Un nivell cultural alt

Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès,  amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.

    No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima. 

    Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.

    Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.

    No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.

No s’hi val tirar pilotes fora

Les proves PISA porten cua i encara no s'ha acabat. Ja vaig comentar l'altre dia que els resultats tan negatius per a la nostra comunitat, comparant-la amb les altres, havien encès totes les alarmes i tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials n'anaven plenes. Certament és preocupant, encara que molts desconeixem la repercussió o fins i tot l'abast d'aquestes proves, però tenim molt clar, ja sigui per contacte directe o per informacions que ens arriben, que el model educatiu, sempre canviant, no acaba de funcionar.

    També comentava l'altre dia, després de llegir l'entrevista al filòsof i pedagog Gregorio Luri, que el problema no l'havíem de centrar únicament en el sistema educatiu, sinó en la societat en general. Vivim uns moments molt convulsos. D'alguna manera tot trontolla i es fa difícil actuar de manera estable en tots els àmbits, i l'educatiu, que és tan important per als nostres fills i, per tant, per al futur del nostre país i del món, ens ha de preocupar.

    No m'agrada la resposta que ha donat la consellera d'Educació. Una consellera que va arribar per substituir i oblidar-nos del nefast conseller que la va precedir, però que tira pilotes fora i, al meu entendre, no va de dret a barraca. No es tracta de donar culpes a tot ca i quitxo, però tampoc és bo que els polítics no assumeixin la seva responsabilitat davant de situacions que no agraden a ningú, però que ells han estat cridats a solucionar-les.

    Arremanguem-nos tots i posem-ho com a una prioritat. Mestres, professors amb els pares i mares dels alumnes. És una responsabilitat de tots que els nostres fills aprenguin, i això no es fa si no és a base de treball i esforç. Ai què acabo de dir! esforç, que sembla que es vol estalviar per no amargar l'existència als nostres joves, oblidant-nos que demà ho trobaran a faltar.

    Però els pares també han d'educar. No ho poden deixar tot en mans dels mestres i professors. És molt fàcil criticar el model educatiu, la formació i reciclatge dels professors, o la manca de recursos que el govern destina a l'ensenyament, i deixar d'educar els nostres fills. Comencem per casa i després anem a exigir que les escoles i els instituts funcionin correctament. Que es modifiqui tot allò que faci falta perquè l'aprenentatge sigui fluid i eficient. Després ja mirarem si les proves PISA demostren una millora en la comprensió lectora, o en el coneixement de la llengua o les matemàtiques. Comencem a casa. 

    I els polítics que escoltin una mica més a tota la comunitat educativa. A totes aquelles persones que cada dia es posen al davant dels alumnes per intentar educar i millorar el seu coneixement de les matèries que imparteixen. Que no s'ho mirin des d'un despatx, i comencin a redactar normes i lleis, sense trepitjar el carrer. Potser entre tots podrem canviar la situació. No ens alarmem més del compte, però intentem posar-hi remei.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.

Una complexitat que requereix els millors

Quan les notícies s'allarguen en el temps acostuma a passar que es perd l'interès en els fets i s'acaba oblidant moltes coses, fins i tot el nucli del conflicte, el motiu de la notícia. No sempre les coses es resolen a l'instant, sinó tot el contrari. Acostuma a ser feixug i són moltes les gestions que s'han d'anar fent, per la qual cosa es perd l'interès.

En aquests moments estem vivint diverses situacions que requereixen molta atenció, si més no per poder entendre per què passen, i analitzar com es poden resoldre, per anar avançant, i no quedar-nos aturats, com passa amb el govern català. Vivim la problemàtica dels mestres, la situació del català a l'escola, la guerra a Ucraïna, l'abandonament del sahrauís per part del govern espanyol... tots ells uns fets prou significatius i rellevants. Tot això sense oblidar-nos del camí que segueix el procés judicial contra els fets de l'1 d'octubre de 2017, i les accions que se'n varen derivar, també al carrer. 

Hem de ser capaços de fer un seguiment de totes aquestes problemàtiques i exigir als nostres polítics que no ens deixin a l'estacada. Que siguin responsables dels compromisos assumits i que els varen portar a l'elecció com els nostres representants. I assumir responsabilitats vol dir donar resposta a les qüestions que es plantegen el dia a dia. Trobar solucions perquè el país pugui avançar en drets i deures.

Els mestres han fet cinc dies de vagues per protestar contra un menysteniment que dura des de fa molts anys, i que va tenir un detonador en el fet de passar olímpicament d'ells quan més ho necessitaven. Es varen prendre decisions a la seva esquena, sense tenir present aquelles reivindicacions històriques. Crec que el conseller d'Ensenyament no es va comportar com cal esperar d'un polític compromès en les seves responsabilitats.

