Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Nyap o delicte?

Ahir us parlava del missatge que vàrem rebre del Servei Català de la Salut, els maresmencs de més de 60 anys, citant-nos a vacunar a una població veïna, i no al nostre centre d'atenció primària de la vila. Us deia que tot d'una em vaig pensar que s'havien equivocat amb mi, però més tard ja vaig veure que no era l'única persona afectada.

A mesura que hem anat coneixent els fets i les explicacions del Servei Català de la Salut, hem pogut constatar el nivell d'estupidesa de la mesura. Es tracta d'una prova pilot, és a dir, que juguen amb les persones sense importar-los els problemes que els hi puguin ocasionar.

Ahir parlava de nyap, però a mesura que hi he anat pensant he arribat a la conclusió que el millor seria definir-lo com a delicte. És molt gros! A quina persona amb dos dits de front se li pot acudir engegar una prova pilot d'aquest tipus, sense avisar als afectats de què es tracta. No només és improcedent la mesura, sinó també el sistema d'implantar-ho.

Hi ha persones que tenen més defenses i més capacitat i possibilitats d'entomar segons quines instruccions, però n'hi ha d'altres que són més vulnerables, i si parlem de persones grans, això encara és més cert. No hi ha dret!

Caldria depurar responsabilitats i evitar que un altre gran disbarat com aquest es pugui tornar a produir. Els experiments que els facin entre ells, i no ens compliquin la vida. Si són tan inútils de no veure els problemes que comporta la iniciativa, que no assumeixin responsabilitats al sector públic, i encara menys en un entorn com aquest.

Malauradament, tot això quedarà en una anècdota, amb persones perjudicades que no podran exigir compensació de cap mena, ni econòmica, pels costos del desplaçament, ni moral, per la manera de jugar amb les persones. I per això la ciutadania està tan desenganyada de la política. Si les persones que ens han de governar actuen d'aquesta manera, estem ben arreglats. Si us plau, no hi torneu! Demaneu disculpes!

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

Espanya perd la partida

Avui he llegit les cròniques del partit que va jugar la selecció espanyola contra la kosovar, on el punt d'interès no està en el desenvolupament del joc ni en el resultat, sinó en el tracte que es va retre al representant de Kosovo. 

No cal dir que m'afegeixo a la gent que ho titlla de ridícul. Així és com ha d'actuar un país per no acceptar la realitat. Quina estupidesa més gran! Està més clar que l'aigua que el no reconeixement del país és en prevenció a possibles reaccions pel cas de Catalunya. Aquesta manera d'obrar demostra no tan sols la ridiculesa de qui la practica, sinó també la debilitat dels arguments per defensar-la.

No vaig mirar el partit de futbol, ja que el lloc que ocupa la selecció espanyola en el meu racó de preferències és massa avall. He llegit que varen guanyar, i que aquest era el resultat més lògic, vist el nivell d'ambdues seleccions, però si ens fixem en l'actitud del govern i en conseqüència dels mitjans de comunicació espanyols, qui va perdre la partida va ser Espanya i els seus polítics i mitjans de comunicació.

Està molt clar que mani qui mani a Espanya, ja sigui la dreta o l'esquerra, el comportament sempre és el mateix, i no és digne de formar part de la comunitat europea. Semblem un país subdesenvolupat, sense possibilitat d'emmirallar-nos amb els altres països europeus. L'eslògan famós del franquisme "Spain is different" es manté amb més força que mai. Pena!

Vuitanta anys de la segona guerra mundial i l'extrema dreta puja

Ningú ho diria, però avui fa vuitanta anys de l'inici de la segona guerra mundial, amb la invasió de Polònia per part de l'exèrcit alemany. Els actes de commemoració d'aquesta atrocitat, amb la petició de perdó per part del president alemany no tenen res a veure amb la mateixa realitat d'alemanya, avui celebrant eleccions a Saxònia i Brandenburg, amb moltes possibilitats de guanyar l'extrema dreta.

Què no hem entès els europeus? Què més hem de recordar d'ara fa cent anys a Europa, per no tornar-hi a caure? Com és possible que ens encanti el discurs de l'extrema dreta, sabent què va passar a Europa ara fa vuitanta anys?

L'estupidesa humana fa possible que reincidim en la destrucció de la pau social, empesos per uns discursos de gent malalta, que enganyen la societat amb discursos populistes, però totalment interessats, per fer-se amb el poder de les nacions. 

M'entristeix aquesta incapacitat de governar-nos primant la justícia social, l'interès comú... Com és possible que siguem tan cecs i no vulguem veure què s'amaga darrere d'aquests líders polítics amb les ments ofuscades i plens d'odi vers tot allò que és divers?

