El dia de la loteria

El vint-i-dos de desembre tot es paralitza i les notícies es concentren en el sorteig de la loteria de Nadal, amb tota la premsa a punt per presentar-se a les localitats on cauen els primers premis. És un sorteig que il·lusiona, però que amaga un gran secret: els premis es concentren en uns pocs números i la resta s'emporten la meitat de premi que la resta de l'any. L'alegria desbordada dels guanyadors fa possible que la tradició continuï, i que cada any, en aquesta data, tot giri al voltant del mateix, com si no succeís res més a la resta del món.

El ganxo d'aquest sorteig l'ha intentat imitar la loteria catalana, però no ho ha aconseguit, i en part és degut als pocs premis que es reparteixen i, per tant, a la poca gent que en surt beneficiada. Un fet, de qualsevol mena, agafa empenta si pot córrer de boca a orella. Si tu coneixes persones que s'han beneficiat d'un sorteig més fàcilment t'engresques la següent vegada. Quan només ho veus per televisió, la teva resposta és molt més freda. 

Recordo les cues davant de les administracions de loteries de Vic, una colla d'anys després d'haver repartit la grossa de Nadal. El fet de saber que aquelles loteries havien venut la grossa, semblava que havia de tornar a passar, i a Vic va ser així amb un parell d'anys de diferència. 

També les administracions que tenen un volum important de vendes i que, lògicament, tenen més números per repartir algun premi gros, creen moltes expectatives i hi pots veure llargues cues, dies i setmanes abans del sorteig. És la notícia localitzada en un punt, la coneixença de persones que han estat agraciades amb un premi, el que engresca els compradors, sense tenir més possibilitats d'èxit que els que no acostumem a comprar butlletes.

I això ho podem traslladar a molts aspectes de la vida. La moda, aquell fet que crea expectació, sovint efímera, però que en poc temps provoca moviments aparentment inexplicables, si més no racionalment. Però si tot això provoca il·lusió. Si ningú s'hi deixa la setmanada. Si no provoca cap cataclisme ni crisi familiar, benvinguda sigui la loteria. Avui, però és el dia de la salut, el que agraïm totes les persones que no hem guanyat el premi perseguit. I realment és la salut el millor premi que podem aconseguir a la vida!

I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Arriba la jubilació

Aquests dies, a Arenys de Mar, és notícia la jubilació de diferents establiments emblemàtics. Una colla de vilatans, que durant molts anys han estat donant servei a tot ca i quitxo, han arribat al moment de dir prou i iniciar una nova etapa de la seva vida. Quan la decisió només afecta a un grup reduït de persones, passa força desapercebut, però quan es tracta de persones que han estat tractant el públic, la repercussió és sonada, i aquest és el cas d’Arenys aquestes darreres setmanes.

No són els primers a jubilar-se ni seran els darrers, però el fet de coincidir amb molt pocs dies diferència fa que se’n parli molt, i encara més en tractar-se d'establiments amb molta història i molta clientela. No parlem de botigues que apareixen i desapareixen amb molta facilitat.

La Pastisseria Danés, on tots nosaltres hi hem entrat moltes vegades per degustar productes de qualitat, per a festivitats assenyalades o simplement per gaudir d’una tarda ensucrada; o la llibreria El Set-Ciències, promotors culturals i engrescadors de la lectura; o l’Hiper Arenys, on els més manetes entraven a comprar els estris per anar mantenint el pis, rebent els consells dels experts; o també la cosidora Roser Puig, que ens arreglava els vestits per poder lluir per la Riera, són protagonistes actuals de la desaparició d’uns negocis que podríem considerar nostrats, i que ben segur trobarem a faltar.

Arenys no es quedarà sense relleu, i ja fa temps que d’altres establiments de les mateixes especialitats han anat fent forat amb els seus productes perquè no quedéssim sense, però sens dubte la cara d’Arenys canviarà, com ha passat al llarg dels anys, amb multitud d’establiments que han anat desapareixent i d’altres que han vingut al darrere. Fer un recordatori de tots ells resultaria llarg i perillós per no descuidar-nos de cap d’ells. 

