La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

Que la crisi econòmica no es converteixi en crisi social

S'insisteix en la despesa. Quan vàrem caure en la crisi de 2008 varen ser moltes les veus que eren contràries a les retallades. La pressió europea va fer que l'economia s'estanqués i les conseqüències varen ser prou greus, trigant força anys a recuperar-nos. Ara, hem tornat a ensopegar, amb una pedra diferent, però que té conseqüències econòmiques greus. En aquesta ocasió, però, i a diferència d'ara fa deu anys s'aconsella no preocupar-se excessivament pel dèficit i fer despesa, no aturar l'economia del país, fer circular el diner i mirar d'evitar fer créixer l'atur.

Es fa difícil de preveure les conseqüències finals, sobretot ara que encara no sabem el temps que l'epidèmia ens tindrà semi confinats, però els càlculs que es fan no són molt esperançadors, però molt millors que en la darrera crisi. Si aconseguim que es perdin pocs llocs de treball, i que per tant els ingressos familiars no resultin molt afectats en el temps, serà possible que la maquinària econòmica es reprengui i en un temps més o menys llarg torni certa normalitat. Què haurem après?

Confio que alguna lliçó o altra n'aprenguem. Crec que l'anterior crisi ens ha servit per afrontar aquesta, que és diferent, d'una altra manera i que siguem capaços de sortir-nos-en més fàcilment i sense tanta gravetat.

Cal que les famílies que de moment han perdut la feina, tinguin suport públic per afrontar-ho i que a mesura que es recuperi l'economia puguin també recuperar els llocs de treball. S'ha parlat molt d'assegurar uns ingressos per a tothom, però sembla ser que costa que es materialitzi. Cal evitar com sigui que perdem més persones, situant-les fora dels mínims de la subsistència. La nostra societat no es pot permetre el luxe de perdre més famílies i eixamplar les diferències socials.

El llaç groc cedeix el lloc al lila

Avui, 8 de març, el llaç groc ha cedit el protagonisme al lila. Posem en un segon terme la reivindicació per a la llibertat d'uns presos polítics que injustament tenim tancats a l'espera que la justícia de veritat, la que fa temps va sortir per cames d'Espanya, els deixi en llibertat, i ens centrem en una altra injustícia que afecta directament un 50% de la població mundial i indirectament a la resta. 

Tenim el món tan ben muntat que només som a temps de recordar les diferents injustícies que dominen les nostres relacions humanes. Es tracta de la subjugació d'uns per uns altres i la nostra incapacitat per racionalitzar la nostra existència, buscant el millor per a tots i no només per a uns quants.

Cada vegada són més les veus que protesten contra la diferència de tracte entre els homes i les dones, però som incapaços d'aconseguir resoldre les diferències. Avui, doncs, és un dia per reflexionar la nostra actitud dels altres 364 dies de l'any, i pensar que no només és el mal tracte físic a les dones el que cal denunciar, sinó que tampoc hem de permetre que en la vida diària no es tracti de la mateixa manera les persones en funció de quin és el seu sexe. No estem parlant de països subdesenvolupats i pobres, sinó que parlem de tot el món, també l'occidental on ens sembla que ho fem tot molt bé.

Demà coneixerem les xifres de participació i l'impacte de la jornada, però no ens enganyem, no n'hi ha prou en sortir al carrer o a fer una vaga parcial o total de la jornada. Hem de revisar quin és el nostre comportament i actuar a consciència. És molt més fàcil sortir a cridar qualsevol eslògan, que no pas refer la nostra manera d'actuar respecte les persones de l'altre sexe.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

La participació com a excusa per les diferències polítiques

Cada vegada parlem més de participació, però caldria estar alerta de no prostituir la paraula i que només la posin en pràctica quan als polítics els interessa o bé no es posen d'acord. La participació ens l'hem de creure i no jugar amb ella. 

El president de la Generalitat ha manifestat que demanarà al territori la seva opinió sobre BCN World, per l'enfrontament intern del mateix govern i pacte. El conseller d'Economia diu que la consulta s'ha d'estendre a tot el territori català. CDC està a favor del projecte i també la majoria de la població del veïnat. ERC hi està en contra i busca el suport de tots els catalans contraris al projecte. 

Com podem veure, els partits polítics juguen amb nosaltres, fent-nos creure que són molt participatius i volen la nostra opinió, quan en el fons el que busquen és que guanyi la seva opció. Pot ser aquest el motiu que cada vegada tinguem menys fe en els nostres polítics i ens creguem menys la participació.

A la nostra vila l'alcalde promet moltes consultes, però el seu govern és incapaç de presentar un Programa d'Actuació Municipal. Es parla molt de transparència, però desconeixem què s'està fent a l'ajuntament.

Confio que la petició d'ICV tingui més suport dels altres partits de l'oposició, i forcin a que el govern, en minoria, confeccioni el PAM abans de que s'aprovin els pressupostos. La meva por, però, és que tot quedi en un no-res, i continuem el mandat municipal amb actuacions a mata-degolla, sense planificació ni transparència.