Com és possible que existeixin persones com Silvini, Rivera, Abascal i més, que tenen la capacitat d'encaterinar tanta gent? I com és possible que existeixin altres persones com Sánchez o Borrell, que no s'adonin del perill que patim les persones de bona voluntat. És un excés d'orgull? Viuen encegats per les ànsies de poder? Prevalen aquests sentiments a la voluntat de gestionar d'una manera justa les institucions públiques?

Em sento decebut pel nivell polític europeu de l'actualitat, i veig molt negre el futur per a les persones que somien en la justícia de la Llei al món occidental.

L'auge de l'extrema dreta ennegreix el futur

Entenc que el tema d’actualitat a tractar avui són les demandes de la Fiscalia als nostres polítics empresonats, des de 16 a 25 anys, però tot i la importància del tema i les repercussions que tindrà, i que donarà prou motius per parlar-ne i denunciar-ho, avui no en parlaré.

Per avui havia pensat parlar d’una preocupació que em té molt en alerta, fins al punt de no saber-hi trobar cap solució. Em refereixo al creixement de l’extrema dreta a Occident. No és res que puguem deixar de banda, perquè condicionarà el nostre futur i, sobretot la dels nostres fills.

La lectura aquests darrers mesos de l’obra d’Stefan Zweig, “El món d’ahir: memòries d’un europeu”, m’ha fet pensar en l’estupidesa del humans que no n’aprenem, i tornem a caure en els mateixos errors, sabent que resultaran fatals.

Ara fa un segle que Europa va veure créixer el moviment d’extrema dreta de la mà d’un boig que va enganyar tothom, i cent anys després hem escollit presidents com  Trump i Bolsonaro, i observem com estan creixent els partits d’extrema dreta a diferents països europeus, mig any abans de la celebració de les eleccions europees.

Us asseguro que estic preocupat i em dol la desaparició dels valors que defensava l’esquerra i també la desaparició dels partits d’esquerres que no han aconseguit mantenir-nos seduïts en la defensa dels drets humans i dels valors que durant tant de temps havíem conreat.

Us aconsello que llegiu l’article de Joan Majó “Trump, Boris Johnson, Bolsonaro”, a l'ARA. Com sempre, és un molt bon article.

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

L'extrema dreta queda retratada

Parlar de bons i dolents seria d'una simplificació i estupidesa que no podem caure. Sempre veuràs de tot a totes bandes i la generalització sempre és mala consellera i et porta a errar en els teus plantejaments o deduccions. Malgrat això, sí que aquests dies podem veure diferents maneres de manifestar-se. Les xarxes socials ens ho il·lustren tot ensenyant les concentracions dels defensors del referèndum i contraris a l'actitud i accions del govern espanyol, i per l'altra banda les poques manifestacions de l'extrema dreta, en defensa de la Guàrdia Civil i de l'Espanya autoritària i nostàlgica del franquisme.

Repeteixo que a tot arreu hi ha de tot, però si més no els defensors de la unitat d'Espanya no crec que estiguin gaire contents amb l'actuació de les persones que representa que estan d'acord amb ells. A mi m'avergonyiria i em faria pensar molt.

Per les xarxes ja és una altra cosa. Sota l'anonimat molts es creuen autoritzats per amenaçar i insultar qui no pensa com ells, però malauradament això, sense que serveixi d'excusa, passa sempre, tant si la situació és delicada com ara, com parlant dels equips de futbol rivals. Algú diu que això és participació, jo no ho veig de la mateixa manera. 

Amenaçar Serrat perquè posa objeccions a l'1 d'octubre és un error i demostra molt poca categoria de qui ho fa, i a més deixa en mala situació les persones que defensen el referèndum. Tu pots no estar d'acord amb el plantejament de Serrat, però no pots oblidar que es tracta d'una persona amb una trajectòria demòcrata que ja voldríem per a molts.

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

La hipocresia dels mitjans de comunicació

Que unes declaracions de la diputada de la CUP provoquin tant de rebombori ja indica que el món no rutlla fi. A part de les manipulacions interessades, no és normal que les seves paraules siguin titulars de les primeres pàgines dels diaris. Arribar a creure o fer creure que les converses d'una diputada, sigui del color que sigui, poden tenir tanta influència en les persones com perquè algú s'esquinci el vestit, demostra ignorància o mala fe.

