Comprensió lectora i expressió escrita

Llegia un article sobre les competències bàsiques i la manera de corregir les proves, i tots els comentaris espontanis dels lectors per les directrius del Departament d'Ensenyament. En resum la notícia ve a dir que a l'hora d'avaluar les competències dels alumnes no s'han de tenir en compte les faltes ortogràfiques, i ho justifiquen perquè no es tracta d'un exercici d'expressió escrita, sinó de comprensió lectora.

    Segur que en saben més que jo i per això no discutiré de què es tracta amb aquests exercicis i la seva avaluació, ni tampoc on volen anar a parar amb els resultats que n'obtinguin. Segons com, sembla que interessi que el nivell dels resultats sigui alt, perquè no passi el mateix que amb els resultats de les proves PISA.

    Els de la meva generació probablement ho veiem diferent, i donem molta importància a la manera d'escriure i la voluntat d'evitar les faltes d'ortografia, que sempre se n'escapa alguna. Ens esforcem per fer-ho bé, seguint unes regles, que no sempre hi estem d'acord. Penso en l'eliminació d'accents diacrítics, per exemple.

    Segurament que aprofundint una mica arribaríem a parlar de l'esforç, que sembla que no es valora suficientment. No sé si estem malacostumant els nostres fills amb una política excessivament permissiva i mimant-los més del compte. Els suspensos poden traumatitzar els alumnes i per això només podem arribar a expressar que necessiten millorar, no fos cas que d'aquesta se'n derivessin traumes irreversibles.

    Si a aquest ignorar les faltes d'ortografia en les proves acadèmiques li sumem la pràctica de l'escriptura a través de les xarxes socials, potser acabarem per destruir la llengua i ens comportarà problemes reals de comprensió. Els de la vella escola, quan llegim algun article amb faltes d'ortografia, tenim la mateixa sensació de quan escoltem un concert amb els instruments desafinant. Podem entendre i justificar situacions especials, amb persones que han tingut problemes en l'aprenentatge, però si ens trobem en una escola o institut, on representa que els alumnes hi van a aprendre, no té massa sentit aquest mirar cap a una altra banda i acceptar errors ortogràfics com si no passés res. Si allà no ho aprenen, on hauran d'anar perquè algú els expliqui com ho han fer? Ho deixarem per quan s'hagin de presentar per optar a una feina, o ja ho deixem estar i que tothom treballi i s'expressi per escrit de qualsevol manera? 

    Potser en aquestes proves de comprensió lectora no s'ha de valorar l'expressió escrita, però aniria bé que tots plegats treballéssim per fer les coses el més bé possible, i això s'aconsegueix a base de corregir i millorar de manera contínua tota la vida, començant a l'escola.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

Hem idolatrat els jugadors de futbol

Quedi dit per endavant que ni entenc de futbol ni ho segueixo gaire. De petit, ara fa molts anys, hi havia el costum, que m’imagino que encara passa, d’identificar-te amb un club i fins i tot amb un jugador, encara que no tinguessis ni idea de jugar a futbol. A l’escola, no hi havia gaires alternatives a l’hora de distreure’t en les hores lliures, sobretot si estudiaves en un internat, com va ser el meu cas, i això es traduïa a col·locar-te en una porteria, i intentar molestar el davanter que s’acostava a marcar el gol.

El club que vaig escollir va ser l’Athlètic de Bilbao, i el jugador l’Aranguren. Era l’època en què jugava l’Iríbar de porter, i els germans Rojo, i un altre defensa era en Sáez. Des de llavors he estat sempre un seguidor de l’Athlètic, encara que a molta distància. Ni em miro els partits quan juga i amb prou feines sé contra qui ho fa, però al final del cap de setmana m’agrada saber quin ha estat el resultat.

M’agradava i em continua agradant l’Athlètic per la seva política de només fitxar jugadors del seu país, i probablement per això ara trobo escandalós tot el que passa amb els gran ídols. Sempre n’hi ha hagut, però actualment l’actitud de molts d’ells resulta insultant. Els hem arribat a idolatrar tant que es creuen uns déus, sobrenaturals, per sobre del bé i del mal, i que tothom els ha de besar els peus. Quan es cansen d’un club es creuen de mans i forcen la sortida, encara que resulti ruïnosa per aquell club que realment mai han estimat ni respectat. 

Entenc que nosaltres, sobretot els espectadors i seguidors dels clubs, en som responsables. Els hem fet massa cas en tot i són uns consentits que volen fer el que els plau en cada moment sense tenir en compte ningú, ni tan sols la gent que els ha fet famosos i rics.

