Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

S'acaba el temps de les inauguracions

Ara que s'acosta la data de la convocatòria de les eleccions municipals, a partir de la qual no es podran fer celebracions ni inauguracions, més d'un o d'una voldrà que arribi aviat el dia de votar, no sigui que sorgeixin més marrons que deixin en evidència la tasca de govern. 

La nostra vila ha viscut com mai la prèvia de la campanya electoral, amb una agenda atapeïda d'actes de lluïment, neteja i pintada de la cara per amagar tota la deixadesa de gairebé quatre anys de mandat, amb uns resultats pràcticament nuls, per més que les gràfiques del Programa d'Actuació Municipal ho maquillin i es publiciti a la revista local. 

Ningú, però, perdonarà la manca d'empatia i el distanciament que s'ha produït entre l'equip de govern i la ciutadania. Governar d'esquena al poble no ha estat mai una bona pensada. Escoltar i dialogar requereix temps i paciència, però és el que hauria de prevaldre i ser la base de qualsevol estratègia de govern, sobretot quan ens referim al govern municipal, el més proper a la gent.

Siguem, però positius i aprofitem tot el que ens estan resolvent aquests dies. Ja em vist de quin peu coixeja aquest govern i tenim ben a prop l'oportunitat de posar-hi remei. Ens calen projectes nous, però sobretot una actitud nova, d'acostament a la gent, de saber escoltar i prioritzar les necessitats de la gent. Cal que les coses no s'encallin, que no quedi tot en paraules i promeses, i en un calaix dels despatxos.

Volem un canvi en la manera de governar. Som conscients que no podem prometre coses impossibles, però sí que hem de treballar per fer un Arenys més sostenible, resoldre d'una vegada el tema de l'habitatge, endreçar la casa de la vila i reorganitzar-la en benefici de tots, començant per als mateixos treballadors municipals, amb més recursos, formació i atencions.

Hem d'obrir l'Ajuntament a les persones i a les entitats. Les hem de fer partícips del dia a dia de la cosa pública. Hem de ser transparents i no amagar la veritat. Posar el dia les eines que fan possible que tothom pugui conèixer en temps real què passa dins de l'Ajuntament.

Hi ha una alternativa de govern que està demanant el torn per demostrar que una altra manera de fer política és possible i que només depèn de nosaltres, amb la col·laboració de tots, perquè tots formem part del projecte i totes les idees hi tenen cabuda.

Gonzàlez-Cambray no acaba de trobar la manera

No és bo que es boicotegi un acte públic i no es deixi parlar la gent. Una cosa és criticar una actuació i l'altra no permetre que tingui lloc un acte, per més que l'orador no sigui del teu gust. El que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, on representants sindicals del professorat varen impedir que se celebrés un acte on hi havia de parlar el conseller d'Educació, no pot agradar ningú, encara que tingui alguna explicació.

Puc entendre que el conseller estigui molest i es defensi contra els representants sindicals, però al mateix temps seria bo que reflexionés per entendre per què passa això. Què ha fet que les circumstàncies l'hagin portat a aquesta situació. La reacció dels sindicalistes no és casual, sinó que té una història que caldria valorar.

Al conseller se li ha demanat la dimissió per uns fets que, al meu entendre, tenen més pes en la forma que en el contingut. La manera com el conseller va anunciar els canvis per al nou curs no va ser la millor manera de gestionar una conselleria, i això li han fet pagar els sindicats i, pel que es veu, hi continuen insistint. No es pot anar per la vida amb xuleria i menysteniment dels altres. S'ha de cuidar les formes i tenir en compte tothom, la qual cosa no vol dir deixar de marcar el camí amb el risc de no acontentar tothom.

De les mesures anunciades s'ha fet marxa enrere o matisat moltes d'elles, i malgrat tot els representants sindicals continuen contra el conseller. No va agradar la manera que va utilitzar ni les paraules que va dir contra el professorat, però sobretot contra els representants sindicals. Ho ha repetit més d'una vegada: els sindicats no representen el professorat. Els directors dels centres també s'han manifestat, i no ho acostumaven a fer. Alguna cosa no funciona, i el conseller no acaba de trobar la manera de resoldre-ho. Plantant cara i menystenint els altres no és la millor manera de solucionar els problemes.

