Els mou els beneficis econòmics

Si algú es pensava que la Caixa seguiria l'exemple del Banc de Sabadell, de retornar la seu social a Catalunya, s'ha equivocat. Els seus dirigents ho han deixat molt clar. Ells no es mouran de València perquè hi estan bé i es consideren una entitat diferent de la que era l'any 2017.

Perquè ningú s'ha d'enganyar i pensar que aquests bancs es mouen per la seva catalanitat. Els seus objectius són econòmics i només pretenen obtenir el màxim benefici possible. El 2017, amb tot el que es va moure políticament, varen creure que la situació era crítica i van marxar de Catalunya. Ara el Banc de Sabadell, pressionat per l'Opa hostil del BBVA ha decidit tornar, potser una manera d'augmentar les amistats i fer front al repte d'evitar ser absorbits.

Nosaltres, quan ens relacionem amb els bancs hem de fer una mica el mateix i procurar treure'n el màxim benefici familiar possible, que no és fàcil. Els bancs donen serveis, però no són serveis públics, sinó empreses que busquen enriquir-se. D'aquí la importància de la intervenció de l'administració pública per evitar que els clients, que no ho som de manera voluntària, en sortim més malparats.

Penso en la decisió de la Generalitat de subvencionar el servei bancari a petites poblacions on no hi ha oficina bancària. La Caixa i la Caixa d'Enginyers varen optar a fer aquest servei, que no és desinteressat, però que facilita la gestió a persones que viuen en aquests municipis i que no dominen el tema digital o necessiten disposar de diners en efectiu.

Avui, doncs, torno a parlar de la necessitat que l'administració pública vetlli perquè la ciutadania tingui accés a serveis necessaris, que no són rendibles per a les empreses privades que els ofereixen. Per tant, advoco per una administració forta, amb voluntat de fer fàcil la vida de qui té tots els números per anar de remolc de les grans empreses. 

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

BBVA i Banc de Sabadell en litigi

L'opa hostil del BBVA al Banc de Sabadell continua en estudi i es troba en mans de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), en la que s'anomena fase 2, d'anàlisi amb més profunditat perquè en un primer moment no s'ha vist prou clar. Al darrere de l'operació hi ha diferents interessos, evidentment econòmics, però hi ha una cosa que ens afecta molt especialment i és la lluita contra la concentració del poder i la manca de competència. Quan hi ha competència sempre és més fàcil evitar abusos, encara que no hi hagi una garantia total. La història ens ha presentat molts casos de conxorxes amagades per perjudicar clients i usuaris.

No tinc ni idea en què acabarà tot plegat. Si haguéssim de bellugar-nos en termes polítics podríem pensar que hi ha interès per anul·lar tot allò que fa cara de català, però no sé si aquest és el cas. A vegades ens obsessionem massa en aquest aspecte, probablement perquè som gats escaldats. Tothom s'hi ha atrevit, des de partits polítics i institucions, amb la monàrquica de manera significada.

En tractar-se d'empreses amb molts accionistes podríem pensar que aquests tenen la paraula, però quan diem aquests només podem pensar en els grans tenidors. Els petits, que potser són els que hauríem d'anar a defensar i protegir, poca cosa hi podran dir.

Sigui quin sigui el resultat final, sí que és important poder comptar amb un govern fort perquè vetlli per la defensa de la ciutadania. Ser client d'un banc no és un caprici, sinó que t'hi veus obligat. Totes les transaccions econòmiques passen per ells, siguin de caràcter privat o públic. Com que no pots prescindir-ne, és bo poder escollir i la concentració no és mai positiva, si més no per al ciutadà del carrer, el petit estalviador, el que cobra la nòmina o la pensió a través d'una entitat bancària, o el petit comerciant que ha de facturar a través d'ells.

I sobre catalanitat, no ens oblidem que el Banc de Sabadell també va traslladar fora de Catalunya la seva seu central. No caiguem en el parany de pensar que el nom fa la cosa. Els diners pesen molt, i els interessos dels seus dirigents encara més.

Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Unes morts que no impedeixen la presidència

Mentre van morint soldats russos, Putin anuncia que es tornarà a presentar a les eleccions presidencials del març vinent. A qui ha sorprès? Sembla ser, per les informacions que rebem, que cada vegada hi ha més morts entre les forces russes, i que per no perjudicar les seves aspiracions electorals, no té previst fer cap nou allistament fins després, quan ja tingui el càrrec confirmat novament. Entretant, tot indica que es realitzen incorporacions més o menys amagades i dissimulades, aprofitant l'oferiment de bons sous o commutació de penes de presó. 

    I els humans som així. Un personatge com Putin, amb tot el seu currículum continuarà governant el país, perquè els seus habitants li donaran el seu vot. Aquesta capacitat d'atreure els electors explica com som i què ens mereixem. Un país on l'oposició està prohibida, perseguida i empresonada, si no assassinada, i en plena guerra per les ànsies de poder del seu president, que renova una vegada i altra la confiança dels seus habitants. Tenen capacitat per fer alguna cosa diferent?

    Desconec el dia a dia de la seva gent. Hi vaig ser fa molts anys i la impressió que vaig rebre va ser de tristesa. Probablement veien el futur molt negre, tot i que per aquells temps s'albiraven alguns canvis. Han passat els anys i la població russa ha hagut d'abaixar el cap, davant la pressió d'un dèspota a qui les urnes han avalat, però que no demostra estimació per la gent. 

    Entretant molt fills es veuen obligats a anar a la guerra, sense possibilitat de renunciar-hi, arriscant la seva vida perquè el seu president s'ha entossudit a recuperar un passat "gloriós" que va desaparèixer per la incapacitat dels seus governants de mantenir-se en un món cada vegada més hostil, amb un capitalisme a les portes que enlluernava els quatre que tenien la possibilitat de veure-hi més enllà de les fronteres, dels murs que no podien traspassar.

    Convivim amb dues realitats nefastes, amb la mort de víctimes innocents per culpa d'uns dirigents sense escrúpols, i un món occidental, amb els EUA al capdavant, que els dona suport explícit, en el cas d'Israel, mogut només pels seus interessos econòmics, sense que els importi la vida de les persones que són carn de canó.

    S'acosta Nadal, i tothom intenta maquillar la realitat amb llums i colors, i proclames de pau i amor, però les morts se succeeixen sense treva. Hi ha qui no podrà celebrar res, perquè amb prou feines trobarà un racó segur on resguardar-se de les bombes de l'enemic. Tot plegat molt cruel!

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

Perdent bous i esquelles

La premsa es feia ressò avui del canvi de portaveu socialista al Senat, en detriment de la militant del PSC, Eva Granados, i en concret el diari ARA ho titulava com un altre càrrec perdut a l'Estat. Els socialistes catalans continuen dient que no és qüestió de càrrecs i que la seva representativitat i pes dins del partit es manté intacte. Desconec si realment hi ha una voluntat manifesta de reduir el nombre de representants del PSC dins de les altes estructures de l'Estat, per part del PSOE, però en tot cas haig de dir que Catalunya, amb el canvi d'Eva Granados no hi perd res, sobretot tenint el compte el poc que ens ha defensat la senadora des de tots els llocs que ha ocupat.

No podem confondre el lloc de residència o procedència amb defensar els interessos del país. Tenim prou exemples de càrrecs electes catalans que han fet ben poc per a nosaltres, sobretot a les llistes de la dreta, on més aviat han posat pals a les rodes a l'hora de defensar Catalunya, però també en el cas dels socialistes en què hem constatat que el fet de tenir ministres catalans no ens ha beneficiat pas en res. És per això que, en tot cas, hem d'estar parlant de pes del partit català dins del conjunt del partit socialista, i no pas del territori, que sempre és l'última cosa que es té en compte.

També m'ha cridat l'atenció la defensa a la unió dels partits catalans, que ha fet la portaveu d'ERC Raquel Sans, com a base per aconseguir més fàcilment els objectius pretesos. No sé si a algú li ve de nou, després de tants mesos, per no dir anys, reclamant als nostres polítics que no es tirin els plats pel cap, ni busquin el seu protagonisme, sinó que treballin per al bé del país, per als interessos de tots els catalans. A vegades no saps si et prenen el pèl o és que no saben què dir ni què fer per tal de sortir als diaris.