Cada dia llegeixo de passada, perquè no m’hi aturo, notícies d’actituds d’aquests ídols menyspreant els clubs que els han contractat, i cada vegada estic més convençut que hem perdut el veritable sentit del joc, i ens hem oblidat d’una tasca que el Barça, per exemple, també havia seguit: potenciar la pedrera, potenciar els joves de casa. Tot això fa que cada vegada estigui més convençut que el millor equip de futbol continua sent l’Atlètic de Bilbao, o si més no comptarà amb el meu reconeixement.

Greixem la maquinària municipal

Arran del Ple municipal d'aquest dijous passat voldria comentar un tema que ens preocupa i que caldria resoldre. La lentitud de l'administració municipal de la nostra vila ha esdevingut un problema estructural. No es tracta de casuístiques puntuals o fets aïllats, sinó que succeeix en tots els procediments que es generen a l'Ajuntament, arribant tard i malament, alguns dels quals afecten directament a persones en situació de vulnerabilitat, per la qual cosa esdevé més greu.

Em refereixo concretament en el retard en el pagament de les subvencions o beques de material escolar del curs que acabarà d'aquí a dos mesos. No pot ser que les famílies que tenen dret a aquesta ajuda no hagin cobrat encara els diners i es justifiqui en la lentitud de la maquinària municipal.

Cal arremangar-se i buscar solucions perquè aquesta dinàmica no es cronifiqui. No pot ser aquesta lentitud en les resolucions. La sensació dels administrats és de deixadesa per part dels polítics del govern i els tècnics municipals, i això no és bo per al funcionament d'una administració pública que ha d'estar al servei de la gent, amb eficàcia i eficiència, i sense demores injustificables.

Probablement el problema s'explica en la desorganització general del nostre Ajuntament, i la necessitat de canviar la manera de treballar. Estic segur que no agrada a ningú la situació creada, i que tothom, els regidors i regidores de govern els primers, voldria que les coses funcionessin d'una altra manera, però s'ha de treballar per aconseguir-ho. No es pot tancar un tema dient que no es comprometen a posar dates perquè no s'acaben complint. Dona una imatge de desinterès i poca implicació, que estic segur que no és real, però així es ven.

El desmanec és evident i no només en exemples com aquest, que tenen una incidència important per als vilatans. Ho és també si observem la informació que es trasllada a la ciutadania a través del web municipal, que no és actualitzat ni recull tota la informació que la llei de transparència exigeix a l'administració pública. Tampoc es fa un seguiment de les ordenances, ni s'exigeix el seu compliment. Ni es compleixen els acords presos en sessió plenària. Mocions que queden en un calaix, consells o comissions que no es convoquen, per no parlar dels que ni tan sols es creen, malgrat les promeses realitzades.

Tot això fa que els vilatans desconfiïn dels seus representants polítics, i escoltin amb sorna les promeses que arriben cada quatre anys amb l'excusa de demanar el vot. Si no som capaços de treballar més intensament i resolutivament, potser millor que ens quedem a casa i deixem pas a altres persones que en siguin capaces i desencallin aquesta paràlisi en què vivim des de fa temps.

Es presenta el nou projecte del Bareu

Ahir va tenir lloc la presentació del nou projecte de canalització del rial del Bareu. Un projecte que ha redactat l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que es farà càrrec del cost d'execució, tot i que l'Ajuntament haurà d'assumir l'import de l'IVA, més o menys un milió d'euros. 

Són molts anys els que portem parlant d'aquesta obra tan necessària per la vila i en concret per la zona del rial, que en són els principals perjudicats. S'ha intentat moltes vegades avançar en el projecte d'obres, però sempre hi ha hagut problemes que ho han tirat enrere, sobretot problemes tècnics, per les dificultats de l'obra i de no haver quedat prou clar com s'actua a la part final del rial.

És hora de confiar que finalment s'ha trobat la solució i que el projecte es podrà executar, amb enrenou i molèsties per a les famílies que hi viuen o hi circulen, però amb l'esperança que quedi resolt d'una vegada. És una llàstima que l'administració sigui tan lenta a l'hora de solucionar problemes tan importants com és aquest, però en aquests moments hem de creuar els dits i confiar que finalment s'haurà aconseguit.

No conec el projecte, però m'imagino que després de tant de temps s'haurà elaborat tenint en compte totes les casuístiques i que no ens trobarem amb cap impediment per acabar-lo i, sobretot, aconseguir que sigui efectiu i pacifiqui la zona.