És per això que, tot i no estar d'acord amb el que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, puc entendre per què passa, i penso que o bé canvia d'actitud o la polèmica s'eternitzarà. Els representants sindicals potser no representen totalment el professorat, però és el canal que està previst per dialogar, en aquest cas amb la conselleria d'Educació. No crec que sigui la millor manera d'actuar, continuar insistint que els sindicats no representen el professorat. Seria bo que hi reflexionés una mica més, i canviés d'actitud. Tothom vol el bé per als nostres alumnes, i els professors són la clau per al seu futur. Els hem de cuidar i entendre, i això s'ha de fer amb humilitat i esperit de servei i no a cop de sentències i menyspreu.

Les dificultats per dialogar

Es fa molt difícil l'actuació dels partits catalans que tenen representació al Congrés de Diputats, a l'hora de donar o no suport al govern socialista. L'alternativa al govern socialista ja sabem quina és, i ara ve reforçada per un partit d'extrema dreta que ho fa tot més perillós.

En aquests moments s'estan debaten els pressupostos per a l'any vinent, i el PSOE necessita el suport d'ERC, que de moment és el partit polític català més proper i disposat a negociar. Aquesta setmana va permetre que la negociació tirés endavant en no presentar una esmena a la totalitat. La raó, segons ERC, és que el govern s'ha compromès a estudiar una manera que el català tingui una presència en els audiovisuals, encara que s'ha resistit a parlar de quotes.

La crítica a ERC és molt fàcil, perquè tots sabem com falta als seus compromisos el president del govern espanyol. N'ha donat prou proves. Tancar-se en banda i afeblir el govern socialista té també els seus perills, sobretot pel que deia al començament de quina era l'alternativa.

Avui tot és molt complicat. També a casa nostra, després del fracàs del moviment independentista, hi ha organitzacions socials que reclamen un tornar a insistir en aconseguir la independència, però el govern no ho veu clar i ERC aposta per la taula de diàleg, sabent amb qui se les ha d'haver. La postura de JxCat tampoc és clara i la seva negativa a dialogar tampoc no porta enlloc. Paral·lelament hi ha el Consell per a la República, que ara ha escollit els seus representants, i que no s'acaba d'entendre quin és el seu paper, i on ens portarà. Un consell on ERC no hi figura i la CUP hi té només una part de representants.

Ens falta confiança, però també entendre quin és el recorregut que els nostres polítics volen traçar, i quina és la seva predisposició a avançar en l'obtenció de la independència. Alguns descarten la unilateralitat, que no va funcionar, però d'altres no la descarten, i davant d'aquests dubtes i embolics, molt ens temem que la casa quedi sense escombrar.

Quart aniversari

Quatre anys d'uns fets històrics que varen revolucionar el país i que provocaren repressió i venjança per part de l'Estat espanyol i totes les seves institucions, fins al dia d'avui, i que continuaran en el futur. Quatre anys que han marcat una generació entusiasmada per l'anhel de ser independents, però que ens ha portat a abaixar el cap i rebre moltes plantofades.

Avui es commemoren els quatre anys d'una iniciativa que va sorprendre a propis i a estranys. Ni nosaltres ens ho acabàvem de creure, ni l'Estat espanyol va pensar mai que en fóssim capaços. Tota la maquinària desplegada per evitar la votació en referèndum sobre la independència del nostre país no va ser suficient, i a primera hora del matí hi havia les urnes als col·legis electorals per començar les votacions.

Després ha estat quan des del poder judicial i l'executiu s'ha fet mans i mànigues per venjar l'atreviment del poble català. Una venjança que no ha tingut aturador, i que ha posat un mur entre una part important de catalans i les institucions estatals, amb el rei al capdavant.

L'1 d'octubre passarà a la història com l'intent d'assolir la independència de manera unilateral, atès que l'Estat espanyol mai ha fet res per dialogar al respecte i pactar alguna solució al problema d'encaix de Catalunya. Probablement la independència no era l'única i tal vegada ni la millor solució als problemes, però s'havia de donar resposta a les queixes d'una part de la població que se sentia reprimida i explotada. Aquesta negativa va fer que molts catalans es convertissin en independentistes i que aquest 1 d'octubre acudissin als col·legis electorals a demanar la independència.

