entitats perquè la puguem compartir i se'n puguin beneficiar. 

Com podem ajudar les entitats segons les nostres possibilitats? Podem compartir recursos i experiències perquè se n'aprofitin més persones. És una manera de millorar el món associatiu, simplement compartint allò que fem, i escollir les millors experiències i els millors resultats.

Demà, un territori de la ciutat gaudirà d'una trobada gastronòmica i intercultural. Em refereixo al barri de Cerdanyola de la ciutat de Mataró. Podrem conèixer menjars típics d'altres cultures que comparteixen el nostre dia a dia, a la ciutat que ha acollit a tanta gent, i també la cultura d'aquests pobles, des la Xina fins a qualsevol altra part de l'Estat espanyol. Compartir i gaudir de la comunicació entre tots nosaltres i ampliar el nostre cercle d'amistats i coneguts. Quant més ampliem el cercle, més satisfactòria serà la nostra existència.

Arròs i puntes en remull

Per segon any seguit la trobada de puntaires de la nostra vila s'ha de suspendre a causa de la pluja. Aquesta és la conseqüència de programar actes a l'aire lliure i no disposar d'alternatives a aixopluc. Però no totes les activitats són susceptibles de ser organitzades en llocs tancats, sobretot quan s'espera una gran afluència de participants. Els pavellons amb què compten la majoria de municipis estan farcits d'actes esportius i dificulten la seva compatibilitat amb altres esdeveniments.

A l'arrossada, que ha esdevingut tradicional el dia primer de maig, també li ha tocat el rebre més d'una vegada. Enguany no ha estat una excepció, tot i que en aquest cas els participants no els espanta gaire la pluja i acostumen a mantenir la festa.

És a partir de Sant Jordi que s'encadenen un seguit d'actes festius arreu del país i enguany, que està sent plujós, caldrà veure com els afectarà. L'alternativa a espais tancats no sempre és possible, principalment perquè la majoria dels actes estan més pensats per gaudir del bon temps, en un país com el nostre que tenim una llarga temporada de bonança.

En el cas de les puntaires, tot i que sí que s'ha celebrat la fira, sap greu que per segon any consecutiu no haguem pogut gaudir del treball i filigranes que elaboren tantes persones d'arreu del país. Tant de bo l'any vinent tinguem més sort i puguem omplir la Riera de puntes. Bon treball!

La nostra solidaritat universitària no té fronteres

Encara que la meva filla ho aprovi tot aquest any, sé que em tocarà pagar la matrícula del curs vinent, i no és barata. Al mateix temps, també sé que contribueixo a què els universitaris andalusos puguin matricular-se gratuïtament, si són competents. És una mostra més de la nostra solidaritat. És això el que reclama la presidenta del PSOE andalús, oi? És aquesta la política que pretén defensar dins del PSOE, oi? i el senyor Pedro Sánchez pensa igual? El PSC també?

En un temps que la solidaritat és escassa, comprenc que tots plegats hem de fer un esforç, sobretot per ajudar les persones que tenen veritables problemes per sobreviure, per gaudir del mínim imprescindible i tenir un futur a la vida, més enllà de l'haver d'anar pidolant a tothora, però a vegades el concepte solidaritat es confon.

No és el mateix ser solidari que cornut i pagar el beure. Precisament la mala praxis ha estat clau perquè molts catalans que mai havien defensat de manera oberta els seus anhels independentistes, s'hi hagin sumat després de veure com ens prenen el pèl. I no només això, sinó que a sobre et tracten d'insolidaris.

Ha fet molt mal la política dels diferents governs espanyols, però també la manera com hem reaccionat des del nostre país, i ja se sap que es va d'un extrem a l'altre, perquè els termes d'entremig són molt difícils d'aconseguir. 

Cadascú que pensi el que vulgui, i ho interpreti com cregui més convenient, però estic segur que a Andalusia, avui, encara hi ha problemes més urgents a resoldre abans de donar gratuïtat universitària a tots els bons estudiants, encara que ho carreguin al nostre compte.

Comiat a l'Andreu Majó

Ahir vàrem conèixer la mort de l'Andreu Majó, qui va ser alcalde d'Arenys de Munt en una llista independent que a nivell comarcal defensava ICV. Tot i que ambdós coneixíem el paper polític, en el meu cas de curta durada, la coneixença va venir més a partir del diàleg i debat, i d'unes sessions de filosofia que va impartir a través de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar.

No vaig tenir moltes ocasions per parlar amb l'Andreu, però en totes elles vaig poder gaudir de la seva simpatia, amabilitat i senzillesa, però de fortes conviccions i molt temps donant-li voltes a les coses. 