La credibilitat de Villarejo

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi aquest personatge em cansa, o més aviat tot el que gira al seu voltant, les declaracions que fa, però sobretot els comentaris al respecte i la distracció que provoca sobre temes massa importants.

També us haig de dir que he desconnectat i segurament que hi ha moltes coses que no sé, perquè no les segueixo, encara que llegint els titulars m'adono que el senyor té corda per rato, i que acapara excessivament l'atenció.

El pitjor de tot això és la lectura que es fa de les declaracions. Si fóssim capaços de sintetitzar tot el que ha dit i tot el que s'ha dit d'ell i de les seves declaracions, ens adonaríem que està ple de contradiccions. Veuríem que hi ha unes mateixes persones que l'han criticat i l'han lloat en diferents moments, en funció dels interessos i el benefici o perjudici que poden provocar les seves declaracions, ja sigui a títol personal o en el marc de l'entorn que interessa.

He arribat a la conclusió que un país que es distreu amb personatges com el senyor Villarejo demostra molt poca categoria. Puc entendre que la premsa groga el col·loqui a primera pàgina, però no té lògica que això passi arreu. Potser perquè tot és periodisme sensacionalista, poc creïble, i el que és pitjor, interessat.

M'estalvio posar exemples de declaracions i de les diferents reaccions que han sorgit. Vosaltres mateixos en podeu ser testimonis o comprovar-ho navegant per Internet. Estic convençut que arribareu a la conclusió que el panorama que ens dibuixa el personatge i tot el que l'envolta és desolador, trist i reprovable, i que en un país sa i culte això no hauria de passar.

Tenim el que ens mereixem? Aquesta pregunta me la faig sovint. Jo voldria pensar que no ho triem, sinó que se'ns imposa, però al final arribo a la conclusió que som tan simples i ens fa tanta mandra perdre una estona per reflexionar sobre el que passa, que hem d'acabar reconeixent que sí, que tenim el que ens mereixem, i que malauradament trigarem a sortir-ne ben parats, si és que mai ho aconseguim. 

Si ens trobem en una tertúlia no em traieu el tema Villarejo, perquè no m'interessa. Prou intoxicació i més intel·ligència, sisplau! Ah!, i credibilitat nul·la.

Preparant la derrota?

Haig de dir, per començar, que no vaig seguir el debat entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, bàsicament perquè no em mereixen cap tipus de confiança, la qual cosa no vol dir que els posi al mateix sac, ni que cregui que guanyant uns o els altres les coses hagin de funcionar igual. Sí que és cert que nosaltres, els catalans, no hi tenim gaire a guanyar, però mentiria si no reconegués que un em fa més por que l'altre.

No el vaig seguir perquè ja fa temps que vaig decidir que no seguiria aquests tipus de debats, i que preferia analitzar què havien fet uns i altres fins aquell moment, i a partir d'aquí treure'n les conclusions. De totes maneres, ja sigui per la premsa diària o bé per les xarxes, acabes assabentant-te de les coses, de com va anar, de què va dir un i altre, on es varen equivocar, qui va sortir més ben parat. Tot això molt subjectiu, a gust dels simpatitzants i oients fidels.

Em preocupa uns comentaris del candidat del PP, no sé si durant el debat o bé en algun dels mítings de campanya, on sembla posar en dubte la professionalitat dels treballadors del servei de Correus. També és cert que no ho vaig sentir en directe, i per tant ho he llegit a través de la premsa, amb tot el que això pot suposar de tergiversacions o interpretacions interessades. Sigui com sigui, però, no és bo posar en dubte allò que no tens cap constància de que pugui estar funcionant malament, només per interès electoral. En què beneficia al PP que la gent dubti de Correus? És una manera de preparar el terreny en cas de perdre les eleccions?

Trump, als EUA, va marcar un estil que s'ha repetit a altres països del món. Posar en dubte els resultats electorals quan aquests no t'acompanyen, és un mal favor a la democràcia. Ja sé que vivim uns temps on tot ha canviat molt, si ho comparem en altres períodes llunyans. Les xarxes socials no ens hi ajuden gaire i, sobretot, han fet perdre la confiança de molts en les notícies que surten a la llum. Estic convençut que abans també ens colaven mentides i no n'érem conscients, però ara tenim la certesa que al darrere de les notícies hi ha gent interessada en fer-te creure allò que els va bé. 