No sabem quin serà el futur. Les forces independentistes han mantingut l'aval de la majoria de la població, però caminen separades, barallades entre elles, amb estratègies diferents i opinions diverses. D'aquesta manera es fa difícil aconseguir res, perquè s'hi acudeix debilitat. Entenc que passaran molts anys abans no hi hagi un altre intent de solucionar un problema que existeix, encara que es vulgui amagar des de les forces unionistes. De moment és part de la nostra història, que l'hem viscut personalment, i que la podem explicar. Arribarà un dia que només en quedarà la memòria escrita. Qui sap si amb una Catalunya independent, o amb una dependència cada vegada més repressora per l'amenaça que representa a la sagrada unitat d'Espanya.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

El Tribunal Suprem rebutja l'indult

Com era de suposar, el Tribunal Suprem ha rebutjat l'indult als presos polítics per manca de penediment. No podia ser d'una altra manera i és bo observar la reacció dels diferents partits polítics per conèixer millor quina és la realitat d'Espanya i què se'n pot esperar.

La resposta del Tribunal Suprem deixa en mans del president del govern la decisió sobre l'indult i les reaccions de l'oposició no s'han fet esperar, amenaçant de presentar un recurs al Suprem si Pedro Sánchez tirava endavant amb l'indult.

Arrimadas, a qui se l'ha acusat d'acostar-se a Sánchez i d'aquí tots els mals del partit polític, ja ha deixat clar que se'n separa i que no hi negociarà res més a partir d'ara. Com C's, el PP i Vox, ja han manifestat que presentaran recurs al Tribunal Suprem per evitar una decisió que posa en perill la unitat d'Espanya.

Pedro Sánchez ha vingut avançant la possibilitat de l'indult pensant en la necessitat de posar fi a la venjança i trobar la millor manera de dialogar per aconseguir l'encaix de Catalunya a Espanya. No sabem, però si és seriós o, com ens té acostumats, és una estratègia per després dir que ha fet tot el possible per buscar la solució, però que no l'han deixat.

Haurem de valorar també quina és la reacció dels partits independentistes, que s'han manifestat des del primer dia a favor de l'amnistia, com a solució primera a tot el procés, però que no veurien malament l'indult com a primer pas.

Tot això el dia que s'ha conegut més detalls del pacte entre ERC i JxCat, que ens han vingut a dir que es va fer d'amagat del president Puigdemont, el qual està molt enfadat i pensant com hi reacciona. Avui prenien possessió dels càrrecs els nous consellers i conselleres, però el mar no està tranquil. Ho seguirem!

Aniran sortint noms de possibles consellers

Aquesta cap de setmana sorgiran tot un seguit de rumors de noms de possibles consellers i conselleres, fins a completar la llista de 14. Caldrà veure si el president Aragonès hi tindrà molt a dir o bé haurà d'acceptar tots els noms que li presentin des de JxCat. Semblaria que el president hauria de tenir el poder de vetar aquelles persones que no encaixessin en el seu estil de govern i tarannà, però no sé si el pacte assolit forçava la potestat de JxCat per nomenar els seus set consellers sense que el president hi tingui res a dir.

El que esperem la majoria de catalans és que les persones escollides siguin les més adients i capaces de fer-nos sortir de l'atzucac. Que tingui capacitat i coneixements per resoldre els problemes que es trobaran en cadascuna de les seves àrees. Capacitat de diàleg i d'entendre que Catalunya és més que un 52% de l'electorat. Però això, perquè ho entenguin els constitucionalistes, no vol dir abaixar el cap i renunciar a tot. Vol dir intentar tirar endavant els objectius i programa electoral, de la millor manera i tenint en compte tota la població.

És important que tots plegats entenguem què vol dir dialogar i negociar. En tot aquest procés s'ha oblidat sovint que l'estira i arronsa afecta tothom i no només a una part. Com que no ha agradat que sortissin a defensar uns drets massa temps trepitjats, llavors tot ha estat excuses per acusar-los d'unilaterals. S'han fet coses malament, però s'ha hagut d'actuar per fer notar que les condicions no eren les mateixes per a tothom.

