Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

Fracàs anunciat de l'onze de setembre

A finals d'agost, des de fa ja uns quants anys, la notícia que apareix a la premsa són els preparatius de la diada nacional de Catalunya. No pas els actes oficials que s'han continuat celebrant, sinó les manifestacions convocades per reivindicar el dret a decidir en un referèndum pactat amb el govern de l'estat. 

No cal dir que la situació política actual no és gens propícia per engrescar ningú a sortir al carrer a demanar res, perquè ja fa massa temps que estem demanant coses com que el nostre govern s'aclareixi què vol fer i amb qui. Després de tant desgast polític i amb l'afegit de la situació de crisi econòmica, per l'alça dels preus, sobretot l'energia, però no només, ara es fa molt difícil pensar que la gent pugui sortir en massa al carrer. 

És per això que passi el que passi el dia onze de setembre d'enguany, la convocatòria al carrer serà un fracàs d'assistència. Estem massa cansats, però sobretot desil·lusionats amb els nostres polítics. Les baralles continuades entre els polítics independentistes que conformen el govern, sense ja pensar en la CUP, fa que no tinguem ganes de fer el ridícul. Probablement el nombre de defensors de l'independentisme ha baixat, però sobretot el que ha passat és que ha disminuït en gran mesura el nombre de persones disposades a sortir al carrer a reclamar què sap què i a qui.

Són de plànyer els dirigents d'entitats sobiranistes que intenten mantenir el caliu, malgrat l'actitud dels nostres governants. No és un problema d'ells que la gent no estigui disposada a sortir al carrer, i que no es puguin obtenir xifres de rècord. Els problemàtics són els nostres polítics que són incapaços de posar-se d'acord en aclarir què volen que sigui el nostre país. Tant hem canviat?

El més fàcil és pensar que els governants actuals en tenen prou en tastar poder, cobrar un sou públic i anar fent bullir l'olla. Voldria pensar que hi ha alguna cosa més interessant al darrere, i sobretot més honesta i lloable.

Avui llegia que el president Aragonès no ha aclarit si assistiria a la manifestació que s'ha convocat. M'imagino que és conscient que assistir-hi pot comportar-li fer més el ridícul del que ja està fent, amb una manifestació clara de no tenir criteri, més enllà de mantenir-se a la poltrona. Com ja he dit més d'una vegada, cal esperar un relleu, i que tinguem la sort que els nous siguin millors que els actuals.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

Comín hi vol entrar i Pascal sortir-ne?

No hi ha dia que no aparegui una informació o altra sobre les picabaralles entre ERC i JxCat. Avui sortia la notícia que en Toni Comín probablement vagi de número 2 a la llista de JxCat a les eleccions europees, darrere de Carles Puigdemont. La situació dels dos partits és una mica surrealista. Uns voldrien confeccionar una llista unitària (JxCat), tal com des de la societat civil es reivindica, i en canvi els altres (ERC) no ho veuen bé. Males llengües diuen que volen demostrar que tenen més suport que no pas Puigdemont. Serà la segona vegada que ho intenten, a l'espera d'aconseguir-ho.

El PDECat està tocat, ja ho hem dit moltes vegades, però cada vegada està més clar. Només faltava que la Marta Pascal desafiés Puigdemont i l'amenacés amb una escissió. No seria pas la primera i en certa manera li varen posar en safata quan l'han tret de les llistes per al Congrés de Madrid. Venjança? Rancor?

Marta Pascal ha parlat clar, a diferència de molts polítics que dissimulen per no quedar retratats. El seu posicionament, t'agradi o no, és més coherent del que pot semblar. La seva actitud ha estat sempre molt pensada i diríem que hi regna més el seny que la rauxa. Possiblement si la seva actitud hagués prevalgut ara no estaríem tan malament. I no em digueu que s'ha avançat molt, perquè no és cert.

L'impàs del moment que estem vivint és fruit del caos on ens va portar la rauxa dels polítics que varen interpretar el neguit i els clams de la ciutadania manifestant-se pels carrers i ciutats. La parada actual és més que una parada tècnica. Dóna la impressió que ningú no sap cap on anar i qui aixeca la veu, crítica amb el president a l'exili, rep moltes bufetades, però entretant el president en funcions és incapaç de liderar el seu govern.

