Indignació, ràbia, impotència, resignació...?

Avui és d'aquells dies que es fa difícil entendre tot el que passa i sense ganes de culpar a ningú en concret, t'adones que tots plegats ho estem fent molt malament. Un dels problemes d'Arenys de Mar és la deficient canalització de l'aigua pluvial. També tenim problemes amb el clavegueram, però avui em centro en les conseqüències de cops de pluja més forts dels habituals, però que tampoc no són cap novetat, ni ens ve de nou.

    Una vegada més el rial del Bareu ha baixat amb força, inundant la carretera nacional  i algun establiment comercial. Desconec en aquests moments si hi ha més immobles afectats, cosa que podria molt ben ser. Portem molts i molts anys parlant i programant la canalització d'aquest rial i fins ara hem estat incapaços de trobar una solució. Tan difícil és? 

    Entenc que la canalització té moltes dificultats. Segurament ens posaríem d'acord en dir que un rial no es pot convertir en un carrer amb habitatges. I seguim construint, i ho fem en un cul de sac. Llavors de què ens podem queixar?

    Fa anys es va canalitzar la Riera, que quan plovia era tot un espectacle, emportant-se cotxes i mobiliari. Avui, però, la intensitat de la pluja i la força amb que baixava l'aigua ha fet que recordéssim temps passats. Diuen que el foc té aturador, que l'aigua no.

    Ens indignem? Ens enrabiem? Com ens sentim? Impotents? O resignats?

    Això que ha passat aquesta tarda es repetirà tard o d'hora, i per tant, tenim l'obligació i necessitat de trobar solucions, encara que estiguem parlant de fets puntuals, poc habituals. No podem estar amb els braços plegats veient tot el que passa, i encara menys quan estem agreujant la situació, amb una urbanització de més territori, que el fa impermeable i, per tant, provoca més corrent d'aigua amb més força i velocitat. Algú hi pot posar remei?

    Trobarem una solució per a la canalització del Bareu? Què ha d'arribar a passar perquè algú, amb autoritat i coneixement, prengui una decisió? No busquem culpables, busquem solucions! Però tinguem molt present que les decisions d'avui poden ser una arma letal per al futur. 

Un nivell cultural alt

Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès,  amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.

    No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima. 

    Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.

    Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.

    No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.

Amb purga o sense Xi Jinping es reforça

Les imatges de la sortida de l'expresident xinès, Hu Jintao, del congrés del partit comunista xinès, ha despertat tota mena de suspicàcies sobre el motiu. Aparentment sembla que hi ha una certa resistència de l'expresident per abandonar la sala, a petició de dos assistents, i ha fet pensar que es tractava d'una expulsió fruit d'una purga, típica d'un sistema autoritari com és la Xina. Hi ha qui diu que es tractava d'una indisposició.

Sigui com sigui, l'acte del partit comunista constitueix un reforçament a l'actual president Xi Jinping per reeditar un nou període presidencial, en uns moments importants per al futur del seu país com a gran potència mundial, però al mateix temps de repressió contra el poble xinès, acostumat a viure sota l'amenaça constant. 

És cert que amb tot el que està passant al món occidental tenim pocs arguments per dedicar-nos a criticar què passa a la Xina, o al mateix Iran, però no hi ha dubte que certes imatges i comentaris que ens arriben ens fan pensar que la repressió allà és molt forta i que aquesta és la manera que tenen per enfortir el règim al preu que sigui.

La història jutja a partir d'una perspectiva que ara no tenim. Seran els nostres descendents que podran entendre bé el que està passant i valorar l'actuació d'uns i altres. Mentre convivim en la incertesa tot són conjectures, especulacions i opinions, no sempre prou contrastades.

Haig de dir, però, que la primera impressió que he tingut quan convidaven l'expresident xinès a abandonar el congrés, ha estat de tristesa i ràbia. Si realment es tracta d'una purga per reforçar l'autoritat de l'actual president, resulta vergonyant. Si no és així, ens ho hauran d'explicar molt bé.

L'altre dia parlava d'autoritat i autoritarisme, i en el cas de la Xina és evident que es tracta d'autoritarisme, però ells no se n'amaguen, cosa que no passa en règims de democràcia representativa que s'exerceix autoritarisme d'estranquis, amb l'ajuda d'institucions i poders democràtics corruptes i desprestigiats.

Autoritat i autoritarisme

Sovint confonem els dos conceptes i a la pràctica qui ostenta l'autoritat cau en el parany d'actuar amb autoritarisme. Quan això passa en un sistema democràtic on els càrrecs s'obtenen a través d'unes eleccions, vol dir que no anem bé, que alguna cosa falla i que estem funcionant com en un règim autoritari, amb poc respecte vers els administrats.

Exercir l'autoritat en un model democràtic, com el nostre, hauria de ser sinònim de servei a la comunitat en l'exercici del càrrec públic, a qui li devem respecte i reconeixement. En cap cas ha de comportar coerció ni dirigisme absolut amb tics de despotisme i menyspreu. 