Per aconseguir un equilibri s'ha de desequilibrar la política a seguir. Quan una llengua està oprimida se l'ha de beneficiar per sobre de l'altra per aconseguir aquest equilibri, i això no s'entén. És per això que caldrà veure si el nou govern és capaç de justificar les diferències en pro d'aquest equilibri que tots reclamem i que ens ha de fer més forts com a poble. Som diversos, però hem de ser dialogants i capaços d'acceptar la realitat, fomentant allò que està oprimit i frenant el que oprimeix.

Ens fan falta bons polítics

Llegint diferents articulistes sobre temes diversos, t'adones que hi ha un tema de fons que es repeteix en la majoria dels casos. Es tracta de la qualitat o nivell dels nostres polítics actuals, i la necessitat de trobar-ne d'altres, que els substitueixin i millorin en la seva capacitat per liderar les nostres institucions.

Vivim uns temps difícils, agreujats per la situació sanitària, però sobretot pels efectes del Procés català i la judicialització de la política. Ens trobem amb molts entrebancs que dificulten la bona marxa de l'economia, però sobretot de la política. La capacitat de liderar un projecte viable que desencalli la situació actual.

Cal tocar de peus a terra i saber valorar quines són les prioritats de la població, de tots els catalans i també dels espanyols. Una cosa són les legítimes aspiracions dels catalans a decidir el seu futur i una altra les possibilitats que això pugui ser una realitat immediata. Necessitem trobar la manera de resoldre els principals problemes actuals, amb una economia molt tocada per la pandèmia, amb una pèrdua d'empreses i de llocs de treball, amb una taxa d'atur juvenil escandalosa i un abandonament formatiu preocupant.

Sembla com si els polítics empresonats i a l'exili, siguin el millor que tenim i que no siguem capaços de trobar-hi relleu. No em crec que no hi pugui haver altres persones disposades a liderar un projecte polític engrescador, viable i triomfant. Ens cal analitzar què és el que condiciona aquesta manca de lideratge per tractar de solucionar-ho. Entretant, convindria demanar als actuals polítics, que siguin curosos amb les seves decisions, que no siguin extremistes en les seves decisions, i siguin capaços de dialogar i cedir en allò que sigui necessari, per poder caminar tots junts cap a la consecució dels nostres objectius.

Un acte de país o un acte de partit

L'acte que ha tingut lloc avui a Perpinyà ha estat per a molts un acte de país, un acte de reivindicació d'una bona part dels catalans que reclamen l'autodeterminació perquè volen la independència de Catalunya. El poder de convocatòria, sigui quina sigui la xifra vàlida, ha quedat demostrat i una vegada més Carles Puigdemont surt victoriós de la seva estratègia política. Arran d'això, però, hi ha qui hi veu una estratègia partidista, tenint en compte que les eleccions no són gaire lluny.

Desconec com ha acabat sent, però havia llegit que ni la CUP ni els principals líders d'ERC serien presents a l'acte. Si finalment ha estat així, queda demostrat que uns i altres tenen per damunt de tot l'interès partidista. Per què? Ja no es tracta d'observar què diuen i fan el PP, C's o els socialistes, sinó que fins i tot dins del bàndol independentista ja no s'entenen. Així anem!

Voldria pensar que els constitucionalistes honrats han d'acceptar que la situació al nostre país és un situació de desgavell polític i que va ser un error judicialitzar-ho. No es mobilitza la quantitat de persones que estem acostumats a veure, per a qualsevol cosa i motiu, sinó que hi ha d'haver-hi algun objectiu i motius prou importants com per aconseguir aquestes mogudes. No voler-ho veure és un error i per això hem arribat on hem arribat.

No sé veure com ha de continuar tot plegat, però és clar que s'ha de trobar una solució política a l'enfrontament actual. Cal deixar enrere moltes decisions equivocades i d'altres d'interessades, i posar-se a dialogar per trobar un consens que sigui positiu per a tothom. Tots els entrebancs que es vulguin posar al diàleg, no faran més que eternitzar més el problema i fer patir a més gent.

Els efectes de les enquestes

Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), tot indicaria que l'actitud del PSOE a dialogar amb el govern català l'estaria ajudant a incrementar la distància respecte al PP. Tampoc és una gran diferència, però contra el que es podia pensar, que l'oposició del PP a la taula del diàleg l'afavoriria en el conjunt d'Espanya, resulta que no, sinó que perd una mica de suports.