Demanàvem pau i llibertat pel paral·lel de Barcelona

Una vegada més hem participat de la manifestació pacífica per exigir l'alliberament dels nostres presos polítics. No ens faran callar ja que aquesta és l'única arma de què disposem i som gent de pau, gent honesta que reivindiquem poder parlar clar i expressar els nostres sentiments i les nostres voluntats. Som molts també els que desitgem una República, sobretot després de l'actuació i discurs del rei espanyol el dia 3 d'octubre de l'any passat.

Avui pel paral·lel de Barcelona hem expressat el nostre rebuig a uns polítics i uns jutges que han ignorat els nostres drets i han utilitzat les seves lleis i policies per reprimir-nos. Nosaltres volem expressar la nostra voluntat de futur a les urnes i acceptar els resultats. Les lleis no poden impedir-ho si no s'utilitzen a conveniència de qui ostenta el poder.

La impressió que reps en veure els teus veïns de la manifestació és que no hi ha odi ni rancor, sinó moltes ganes de poder viure en pau i llibertat, exigint que els presoners sense causa siguin alliberats. Demanàvem llibertat a qui ens l'ha arrabassada. 

Si et reivindiques dividiràs la societat

Si d'una cosa ens hem d'alegrar de molts polítics del PP o de la mateixa Susana Díaz, futura líder del PSOE, és que hagin perdut la vergonya i siguin sincers i oberts, i ens insultin a la cara i no des del darrere, com s'havia fet fins ara. I no només això, sinó que també ho siguin quan justifiquen l'ocultació del delicte per preservar-se de les conseqüències electorals si s'hagués denunciat.

La senyora Susana no ve a Catalunya a demanar-nos el vot dissimulant tot allò que ens ha criticat des d'Andalusia, sinó que ens ho plantifica a la cara. Per què? Doncs perquè som tan burros que no només no ens enfadem, sinó que li riem les gràcies. Però no ho fa només ella, sinó que qui fou president espanyol i que ens havia de defensar l'Estatut, i ens el va retallar, també ens insulta dient-nos que tenim perjudicis vers les dones i andaluses, però insulta als mateixos militants i amics del PSC!

I fa quatre dies que el president Rajoy ens va venir a vendre que invertirien tants i tants diners, i l'endemà ja havia tancat l'aixeta, un fet que ha denunciat la Cambra de Comerç de Barcelona.

I és que amb els catalans tothom s'hi atreveix, també el xeic de Qatar que presideix el Club de Futbol de Màlaga. Ho han vist a fer tantes vegades i de manera tan natural que s'han arribat a creure que d'això es tractava, i nosaltres obligats a parar l'altra galta, perquè... Ai! de nosaltres que se'ns acudeixi reivindicar-nos, que ens acusaran de dividir la societat!

Qui s'apunta i desapunta a l'11 de setembre?

Les paraules de Colau no han agradat als dirigents d'ICV. Aquest partit que es va salvar d'un gran fracàs concorrent de la mà de Podemos en el combinat de Catalunya Sí que es pot, veu ara que poques hores després de manifestar que no anirien a la manifestació de l'11 de setembre, l'alcaldessa de Barcelona diu que sí que cal ser-hi, al marge del seu acord o no amb el full de ruta independentista.

No sé la repercussió ni la capacitat de convocatòria de la manifestació d'enguany, però que ningú es cregui que si hi va menys gent és perquè ICV se n'ha desentès. Malauradament per aquesta formació cada vegada té menys electors i per ara només té el recurs de presentar-se en coalició amb altres forces polítiques. Veurem què passa si Colau tira endavant el nou partit.

Tot i així, sí que considero que la manifestació o manifestacions de l'11 de setembre no haurien de tenir com a objectiu únic la independència, sinó procurar acollir totes les persones, agrupacions i partits polítics que estan d'acord amb un canvi dràstic en les relacions amb l'estat espanyol. Hi ha prou motius per reivindicar sense necessitat d'estar tots d'acord amb la independència de Catalunya.