Hem de tenir present que durant aquests anys aquesta part d'Arenys ha canviat molt. De ser un simple pas a unes urbanitzacions s'ha convertit en una concentració de nous habitatges, una escola bressol i una altra d'ensenyament primari, amb una gran confluència de gent, tant de les persones que hi viuen com les que s'hi desplacen per acompanyar-hi els seus fills. Una zona on s'hi estan construint nous habitatges i hi ha pendent de construir-hi també els cinquanta habitatges socials, emparaulats des de fa anys.

Els veïns afectats i els vilatans en general varen poden assistir a la presentació del projecte i donar la seva opinió. És cert que es tracta d'un projecte molt tècnic i que no tothom té prou coneixements per opinar en coneixement de causa, però és igualment cert que les repercussions de l'obra són molt grans per a la gent que hi viu, i per això és important l'exercici d'acostament i transparència, que ha d'ajudar a resoldre tots els dubtes que, en situacions com aquesta, de ben segur es presenten. 

L'obra té una previsió d'execució d'uns 22 mesos a partir del seu inici, per la qual cosa tindrem temps per parlar-ne. Ara cal, repeteixo, que no s'encalli més i que aquest inici sigui el més aviat possible.

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

En defensa del català, cada dia i en tot moment!

Aquests dies que tots parlem tant del català a l'escola i del conjunt de mesures i pressions que reben per introduir el castellà, amb l'excusa que és la llengua a protegir, hauríem de fer un parèntesi i, mentre observem quina és la reacció del govern a la darrera interlocutòria del TSJC, fixar-nos com podem contribuir a defensar la llengua, no a l'escola, si no hi som, sinó a la vida diària, al nostre entorn.

Sempre em ve a la memòria una anècdota que va passar fa molts anys, al començament de viure a Barcelona per qüestió d'estudis universitaris, quan un meu company de pis, també d'Osona, es va adreçar en castellà a una botiga de barri, de l'Eixample. El seu raonament era que allà gairebé tothom començava parlant-te en castellà. Això no és un fet actual, sinó de cinquanta anys enrere.

Amb això està tot dit. Avui la presència del castellà a bona part de Catalunya és predominant, sobretot entre els joves, i són molts els joves catalanoparlants que canvien de llengua a la que algú se'ls adreça en castellà. Aquests dies veiem a les xarxes comentaris sobre la resistència a mantenir el català encara que l'interlocutor se'ns adreci en castellà, i aquest és un bon exercici per defensar el català a casa nostra.

No es tracta de ser maleducat o d'impedir que l'altre ens entengui. Si estem segurs que l'altra persona entén el català, encara que no el parli, tenim l'obligació de continuar parlant-hi en català, per respecte i consideració, i per defensar la nostra llengua. Respecte i consideració en tant que donem per entès que no considerem l'altre poc intel·ligent com per no entendre'ns en català, i que l'integrem al nostre nucli.

Sé que per a moltes persones no és fàcil mantenir un diàleg amb dues llengües diferents, però tot és practicar-ho. Personalment no tinc gaires problemes per mantenir-me en català, perquè és un exercici que he fet sempre, i mai he cregut que menyspreava el meu interlocutor. És per això que, a l'espera de què decideix fer el nostre govern, des de fa massa temps en hores baixes, nosaltres hem de contribuir en la defensa del català a casa nostra. Hem de saber valorar la importància de tenir dues llengües plenament consolidades, però on la nostra, la llengua pròpia del nostre país, necessita el nostre suport per poder subsistir amb un mínim de dignitat.

Let's clean up Europe!

Sempre que veig campanyes de neteja del medi ambient penso que és una llàstima que calgui convocar-les i que si tots plegats fóssim més curosos no seria necessari, però per altra banda felicito els seus promotors i tota la gent que s'hi implica. Sens dubte que es fa evident que no respectem el medi ambient com caldria i que per això hi ha qui s'ha d'encarregar de convocar aquestes campanyes i treure porqueria, en el cas d'Arenys de Mar, del mar i rials.

Acostumo a parlar molt de la neteja dels nostres carrers i places, i em queixo sovint que la nostra vila és bruta. Ho mantinc, sobretot quan ho comparo amb altres poblacions que, pel que sigui, es mantenen més netes que la nostra. Però la brutícia no es queda només als nostres carrers, sinó que va més enllà, i ho podem veure a les aigües del mar o pels rials que ens envolten.