A Podemos li passa una mica el que acostuma a passar als partits que donen suport al govern, i baixa respecte les últimes enquestes, i sorprenentment C's puja, potser perquè havia arribat molt avall. Tot això són, però, xifres que només es poden contrastar amb els resultats de les votacions, i a hores d'ara falta molt temps perquè se'n convoquin de noves, de generals, i han de passar moltes coses entremig.

No sé mai si les enquestes són el reflex de la realitat o bé aquestes serveixen per modificar-la. Sabem que la persona tendeix a ajuntar-se amb el guanyador, i això fa que si les expectatives són favorables a un partit polític, aquest rebi més suports de qui no vol perdre.

De moment som al començament del diàleg entre governs i caldrà seguir-ho molt de prop. Un fracàs de les negociacions pot condicionar l'expectativa de vot, i això segur que ho tenen molt clar des del PSOE, però també hi han de pensar la gent d'ERC, i en aquest cas, les eleccions són més a prop.

Deu anys del primer sí a la República Catalana

Els nostres veïns de munt, celebren avui els deu anys de la collonada que ningú podia imaginar-se'n la seva repercussió. Deu anys de la primera votació en referèndum, no vinculant, sobre la independència de Catalunya. No les tenien totes i no sabien si serviria per caure en el ridícul extrem. La senyora Eva Granados ens diria que aquesta pregunta és massa important com per deixar que la població la pugui votar.

Deu anys que han canviat la manera de fer política a casa nostra, però també a l'Estat. Veníem d'una transició tranquil·la i parsimoniosa, i de cop i volta a algú se li acudeix posar en solfa el referèndum d'autodeterminació. Uns vilatans d'una població d'encara no deu mil habitants.

Han estat uns anys difícils políticament, d'unes conseqüències que encara desconeixem definitivament, de moment amb polítics catalans presos i a l'exili, però en fa dos que s'ha encallat la maquinària i només fem passes endavant i endarrere, sense aconseguir moure'ns del fangar on hem caigut. Parlem molt del futur, però no tenim clar com hi podem arribar. Sense reforços consistents no hi ha manera de trencar, perquè ningú ho vol fer a les armes, i ningú està disposat, tampoc, a dialogar a fons.

Però avui Arenys de Munt està de festa, molt contents d'haver iniciar aquest camí cap a la República catalana, que cada vegada està més embolicat. Deixem que ho celebrin, que el president hi digui la seva, però exigim que demà els nostres polítics es posin a treballar per aconseguir desencallar la situació que estem patint des de fa massa temps.

Per responsabilitat

És curiós sentir el candidat a president del govern espanyol demanar als grups de l'oposició que votin "per responsabilitat" allò que el beneficia a ell: aconseguir la presidència. Ho deia l'altre dia i és evident que aquest país no acaba d'entendre el sistema parlamentari i només sap jugar a una carta: la majoria absoluta.

En el moment que calen coalicions per formar govern, tot trontolla. No en saben, no tenen arguments per aconseguir-ho i han de passar al punt de les declaracions, exigir els altres que prenguin una resolució quan ells no són capaços d'atraure altres formacions polítiques.

Avui Pedro Sánchez no ha estat escollit president del govern, perquè no ha aconseguit la majoria absoluta dels vots, però amb els resultats d'avui tampoc ho aconseguiria en segona instància, perquè el nombre de paperetes contràries ha estat superior a les favorables.

Les negociacions no crec que estiguin acabades, i en tot cas hi ha un bri d'esperança que el sentit del vot de l'oposició canviï. Podemos podria sortir de l'abstenció per donar el sí, i ERC s'abstindria, no així JxCat. Caldrà doncs esperar què passa a la propera sessió parlamentària, però el que tenim molt clar els catalans, és que no som moneda de canvi i que no hi ha cap possibilitat que el govern entri a dialogar amb els partits independentistes. És evident, que el pas l'hem de fer des de Catalunya, i per això necessitem uns millors polítics.

Ona Curto i Josep Anton López, dues alternatives a l'alcaldia d'Arenys

Aquests dies veig que a la pàgina web de Ràdio Arenys treuen unes entrevistes o declaracions de regidors de govern valorant la feina feta. No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, però resulta força patètic adonar-te de la poca cosa s'ha fet, i aquí no es parla del que s'ha fet malament. Segurament hi ha altres regidories que podran demostrar més feina feta. Amb això no vull dir que amb l'oposició governant s'haguessin fet millor les coses, ja que algunes vénen d'herència. És potser per això que en algun altre post he manifestat la meves poques esperances en el govern municipal que surti el proper 26 de maig.