Ara, només ens queda agrair-los la feina feta. La seva dedicació, professionalitat i expertesa. Desitjar-los tot el millor per aquesta nova etapa de la vida. Que rebin tot el reconeixement merescut i planifiquin bé el futur, amb un cert relaxament després de tants anys d’estar al peu de canó. Els que ja formem part d’aquest col·lectiu dels jubilats seguim manifestant la nostra voluntat de continuar presents a la vida social de la nostra vila. No ens hem retirat, sinó que hem canviat d’activitat. Molta sort i a gaudir de la vida!

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

Ensenyament no ha fet la feina

Érem molts els que a finals de juny posàvem en qüestió els preparatius d'Ensenyament per a l'inici del curs escolar del mes de setembre. Finalment s'ha pogut comprovar que el Departament no ha fet la feina i qui sí ha treballat de valent ha estat els claustres de professors, la direcció dels instituts i escoles, que han vist com tornant de vacances, els que n'han fet, es trobaven amb l'aigua al coll i sense resoldre's res del que se'ls havia promès.

Aquest país funciona d'aquesta manera i hem pogut constatar que ni la consellera de Salut ni el conseller d'Ensenyament han donat la talla. S'improvisa després de prometre moltes coses i no acaba de solucionar-se res.

Ha estat molta la feina que han hagut de fer les escoles per preparar l'inici de curs d'aquest matí, i no es veu per enlloc la quantitat de professors ni les ràtios promeses. Estem com abans, però amb el problema dels contagis que pengen d'un fil. Hem de confiar que tot anirà bé, però no haurà estat mèrit d'Ensenyament, sinó en tot cas de la voluntat i professionalitat de la direcció de les escoles i instituts.

Avui molts pares han patit en veure com els seus fills entraven a l'escola, sense tenir cap garantia que s'haguessin pres suficientment les mesures necessàries per evitar un confinament, que cada vegada fa més por. Jo soc optimista, en aquest cas, i penso que ens en sortirem, però no està per demés deixar constància que el govern català fa massa promeses, es pensa que ho fa millor que els altres, però al capdavall ho deixa tot a la sort, i a la feina dels altres.

Si els mesos de març i abril havíem d'aplaudir el personal sanitari, que amb un esclop i una espardenya varen afrontar l'epidèmia, posant en risc la seva salut, ara hauríem de fer el mateix amb els mestres i professors que s'han esforçat per deixar-ho tot a punt abans de començar el curs. Confiem que tot surti bé, però sisplau exigim al nostre govern que planifiqui millor, i no es posi tantes floretes.

El coronavirus i la sanitat pública

Arran del coronavirus s'ha tornat a parlar dels EUA com compadint-los. Per què? Sempre ens han dit que és la primera potència mundial on emmirallar-nos i, doncs, per què ens fan llàstima ara? Els EUA són únics i tot i tenir el millor també tenen el pitjor, i en això Trump hi contribuït. El sistema sanitari no és universal i molts milions d'americans s'ho han de pagar de la butxaca, i és aquí on hi ha el problema, perquè no tothom ho pot fer.

Què passarà amb les persones infectades si no poden acudir al metge? Aniran a treballar com si res, amb el perill d'infectar els companys de feina? No serà pitjor que al nostre país on la sanitat pública abasta tothom?

Recordo les intencions del PP de Rajoy president, quan no volien donar assistència sanitària als immigrants sense papers. Catalunya ho tenia resolt. No era molt pitjor temptar la sort i que les persones sense sanitat coberta poguessin transmetre malalties a la resta de la població? Fins i tot per pur egoisme interessava cobrir tothom, ja no era qüestió només de moral i justícia. Ni amb aquestes!

La crisi que provoca el coronavirus ens fa adonar de la importància de la cosa pública. De no deixar-ho tot a expenses de la llei de mercat, de l'oferta i la demanda. Hi ha una colla de serveis que han de ser públics i arribar a tothom. Només així podem avançar com a país just i solidari.