Sempre em pregunto si és una manca d'estima del lloc on vius, el que et fa ser poc respectuós amb el medi ambient. Si t'agrada que a casa teva tot estigui endreçat i polit, per què no t'ha d'agradar que l'espai públic que t'envolta també ho sigui? Si t'estimes la terra que t'ha vist néixer, segur que t'ha d'interessar que aquesta faci goig. Llavors és quan dubto si realment ens estimem suficientment el lloc on vivim, hi hàgim nascut o arribat de fora.

L'educació ens ha de venir de molts llocs. D'entrada la família ens ha d'ensenyar a respectar l'entorn, de la mateixa manera que segur que ens ensenya a tenir la nostra habitació endreçada. També a l'escola, on no només hi anem a aprendre assignatures que ens serviran més endavant, sinó també a saber conviure i respectar els altres. Però l'educació ha de venir d'altres bandes. També de la televisió pública, de les normatives que ens marquem a nivell municipal, autonòmic o estatal.

L'exemple de les persones que conviuen amb nosaltres és molt important. Els nostres pares i familiars, els nostres veïns, les nostres autoritats o representants polítics... És cert que no només hem d'actuar fixant-nos en com ho fan els altres, però és ben cert que hi ajuda, i quan la teva vila està neta, és més difícil embrutar-la.

Agrair, doncs, les persones que s'apunten a aquesta campanya per netejar l'entorn, i a totes aquelles que dia rere dia són curoses amb el seu comportament cívic, respectuoses amb el medi ambient, i que ens donen exemple de comportament ciutadà. Si volem, ho podem aconseguir!

Una complexitat que requereix els millors

Quan les notícies s'allarguen en el temps acostuma a passar que es perd l'interès en els fets i s'acaba oblidant moltes coses, fins i tot el nucli del conflicte, el motiu de la notícia. No sempre les coses es resolen a l'instant, sinó tot el contrari. Acostuma a ser feixug i són moltes les gestions que s'han d'anar fent, per la qual cosa es perd l'interès.

En aquests moments estem vivint diverses situacions que requereixen molta atenció, si més no per poder entendre per què passen, i analitzar com es poden resoldre, per anar avançant, i no quedar-nos aturats, com passa amb el govern català. Vivim la problemàtica dels mestres, la situació del català a l'escola, la guerra a Ucraïna, l'abandonament del sahrauís per part del govern espanyol... tots ells uns fets prou significatius i rellevants. Tot això sense oblidar-nos del camí que segueix el procés judicial contra els fets de l'1 d'octubre de 2017, i les accions que se'n varen derivar, també al carrer. 

Hem de ser capaços de fer un seguiment de totes aquestes problemàtiques i exigir als nostres polítics que no ens deixin a l'estacada. Que siguin responsables dels compromisos assumits i que els varen portar a l'elecció com els nostres representants. I assumir responsabilitats vol dir donar resposta a les qüestions que es plantegen el dia a dia. Trobar solucions perquè el país pugui avançar en drets i deures.

Els mestres han fet cinc dies de vagues per protestar contra un menysteniment que dura des de fa molts anys, i que va tenir un detonador en el fet de passar olímpicament d'ells quan més ho necessitaven. Es varen prendre decisions a la seva esquena, sense tenir present aquelles reivindicacions històriques. Crec que el conseller d'Ensenyament no es va comportar com cal esperar d'un polític compromès en les seves responsabilitats.

Tampoc s'ha entès la posició dels partits polítics, sobretot els independentistes, en relació a la llengua catalana a l'escola. No es pot renunciar a la lleugera a uns drets emparats per l'Estatut d'Autonomia, i que en lloc de revisar el seu funcionament, s'opta per la supressió. Em refereixo a la immersió lingüística.

Per tot això s'explica el desengany i desafecció de la ciutadania vers la política. Avui encara llegia declaracions en el sentit que estàvem cansats del país, quan en realitat, i algú els ho feia notar, el que estem cansats és dels nostres polítics i la seva manera de fer. I potser sí que acabarem abaixant els braços, però que mai més ens exigeixin sortir al carrer a defensar uns drets que ells mateixos s'obliden en un calaix, o són incapaços de defensar entre despatxos.