Si l'altre dia el regidor Sala, considerava la seva millor obra el projecte Radars, que encara no ha començat, avui llegia del regidor Mas els seus èxits. Parlant del Mercat municipal et retrata la pura realitat, i aquesta és que no s'ha aconseguit res i continuem amb un mercat sota mínims i sense projecte clar de futur. Estem on érem fa uns quants mandats, i els governs han canviat.

M'agradaria pensar que el futur govern municipal tindrà projectes interessants i, sobretot, els realitzarà, un verb que a Arenys de Mar fa temps que no es conjuga. Voldria que el nou govern fos dialogant i animés els vilatans a opinar i participar. S'ha comprovat que l'arribada a l'alcaldia d'Estanis Fors va suposar l'eliminació de la regidoria de Participació Ciutadana, recuperada amb l'entrada al govern del PSC; i amb el govern d'Anabel Moreno s'ha constatat la incapacitat de dialogar, i d'escoltar els veïns, no només els veïns del Rial Sa Clavella han marxat desencisats, sinó que veïns d'altres carrers on s'han iniciat obres també han pogut observar la manca d'empatia de l'alcaldessa. 

No m'estenc gaire perquè avui ha estat per a mi un dia cansat, i tindrem temps de parlar-ne. Penso que Arenys mereix altres alternatives i en deixo anar dues per anar-hi pensant: Ona Curto, de la CUP, i Josep Anton López, d'Arenys en Comú. 

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

Hi haurà trobada o no?

Tan difícil és quedar per dialogar? Pel simple fet que ho demanin presoners polítics ja és motiu suficient com per acceptar la reunió entre presidents. Què carai espera el president Torra? Si no pensa dimitir, la qual cosa uns quants independentistes agrairien, que segueixi els consells de persones que són a la presó per defensar la independència de Catalunya.

Es tracta d'estratègia? No s'han fet prou disbarats al llarg d'aquest any de presidència de Quim Torra? No se li demana que accepti les propostes del president del govern espanyol, sinó que es trobin i parlin, i si poden desencallar alguna cosa, millor. Si no poden, cadascú a casa seva i tan trempats.

Als catalans se'ns ha batejat amb molts adjectius, però n'hi ha un que encara no s'ha dit, o si més no és poc popular. Em refereixo a masoquistes. Som masoquistes perquè escollim presidents com Quim Torra i encara somiem en solucionar marrons. 

La credibilitat era positiva abans de l'1-O de 2017, però des de llavors hem perdut molts punts i necessitem recuperar-los. Fins llavors els únics que pixaven fora de test eren els diputats i diputades de C's, però darrerament s'hi ha afegit els del PDeCat i ERC. Defensàvem el prestigi del nostre Parlament i ens feia molta ràbia que uns impresentables de C's actuessin d'una manera tan barroera, com si es tractés d'una bancada futbolera de baix nivell. Ha passat el temps i tampoc és que els diputats i diputades que donen suport al govern de la Generalitat tinguin un paper gaire lluït. Se saben comportar, però no han fet els deures i suspenen a cada Ple.

Desitjo que la reunió dels dos presidents acabi realitzant-se, i que no sigui per culpa del nostre president que no hi hagi el diàleg que tant demanem.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.

Per a l'alcaldessa, abans els arbres que les persones

No vaig poder escoltar el Ple d'ahir dijous perquè a la mateixa hora estava treballant, però he llegit al web de Ràdio Arenys que durant el Ple es va parlar dels arbres del Rial de Sa Clavella, i que l'alcaldessa va continuar mentint com ho ha vingut fent fins ara.

Diu que hi ha hagut diàleg amb els veïns i no és cert, a no ser que consideri dialogar el fet de convocar una reunió informativa, cinc dies abans de començar l'obra, i no voler baixar de burro. Aquest és el diàleg que tant es critica des d'ERC, el partit de l'alcaldessa, quan es refereix a Madrid.

