Escapada a la vall de Núria

Després d’una nit més calorosa de l’habitual, ens hem llevat amb moltes ganes de passar pàgina. Diuen que aquest cap de setmana les temperatures faran un gir important i fins i tot pot arribar a ploure amb ganes. Nosaltres, per si de cas, ens hem volgut avançar i hem anat a passar el dia a la muntanya, gaudint del paisatge i la natura, però també d’una temperatura que voldries tot l’any.

Feia uns quants anys que no hi venia i en tenia moltes ganes. Avui no es tractava de fer grans caminades. Ho guardarem per a una altra ocasió. Avui volíem gaudir de l’aire pur de la muntanya. Aprofitar que tenim els Pirineus relativament a prop, i passejar-nos pels camins propers al santuari i l’estany.

D’avui en vuit, la festa de Sant Gil, segur que seran moltes les persones que pujaran fins a la vall. Aquest divendres hem estat acompanyats per poques famílies i això també et dona pau i tranquil·litat.

I una curiositat. A l’estació del cremallera, a Queralbs, m’han reconegut després de cinquanta anys. Un excompany de la meva escola! Han passat els anys, però sembla que no canviem tant!!!

I escric el post des d’una ombra, al costat del riu, amb la remor de l’aigua que baixa cap a l’estany. Gairebé tinc fred, i recordo la calorada d’aquesta nit. Ha estat la primera de l’estiu i desitjo que es compleixin les prediccions i en sigui l’última.

Si fa temps que no heu vingut per aquestes muntanyes us animo a fer-ho i, si algú en té ganes, fins i tot podríem organitzar una pujada al Puigmal. Com diu el meu cunyat Joan, Quin país!

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Jornada d'aigua

Avui, a diferència d'ahir, hem tingut un dia molt plujós fins ben bé les 6h de la tarda. La jornada era de desplaçament a la zona que visitarem els propers dies, i aprofitar-la per veure les cascades d'aigua, algunes d'elles impressionants. També hem pogut veure les obres d'enginyeria, amb uns túnels llarguíssims sota els fiords, amb giratoris inclosos.

El fet que ens desplacéssim en autobús i ferri la pluja no ha destorbat el que sí ens hauria fet el dia d'ahir, i pensant que estàs visitant Noruega, tampoc li dónes tanta importància al temps plujós, sobretot pensant que a Arenys ja hem patit prou la calor.

Avui, doncs, ha estat un dia passat per aigua, que la trobaves a tot arreu. En forma de pluja, de riu, de llac, de cascades, de fiords... Molta aigua i molt verd, i algunes clapes de gel que s'entreveien al cim de les muntanyes, amb permís de les nuvolades. Hem pogut observar de lluny, una de les llengües del glaciar que dilluns, si el temps ens ho permet, trepitjarem.

Demà ens podrem llevar una mica més tard i fer una passejada en tren, contemplant més paisatges encisadors. Fem més natura que viles i ciutats, però tot i així hi ha un detall que no se m'escapa i que molts que em seguiu endevinareu: els carrers són nets, sense deixalles ni excrements de gossos, cosa que no podem dir de casa nostra.

El retrocés de la glacera del Grossglockner em transporta quaranta anys

Tot i que la notícia no és bona, m'ha cridat l'atenció i m'ha recordat l'experiència viscuda ara fa quaranta anys quan una avaria del cotxe ens va deixar set dies atrapats a la petita població de Heiligenblut, molt a prop d'on s'acaba la llengua del glaciar del Grossglockner. Les fotografies comparatives del glaciar mostren la impressionant reducció en el temps. Tot això com a conseqüència d'allò en què no creu el president dels EUA, ni tampoc el cosí del president espanyol: el canvi climàtic.

Tornàvem d'una Setmana Cantant a St. Moritz (Suïssa) i fèiem una volta per Àustria amb la intenció de visitar Salzburg i gaudir del Tirol austríac, érem tres cotxes i al nostre, un Seat 127, se li va quedar el canvi de marxes bloquejat en la quarta (la directa, en dèiem). Els altres dos cotxes varen continuar el viatge amb la confiança que ja els atraparíem. No els vàrem veure fins a Vic.

Després d'una setmana anant a banyar-nos els peus al riu, va semblar que ja teníem el cotxe llest per continuar el viatge. Dos-cents quilòmetres més enllà el cotxe va repetir la jugada, però en aquest ocasió es va bloquejar en la segona marxa. Què fem? L'Enric, que n'era el conductor, va dir que es veia en cor d'arribar a Vic circulant sempre en segona, i la Pilar i jo hi vàrem accedir.

En segona des d'Àustria fins a Vic! I sense roda de recanvi, que havia quedat al taller de Heiligenblut, i amb pana travessant la ciutat de Berna, un diumenge! I aturats per la policia quan circulàvem per la ciutat d'Olot, perquè l'Enric es va oblidar de treure els llums llargs!

No oblido aquest viatge tot i que han passat quaranta anys; el camí cap al riu, el B&B; el patir perquè al cotxe no li passés res més; l'haver d'empènyer-lo per fer marxa enrere... I el Grossglockner!

Uns anys més tard vaig poder visitar Salzbourg, i el cotxe de l'Enric es va incendiar en un taller de pintura.

Deconnectat 3

I ja en van tres. Avui tocava que plogués, però tot just m'ha esquitxat les ulleres. Molt de vent i potser per això els núvols no s'estaven quiets. Sense notícies del món ni de la canalla. Tot fa pensar que va bé.

Cansats, força cansats, i és que les vacances esgoten. Després caldrà recuperar-nos. De l'est a l'oest, atravessant el mur imaginari. Avui hem començat amb els museus. Diuen que n'hi ha uns set-cents. Només n'hem fet dos i demà caldrà continuar. No els farem pas tots. Visitar museus és esgotador, sobretot si tens llargues explicacions per a cada objecte. Les auto-guies van molt bé, però allarguen l'itinerari.

Després més passejades per diferents racons de la ciutat. Hem tornat a sopar al barri jueu, i em seguit novament un tram del riu. No tenen platja, però se la imaginen. Col·loquen les amaques al costat del riu i somien.

Avui més desconnectat que mai. Ja m'ho explicareu.