Ens trobem en un món on la Justícia ja no és imparcial i la premsa és descaradament interessada. A tot això hi afegim els improperis que es poden veure diàriament a les xarxes socials, i ja no saps què pensar ni opinar. Ara hem de votar. I ens ho estan posant molt fàcil a l'hora de decidir. El que no està gens clar és que acabin guanyant els partits polítics i les persones que poden resoldre els problemes del país. Més aviat tenim la impressió que anem a votar uns nous dirigents que posaran per sobre de tot els seus interessos, i no els de la població a qui representaran, en unes institucions que ja fa molt temps que empudeguen.

El perill de l'abstenció

Quan s'acosten les eleccions els partits polítics treballen per aconseguir el vot dels ciutadans, i per això fan mans i mànigues per engrescar-los, sobretot a base de promeses, i aprofitant les parades a carrers i places per acostar-se als vilatans tot demanant-los què voldrien que prioritzessin en el cas d'aconseguir el govern. Malauradament, la majoria de les promeses no s'acaben complint i les plataformes de participació i mecanismes per acostar la veu de persones i entitats esdevenen estèrils.

Aquesta manera de procedir és el gran causant de la desafecció de la majoria de la població, i provoca un augment de l'abstenció, davant les poques expectatives que tot allò que els han promès s'acabi complint, i el menysteniment patit durant els quatre anys de mandat. L'abstenció, doncs, no és imputable a la població, sinó als polítics i la seva manera de procedir.

Tot i que aquesta actitud és molt general, hi ha partits polítics que ho porten en el seu ADN. Són partits que només es mouen per interessos personals o de partit, buscant el poder i utilitzant el ciutadà en benefici propi. Quan penso en els resultats electorals i el nivell d'abstenció considero que encara hi ha prou persones que es mobilitzen per anar a votar i mai no els ho agrairem prou. 

A la nostra vila, durant aquest mandat, s'ha pogut constatar que el govern no s'ha esforçat gaire per obrir les portes de l'Ajuntament a persones i entitats. S'han limitat a organitzar festes i actes lúdics, sense comptar amb la gent. L'activitat dels consells de participació ha estat mínima, amb algunes excepcions en aquells que els podia donar cert rèdit propagandístic i pocs reptes a superar, com pot ser el consell d'infants. No s'ha creat el consell de Cultura, com s'havia promès, ni tampoc existeix el de Joventut.

El nou govern que es constitueixi el mes de juny no tindrà gaires dificultats per superar el nivell de participació, empatia i capacitat d'escoltar la gent, però ho haurà de fer, i no totes les opcions polítiques que es presenten tenen la voluntat i la garantia d'entomar aquest repte i prioritzar-ho. És cert que gestionar un ajuntament vol dir moltes més coses. El problema que tenim és que al nostre municipi han quedat massa coses al calaix.

Des de la CUP volem demanar la confiança dels arenyencs per canviar la manera de fer política del nostre Ajuntament. Sabem que hi ha motius suficients que emmandreixen a l'hora de sortir de casa per anar a votar, però els animem a fer un esforç per capgirar la situació de la casa de la vila i entrar tots plegats a dins, per aconseguir un govern participatiu de millora i eficiència per sortir del cul-de-sac on ens han deixat.

Vic homenatja Jacint Condina

Ahir parlava de Clara Ponsatí i avui tocaria parlar de Laura Borràs, que acaba de rebre el comunicat de la sentència, que la condemna a més de 4 anys de presó i a 13 d'inhabilitació, tot i que el mateix Tribunal proposa al Poder executiu un indult parcial que li estalviï entrar a la presó. No parlaré més d'això perquè ja ho he fet en diverses ocasions, manifestant quina era la meva opinió al respecte, i probablement tindrem més oportunitats per treure el tema.

En canvi, sí que m'agradarà comentar la figura d'un alcalde a qui aquesta setmana se li va retre homenatge pòstum, per la seva tasca al capdavant de l'ajuntament de Vic. Amb ell vaig coincidir treballant com a director-gerent de l'organisme autònom de cultura, amb el teatre Atlàntida antic, abans que es detectés que patia problemes estructurals i que varen obligar a tancar-lo i construir-ne un de nou.