Vivim uns moments difícils, amb una situació econòmica en crisi després d'una pandèmia i ara amb un guerra que encareix els productes. Com que no s'ha treballat prou bé l'estructura econòmica del país, ara sorgeixen tots els problemes. Ara tot són corredisses per tapar forats, però la feina s'havia d'haver fet abans, amb previsió i diligència. No acluquem els ulls, ni tapem les orelles, sinó que exigim als nostres polítics que es posin al davant, o si no en saben prou, que deixin pas a altres persones que ho puguin i sàpiguen fer.

Un nou pas enrere en la defensa del català

Segurament caldrà uns dies per acabar d'entendre aquesta proposició de llei que modifica la llei de política lingüística catalana, a proposta de PSC, ERC, JxCat i Comuns, però d'entrada no sembla una notícia gaire afalagadora. De fet ja es veia a venir que finalment, no només ERC s'abaixaria els pantalons, sinó que JxCat també l'acompanyarien.

En aquest país es va d'un extrem a l'altre. De plantar cara sense garanties, amb les conseqüències que tots hem vist aquests darrers quatre anys, a claudicar davant la pressió dels partits unionistes. M'imagino que encara alguns d'ells no ho veuran suficient, i les retallades seran més profundes del que s'escriu en aquesta proposició de llei.

Fa molt temps que vaig dient que tenim uns polítics que no ens mereixem, i si es confirma el que puc entendre d'aquesta modificació de la llei proposada, podem afirmar que ens condueixen a una marxa enrere sobre els nostres drets com a país amb llengua pròpia.

Era evident que calia donar resposta a la pressió judicial emparada pels partits polítics espanyolistes, PSC inclòs, i una part de la societat civil catalana, però no entenc que s'hagi d'arribar fins al punt de trencar amb la defensa del català com a llengua vehicular a l'ensenyament.

És cert que no s'està complint res del que diu la política d'immersió lingüística, i que en la majoria d'instituts el castellà predomina sobre el català, però això mereix una atenció i intentar resoldre la incongruència. Modificar la llei no soluciona el problema, més enllà de deixar tranquils els nostres polítics, que ens avergonyeixen dia rere dia.

Ja sé que cal ser caut a l'hora de fer judicis, i és important llegir a fons la lletra de la proposta de modificació de la llei, però d'entrada no és agradable veure com els polítics només busquen el seu anar bé i no s'arremanguen per solucionar els problemes que s'originen en la pràctica diària. Potser la poca resposta a la manifestació d'ahir dimecres en suport de l'escola en català, ha donat ales als nostres polítics a fer aquest pas enrere cap a una normalitat que molts desitjàvem que anés en una altra direcció.

Més bajanades de l'insensat Casado

Si Casado es pensa que els espanyols es creuran que els mestres catalans no deixen pixar els que parlen en castellà, és que te en molt baixa consideració el poble espanyol. I encara si hi afegeix que els hi posen pedres a les motxilles. 

És intolerant aguantar aquest insensat que pretén governar Espanya, i el pitjor de tot és que té possibilitats d'aconseguir-ho. Realment tenia raó Churchill quan comparava els humans amb els animals, en qüestió de lideratges. 

El PSC s'ha negat a participar a la manifestació d'aquest matí a Barcelona en defensa del català, però Iceta ha deixat clar al PP que no poden jugar a desestabilitzar la societat catalana per aconseguir més vots espanyols. Probablement el que fa Casado és afavorir Abascal i que Vox creixi més a Espanya.

Repugnants Carrizosa i Arrimadas, però coherents amb els principis fundacionals. Ciutadans va néixer per posar traves a la immersió lingüística, polititzant allò que funcionava bé. Volien, i continuen igual, eliminar el català o que se subscrivís a l'entorn familiar i folklòric. En aquells moments saber català era un avantatge per promocionar-se socialment. Avui ha canviat i ja no és el mateix. Potser per això el que ens cal és recuperar aquest punt de reconeixement, i això és cosa de tots i no només del govern i les lleis que es puguin decretar.

Hem de respectar totes les llengües, sense oblidar la necessitat de protegir el català, que és de totes la que més possibilitats te de perdre. Parlar català en el nostre entorn, sense canviar de llengua quan l'interlocutor en parla una altra, sempre i quan ens pugui entendre. És per això que a l'escola s'ensenyen les dues llengües i tots els alumnes acaben sent capaços d'entendre-les, que no vol dir parlar-les. Els monolingües són els castellanoparlants, i no els que parlem català.

Les proves de la vacuna d'Oxford aturades

La reacció que ha patit un pacient voluntari en la investigació d'una vacuna contra la COVID-19 a Oxford ha creat l'alarma i, sobretot, ha fet trontollar les expectatives de poder disposar de la vacuna el mes de desembre. Ara toca investigar si la malaltia que pateix el voluntari és causada per la vacuna, i entretant es paralitzaran les proves.