Els EUA ens ha meravellat en moltes coses, però ens han fet veure que més enllà de l'enlluernament hi ha una realitat molt dura per a les persones sense recursos i que, encara que visquin a la primera potència mundial, poden arribar a ser uns veritables desgraciats, amb moltes dificultats per sobreviure.

El dia de la Rifa

Avui és el dia de la loteria, el sorteig més popular de l'any i que reparteix més premis fantàstics, encara que no sigui el millor. El percentatge dels premis menors és inferior a la resta de sortejos. Sigui com sigui, però, aquest sorteig s'endú tota la publicitat i les imatges del cava repartit entre guanyadors, amics i premsa.

Avui també és el dia de la salut. A totes les persones que no hem tingut la sort de treure un premi, agraïm la salut que tenim. I a Arenys enguany també hi ha hagut premi. Segons he pogut llegir al web de Ràdio Arenys, la loteria número 3 de la vila ha repartit una sèrie del tercer premi, és a dir, mig milió d'euros. Enhorabona a totes les persones afortunades i ànims als altres, encara ens queda la Grossa del dia 31 i un sorteig interessant de la loteria nacional com és la del dia 6 de gener.

A casa tal dia com avui es vivia plenament. El fet que la meva família gestionés una administració de loteria i en una ciutat afortunada més d'un cop, feia que estiguéssim molt pendents dels números premiats. No buscàvem la nostra sort, sinó la dels nostres clients i coneguts.

A casa ens llevàvem amb la cantarella dels nens de Sant Ildefons. La mare seguia la ràdio apuntant el major nombre de números premiats i ho contrastava amb el llistat dels números venuts. Llavors no hi havia els mitjans d'ara i les comprovacions eren molt més manuals, o orals, que no pas avui. 

Tot i que han passat molts anys, no hi ha any que no em vingui a la memòria i recordi aquells matins de la sort, a la vigília de Nadal, just després de començar les vacances d'hivern. Ara sóc molt lluny de tot plegat, però li reservo espai en el meu record, i vulgues o no, sempre tens una participació a la butxaca que et fa somiar.

La Marató de TV3

Avui hem de parlar d'un dels actes més solidaris que hem pogut experimentar i veure'n resultats. Em refereixo al programa de TV3, la Marató. És presenciant actes com el d'avui que t'adones que la gent és bona, és solidària i és agraïda. La maldat és un accident que malauradament apareix, però estic convençut que no és l'estat natural de les persones i això és el que ens ajuda a viure en societat.

És per això que quan t'informen de crims i accions immorals sents tanta ràbia perquè és un anar en contra del sentit de la vida. És una anomalia que no es pot permetre i s'ha d'intentar eradicar.

Conèixer les persones que pateixen i que es queixen menys que no pas tu, que tens tots els vents a favor i que al més petit encontre sembla que se'ns acabi el món, et fa adonar que només podem tenir paraules d'agraïment i voluntat d'ajudar a qui no ha tingut la mateixa sort, que no pretén fer-te llàstima, sinó només fer-se evident, que sàpigues que existeixen.

Avui a casa, una vegada més, ens manifestarem solidaris amb totes les persones que pateixen alguna malaltia, enguany malalties minoritàries. Truca!

La Traviata de Peralada

Ahir dimecres vàrem tenir la sort de poder assistir a la representació de l'obra de Verdi, La Traviata, als jardins del castell de Peralada. Dic la sort en doble sentit. En primer lloc perquè es tractava de dues invitacions que ens varen tocar per sorteig (ara ja no podré dir que no em toca mai res), i també perquè el resultat de l'espectacle va ser interessant i satisfactori, amb la qual cosa vàrem passar una bona vetllada, amb sopar a altes hores de la nit.