Políticament teníem diferències en la manera de pensar i probablement algú no ho pugui acabar d'entendre, sobretot aquelles persones que són militants convençuts d'un partit polític i que posen per davant de tot la ideologia i els principis fundacionals. Després potser canviaran de bàndol, però això ja és una altra cosa. 

Jacint Codina, militant de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya, va treballar incansablement per la ciutat, que ara l'ha homenatjat, i va aconseguir unes millores que van més enllà de les possibilitats d'un ajuntament de les dimensions de Vic, i només és possible quan institucions supramunicipals hi intervenen, amb ganes, però sobretot recursos.

Podria enumerar tots els projectes que es varen dur a terme durant el seu mandat municipal, però no ho faré perquè segur que me'n deixaria una bona colla, però hi ha un fet que cal deixar clar i és que la gran transformació de la ciutat va tenir lloc mentre Codina era alcalde. Equipaments i infraestructures tan importants com el soterrament de la línia del tren, que va permetre el creixement de la ciutat a l'altre costat, fins llavors gairebé inaccessible, serien uns bons exemples.

Estic convençut que polítics com Jacint Codina són molt estimats per persones ideològicament antagònics perquè demostren que posen per davant la ciutat als seus interessos personals, i ho fan amb eficiència i eficàcia. Segur que la seva ideologia queda impregnada en la seva obra, però això no treu que el balanç global sigui molt positiu. Des d'aquí, doncs, m'afegeixo al seu homenatge, agraint el temps dedicat a la ciutat de Vic.

L'amenaça d'un atac nuclear

Tot i que no ha desaparegut mai, des de la invasió russa a Ucraïna i el fracàs del que havia de ser una passejada per les seves terres, arribant a la seva capital i instaurant una presidència amiga, la por a l'ús de les armes nuclears ha augmentat i gairebé ningú està tranquil. Cada vegada que els president rus fa declaracions surt el tema de les armes nuclears i tothom està atent per veure què en diu.

Avui tots els mitjans de notícies ens han explicat la conferència de Putin a les dues cambres del Parlament, i han posat èmfasi en l'anunci de la suspensió del tractat de no proliferació nuclear. Tothom ha volgut saber si això era una amenaça a l'ús d'aquestes armes en el conflicte obert amb Ucraïna. Putin ha dit només que suspenia l'acord, i que no seria el primer a utilitzar les armes nuclears.

És bo saber que no té intenció d'iniciar la guerra nuclear, però havent observat les mentides continuades i la tergiversació dels fets, a què ens té acostumats el president rus, tampoc seria tan estrany pensar que, acusant l'OTAN d'haver-ho iniciat, no les arribi a utilitzar.

Des del 24 de febrer de 2022, a punt de fer un any, hem escoltat i llegit milers de comentaris sobre la decisió de Putin d'envair Ucraïna. Putin sempre ha afirmat que la seva acció era defensiva veient què estava passant al Donbass, i en el seu discurs d'avui ho ha tornat a dir. Segons ell, Rússia va sortir en defensa del seu territori i l'entorn d'influència, i desitjava salvar Ucraïna dels nazis.

Qualsevol dictador, i així és com jo el considero, necessita disfressar la veritat perquè els seus súbdits li donin la raó i el mantinguin en el poder. La seva capacitat d'enlluernar la seva gent és gran, i l'entremat organitzat per salvar-li els mobles és considerable. El seu posicionament no li permet febleses, i per tant necessita continuar amb el mateix discurs perquè no té alternativa.

Tot això no ens ha de distreure i encara menys enganyar-nos en un pla cinematogràfic de bons i dolents. Occident oblida aviat les seves pròpies misèries i, tot i el perill d'una guerra nuclear, d'alguna manera ja li va bé tot el que li passa al president rus, i la manera que té per enlluernar els seus.

Llegeixo afirmacions molt dràstiques en un sentit o l'altre, que jo no seria capaç de signar. Com en tot, una i altra banda tenen prou motius de penedir-se de les accions realitzades. El problema de sempre és la incapacitat d'asseure's en una taula a dialogar, però el pitjor de tot són els interessos ocults que, treballant de manera opaca, són l'esca del pecat. Desgraciadament, la guerra continua.