Fa una pila d'anys que la ignorància del nostre poble feia que es veneressin els quatre que tenien estudis. El capellà i el metge del poble eren escoltats i se'ls creia en tot allò que sentenciaven. Pretendre que en el segle XXI la societat respongui de la mateixa manera és una estupidesa i els mitjans de comunicació actuen com a propagadors de la ignorància d'uns quants i la mala llet dels fomentadors d'un estat adormit de la nostra societat.

És una llàstima que les millores en el coneixement tècnic estiguin renyides amb la serietat i intel·ligència dels seus protagonistes.

Responsables de les nostres paraules

Aquests dies estem vivint un seguit de denúncies a polítics, sobretot, que en el passat han fet declaracions poc apropiades. Una vegada obtingut l'escó al Parlament o Ajuntament, apareix tot el seu historial. L'hemeroteca és una eina molt emprada darrerament i deixa en evidència les persones que ja sigui en un blog o en un twitter o facebook, han travessat la línia vermella de la dignitat i el respecte.

Quan escrius en obert t'exposes a molta crítica, ja sigui per part de les persones a qui critiques o no deixes prou bé, o d'aquelles que només esperen llegir-te qualsevol cosa per saltar-hi a sobre. Tot això és normal i no acceptar-ho seria una estupidesa. 

Una cosa diferent és l'insult personal o l'atac a la dignitat de les persones i col·lectius. En això cal ser molt curós, perquè no hi tens cap dret. Estic d'acord que a vegades resulta difícil separar la persona de l'exercici polític, però és important destriar-ho i quedar-te en l'exercici de la política i la seva ideologia, respectant la persona tal com desitges que et respectin.

Últimament hem vist cessar a més d'un regidor o candidat, per les seves paraules a la xarxa social. No ho veig malament. En tot cas, però, em sap greu que no cessin altres càrrecs polítics, amb responsabilitat, no pas pel que diuen, que també, sinó pel mal que provoquen. 

Resultarà que un país on mai ningú no dimiteix pel propi peu després de demostrar-se activitat corrupta, esdevinguem el primer país que castiga les expressions a la xarxa social. Tot plegat una situació ben curiosa.

La ridícul actuació del govern de l'Estat amb la xiulada a l'himne

Considero que tot el que s'ha dit i escrit abans i després del partit de futbol entre el Barça i l'Athletic és una pèrdua de temps i ganes de complicar-se la vida. Amenaçar noranta mil persones perquè no facin una cosa és la millor manera de provocar que la facin. En massa, les persones actuem com la canalla: allò que és prohibit és encantador.

Si hagués estat al camp de futbol no hauria xiulat contra l'himne, com tampoc faig escarafalls davant de banderes i símbols. Em molesta que no em respectin els meus símbols i també que m'imposin aquells que no m'agraden, però tot acaba en això. Anar més enllà és una estupidesa.

Puc entendre que moviments com 'Manos Limpias' s'esverin i presentin querelles on sigui, protestant l'actitud de persones que no pensen com ells, però el que no és comprensible és que això ho faci el govern de l'Estat. Què pretenen amb això? Potser creuen que amb la seva actitud aconseguiran que no xiulin mai més? De veritat s'ho pensen? O bé es creuen que sancionant el Barça i l'Athletic també ho aconseguiran?

Per altra banda tinc entès que tot el que passava ahir al Camp Nou era responsabilitat de la Federació Espanyola de Futbol, oi? Si és així qui hauria de ser sancionada és la Federació perquè no va fer res per evitar la xiulada. Li reclamaran res? La sancionaran?

Fa massa temps que els successius governs de l'Estat creuen que tenen la manera de fer-nos petits, i nosaltres hem reaccionat tard i malament. A cada patacada, però, ens reforcen els nostres sentiments, i allò que hauríem obviat, ara ens resulta interessant i remarcable. Quant més insisteixin en fer-nos passar per l'adreçador, encara que sigui amb estupideses, més forts ens sentirem per revoltar-nos a la seva pressió.

La llàstima de casa nostra és que no sabem anar units i cadascú es munta la seva pel·lícula, excepte el dia 11 de setembre que sortim tots al carrer. Si fóssim capaços de convèncer-nos que la unió fa la força i ho poséssim en pràctica, seríem invencibles.

Ernest Urtasun queda en evidència

Suposo que queda molt clar que es tracta d'una percepció, que vaig tenir ahir durant el debat televisió de .cat. Recordo haver escrit, durant la campanya electoral de les europees, la bona imatge que m'havia causat Ernest Urtasun, i em feia pensar que, a diferència de la majoria de partits, ICV portava a Europa els millors elements. 