Anem contra rellotge i ja ens ha avisat que no és bo córrer massa. Hi ha una cursa per veure quin laboratori aconsegueix abans la vacuna i quin país es posa la medalla. EUA, Rússia i la Xina serien els grans concursants, i moltes persones pensem que deixarem que ho provin uns altres abans de prestar-nos a ser vacunats.

Les autoritats sanitàries comenten que és normal que en el procés de proves de noves vacunes es produeixin parades, per reaccions inesperades dels vacunats. Caldrà veure si hi ha reaccions similars en altres persones o saber per què ha passat en aquest cas.

Ens han dit de manera repetida que fins que no tinguem la vacuna no ens podrem deslliurar de l'epidèmia i el risc de caure contagiats. Dilluns vinent comencen les escoles, i serà un bon baròmetre per valorar l'efecte que el retorn a l'escola pugui tenir en la nostra salut. No podem tenir més temps el país paralitzat, i és un entrebanc el que ha passat amb aquestes proves, però cal confiar en els científics que puguin desvetllar les causes de la reacció, i la manera de solucionar-ho.

Vivint confinats a casa

Diuen que la cassolada d'ahir va anar molt bé, amb força repercussió. També diuen que el rei no va parlar del seu pare... Algú s'ha sorprès que no en parlés? Què n'havia dir? Que era un corrupte i que el més just és que anés a judici? Més que vergonya suposo que el que sent és ràbia que li pugui perjudicar la feina. Sort en té que des de Vox fins al PSOE li van a favor i no permetran que això passi.

Continuem confinats a casa i per això no sabem gaire res més que el que podem llegir a les xarxes. Treballant amb teletreball, cosa que fa un any no ho hauríem pogut fer, si més no nosaltres, sense sortir de casa des de divendres. Gairebé una setmana entre parets. Penso, però en aquelles persones que no tenen casa, o que la tenen molt deteriorada i hem d'estar-ne agraïts.

Els veïns, infants, es passen el dia jugant. Assaboreixen la casa sense haver d'anar a l'escola. I els nostres gats estan sorpresos de tenir tanta companyia. Una cosa és que hi hagi algú per casa, però l'altra que hi siguem tots, pràcticament tot el dia.

Avui ja es parla del que tots comentàvem a primers de setmana: el confinament no serà només de quinze dies, sinó que s'allargarà unes setmanes més. Ho haurem de resistir, però cal desitjar que les conseqüències no siguin tan funestes com alguns mitjans diuen.

Les obres privades també s'aturen, ja sigui per falta de material, o perquè l'estat d'alarma fa que les companyies asseguradores no vulguin respondre dels mals ocasionals que es puguin provocar. Quantes més empreses tanquin, més empresaris amb problemes per pagar els sous a finals de mes. Penso, sobretot, en els petits empresaris, que acostumen a ser els més perjudicats.

Èxit de l'Escola de Som Energia a Mataró

Avui ha acabat l'Escola de Som Energia que durant aquest cap de setmana ha tingut lloc a Mataró, i ho ha fet amb dues conferències interessants: "Comunicar la transició Energètica" i "Comunitats energètiques: reptes per a una mirada cooperativista".

Les dues conferències han resultat molt interessants perquè a part d'adquirir nous coneixements, et serveix per adonar-te de les dificultats per aconseguir una actitud clara i coherent cap a l'ús de les energies renovables. 

Les persones que com jo no tenim molt coneixement de tot plegat, però que estem convençuts que hem de lluitar per eradicar l'excés de consum d'energies fòssils i encaminar-nos cap a les energies renovables, ens resulta interessant rebre aquestes lliçons, de professionals que han cregut i optat per a un canvi en les energies a utilitzar.

La primera sessió pretenia donar-te arguments per comunicar la teva elecció per a les energies renovables, cercant adjectius pejoratius per a les fòssils, i positius per a les energies renovables. En general ha servit per adonar-te del poder de la paraula.

A la segona sessió hem descobert treballs interessants en comunitats en termes de valors, participació i governança. Tot plegat unes xerrades clarificadores del perquè de l'ús de les energies renovables.

Estic content d'haver participat en aquesta Escola de la cooperativa Som Energia, de la qual en sóc soci, els felicito per l'organització, i en tot cas em sap greu no ser més capaç de fer de pont per animar més persones a implicar-se en el tema.