Gran acollida als ucraïnesos desplaçats per la guerra

Arran de l'arribada d'ucraïnesos a diferents països europeus, i les facilitats que aquests estats posen per acollir-los i integrar-los al dia a dia de la nova residència, són moltes les veus que es queixen del diferent tracte rebut en relació a altres immigrants, que procedeixen també de terres amb conflictes, ja sigui de guerra o pobresa extrema. No es tracta de perjudicar els ucraïnesos ni agafar manies, però sí que és bo analitzar les reaccions i les contradiccions en funció del seu lloc d'origen. 

Els primers dies d'entrada d'ucraïnesos, sobretot a la frontera polonesa, ja es va notar el diferent tracte que rebien persones de nacionalitat ucraïnesa i d'altres que, vivint a Ucraïna, eren d'altres nacionalitats, sobretot subsaharians o asiàtics. Probablement arribaríem a la conclusió que el racisme és força present en la nostra conducta, si més no la inconscient. Per a moltes persones queda clar que els ucraïnesos són europeus i molt semblants a nosaltres, a la nostra cultura i civilització, i que per això no poden comportar els problemes que ens pot semblar que hi pugui haver amb persones d'altres cultures. El tema és preocupant, perquè estem parlant de persones, vinguin d'on vinguin.

Al marge de situacions molt concretes, pel fet que hi ha poblacions del nostre país o països veïns, amb comunitats d'ucraïnesos, que fins ara han tingut facilitat per incorporar-se a la nostra societat, també es dona el cas de reaccions de persones que no hi tenen cap lligam, i en canvi es veu molt millor la possibilitat d'acollir els ucraïnesos.

Seríem injustos en pensar que tothom actua de la mateixa manera, i convé recordar que en altres ocasions també hi ha hagut oferiments per acollir persones d'altres procedències, però sí que és cert que en aquesta ocasió la resposta ha estat exageradament positiva.

En el fons el problema està en l'origen d'aquests desplaçaments, motivats per una guerra injusta i cruel, que no té cap sentit, més enllà de les ànsies de poder i domini sobre un país, que Rússia no vol considerar independent. Tota la nostra disponibilitat serà ben rebuda, però sí que és important que reflexionem sobre com actuem i si és cert que ho fem de manera diferent en funció de quines són les víctimes del moment.

Els nous catalans i la independència

Llegint la notícia de l'ARA sobre "Político", el mitjà europeu que aquesta setmana dedica la portada als nous catalans, he recordat aquells episodis en què el govern espanyol s'ha posat farruc en contra de persones immigrants que s'han acostat a posicions sobiranistes. Hi ha detalls, aparentment ridículs, com que una persona vinguda de fora parli abans el català que el castellà, que es considera un atac a Espanya i la seva llengua, perquè encara és l'hora que entenguin que el català també és una llengua de l'Estat...

La revista parla de la terra d'acollida on han vingut moltes persones i s'hi han quedat, i remarca el fet que bona part d'aquests darrers immigrants, amb dret a vot, puguin arribar a ser decisius a l'hora de votar la independència.

El més trist de tot plegat és aquella guerra contra qui s'implica en el fet català, sigui des de dins o des de fora. L'objectiu dels diferents governs espanyols ha estat posar tot tipus d'obstacles perquè els estats europeus deixessin de rebre representants d'institucions catalanes. En cap moment es valora com a positiu per a tots allò que aconsegueixen els catalans, la qual cosa demostra que no som els seus conciutadans, sinó els seus súbdits.

Penso que aquí rau bona part del problema d'encaix entre Catalunya i Espanya. L'Estat espanyol vol una Catalunya submisa, com pot ser Extremadura o les dues castelles i no una comunitat que li pugui fer ombra. Tot això al marge de la moguda sobiranista que acaba amb la seva paciència.

No hi ha cap persona il·legal

Avui ens hem manifestat a Barcelona per reclamar justícia i una solució per a les persones que anomenem refugiats, però que fins ara només es tracta de persones retingudes a les fronteres d'Europa, malvivint i patint la insensibilitat dels nostres governs, la inacció sense escrúpols que ens avergonyeix.