Sempre he dit que no sóc persona d'òpera sinó que més aviat m'atrau el lied. Això no vol dir que no m'ho passi bé escoltant i veient interpretar òpera sempre que en tinc l'ocasió. En aquest cas, una òpera fora del Liceu sembla que li hagi de faltar alguna cosa, i és cert que l'embolcall és diferent i el muntatge de grades i seients, no del tot comfortables, no és el mateix que el panorama interior del teatre de la Rambla de Barcelona.

La interpretació em va semblar molt correcte, amb un gran paper de la protagonista, i també la de l'Alfredo, a càrrec de la soprano Ekaterina Bakanova i el tenor René Barbera. Potser el 'sogre', el baríton Quinn Kelsey, va fer patir una mica, però no es tractava d'anar a fer crítica, sinó de gaudir de l'espectacle.

L'aire que es respirava era variat. Per una banda hi havia l'espectador que t'imagines en un mes d'agost a Peralada, escoltant òpera, però també hi podies veure persones molt normals (com ara nosaltres, jeje). Això és important per no classificar la gent segons el seu gust musical o posició social.

Ens ho vàrem passar molt bé i només ens va fer patir durant uns minuts, el temps, ja que poc abans de començar varen caure quatre gotes que no varen impedir l'inici a temps d'una bona interpretació operística. L'escenografia i l'orquestra varen estar a l'alçada de l'espectacle.

No podem condemnar un col·lectiu pels actes d'uns pocs

El que veritablement genera més confiança és que es detingui el criminal i sigui penat pels seus actes. Malauradament es veu massa sovint que un delinqüent entra per una porta i surt per una altra. Aquesta aparent inseguretat què molta gent sembla patir es veu augmentada per la manca de confiança en les autoritats. Unes lleis massa garantistes desanimen les possibles víctimes, però també els policies que els detenen, a vegades jugant-se el físic.

Arran dels fets ocorreguts recentment a Arenys de Mar i el Masnou, és lògic sortir al carrer per no estigmatitzar tot el col·lectiu de menors no acompanyats, perquè no tots són iguals. No poden pagar justos per pecadors, però aquests han de ser arrestats i castigats. Això s'ha de veure, perquè també és un exemple per als altres.

Comptar amb aquest menors als nostres pobles és una realitat i també un risc, però hem de pensar en quina és la seva situació, i hem d'estar oberts a rebre aquests nois i noies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. Cal, però que les autoritats i les persones que en tenen cura, realitzin una bona feina d'acompanyament. No es poden deixar sols pels carrers i places sense cap tipus d'activitat. La seva autoestima els condiciona i no tothom té el coratge per comportar-se de manera cívic. Això s'ha d'entendre.

Si tots hi posem el nostre gra de sorra hi sortirem guanyant. No ens enganyem, el mal és a tot arreu i tempta els més pintats. Els més dèbils tenen més punts per caure-hi, però no per això els hem de condemnar d'entrada.

El pacte al sac i ben lligat

Segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, ahir dilluns les tres assemblees d'ERC, la CUP i Arenys en comú varen aprovar el pacte embastat per les respectives direccions, per la qual cosa es confirma que aquest dissabte 15 de juny la nostra vila continuarà tenint Annabel Moreno com a alcaldessa, amb majoria absoluta. Un fet que dóna estabilitat i fa pensar que seran quatre anys de més pau i treball en el nostre Ajuntament.

També he llegit que els dos partits petits que acompanyaran ERC són conscients que són realment petits en nombre de regidors, dos i un, i que això els ha de fer estar alerta del company gran de viatge, perquè el pacte es mantingui i ningú no es passi de la ratlla. És just que l'alcaldia estigui a mans d'ERC, per la gran diferència en vots i regidors obtinguts, però en cap cas s'ha d'anul·lar els objectius que les altres dues forces polítiques s'havia plantejat a l'hora de demanar el vot.

A l'oposició hi haurà el guanyador de les eleccions municipals, Junts per Arenys, i el partit castigat,  el PSC, l'únic amb l'etiqueta del 155 que ha quedat al Consistori. Una etiqueta que l'ha condemnat a passar quatre anys a l'oposició, al marge de com pensen els dos regidors i de la feina desenvolupada els darrers tres anys, quan ERC els necessitava per mantenir l'alcaldia.