També diu que les arrels dels arbres són profundes i que no entren dins de les cases. Que tothom sàpiga que fins ara només porten tres arbres descoberts, un dels quals s'ha talat, i que aquesta afirmació generalitzada només podria afectar a aquests arbres si fos certa, però no ho és. Sisplau que algú parli amb els treballadors de l'obra i els diran si es troben o no amb arrels que han de tallar.

Continua l'alcaldessa afirmant que les arrels no entren dins de les cases, però ignora les proves que evidencien que l'alcaldessa menteix. Tenim fotografies d'uns baixos d'una de les cases on les arrels s'enfilaven per les parets. En una altra casa es va haver d'avisar el camió cuba per desembussar el clavegueram que estava ple d'arrels.

Per acabar continua dient que el PEPPA protegeix aquests arbres, la qual cosa és mentida. El que recomana el PEPPA és que es protegeixi aquest tram perquè hi hagi llambordes, la banqueta i els arbres. Això no vol dir que hagin de ser precisament aquests arbres.

L'orgull excessiu de l'alcaldessa la fa actuar amb prepotència i manca de diàleg. Només pretén fer obres a sis mesos de les eleccions per guanyar vots, però amb la seva actitud en perdrà més dels que es pensa. Als arenyencs no se'ns compra a base de mentides i enlluernades.

Commemorem l'aniversari de, no sabem ben bé què

Avui és l'aniversari de..., de fet no sabem ben bé què va passar el 27 d'octubre de l'any passat. Es va fer una cosa tan estranya que tothom ho interpreta a la seva manera, però el problema és que hi ha nou polítics empresonats que seran jutjats, i uns quants més a l'exili.

Ens hem adonat, i Clara Ponsatí ho ha dit explícitament, que el govern català no tenia resposta davant de la reacció de Madrid. Només havien treballat una hipòtesi: que Madrid s'acollonís i volgués dialogar. Quan el govern de M. Rajoy va contraatacar, els nostres polítics no varen saber què dir ni què fer, i a partir d'aquí tots sabem què ha passat. El més trist de tot, però, és que encara ara no sabem què fer ni com continuar, tot i el suport de la ciutadania que va tornar a confiar en els partits independentistes, castigant els que ho tenien més clar, la CUP. Què passaria ara en unes noves eleccions?

Hem perdut la majoria absoluta al Parlament, no pas perquè els partits constitucionalistes l'hagin guanyat, sinó pel desordre i no saber fer dels independentistes. Ens demanen que sortim al carrer i són incapaços de governar i explicar-se. Van creant organismes teòrics i no han estat capaços de crear les estructures d'Estat que ens varen prometre. Ponsatí parla d'un brindis al sol, i haurem d'acceptar que té tota la raó.

Ens fa falta bons polítics i que dimiteixin els que no tenen resposta més enllà d'anar fent bullir l'olla. És molt trist tot el que passa i cada dia hi ha més persones desencisades. Massa orgull personal i poca autocrítica fa que el govern que tenim ara no sàpiga què ha de fer. Potser sí que hem d'exigir noves eleccions i canviar cromos que no serveixen.

Diuen que el rei vol dialogar... rectificar és de savis

Avui ens hem assabentat, a través del president del Parlament balear, que el Rei d'Espanya podria estar disposat a dialogar amb els partits independentistes catalans. De fet s'hauria de dir que està disposat a parlar amb el govern representant de tots els catalans, i subratllo tots perquè en democràcia parlamentària el govern representa la totalitat de la nació.

Vagi per endavant que com a rei, què voleu que us digui? No em fa perdre ni cinc minuts, la qual cosa no vol dir que no respecti com a persona, com a qualsevol persona, tingui el pensament que tingui. Per tant, si vol fer marxa enrere de la seva intervenció del dia 3 d'octubre de 2017, allà ell, però això sí, hauria de reconèixer que es va equivocar, o que va llegir un escrit desencertat. Aquell 3 d'octubre va posar molta distància amb la gran majoria de catalans.

M'ha cridat l'atenció la reacció de C's, que ha estat d'escepticisme, com la majoria dels partits polítics, però la diferència és que ells no voldrien que això passés, perquè tot allò que pugui acostar-nos al diàleg va en contra dels seus interessos. C's només té sentit si es manté la crispació, i a poder ser provocada per ells. Aquesta és la tristesa de C's. Un partit polític nascut per fracturar la nostra societat.