No sé quants érem, perquè el nombre sempre oscil·la en funció de qui ho calcula, però us haig de dir que érem molts i teníem molt clar que el nostre govern, l'espanyol, és un irresponsable i no es mereix cap tipus de consideració ni respecte. No és l'únic govern d'un Estat europeu que negui l'entrada de les persones que han fugit de la guerra, però això no és excusa i tenim l'obligació de criticar-lo i exigir-li el compliment de la promesa feta d'asil als refugiats.

No només demanàvem l'acollida d'aquestes persones, sinó també s'han sentit crits en contra de la llei d'estrangeria que maltracta moltes persones que fa anys varen arribar al nostre país i no gaudeixen del respecte i drets més elementals. 

S'ha cridat contra un Estat que parla de persones il·legals i que nega el dret al treball, a l'habitatge, a la salut, posant tota mena de traves per dificultar la vida de cada dia dels immigrants. Tots hem caminat a pas lent donant suport a totes les reivindicacions dels menys afavorits, dels menyspreats per uns governants que incompleixen sistemàticament els seus compromisos.

Brussel·les agraeix la iniciativa catalana

La resposta d'agraïment del comissari d'immigració europeu a l'oferta d'acollida del nostre president és una altra manera de deixar en evidència al govern espanyol, que es va sentir tan sorprès, dolgut i emprenyat per la decisió presa des de Catalunya. En pocs dies aquesta oferta i la llei de pobresa energètica suspesa pel Tribunal Constitucional han estat una mostra dels despropòsits espanyols.

Tot plegat forma part de l'anecdotari d'aquest govern en crisi i decadència, però que encara ens ha de donar molts disgustos. Malauradament la ciutadania està tan confosa que no acaba d'enterrar qui l'ha menyspreada i mentit amb una majoria absoluta demolidora que ha alimentat els pitjors corruptes de la història espanyola.

Si el nostre país fos un país normal i hagués estat capaç d'enterrar tot el passat franquista, un partit com el PP, amb les demostracions de corrupció i engany, faria temps que hauria desaparegut. Però ni el nostre país és normal, ni ha estat capaç de deslliurar-se del passat franquista, sinó que molts franquistes i hereus continuen tallant el bacallà.

Quan llegeixo opinions favorables a continuar amb aquesta Espanya carca i sense il·lusió, no sé si pensar que són uns ingenus o bé que són uns vividors.

Europa ens avergonyeix

Els catalans de la meva generació hem passat del somni al desencís i avergonyiment de pertinença a Europa. Recordo els anys de dictadura franquista en què estàvem segurs que només Europa ens en podia alliberar. Aconseguir entrar a l'Europa democràtica era l'única manera de deslliurar-nos de la repressió feixista. 

Finalment va succeir el que era imparable, encara que no de la millor manera possible, amb una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida, però en un sistema democràtic amb els seus defectes, però lluny d'aquella repressió que vàrem haver d'aguantar. 

Som a Europa, però cada vegada sentim més vergonya de la incapacitat de liderar un projecte comú i solidari, amb iniciativa i sense una dependència tan descarada de fora i, sobretot, del gran capital. Una Europa que és incapaç de coordinar serveis tan elementals i necessaris com és l'acollida dels refugiats del nord d'Àfrica. Que ens hem obert la boca de solidaritat i no hem sigut capaços d'avançar en res. El Canadà, sense tants escarafalls ens ha passat la mà per la cara i ens ha fet sentir molt malament.

No és només el cas dels refugiats, encara que sigui prou greu, sinó que tampoc hem aconseguit construir un model just per a totes les nacions i estats europeus, i hem engrandit les desigualtats entre rics i pobres, a uns nivells extrems que han arraconat moltes persones per sota del llistó de la supervivència.

En un moment que es posen en dubte l'eficàcia i fins i tot la dignitat de moltes institucions mundials, com l'ONU, el FMI o el mateix Tribunal Penal Internacional, la Comunitat Europea ha continuat sense pena ni glòria essent la riota de la resta del món occidental, però també del món a qui representava que acudíem a salvar de la misèria i la guerra. No és estrany doncs que aquelles persones que somiàvem poder formar part d'aquesta Europa idealitzada, sentim una gran decepció, però també vergonya col·lectiva, i molt poques esperances d'aconseguir canviar un rumb que de moment no se li veu una sortida satisfactòria a curt termini.