El reconeixement a l'autoritat és important, però aquest no s'ha d'obtenir a base d'actituds despòtiques ni exercint el poder de manera absoluta, sinó demostrant la capacitat de governar, l'empatia vers l'administrat i l'actitud de servei a la col·lectivitat. 

No és estrany que es produeixin desajusts entre governants i administrats, quan hi ha una manca de respecte i un canvi d'actitud dels que exerceixen el poder. Si bé és cert que els governants han de fer complir les normes bàsiques que ens hem fixat, cal tenir en compte els drets dels ciutadans i la seva llibertat d'expressió i crítica.

Crec sincerament que estem passant per una etapa força grisa, amb uns governants que han perdut el nord, que ni tenen la capacitat per dirigir les institucions públiques en un moment de crisi i conflicte, i molt allunyats de les persones que els han escollit. 

El cas concret de Catalunya és preocupant. L'autoritat del president del govern i el seu equip està més que qüestionada, i així difícilment es pot governar amb èxit i bons resultats. Quan no hi ha prou arguments per justificar segons quines decisions es posa en perill la governabilitat del país, i si això passa en uns moments problemàtics, amb dificultats econòmiques que deixen un percentatge de famílies molt alt en la pobresa, la situació encara s'agreuja més. 

En alguna ocasió he parlat en aquest mateix espai de l'esperit de servei que hauria de presidir en les relacions entre governants i ciutadans, i aquest no ha d'estar en contradicció amb el principi d'autoritat, que és important en tota societat organitzada, però sempre lluny d'un autoritarisme desproporcionat i sense justificació, que allunya la població dels seus dirigents, i malmet la convivència.

Policia agredida per joves de festa

Avui hem llegit els fets de Matadepera i Pallejà on membres de la policia local i de Mossos d'Esquadra han estat agredits per joves quan els anaven a denunciar per estar incomplint les mesures dictades per a fer front al Covid-19. 

A ningú no ens agrada veure intervencions de la policia contra ciutadans, i exigim la proporcionalitat en la manera d'actuar de les forces policials. Fets com l'1 d'octubre de 2017 varen ser molt penosos i s'han repetit en altres ocasions, també a mans de la policia catalana. Tanmateix no podem permetre que la policia, en acte de servei, sigui agredida per ciutadans que no estan actuant segons les normes, perquè al final ens podríem trobar en què no tinguéssim aturador.

Cada vegada veiem més agressivitat en el jovent i això s'ha d'estudiar bé i procurar que no vagi a més. Sens dubte la situació en què ens trobem, reclosos contra la nostra voluntat per culpa de l'evolució de la pandèmia, no és gens favorable a la vida confortable i la convivència, però això no justifica comportaments agressius. Hem de saber comportar-nos com a societat, hem de saber conviure amb la realitat que vivim, i actuar conforme a les normes que ens establim.

L'actuació policial hauria de ser l'última cosa que hauríem de veure, però en això hi hem de col·laborar-hi tots. Si no respectem les normes, sabem que hem de donar comptes de la nostra conducte, i la policia és un recurs que té l'autoritat pública per fer complir-les.

Evitem al màxim les represàlies policials, però no podem deixar passar alegrement comportaments il·legals, i encara menys agressions a l'autoritat pública, perquè després no hi serem a temps i la degradació de la societat pot ser greu. Tenim molt presents les imatges del Capitoli, el dia de reis, i això ens ha d'ajudar a veure clar fins on podem arribar.

Un pas endavant per a la dona saudita

Una notícia que no ho hauria de ser, és el fet que a l'Aràbia Saudita les dones ja poden tramitar el passaport sense necessitat que els hi autoritzi cap home, i poden divorciar-se, casar-se... Som al segle XXI i se'ns fa estrany que aquesta situació no hagi estat vigent fins ara. Ho sabíem perquè les notícies de qualsevol racó del món ens arriben en segons, però se'ns feia difícil d'entendre. Probablement culpàvem els homes de la situació, quan es tractava d'una norma que venia de l'autoritat i tradició.

Si mirem la nostra història observarem que no fa tants anys que a països com Espanya la dona necessitava l'autorització del marit per fer moltes de les accions que l'home feia amb tota naturalitat. És per això que ens hem d'alegrar que Aràbia Saudita adopti aquesta llei alliberadora per a la dona, i desitjar-los que vagin avançant en la línia de la igualtat. Nosaltres encara no hem arribat al punt ideal i lògic. Tenim unes lleis que hi ha partits constitucionalistes que voldrien abolir, com és el cas de Vox, i que fan amics al PP i C's. És per això que encara hem d'estar alertes perquè ningú no ens marqui un gol, amb nocturnitat i traïdoria.

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

La credibilitat del nostre president

Estic molt d'acord amb l'article de Josep Ramoneda a la contraportada de l'ARA. L'he llegit de dalt a baix pensant que descrivia molt bé tot el que he pensat aquests dies sobre el nostre president. No hi ha dubte que Ramoneda és un gat vell i il·lustra amb enginy la dinàmica política del nostre país.

