Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.
Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.
La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.
Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.
Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.