Veurem on ens porten uns i altres, però la societat civil, amb Ómnium i l'ANC al capdavant, haurien de demanar la participació massiva de catalans per provocar un canvi en la política. Que es deixi d'utilitzar el Tribunal Constitucional i s'asseguin a negociar. No crec que s'esborrés massa gent si el lema de la manifestació fos l'exigència de la convocatòria d'un referèndum. Després ja veuríem què vol la societat catalana.

Agenda atapeïda de manifestacions reivindicatives

L'agenda d'aquest cap de setmana a Barcelona està atapeïda de manifestacions convocades per persones de signes polítics i socials ben diferents. Sembla que ens hem despertat del letàrgic hivern i necessitem moure'ns i fer soroll i crits per fer notar que som vius i reivindicatius.

Penso que es bo que tinguem uns mecanismes per esbravar-nos i treure fora totes aquelles energies tòxiques i reprimides que retenim. Tot i això hi ha moltes maneres de fer-ho i no totes són acceptables, si volem respectar l'entorn i els criteris antagònics.

La premsa s'ha fet ressò dels incidents del barri de Gràcia. Uns incidents que no tenen cap tipus de justificació. El vandalisme no ha d'anar de la mà de la reivindicació i les protestes. Respectar el mobiliari urbà i la propietat privada no va en contra d'exigir drets a l'autoritat pertinent. Hi ha qui no ho entén i el que és més trist, pretén governar i participar políticament a les institucions.

Ja som massa grans per creure en el conservadorisme del poder i el progressisme de la ciutat incendiària. Per un moment adonem-nos que si les persones que amb prou feines poden menjar i subsistir ho resolguessin a la manera de Gràcia, trobaríem fogueres a cada cantonada de moltes ciutats del país.

He llegit el recorregut de la manifestació dels legionaris i m'ha semblat interessant. No sé si hi participarà la cabra, però de ben segur que lluiria més que la passejada del dotze d'octubre. A mi no m'hi veuran, ni desfilant ni xafardejant, però és bo que surtin al carrer a manifestar allò en què creuen i criticant els que sempre els han criticat.

Més light em sembla la manifestació de diumenge contra les sentències del Tribunal Constitucional, probablement perquè es tracta una mica de la cançó de l'enfadós. Aplaudeixo la proposta reivindicativa dels okupants del banc expropiat de Gràcia, per aquest cap de setmana, pel gir positiu que ha agafat. Així sí que poden convèncer de la necessitat de disposar d'espais, i no pas cremant contenidors i trencant els vidres dels aparadors de les botigues.

Interior intimida els agents i Esperanza Aguirre els envesteix

Em creia que no podria trobar cap situació més surrealista que les dels dos darrers dies, però m'equivocava. La notícia d'avui és l'envestida d'Esperanza Aguirre a la moto d'un agent que l'estava multant per haver aparcat el seu cotxe al carril bus.

En primer lloc s'ha de dir que una persona pública ha de ser molt escrupolosa a l'hora de complir les lleis, i és per això que no està gens bé que una expresidenta de la Comunitat de Madrid infringeixi la llei de circulació d'una manera tan evident i evitable. No estem parlant d'un descuit, sinó d'un acte volgut.

El que ja no té nom és el que fa després. Com pot ser que arrenqui a córrer, envesteixi la moto de l'agent i no s'aturi fins a casa seva? I per acabar-ho d'adobar, que els agents de la Guàrdia Civil, que vigilen l'exterior de l'habitatge de l'expresidenta, convidin l'agent a fer una declaració amistosa d'accident. L'agent de mobilitat s'hi ha negat i és d'agrair la seva honradesa i compliment de les obligacions del seu lloc de treball al marge de la personalitat de la denunciada.

No sé si ho recordareu, però en una ocasió Pilar Rahola va voler saltar-se les regles i reivindicar no sé quins drets per ser qui era. Rahola va haver d'escoltar molta crítica durant força temps. No sé què passarà amb Esperanza Aguirre. El PP té molts recursos per fer-se perdonar sense cap tipus de penalització, ni social ni electoral. És per això que el país va com va.

Ja estic ansiós per conèixer quina serà la xarlotada que ens oferiran els polítics demà divendres. A veure si són capaços de mantenir-nos expectants, sense abaixar el llistó. Fa pena, molta pena. Aquesta societat potser sí que es mereix els polítics que té. Voldria pensar que no.