Ho pensava avui: no m'agrada el meu president. Jo sempre he acceptat el president del meu país, encara que no l'hagi votat. De tots els que he vist, des de Tarradellas fins a Torra, haig de dir que és l'actual qui em preocupa més que sigui president. Llegint l'article d'en Ramoneda queda clar quin és el problema de Quim Torra, la manca d'autoritat.

Com molt bé diu l'articulista, l'autoritat es basa en la credibilitat d'una persona. No necessàriament hi has d'estar d'acord, però has de veure-li una coherència en tot el que diu i fa, i això no passa amb el nostre president. Té sortides que són veritables atzagaiades, reaccions infantils i fora de lloc. No cal anar a eleccions per rellevar el president, potser només es tractaria de fer un pas al costat i confiar que sorgeixi un president amb cara i ulls, que sàpiga afrontar la realitat amb autoritat, que no vol dir autoritarisme, sinó que sigui creïble i generi confiança. 

Avui he vist que els mateixos partits polítics que li donen suport han qüestionat les darreres paraules amenaçadores al partit en el govern de l'Estat. Quan s'ostenta un càrrec de tanta responsabilitat no es pot sortir amb ciris trencats. S'ha de vigilar molt el que es diu, tant des del punt de vista estratègic, com de seriositat i responsabilitat. Em preocupa la seva continuïtat com a president, probablement perquè li he perdut la confiança, i signaria on fos per canviar de president.

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

Marxa enrere del Tribunal Constitucional

Segons es comenta oficiosament, el Tribunal Constitucional no acceptaria tots els poders que li dóna la llei del PP, aprovada els darrers temps de la majoria absoluta, per la qual podria sancionar qui no fes cas de les resolucions del propi Tribunal.

Desconec si és per principis de la majoria de membres del Tribunal Constitucional, o perquè realment consideren que la llei del PP és anticonstitucional, o fins i tot perquè no els agrada la possibilitat d'haver d'inhabilitar la presidenta del Parlament català. El cas és que podria ser que acceptessin parcialment el recurs del govern basc i per correspondència el del govern català.

Resultarà que el Tribunal Constitucional, que ha estat el gran aliat del govern del PP, ara els deixa amb el cul a l'aire, la millor manera de dir-los que assumeixin que es tracta d'un problema polític que s'ha de resoldre exercint tots els mecanismes polítics. Això, però, voldria dir que Rajoy hauria de prendre massa responsabilitats, i ja ha dit que no té autoritat... es referia en el cas Barberá, però li podríem aplicar de manera transversal i general, sobretot no té autoritat moral.

Els defensors de quant pitjor millor no els acabarà d'agradar, ja que inhabilitar la presidenta del Parlament català seria encendre un foc de repercussions incertes. Voldria pensar que aquesta decisió, si acaba succeint, representi un punt d'inflexió per trobar nous camins d'entesa o, si més no, de diàleg i més seny. Veurem què acaba passant.

Tots sabem que hi ha corrupció i uns polítics blindats, però...

Avui m'he trobat amb un entrebanc d'aquells que se't presenten i consideres absurd, però que et trobes indefens i només tens la possibilitat de picar de peus i empassar-te la saliva. He escrit una queixa i l'he enviat a la Generalitat, pràcticament convençut que em diran que no, però també que la raó està de la meva part. Temes administratius, penso jo que mal plantejats i encara menys argumentats.

Però, esclar, quan veus com està el país i tot el que es decideix des de Madrid, t'adones que les traves que reps són insignificants en relació a la bona part de la societat espanyola i catalana en particular. Si no fos perquè hi ha molt en joc, i moltes persones que s'ho estan passant molt malament, demanaries que de la realitat se'n fes un serial. No és estrany que els guionistes de Polònia ho tinguin tan fàcil a l'hora de preparar el programa setmanal. Difícilment podríem trobar un govern i un estat tan esperpèntics com l'espanyol. 

No hi ha dia que no surti una notícia ridícula que ens avergonyeixi a tots plegats. L'escrit d'avui d'en Carles Capdevila és molt encertat. De fet en Carles ens hi té acostumats, però avui mereix una menció especial. Corregir una indecència no és ser decent. Amb aquest títol en Carles Capdevila critica la manera com ens volen enredar, fent veure que rectifiquen en el nomenament de l'exministre Soria, no pas perquè fos una indecència, sinó per la interpretació equivocada de la resta de partits polítics i societat civil.

És vergonyós, perquè dóna la impressió que els ministres en funcions que queden s'estiguin barallant per veure qui és més protagonista que els altres. Avui Jorge Fernández Díaz, que feia massa dies que no en parlàvem, ha volgut sortir a les primeres pàgines dels diaris. I amb això què creu que aconseguirà? Més respecte? Més autoritat? O, potser, més porqueria a la motxilla que fa temps que arrossega? La sort, per a ell, és que al final de tot rebrà un premi, potser una condecoració, però ben remunerada.