Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

L'autonomia un fre a la independència?

Al diari ARA es publiquen avui dos articles al voltant de l'autonomia i la independència, i concretament es fan la pregunta de si l'autonomia és un fre a la independència o una plataforma de llançament. Els articles de Jordi Muñoz i Ignasi Aragay conviden a la reflexió perquè argumenten els pros i contres d'una teoria o l'altra.

Estic d'acord amb la conclusió dels dos articulistes, perquè crec que l'autonomia no ha estat en va, sinó que era necessària per crear una infraestructura que pot portar-nos a la independència. Aquesta no surt del no res, sinó que hi ha d'haver una base que la sustenti.

Ambdós articles fan referència al president Torra, ara inhabilitat, que ha deixat entendre que l'autonomia és un fre a la independència. Ignasi Aragay és més contundent en afirmar que el president s'equivoca, i ho justifica. Hi estic totalment d'acord, i és en moltes coses que discrepo del ja expresident de la Generalitat.

Hi ha massa gent que defensa la teoria del quant pitjor molt millor, i aquesta idea del fre de l'autonomia està en aquesta línia. Cal donar gràcies als anys d'autonomia, amb moltes mancances i reivindicacions frustrades, però que ha permès, en un moment donat, pensar que potser la independència seria possible. Perquè ens hem sabut governar, amb més o menys encert, però hem sigut capaços d'avançar com a poble. Sense l'experiència autonòmica això no ho sabríem.

Tenim molta feina a fer, i en primer lloc es tracta de retrobar el camí a governar el país, recordant i esmenant tots els errors comesos, i demostrar que som capaços de liderar el país, i tornar a estar al capdavant. Governar i aspirar a la independència no poden ser antònims. L'escarment del 2017 ens ha de servir per no tornar a caure en el mateix parany. És per això que necessitem unes eleccions, per aconseguir un nou Parlament i un nou govern. Necessitem nous polítics que sàpiguen agafar el timó i permetre'ns navegar sense tantes turbulències.

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".

El govern municipal incomplirà una promesa

Què passa quan es promet alguna cosa i s'acaba incomplint? Hi ha qui és molt fidel als compromisos assumits, però cada vegada són més excepcionals i en política el fet s'agreuja. Tots recordem les promeses del PP durant les campanyes electorals i què ha passat quan ha obtingut la majoria que els permet governar.

També ho trobem a prop. Quantes coses no s'han promès i s'han incomplert en els nostres ajuntaments? Arriba un moment que ja no en fem cas, ja no ens ve de nou. Hi estem massa acostumats.

A la nostra vila aquests darrers anys s'han promès diferents processos participatius, diferents consultes. La participació està de moda, encara que pocs se la creuen, i els governants els qui menys. Una de les promeses va ser poder decidir on volíem ubicar la Biblioteca. Diumenge el PSC, soci de govern, va donar a entendre que la consulta no es realitzaria, perquè la decisió ja estava presa: la Biblioteca anirà a les Clarisses.

Que quedi clar que personalment no ho veig pas malament. Probablement és el millor equipament on situar la Biblioteca de la vila, el que em sap greu és la manera de fer dels nostres polítics. La manera com fan i desfan com si ens tinguessin molt en compte. Probablement hem d'acceptar que el PSC ha estat molt honrat, per treure'ns la il·lusió d'opinar, perquè ja estava decidit.

Tampoc penso que tot s'hagi de consultar. Crec seriosament que els nostres governs, també el local, tenen la legitimitat d'actuar segons creuen, sobretot si actuen de manera coherent amb el que han defensat. Si volem anar més enllà d'una democràcia representativa, sí que hem de trobar la manera que la ciutadania pugui incidir directament en temes que l'afectin, sobretot si som capaços d'explicar molt bé quins són els objectius dels temes a decidir. Cal ser coherents, sincers i no anar fent promeses alegrament, per evitar crear més desafecció i frustració entre la població.

Orgullós de ser català

Arran dels insults que s'han pogut llegir aquests darrers dies a les xarxes socials, la meva reacció és totalment contrària al que podrien imaginar els seus autors. Precisament el fet de ser insultat em referma el meu sentiment catalanista, sense que per això pensi que sóc millor que els altres.

De fet el que es pretén amb els insults és menystenir i provocar frustració i angoixa, però en canvi, sempre he cregut que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Amb els insults arran de l'accident de l'avió no em sento ofès, sinó més aviat envejat, i això que mai defensaré que els catalans puguem ser millors que els altres. És més, jo sempre dic que sóc més a prop de molts espanyols que no pas d'alguns catalans, que m'avergonyeixen.

A més, sembla ser que aquests quatre beneits que han escrit contra nosaltres han fet més mal a la resta d'Espanya que no pas a Catalunya. La repercussió mediàtica a Europa i altres continents, ha estat de rebuig i de ben segur que els ha apropat encara més a la realitat catalana.

Estic d'acord amb la Pilar Rahola quan avui, a La Vanguardia, retreu els insults i menyspreu de molts polítics espanyols, amb responsabilitat i representativitat política, abans del que puguin escriure, més o menys en l'anonimat, quatre desgraciats. Però fins i tot cal pensar que la seva actuació ve influenciada per l'insult i menyspreu d'aquests polítics espanyols.

De tot plegat hem d'aprendre que no ens hem de preocupar del que ens diuen, sinó del que deixem de fer, per ser un poble unit, amb bona convivència i progrés social i econòmic.

Les misèries d'un ministre inútil

En declaracions a l'ABC el ministre Jorge Fernández diu que "hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència". Aquest impresentable ministre fa molt temps que està intentant forçar la violència a casa nostra. No en va tenir prou amb la mort dels immigrants de l'estret que fa el que pot per incitar-nos. El senyor Fernández Díaz no s'adona que d'aquesta manera no ho aconseguirà.

Per altra banda, si algú s'hauria de sentir frustrat seria ell, però és tan inútil que ni s'adona del ridícul permanent en què es troba. Encara pensa que és titular del ministeri per mèrits propis, i això el fa pensar que té raó en les seves afirmacions. L'única cosa que el salva és que la majoria de ministres són tan mediocres com ell, i el seu president no dóna tampoc la talla.

Puc entendre que la situació en què es troba el seu partit no és la millor possible. La seva majoria absoluta els haurà provocat perdre les següents eleccions. No han estat capaços de valdre's d'aquesta majoria per consolidar-se en el poder, perquè han confós els termes. El seu despotisme els ha perdut i els ciutadans, que no tenen clara cap alternativa, sí que coincideixen en afirmar que amb el PP no es pot continuar.

De tot plegat el més trist és que no avancem. Fa anys que estem estancats i ni el PSOE ni el PP han estat capaços de situar el país en el lloc adient per no haver d'estar tot el dia patint per veure què passarà. La corrupció i el fet de posar com a primer objectiu el conservar els càrrecs polítics, ha fet obrir els ulls dels espanyols, de molts espanyols que els varen votar.

Actualment la gran preocupació de la militància del PP és el futur dels seus llocs de treball. Una punxada del PP en ajuntaments, comunitats autònomes i el mateix govern de l'Estat, significa la pèrdua del molts càrrecs i el problema de col·locar a tots aquells militants que han estat tan servicials. Això ja va passar amb el PSOE i es repeteix una vegada i una altra en un país bicèfal des del primer dia de la transició. L'únic consol que li pot quedar al ministre de l'Interior és que se li acosta l'hora de la jubilació. La història no en podrà dir res de bo d'aquest ministre, que haurà passat per la vida sense pena ni glòria.