Tot és legítim, però a vegades una mica cruel. També és cert que cadascú recull allò que sembra, però en política hi compta també la sort i la moda. Ara està de moda ERC, i cal que ho aprofiti, perquè no serà sempre així, o això cal preveure.

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

Aquest 2018 no demanem peres a l'om

Darrer dia de 2017. L'altre dia l'acomiadava en família, recordant la xifra 17 que agradava a la mare, avui l'acomiado definitivament recordant els errors i els encerts, no sabria dir quin és el saldo, però en tot cas no haurà estat un any qualsevol de la nostra història, sinó que el recordarem, ja sigui de manera positiva o com la pesta.

Ha estat un any en què l'independentisme ha resistit tot i les errades i malgrat la conxorxa de jutges i polítics espanyols. La història ens sabrà dir si haurà valgut la pena viure'l, però en tot cas avui hem de dir que no estem derrotats, encara que les circumstàncies no són per fer volar coloms.

Aquell somni que ve de llum i que, de manera innocent, ha anat creixent els darrers anys, va semblar que tocava sostre i que la sort de la paciència ens agraciava amb un final feliç. La vida és més complexa del que moltes vegades creiem, i no sempre som capaços de preveure totes les possibilitats. Tot i que la penya havia anat sumant, encara no n'érem prou i això s'ha fet notar.

Aquests darrers dies, mig d'amagat com a escarment o veu de la consciència, trobem paraules que intenten reconfortar qui ho ha donat tot per allò que no ha assolit. El futur és incert, però del passat n'hem de treure experiència i saber-la aplicar per a accions futures. No podem desanimar-nos, però no exigir ni esperar allò que no se'n pot treure. No podem demanar peres a l'om, ni reconeixement a qui et nega l'existència. Cal donar exemple amb fermesa i coherència. Hem de recuperar el sentit i la virtut de ser exemple per als altres. 

S'ha pogut comprovar dues maneres d'actuar molt diferents. No podem canviar d'estil, però sí de mètode. Hem de ser agraïts i guanyar-nos la confiança. Hem d'aconseguir que el nostre somni s'escampi més enllà del nostre àmbit, i aconseguir canviar el món per fer-lo més just i solidari. Si només pensem en nosaltres, difícilment aconseguirem l'èxit.

La fi del món, el proper setembre

Llegeixo la notícia dels que preveuen la fi del món per al mes de setembre, d'acord amb una d'aquestes teories que de tant en tant, i fins ara no ho han encertat, avancen la data de la fi del món a partir d'algun dels eclipsis solars o planetes en òrbita xocant contra la terra. Ja seria trist que Rajoy se'n sortís i no arribéssim a temps a celebrar el referèndum. Seria de molt mala sort, encara que com a mínim no ens ho podria llançar per la cara.

Els gats de casa es diria que dormen amb un estat de vigilància que al mínim soroll ja obren els ulls per veure què passa, quin perill se'ls acosta. Penso que aquest estiu els polítics estan de vacances com els meus gats, amb els ulls mig oberts per veure què fan els altres, i els pobres magistrats del Tribunal Constitucional també. Potser és per això que han anat més lluny i ara ja hi impliquen tots els jutges, no fos cas que se'ls escapés algun moviment.

Tot i que m'ho miro tot des de mitja distància, si em deixen triar, m'agradaria que la teoria esmentada torni a fallar i pugui viure l'1-O i comprovar què passa. Jo, que no he deixat de votar mai, des de que m'ho varen permetre l'any 1977, aniré a votar, no sigui dit que ara desaprofito les poques ocasions que ens deixen dir la nostra. Qui m'ho impedirà? Aquesta és la pregunta que ens fem tots i totes. Per si de cas, continuaré gaudint de les vacances, que com a mínim això no m'ho traurà ningú.

Arenys de Mar, un urinari públic!

