Tanta corrupció ens fa perdre el fil

Jo, ja m'he perdut. No sé vosaltres, però avui quan llegia la informació que apareix a la premsa sobre el cas "kitchen" he arribat a la conclusió que no m'aclaria de què estaven parlant, si d'un nou cas de corrupció, o de la continuïtat d'un dels casos que fa temps que se'n parla. Hi ha tanta corrupció a mans de polítics, com és el cas del PP, que arriba a un punt que ja tot ho veus igual i no diferencies una cosa de l'altra.

El que és clar és que hi ha implicats exministres que ja fa temps sabíem que eren corruptes i que com a tals havien actuat. El missaire Fernández Díaz no va fer altra cosa que remenar les clavegueres de l'estat en benefici propi i del partit, llavors en el govern. Recordem que el PP ha estat condemnat, però això no li ha tret que surti a acusar els altres com si estigués net com una patena.

La llàstima de tot plegat és que quan s'arriba al final ja és massa tard. Ja han viscut prou temps corrompent tot allò que tocaven i res els fa mal. Una cosa seria la reputació i la dignitat, però aquesta ja l'han perdut fa temps, si és que mai n'han tingut.

A més tenien la barra i la destresa d'acusar els altres de manera falsa i és per això que tard llegim que s'arxiven acusacions per falta de proves, quan el mal ja està fet. Això és indignant, perquè entenc que caldria posar més energia per restablir l'honorabilitat de les persones acusades injustament. A vegades penso que potser fins i tot algú, com el senyor Fernández Díaz, s'arriba a creure que les acusacions que rep ara són injustes. Ell que té un àngel que el guarda, però que penso que deu ser d'aquells que porten banyes.

El PP, un aparador de corruptes i mentiders

Resulta evident que els grans mèrits dels càrrecs del PP són la mentida i la corrupció. Tenim prou exemples per poder afirmar que la corrupció i la mentida estan suficientment adaptades a la manera de ser de la majoria de polítics del PP. Una altra cosa és si aquests acaben a la presó. Això són figues d'un altre paner. Ser del PP t'ofereix moltes garanties de no acabar a la presó, encara que et condemnin, gairebé el mateix que si ets gendre o cunyat del rei.

Per altra banda, el ministeri d'Interior té un bon historial de ministres. Fugint, amb molt poca vergonya i sí amb molta barra, l'exministre Fernández Díaz, a qui desitjo una prompta recuperació, apareix el mentider del regne, el senyor Zoido, que junt amb el ministre d'Exteriors, el senyor Dastis, fan una parella de ridículs i mentiders, que deixen el pavelló d'Espanya molt enlaire.

Ja em perdonareu que torni a parlar del ministre, però és que tot el que ha acabat de manifestar el ministre Zoido és tan fals, però expressat amb tanta convicció, que si no hi haguessin proves gràfiques fins i tot ens ho arribaríem a creure. És ridícul, però pervers, i fins i tot el podríem acusar de prevaricació i malversació de fons públics. Esclar que... amb el poder judicial al seu favor, no hi ha res a fer. Espanya continuarà en mans d'un partit corrupte, perquè no hi ha alternativa viable, sinó és afegint-s'hi C's, que pel poc que han remenat ja se'ls comença a veure el llautó.

Trista és la vida d'aquest país, en mans d'uns aprofitats que només pensen en ells, i no en les persones que s'han compromès a servir, ni tan sols els seus votants. De la mateixa manera que la gent senzilla que ha fet president dels EUA, al senyor Trump, i ara veuen que només procura per als rics, aquí a Espanya passa el mateix, i rucs els continuen votant. Han de veure molt malament el PSOE per no desitjar un canvi!

Una crisi política europea que s'eternitza

A l'espera de l'onada de fred siberià que ens han anunciat per aquesta setmana no puc deixar de pensar en el fred que pateixen les persones bloquejades als camps de refugiats, i la insensibilitat manifesta dels polítics dels estats europeus. És vergonyós viure en aquesta Europa insolidària i responsable de la mort de víctimes innocents que han sortit de casa seva fugint de la guerra i la mort, per trobar-la, alguns d'ells, a l'Europa somiada.

Fa mal escriure tot això perquè et fa sentir fals i demagog, explicant-ho des de casa al costat del radiador, i arribes a entendre sortides desesperades de persones que varen intentar endur-se a casa refugiats, de manera il·legal. També les persones que responen a crides poc intel·ligents, però ben humanes, de recollida de roba per pal·liar el fred dels refugiats.

I fa ràbia reviure l'atac de la policia espanyola contra desesperats subsaharians quan intentaven arribar a la costa per salvar-se. Quinze d'ells varen morir i ningú va assumir-ne la responsabilitat, ni els policies que els varen disparar les pilotes de gomes ni el llavors ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández, que devia ser a missa pregant per la seva salvació.

Les autoritats europees no poden al·legar imprevisió quan fa molts mesos que sabien que això podia passar, si no es buscava una solució abans de l'arribada del fred. La por als moviments xenòfobs i a perdre la cadira del poder ha fet que els refugiats morin de fred i els partits xenòfobs continuïn creixent amb una expectativa de vots superior més que mai.

No és just que la ciutadania hagi de lluitar per salvar vides mentre els seus representants polítics se'n renten les mans i només procuren fer una bona campanya electoral per mantenir-se en el govern. Per què els necessitem si no són capaços de resoldre els problemes que causen víctimes humanes? Podem criticar el futur president nord-americà, però tenim molt feina a netejar la política europea que des de fa molt està en crisi.

Continuarem mirant-nos el melic davant de tantes morts?

No podem mantenir-nos sords ni cecs al que està passant al Nepal ni tampoc, molt més a prop, al Mediterrani. Els drames que estan vivint els habitants del Nepal i també els ciutadans del continent africà que intenten arribar a Europa, no poden passar desapercebuts. Està molt bé que ens preocupem del futur polític dels nostres pobles i país; que estiguem preocupats pel que pugui passar a Catalunya abans i després del 27-S, però no podem oblidar els països que estan sofrint per la quantitat de morts que es produeixen.

El cas del Nepal és un fet puntual que malauradament ha ocorregut en altres països, on les construccions no aguanten els terratrèmols i centenars de persones moren sota les runes. Quan això passa ens lamentem de la desgràcia i ens solidaritzem amb els familiars de les víctimes i supervivents. Els estats acostumen a oferir ajuda per salvar vides i a vegades per a la reconstrucció de les ciutats. Què fem amb el cas del Mediterrani?

Si en el cas del Nepal podem tranquil·litzar la nostra consciència, en el cas de les morts al Mediterrani no és possible. Què fem des d'Europa per evitar la mort de qui pretén arribar a Europa? Ens limitem a lamentar la mort i recollir supervivents i cadàvers? No hi podem fer alguna cosa més?

En les catàstrofes naturals ens en sortim fàcilment, però en les guerres i les seves conseqüències ja no és el mateix. Són en aquestes situacions quan es demostra l'eficàcia d'una institució governamental. Quines solucions aprova el Parlament Europeu?

Les solucions no són fàcils, però és necessari treballar per reduir el nombre de víctimes i procurar arribar al fons de la qüestió. És fàcil dir que la solució passa perquè no hi hagi aspirants a travessar el Mediterrani, però us pot sonar molt fals. De moment, mentre no puguem evitar que persones del continent africà vulguin arribar a Europa, la prioritat passa per salvar vides, avançar-nos a la tragèdia, fent prevenció.

Estarem pendents de les resolucions de Brussel·les, però molt ens temem que no haguem de tornar a avergonyir-nos de ser europeus.