L'exemple del Brexit

Llegia un dia d'aquests que cada vegada hi ha més britànics que es penedeixen d'haver votat a favor de sortir de la Unió Europea. Segons ells, els perjudicis d'aquesta decisió són superiors als avantatges. Els polítics responsables encara no ho reconeixen, però si tot segueix com ara, no serà estrany veure com també ells entonen el mea culpa.

D'entrada em semblaria que caminar junts pot ser beneficiós per a tothom, però també puc entendre que no sempre es veu bé el fet de no tenir total autonomia a l'hora de prendre decisions, sobretot econòmiques, però també judicials. Probablement la manera de ser i actuar dels britànics xocava amb la dependència d'una Unió Europea.

El fet, però, és que els britànics varen exercir el seu dret a vot en un referèndum, i va guanyar sortir-ne. Podríem analitzar molts factors, però em quedo amb la bondat dels referèndums. En principi és bo que la població, que és sobirana, pugui decidir què vol en cada moment. Que no es delegui tot als polítics, sinó que decisions importants, i que tenen efectes rellevants, puguin ser decidits per majoria de la població, de manera directa, sense intermediaris.

L'altra cosa és valorar tot l'entorn d'un referèndum. En primer lloc el coneixement dels efectes d'un sí o un no. No sempre tenim suficient informació objectiva per fer-nos decantar per a una opció. Ens és difícil saber què pot passar si es pren una o altra decisió, i davant dels dubtes acostuma a passar que et decantes per allò que diuen els partits polítics amb qui tens més confiança. No cal dir que esdevé un vot condicionat i influït per uns interessos determinats, que poden ser legítims i sincers, o bé enganyosos.

És per això que en tot moment, quan es decideix plantejar un referèndum obert a tota la població, la informació és bàsica i necessària, però també la lleialtat, la sinceritat i compromís dels promotors de la votació. 

S'ha dit, en el cas del Brexit, que els seus defensors no varen ser prou honestos i que varen fer un discurs interessat i alarmista davant la possibilitat que el resultat de la consulta fos contrari. No sé què hi ha de cert, però en tot cas aquest és un dels perills. No per això s'ha de renunciar a la convocatòria de referèndums, sinó millorar la manera com es presenten i acostumar la gent a fer-ho més sovint. Probablement Suïssa seria un bon exemple a tenir en compte, però això requeriria un estudi a fons.

Cal defensar el patrimoni natural d'Arenys de Mar

Aquest divendres vaig assistir, a l'Ateneu, a la conferència sobre Patrimoni Natural d'Arenys de Mar, a càrrec dels biòlegs Pere Alzina i Enric Badosa. Una vegada més vaig gaudir d'una xerrada organitzada per l'Ateneu, i des d'aquí la meva felicitació a tota la Junta, i en especial a la responsable de Cultura, la Joana Asensio.

Durant l'acte vàrem poder conèixer un gran ventall de plantes i fauna existent a la població, i que ens és força desconeguda. Va ser una manera de valorar la riquesa que tenim i que no hi prestem prou atenció, però també un crit d'alerta perquè no acabem de destruir més el territori del que ja hem fet fins ara.

La darrera resposta de l'Enric, a una pregunta del públic assistent, va ser molt clarificadora de la situació en què ens trobem. Segons l'Enric, podem ser optimistes si ens fixem en l'entorn marí, on hi nota una millora i recuperació de l'hàbitat, però hem d'estar molt preocupats per tot el que s'està fent al territori. La destrucció dels paratges per noves urbanitzacions posa en risc la supervivència de moltes espècies, i d'alguna manera també el nostre benestar i salut.

Jo crec que totes les persones assistents vàrem poder copsar el missatge directe dels dos conferenciants, però m'atreviria a dir que algú podria entonar el mea culpa per algunes decisions preses en el passat que han anat en contra de la protecció del territori, i a favor de l'especulació que ens pressiona i asfixia.

Sempre he pensat que la defensa del territori ha tingut una posició contrària a la inèrcia de la nostra civilització, massa generosa vers l'especulació i els interessos del capital. M'agradaria saber com puc contribuir per millorar la realitat i, si no és possible revertir-la, sí com a mínim evitar que aquesta destrucció vagi en augment.