Avui és festa major a la meva vila adoptiva. És festa gran, Sant Zenon, tot i que darrerament Sant Roc, li està fent molta competència. El vot de vila està passant per davant del patró, i potser per això els vilatans, amb l'ajuda de les nostres autoritats, estan buscant fomentar algunes tradicions que li permetin anar més enllà de la fira d'atraccions i el concert de festa major.

És tradició que a la vigília del sant els vilatans acudeixin a l'església parroquial a celebrar les completes en honor al sant patró, i que al final ha acabat que molts ni saben què s'hi fa, a part de destrossar alegrement l'himne al sant patró. És un acte on hi he deixat d'assistir perquè m'hi sento malament i em fa pena veure tanta gent beguda i inconscient. 

Les nostres autoritats, però hi devien assistir, potser fins i tot aquelles que es mostraven orgulloses de desconèixer qualsevol tema religiós per haver tingut la sort de no haver rebut cap tipus de formació religiosa. Ni que fos per cultura general!!!

I l'acte massiu de la tarda va ser el Correbars. Quina gran festa! fomentar la beguda i l'incivisme pels carrers i places de la vila. La gent pixant a les parets i al pas sota la via del tren i la nacional II. No només els homes, que ho tenim més fàcil, sinó també les dones. Que hi tenen tot el dret, oi?

No sé si és demanar massa al nostre govern municipal que assumeixi més responsabilitat davant dels actes incívics i obri els ulls a tot allò que se li qüestiona. No es pot anar per la vida inconscientment i deixant-se portar pel populisme, perquè al final s'acaba fracassant i provocant el rebuig de les persones que volen una vila neta i cívica.

Els passejadors de gossos estan enfadats amb tan poca platja pels seus animals, mentre deixen que defequin pels carrers sense recollir-ho!

Quant al Correbars, si consideren que li han de donar suport, els agrairia que, preveient les necessitats que l'excés de beguda provoca, tinguessin la precaució i amabilitat de proporcionar urinaris públics perquè els corredors puguin satisfer les seves necessitats en un lloc més adient que a les parets de les nostres cases.

Recordeu: 905 11 50 50

Sens dubte avui a la nostra nació és el dia de la solidaritat, de pensar en els altres, en aquells que no han estat tan afortunats com tu i que han sofert alguna lesió cerebral, però també per ajudar a investigar perquè la resposta mèdica millori el futur dels que la patiran, qui sap si nosaltres mateixos.

No voldria imaginar-me que només dediquem un dia a l'any per pensar en els altres i en el futur de la nostra medicina, però sí que és important que, un dia com avui, tinguem la sensibilitat d'emocionar-nos i pensar en els altres, en tots i no només en nosaltres.

Cal agrair l'esforç de molts perquè siguem tots una mica més sensibles, perquè no passem per la vida sense pensar en els altres ni reflexionar sobre la sort que hem tingut de viure amb la qualitat de vida que tenim. Potser podríem viure millor, però de ben segur que n'hi ha molts que viuen molt pitjor que nosaltres.

Us deixo perquè encara no he telefonat a la marató. Recordeu: 905 11 50 50

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.

Un nou acord per acabar amb la guerra a Síria

Que ve el llop! que ve el llop! Oi que ja no ens ho creiem? Doncs això és el que passa amb l'avís sobre l'acord entre Rússia i els EUA de reduir les hostilitats a Síria. Ens han dit massa vegades que havien arribar a un acord i després no s'ha complert, que ja no ens ho creiem.

Diuen que els dos països es posaran d'acord per definir ben bé qui és l'enemic comú, i no com ara que uns defensen el president sirià i els altres, d'alguna manera, defensen les milícies rebels. Ara no. Ara els enemics són els jihadistes, però jo em pregunto que són els kurds? amics dels dos? enemics de les dues potències? cadascú els veu de manera diferent?

Com em passa moltes vegades, allò que pronostico que passarà m'agradaria equivocar-me i que no succeís. A veure si aquesta vegada tenim més sort i la guerra de Síria i voltants va a la baixa, i realment les grans potencies mundials es posen d'acord en aturar-la definitivament.