Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

La Fundació Francisco Franco i la Sexta

N'hem parlat moltes vegades, però tot i així resulta insultant que en un país que es considera democràtic hi pugui existir una entitat, com la Fundació Francisco Franco, amb les prerrogatives i subvencions per part de les institucions de l'Estat i, per tant, subvencionada per tots els espanyols.

Una cosa és la llibertat d'expressió, tot i que no sé què passaria a Alemanya amb l'exaltació de la figura de Hitler, però una altra és que es subvencionin les seves activitats amb diner públic. Desconec quin serà el final de l'exhumació de les despulles del dictador. No tinc clar que el govern del PSOE aconsegueixi complir la seva promesa, però m'agradaria que així fos. En tot cas és injust acusar els socialistes de remoure el passat, perquè l'única cosa que estarien fent és resoldre temes pendents que no havien d'haver durat tants anys.

És una vergonya que Casado critiqui la llei de la memòria històrica. Es pot entendre perquè sabem quin és el passat dels fundadors del seu partit i la manera de pensar de molts dels seus militants, però a la vida s'ha de ser honest i acceptar les coses com són. No és de justícia mantenir el silenci sobre uns fets que varen suposar la mort i la tortura de centenars de milers espanyols. Els que varen perdre, els que defensaven la república espanyola, els contraris a l'alçament militar.

Hipòcrites i fariseus a primera línia de la processó

Aquests dies de Setmana Santa s'han sentit veus opinant sobre les processons i molt concretament aquelles en què intervé la Legió amb el cant a la novia de la mort, seguits molt piadosament per uns quants ministres espanyols. No seré jo qui critiqui la fe de les altres persones, però d'entrada haig de ser honest i manifestar que no m'agraden les processons, que no vol dir que no respecti qui hi creu i les segueix.

Demanar coherència avui dia és perdre el temps, i demanar-ho a qui té responsabilitats polítiques encara més. Caldria, però abans d'entrar a parlar de fe i creences religioses, analitzar si estem parlant de cultura, tradició o religiositat. Per mi les processons són un espectacle on hi ha persones que hi creuen i tenen fe, i moltes altres que els agrada com qui va a veure un espectacle de circ, teatre o un partit de futbol. 

Quan els ministres es posen a primera fila per cantar l'himne de la Legió, amb el currículum que tenen, per a mi és una ofensa a tots nosaltres, als que som creients i als que no, als que participen o observen les processons i als que no hi anem. 

No sé si haureu rebut, per les xarxes socials, una carta oberta d'un capellà, Joaquín Sánchez, adreçada a la ministra de defensa Cospedal, i que publica eldiario.es. És una carta molt respectuosa, però directa i que no tan sols qüestiona l'actitud de la ministra, que ha ordenat posar les banderes en senyal de dol, sinó que el mateix arquebisbe Rouco Varela, que el cita, i molts sacerdots i bisbes es poden sentir al·ludits.

Sempre he cregut en el Crist revolucionari que fa nosa als poders terrenals i acaba crucificat. El missatge de l'Evangeli és molt clar. Ell va contra les lleis que oprimeixen els pobres i de les quals es nodreixen els rics.

És una carta oportuna perquè parla dels immigrants que moren al Mediterrani o a les portes de Ceuta o Melilla, i de com hi actuen els estats europeus. Una processó amb la legió armada és una incongruència i un atac a la fe dels creients. Uns ministres defensors dels corruptes i del poder expectants davant de la processó són una ofensa per a totes les persones, tinguem fe o actuem com si en tinguéssim, i que voldríem un món més just. 

La renúncia de Ros al dret a decidir

De petit m'han ensenyat que s'ha de respectar les decisions dels altres, encara que no ens agradin, i penso que me n'he sortit força bé. Una altra cosa és que les entengui, a vegades fins i tot procurant posar-me en el lloc de l'altre. Les puc respectar, però no aplaudir-les. I això és el que em passa amb l'Àngel Ros, l'alcalde de Lleida.

Com ha pogut pactar amb C's la renúncia al dret a decidir o a la defensa del català a l'ajuntament de Lleida? No és el fet en sí, que tothom ho veu a la seva manera, sinó que ho hagi fet ell, el diputat català que va renunciar al seu escó per no contradir el seu partit, el PSC, en defensa del dret a decedir. Un militant del PSC que es va posicionar tan clarament a favor del dret a decidir, i que ara, per poder governar el seu ajuntament, no té cap tipus d'escrúpols a renunciar-hi.

Aquestes decisions polítiques són les que no entenc. Sempre defensaré que no tot s'hi val en política. Hi ha uns valors, hi ha una ètica que no es pot trepitjar. Què poden esperar els lleidatans del seu alcalde? Es poden considerar traïts?

Reconec que posar-me al carro dels crítics a Ros en aquests moments es pot considerar d'oportunista, però haig de dir que fins ara Àngel Ros m'havia semblat un polític molt digne, amb qui no compartia criteris o decisions, però el trobava valent, honest i transparent. Les trifulgues que va tenir amb la regidora del seu partit, que finalment va sortir del PSC, no em feien dubtar de la seva honradesa, sense conèixer-ne res de res. Ara, però, considero que m'ha fallat, i la percepció que tindré d'ell a partir d'ara no serà la mateixa. 

Si volem respectar les institucions i que la gent les respecti, hem de ser persones honestes, transparents i sinceres. La corrupció, l'afany de poder, el cercar el benefici i interessos propis d'alguns polítics és el que ha fet mal a la política i ha provocat aquesta desconfiança de la població vers ells. Només recuperant aquest valors abans esmentats aconseguirem recuperar la confiança i construir entre tots una societat més justa.

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.

Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.

Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.

Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.