Hi ha moviments al carrer que no sempre tenim en compte, o que fins i tot ens fan nosa. Encara hi ha gent que ens alerta del perill d'anar a pitjor, però els titllem de joves sense gaires escrúpols ni responsabilitats, i d'aquesta manera auto-justifiquem una posició massa còmode de girar l'esquena i no voler veure el perill.

Reitero la meva felicitació a l'Ateneu pel seu compromís d'acostar la cultura i el coneixement als seus socis i a tots els vilatans, i als ponents de la xerrada per la seva exitosa tasca de recerca i divulgació del patrimoni natural.

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.

El contrapès de les comunitats autònomes

La desafecció de la política ve causada per l'ús que els partits polítics en fan per defensar els seus interessos. La política esdevé una eina que els partits polítics utilitzen per aconseguir poder i viure còmodament mentre són a dalt. Els administrats, que només podem donar el nostre vot cada quatre anys, veiem com s'aprofiten de nosaltres per gestionar la cosa pública segons el que més els hi convé. Ara ja no hi ha ni principis ideològics que regeixin el destí del país, sinó que tot queda supeditat al poder del capital i interessos econòmics, que és qui manipula els polítics, utilitzant-los com a titelles.

Entrant en la demagògia política, és penós veure l'ús que s'en fa de les comunitats autònomes, que va ser un invent per fer perdre protagonisme a les nacionalitats històriques. El famós cafè per a tothom, que va ser la clau per desmuntar les ànsies autonomistes de Catalunya, continua sent el que marca el camí a seguir, per evitar qualsevol trencament que posés en perill la integritat de l'estat espanyol.

Aquests dies en què el PP necessita guanyar punts de cara a les eleccions de l'any vinent, hem observat com aprofiten que governen alguna comunitat autònoma per tal de desgastar el govern de l'estat. Tant bon punt aconsegueixin entrar a la Moncloa, les referències a les comunitats autònomes desapareixeran. És simplement el contrapoder per contrarestar la força que ostenta la presidència del govern espanyol.

Ho hem vist en partits polítics com Vox que voldrien eliminar les institucions autonòmiques, i que s'hi han presentat per tal d'intentar-ho des de dins. No donen cap tipus de valor ni significació a les institucions on pertanyen, i faran el que sigui possible per desestabilitzar-les, menysprear-les i, com a objectiu final, buidar-les de contingut.

És una llàstima que l'esquerra espanyola no sàpiga aprofitar els moments quan governa per encaminar el país cap a un model més just per a les classes populars. S'omplen la boca de progressisme, però en el fons es dediquen només a fer bullir l'olla, a l'espera de quedar desbancats i adonar-se que molts dels petits avanços aconseguits fan marxa enrere. 

L'enfrontament de la presidenta de la comunitat de Madrid a tot el que decideix el govern socialista és una demostració de l'esforç per desgastar el govern. La incògnita serà què farà quan el president sigui del mateix partit polític i no li calgui enfrontar-s'hi. El protagonisme de molts polítics els fa perdre els papers, i a vegades són un perill per al propi partit polític.

Què li passa a Lambán?

El president aragonès, que no és el nostre, darrerament està molt esverat i només fa que sortir als mitjans de comunicació amb les seves declaracions, sempre en contra de Catalunya. No és cap novetat que el president de l'Aragó aprofiti els avantatges d'atacar Catalunya per guanyar vots al seu territori. Aquesta pràctica és comú arreu d'Espanya. Els catalans, per mèrits propis o per interessos dels altres, som l'esca del pecat i tothom s'atreveix a criticar-nos i demonitzar-nos.

Probablement hem fet mèrits per ser envejats, i el problema és que rebem per totes bandes. No només tenim la crítica de les altres comunitats autònomes, com si fóssim uns privilegiats, sinó que a més no és cert i se'ns castiga amb menys inversió de la que correspondria i amb atacs a la nostra llengua i cultura.

Aragó és una comunitat que té l'autoestima molt baixa, i això ajuda a rebel·lar-se contra qui li fa ombra. Si a més hi ha interessos a compartir, llavors la lluita està armada. Aragó es va aprofitar del decret de l'article 155 de la Constitució per recuperar patrimoni que es trobava a Catalunya. Qualsevol excusa és bona per aconseguir allò que volem.