Ahir, en el debat de TV3 sobre Grècia, vaig veure-hi, però, el polític d'ICV d'aquests dies, molt tocat per l'efecte Podemos, que els ha fet perdre els estreps. Les bones argumentacions d'Urtasun havien desaparegut i es limitava, com un polític mediocre, a criticar el president Mas, posant-lo com el malvat de la política, l'esca de tots els pecats, i l'enemic a batre.

Entenc que quan se li esquerda el perfil sobiranista i li passa la mà per la cara una força d'esquerra i més trencadora del model obsolet i corrupte actual, i que a més se'l culpa d'haver contribuït a arribar a la situació actual, ser capaç de mantenir-se ferm i amb bons arguments és molt difícil i, sovint, la sortida més fàcil és atacar l'adversari més vulnerable, tot buscant complicitats.

No em va agradar i crec que no sóc l'única persona que pensa així. El representant de la CUP en aquest debat, ho va treure molt més bé, sense que ningú li pugui dir que sigui devot d'Artur Mas. L'economista, articulista de l'ARA, Miquel Puig va desarmar Artasun, que no tenia cap altre recurs que repetir-se intentant ofegar les paraules de qui el deixava en evidència.

Aquí no hi ha bons i dolents, sinó que tothom té prou feina per tirar endavant, d'acord amb la seva ideologia. Donar totes les culpes als altres és una estupidesa. No adonar-se'n és una debilitat. Cada vegada queda més clar que l'única sortida d'ICV és ajuntar-se amb alguna altra força, perquè el temporal amaini, o si més no, el puguin combatre plegats.

Les banderes són simplement símbols i no objectius

Els símbols són importants, però no ens hi hem d'obsessionar. L'estelada és el símbol de la independència, però aquesta no s'obté a base d'emplenar les façanes d'estelades, sinó treballant plegats per aconseguir l'objectiu final. Trobem normal que el dia 11 de setembre els carrers de casa nostra s'emplenin de senyeres i estelades, i que el 12 d'octubre sigui la bandera espanyola la que surti al carrer. Fer d'això l'objectiu és una estupidesa, però ajuda a engrescar la gent a aconseguir allò que volem.

Per què ho dic tot això? m'ha fet gràcia la notícia de la designació de Soraya Sáenz de Santamaría com a responsable de la bandera d'Espanya. Què es pretén amb això? ¿obligar totes les institucions a penjar la bandera espanyola, i que aquesta no sigui, mai, més petita que les altres? perfecte, i...? D'aquesta manera serem més espanyols? ens sentirem més units a la mare pàtria?

S'equivoquen!!!

Un drap, per més simbolisme que tingui no aconseguirà unir-nos més, si continuen aprovant lleis i decrets que ens perjudiquen sentimentalment, econòmicament i culturalment. Per més símbols que ens obliguin a penjar, no aconseguiran que jo em senti més unit a Espanya, si comprovo cada dia que m'estan estafant i incomplint els pocs compromisos que no ens varen retallar. 

A Catalunya ja tenim la delegada del govern que persegueix i obra diligències a totes les institucions que no tenen la bandera espanyola penjada. I què passa? no passa res, perquè els catalans que sortim al carrer o escrivim demanant més autonomia o la mateixa independència, no ens aturarà un bandera espanyola més o menys.

Volem arguments per quedar-nos a Espanya. Avui Francesc de Carreras ho deia molt clar, i no és una persona que se li pugui atribuir cap deix catalanista. Rajoy i el seu govern ens han de donar arguments per convèncer-nos que és millor continuar units. La repressió i el Tribunal Constitucional no ho aconseguiran mai.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?

No sé si trist per la decisió de Toni Comín

Ahir era Ernest Maragall i avui hem de parlar de Toni Comín. Avui ha fet públic que deixa el PSC i està negociant amb ERC per anar a les seves llistes en les eleccions europees del mes de maig. Em sap greu que Comín hagi hagut de prendre aquesta decisió. El PSC perd un bon diputat i gran polític. 

Se'm fa difícil veure en Toni a ERC, i no crec que ho tingui del tot clar. ERC encara ha de demostrar que és un partit seriós i de govern, i en Toni només pot estar en un partit de govern per treballar molt i bé. Reconec els mèrits de Junqueras, però encara és aviat. També cal pensar que el moment que estem vivint no té res a veure amb el passat recent i és significativament complicat.

La reacció de la cúpula del PSC ha estat força patètica, encara que comprensible. A ningú no agrada perdre socis, sobretot quan són peces importants, treballadors i compromesos. La millor manera de justificar-se davant dels seus, és menysprear l'alternativa i intentar demostrar que els bons són els que es queden.