Europa acull o requisa els refugiats?

Se'm fa difícil imaginar com acabarà el tema dels refugiats del nord d'Àfrica. Darrerament se'n parla menys que a finals de l'any passat, però no per això la seva situació és millor que abans. Aquests dies ha estat notícia el fet que Dinamarca, primer i ara Suïssa han aprovat requisar els diners i objectes de valor dels refugiats. Ara resultarà que no tan sols no se'ls ajudarà, sinó que els països acollidors es convertiran en rapinyaires.

Se'ns ha dit que només les persones amb alguns recursos han pogut sortir del seu país en guerra. Que alguns, amb més diners, han pogut arribar més al nord d'Europa, mentre que els altres es quedaven als camps de refugiats. Ara sabem que els que han arribat a països com Dinamarca o Suïssa, l'estat acollidor els requisa el poc que els ha quedat del seu llarg i tortuós viatge.

¿De qui s'hauran d'acabar refiant aquestes persones obligades a marxar de casa seva per la guerra i la fam? I aquestes persones són les teòricament més afortunades.

Ja sé que el senyor Rajoy té molta feina per aconseguir conservar el govern, i que nosaltres acabem de viure tres mesos monotemàtics i que ara tot està per començar, però potser seria convenient obrir els ulls i les mans, i trobar solucions reals a la situació d'aquestes persones abandonades per tothom.

Quan es va començar a parlar de l'arribada de refugiats i la necessitat que tots els estats europeus organitzessin un pla d'acollida, tots els governs es varen posar a organitzar les estructures per fer-ho efectiu, però ha passat el temps i el més calent és a l'aigüera. I no em refereixo a que els refugiats no han arribat a Espanya, que potser no hi tenen cap interès, sinó que ningú sap què passarà.

El que no em podia imaginar, però és la reacció de Dinamarca i Suïssa en la benvinguda dels seus refugiats. Necessito que algú m'ho expliqui i m'ho faci entendre, perquè d'entrada penso que és un frau a gran escala.

La por que genera la victòria de Jeremy Corbyn

Permeteu-me que avui no parli de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre ni de la Diada de divendres passat. Ja sé que són les notícies que obren les portades dels diaris i dels telenotícies, però tenim tot el temps del món per parlar-ne. 

Tampoc us parlaré del drama que es viu al nord d'Àfrica i l'arribada massiva de refugiats, la majoria d'ells sirians. També caldrà parlar-ne molt, i observar quin és el comportament dels països europeus a l'hora d'acollir-los. No desconfio pas de la voluntat i generositat de la gent per acollir-los, sinó en tot cas el problema podrà ser la tria que puguin fer els refugiats del país d'acollida. Està molt clar que els països europeus del nord són els més desitjats.

Avui comento la victòria de Jeremy Corbyn en les eleccions del partit Laborista britànic. Una victòria que no desitjava la classe dirigent del partit, perquè els fa por. Potser més que als partits rivals. És una por, al meu entendre, doble. Per una banda els fa por que ventili i deixi en evidència el trist treball del partit, que ha renunciat als seus principis i l'ha convertit en una ombra del partit conservador del primer ministre.

La segona por és la radicalitat del missatge del nou dirigent que tindrà moltes dificultats per quallar entre els britànics, molt acomodats uns, i desmotivats els altres, per haver oblidat el sentit i les maneres dels partits polítics d'esquerra.

Les dues pors atempten contra els dirigents laboristes perquè d'alguna manera els defenestra i els fa perdre expectatives de guanyar les eleccions. El conformisme laborista els permetia vendre un discurs no massa diferent dels conservadors, i d'aquesta manera podien aspirar a l'alternança política. Més o menys el que ha estat passant a Espanya, amb un partit socialista molt descafeïnat, que no ha aprofitat quan ha governat, per liderar una política veritablement d'esquerres. 

Pablo Iglesias es miralla amb Corbyn i ja somia fer el tomb en les generals del desembre, però ha de tenir en compte que el seu projecte no es converteixi en una flor d'estiu. L'èxit assolit en les eleccions europees poden acabar sent un miratge en el panorama polític espanyol.