L'Andreu era d'aquelles persones que pensaries que no pot tenir enemics, que és impossible, la qual cosa de ben segur no era certa pel simple fet d'haver dedicat uns quants anys a la política i haver pres decisions importants com alcalde del municipi veí.

Estic segur que a l'Andreu se l'ha estimat moltíssima gent i que molts hem plorat la seva mort, i ens ha tingut preocupats durant molt temps amb la seva lluita contra la malaltia que finalment l'ha vençut. 

La seva mort ha coincidit amb un desgraciat accident d'un jove de si fa o no fa l'edat del meu fill, en una baixada amb esquís a Andorra. Un jove que es troba a cures intensives i que desitjo de tot cor que superi aviat la situació i es pugui recuperar, per ell, que té molts anys per endavant, i per la seva mare, la Mireia, que és una gran persona, que només fa el bé i estima, i es fa estimar. Ni la Mireia ni el seu fill es mereixien aquesta desgràcia i és per això que prego perquè tingui un final feliç i quedi tot plegat en una anècdota, difícil d'esborrar, però finalment superada. Adéu Andreu! Ànims Mireia!

25 anys del Cor l'Aixa

Aquest dissabte tindrà lloc un concert d'aniversari del Cor l'Aixa, un dels actes que configuren la celebració dels 25 anys del Cor. Totes les persones que en un moment o altre hi vàrem participar hi hem estat convidats i ho he acceptat amb goig per recordar bells i vells temps. Vaig ser-hi als seus inicis i en vaig marxar molt aviat, arran del meu trasllat a Vic per qüestió professional. D'això ja en fa vint-i-dos anys, que aviat és dit. 

El Cor l'Aixa ha estat la darrera entitat coral on he participat. Si la memòria no em falla, vaig començar a la Coral Canigó de Vic, el 1972, un any abans que celebréssim els 10 anys de la seva fundació i, amb més o menys participació m'hi vaig estar fins a l'any 2000, quan tornàvem a viure a Arenys de Mar. Ja dic que ho vaig fer amb més o menys dedicació, perquè paral·lelament vaig cantar en dos cors de Barcelona i en el cor universitari de Palma de Mallorca, aprofitant estades en aquestes ciutats, i en la Coral A/3 i el mateix Cor l'Aixa. Un nucli important de l'A/3 va ser la llavor del Cor actual. Varen ser, doncs, uns quants anys en què compartia més d'una coral.

El món coral ha presidit una bona part de la meva vida, que m'ha permès gaudir de la música, aprendre'n i viatjar. Vaig assistir a setmanes cantants a Europa i en cinc edicions de la trobada 'Europa Cantat', que es celebrava cada tres anys. Va arribar un dia, però, en què vaig decidir que la meva etapa com a membre d'una agrupació coral havia acabat i d'això ja en fa vint-i-dos anys. 

Aquests dies d'assaig m'han servit per recordar el que havia estat habitual en mi quan cantava i m'ha agradat, però al mateix temps he vist clar que es tractava d'una etapa superada, de molts bons records, i que el concert d'aquest vespre era un regal que agraïa haver-hi estat convidat. Qui sap si d'aquí a vint-i-cinc anys més, tindré l'ocasió de compartir nou aniversari. Felicitats Cor l'Aixa!!!

UDC es descompon

Aquest és el titular que he llegit avui, diada de Sant Zenon, patró de la nostra gaia vila, però que les persones que treballem a fora no sempre en podem gaudir. Podria ser, doncs, que Duran i Lleida no hagués d'esperar les eleccions del 27S per comprovar que el seu partit polític fa figa.

Han estat molts anys en què es discutia si UDC sumava vots a CDC o bé els hi restava. UDC i CDC tenien pactat el coeficient de representació de CIU a les diferents institucions. Es parlava d'un membre d'UDC per quatre de CDC. El que no se sabia era la procedència dels vots. Realment un de cada cinc vots era de simpatitzants d'Unió Democràtica? És superior el percentatge? o inferior?

No sé si les eleccions del setembre seran un bon aparador per comprovar quin és el pes d'un i altre partit, atès el caràcter plebiscitari que li volen donar, en tot cas però la sortida continuada de militants d'UDC després del trencament amb CDC, fa pensar que el seu futur, com a partit català amb un cert pes polític, pot ser força depriment.

A Duran i Lleida li preocupa poc, ja que la seva carrera política està pràcticament acabada, però no sé què en pensa en Ramon Espadaler, un polític amb un llarg recorregut a fer, però que pot estar tancant-se les portes. Optar per substituir Duran i Lleida li pot suposar un revés polític que el deixi arraconat de l'escenari polític.