Comín és una persona amb qui pots estar o no d'acord, però és íntegre i coherent, i ha treballat molt pel nostre país. És per això que penso que el PSC perd un bon militant. No cauré en la estupidesa de dir que només marxen els bons. Al PSC hi ha encara grans polítics, però sí que crec que el camí que ha pres amb l'actual direcció, no els afavoreix ni els permet realitzar-se ni ajudar Catalunya a avançar. Estic convençut que arribarà el dia en què caurà la bena dels ulls. Espero que no sigui massa tard. 

Ara caldrà esperar què decideix Comín. Hem d'esperar que continuï actiu en el món de la política i si finalment decideix entrar a ERC, estic convençut que serà un bon aliat i que ajudarà a estabilitzar un partit que històricament ha fluctuant exageradament.

El seny ve d'Europa i jo me'n vaig d'Espanya

De fet, si us haig de ser sincer, el títol de l'article s'hauria de matisar. L'obsessió europea per reduir el deute fins a l'extrem de provocar la recessió, no ens ha afavorit massa, i a més el govern espanyol se n'ha aprofitat. És cert que el deute s'havia de reduir, però el que no pots fer és deixar la població sencer diners. Si no es consumeix, la producció s'ha d'aturar i l'atur augmenta. No cal ser economista per entendre-ho.

Però avui el Parlament europeu ha demanat que els governs estatals no obliguin les altres administracions a retallar més del que ells retallen, i també ha dit que no mantinguin ministeris d'àmbits en què s'ha traspassat les competències a altres administracions. Qui sigui frare que prengui candela.

M'imagino que Espanya, el govern espanyol, farà l'orni i continuarà impedint que Catalunya pugui generar ingressos. Per al govern espanyol es tracta de fer-nos la vida impossible perquè ens rendim, però no s'adona que cada vegada aconsegueix que més persones desitgem marxar d'Espanya. Persones que hauríem defensat altres sistemes de relacionar-nos-hi, però no ens ho han permès.

Mireu si ratlla l'estupidesa, amb la senyora Llanos de Luna a primera línia, que avui he llegit que l'ajuntament de Corbera ha estat requerit a instàncies de la delegació del govern espanyol a Catalunya, a col·locar la bandera espanyola en tots els equipaments públics: pavellons esportius, piscines, biblioteques, escoles... Us imagineu el Calisay amb l'espanyola?

Què preten Espanya? Què vol el PP? A què aspira la delegada del govern? Se'm fa difícil entendre-ho tot plegat, i només m'ho explico pensant que es tracta d'una colla d'ineptes i prepotents, de qui no es pot esperar res de bo. Són les típiques persones que expliquen el per què de la situació degradada i inculta del país, que si estiguéssim al mig de l'Àfrica tindríem un règim dictatorial amb els militars al capdavant. Espanya és això i no hi podem fer res.

Què ve després? Que els catalans som una colla de passerells, incapaços d'unir-nos per afrontar els reptes que se'ns presenten, i que ens fem mal nosaltres mateixos. Sovint no cal tenir enemics, perquè nosaltres mateixos ens fem la guitza.

Avui m'haig de mossegar la llengua

Una vegada més m'haig de mossegar la llengua. No és el primer cop ni serà l'últim. No puc dir allò que penso ni contradir afirmacions i posicions absurdes, de ments malaltisses que es valen del sistema i la competència per viure amb engany i a costa del servei públic. No ho puc dir, com si es tractés del secret de confessió. Una situació estranya i contradictòria, perquè dient-ho es podria resoldre aquesta absurditat en què estem vivint.

Moltes vegades em pregunto, per què gent ignorant, incompetent i gandula, poden arribar a condicionar la política dels partits? Per què gent voluntariosa, treballadora i eficient, s'ha de trobar amb aquests incompetents, creguts i impresentables, i haver de sentir-se insultats?

Per què no puc dir les coses pel seu nom? Us asseguro que vaig acumulant i arribarà un dia que sortirà tot. La llàstima és que el mal ja estarà fet, i les persones no aprenem de l'experiència, sinó que tornem a caure en la mateixa pedra.

Hi ha massa gent cansada de fer bona cara a estúpids, per educació i professionalitat, però potser seria hora d'ensenyar els draps bruts i que la societat s'adoni de quins personatges es belluguen, amb tota impunitat, que els hauria de caure la cara de vergonya.

Com sempre, intentarem refredar la cosa, entendre que la vida continua i que hem d'aprendre a conviure encara que sigui amb persones que ens avergonyeixen i ens fan venir ganes d'enviar-les a la m...