En les negociacions per a l'organització dels jocs d'hivern de 2030 s'ha arribat a un clímax ple d'espurnes. Es fa difícil saber què hi ha de veritat al darrere, perquè les informacions que ens arriben són contradictòries en funció del canal amb què arriben. En un principi semblava que tècnicament hi havia acord entre les dues comunitats, però després hi va entrar el joc polític que ho va encallar tot, fins al punt que el Comitè Olímpic Espanyol retirés la petició per organitzar els jocs. Ara tothom se'n lamenta, excepte els catalans que es mobilitzaven per aconseguir aturar-ho.

Lambán continua molt embalat, i les seves declaracions i crítiques contra Catalunya i el Comitè Olímpic Espanyol no s'han aturat. M'imagino que és una manera de lluitar per mantenir-se al capdavant del govern, sobretot pensant en les eleccions de l'any vinent. I tot això sent del mateix color polític que el govern de Madrid. Imagineu-vos què passaria si fossin de partits polítics diferents!

La percepció que jo tinc és que al president aragonès ha perdut els papers i no sap com sortir-ne. De totes maneres és una opinió que es pot considerar interessada, per la meva condició de català. Crec, però que qualsevol persona que examini els fets s'adonarà que el president aragonès té una certa tendència a la catalanofòbia, i això el perd. No sé fins quan durarà el sainet, ni les conseqüències que tindrà per a la seva reelecció com a president de la seva comunitat autònoma.

Gestió en l'evolució urbanística a Arenys de Mar

Aquesta setmana he llegit un treball de l'arquitecte arenyenc Miquel Fané i Torrent, sobre la gestió en l'evolució urbanística, en el cas de la vila d'Arenys de Mar. Un treball que m'ha semblat molt interessant i que desconec l'abast que va tenir en el seu moment. És un treball que seria bo actualitzar, ja que no és recent, i que t'ensenya molt bé quina ha estat l'evolució urbanística, a la nostra població, amb totes les virtuts i els defectes.

S'ha de dir que pots arribar a moltes conclusions, les quals m'agradaria debatre amb altres persones que hagin tingut l'oportunitat de llegir el treball, i amb el propi autor. La impressió que n'he tret ha estat que la història urbanística de la nostra vila no ha estat gaire amable, ja sigui per l'actitud dels diferents governs municipals, o per la imposició de les institucions supramunicipals, que han tingut molta influència a casa nostra, sobretot tenint en compte que hi conflueixen elements prou significatius com port, platges, ferrocarril, carreteres, rieres... cada element amb la seva institució responsable i sense competència municipal.

Els neòfits en el tema ho hem pogut observar i, podríem dir, patir. Han estat moltes les imposicions que han condicionat l'evolució urbanística de la nostra vila, però també cal lamentar els interessos particulars que en el seu moment han dirigit les decisions municipals, quan precisament hi havia competències locals per prendre aquestes decisions.

Sempre he pensat que les poblacions de la costa han estat les grans sacrificades i malmeses del nostre país. Probablement els pobles i ciutats de l'interior no han tingut la pressió tan forta, sobretot en moments puntuals d'especulació urbanística, que han destrossat la nostra costa. Arenys, per la seva proximitat a Barcelona, i els elements que conté, de responsabilitat supramunicipal, no ha estat exempte d'aquestes destrosses i decisions, probablement contràries als interessos locals.

El treball esmentat és molt complet, i ben explicat, i et fa adonar que les coses no són casuals, sinó que tenen la seva història i venen donades per unes circumstàncies que no sempre voldries. Aquests dies, precisament, ha sorgit un moviment local contra l'especulació urbanística que va en contra de la decisió municipal, de desprotegir una part important del municipi, per dur-hi a terme una construcció important de nous habitatges. 

Si no ho tinc malentès, només la CUP s'ha manifestat contrària a la modificació urbanística, però no ha aconseguit frenar la iniciativa avalada per la resta de partits del govern, un d'ells hereu de qui va lluitar amb totes les forces per una coherència urbanística en la defensa sostenible del territori, mentre fou regidor, en Vicenç Martí.