Tampoc s'ha entès la posició dels partits polítics, sobretot els independentistes, en relació a la llengua catalana a l'escola. No es pot renunciar a la lleugera a uns drets emparats per l'Estatut d'Autonomia, i que en lloc de revisar el seu funcionament, s'opta per la supressió. Em refereixo a la immersió lingüística.

Per tot això s'explica el desengany i desafecció de la ciutadania vers la política. Avui encara llegia declaracions en el sentit que estàvem cansats del país, quan en realitat, i algú els ho feia notar, el que estem cansats és dels nostres polítics i la seva manera de fer. I potser sí que acabarem abaixant els braços, però que mai més ens exigeixin sortir al carrer a defensar uns drets que ells mateixos s'obliden en un calaix, o són incapaços de defensar entre despatxos.

Vivim uns moments difícils, amb una situació econòmica en crisi després d'una pandèmia i ara amb un guerra que encareix els productes. Com que no s'ha treballat prou bé l'estructura econòmica del país, ara sorgeixen tots els problemes. Ara tot són corredisses per tapar forats, però la feina s'havia d'haver fet abans, amb previsió i diligència. No acluquem els ulls, ni tapem les orelles, sinó que exigim als nostres polítics que es posin al davant, o si no en saben prou, que deixin pas a altres persones que ho puguin i sàpiguen fer.

Les poques habilitats del conseller

En tot l'enrenou que s'ha creat al voltant de l'ensenyament a Catalunya, hi ha un element important a tenir en compte, i que al meu entendre és bastant la causa de tota la polèmica, al marge de tot el que s'arrossega de fa temps i que sempre arriba un moment en què tot esclata.

L'element a què em refereixo és l'actitud del Departament d'Ensenyament, amb el conseller Gonzàlez-Cambray al capdavant, més típica d'una posició autoritària que no pas democràtica. Ja vaig dir el seu dia que si una cosa trobava criticable del conseller quan anunciava l'avançament del curs escolar, era la manera de justificar perquè no ho havia parlat amb els sindicats, representants del professorat. Dir que no ho parles perquè saps que no ho acceptaran, és una manera molt poc democràtica de definir-te políticament.

ERC té un problema amb els seus polítics, que tenen moltes dificultats de dialogar, encara que siguin els primers que parlin de diàleg, sobretot a l'hora d'exigir-ho al govern espanyol. Quan les coses van bé, tot rutlla, però quan hi ha dificultats, és quan has de demostrar la teva capacitat de liderar un projecte i arribar a la gent, no a través de la imposició de les decisions, sinó de parlar-ne i intentar negociar-ho.

En política passa que quan hi ha alguna cosa que no agrada els partits polítics troben la manera de despistar i intentar que la gent no s'hi posi. Crec que les declaracions desafortunades del diputat Rufián varen ser una manera de fer perdre l'atenció al problema que tenim aquests dies amb l'ensenyament, davant d'una posició poc dialogant del Departament.

Sense entrar, doncs, en el contingut de les queixes i la justificació de la vaga convocada pels sindicats dels mestres i professors, només amb el to i la manera de fer ja és suficient com per criticar el conseller i els seus assessors i col·laboradors. Quan el govern té tants problemes per avançar, amb tantes dificultats d'entesa entre els partits independentistes, el que sobra són actituds autoritàries i provocadores. El futur del país està en mans de l'educació dels nostres fills, i és prou seriós com per trobar la manera de consensuar com s'ha de fer per evitar el fracàs escolar. 

S'ha demanat la dimissió del conseller, però tots sabem que aquest verb no funciona al nostre país. Quan algú s'aferra a una cadira és molt difícil que se'l faci caure, encara que hi hagi motius suficients com per demostrar que la seva manera d'obrar no és la més idònia per solucionar els molts problemes que tenim, i que no es poden resoldre d'un dia per l'altre. Tal com deia fa pocs dies, l'eufòria d'ERC cada vegada trontolla més, i no ha de passar gaires anys perquè es demostri una vegada més que és un partit poc consistent, que va massa a remolc dels aires que corren a cada moment.

Els sindicats dels mestres anuncien una vaga el mes de març

Em fa l'efecte que la discussió entre els sindicats de mestres i el Departament d'Ensenyament es basa en la forma més que no pas en el contingut. No crec que els representants dels mestres estiguin qüestionant l'avançament de cinc dies de l'inici escolar, pel que això representa, sinó més aviat per com s'ha decidit i l'excusa que ha fet servir el conseller d'Ensenyament.

Dir que es prenia la decisió al marge dels sindicats, perquè era l'única manera d'aconseguir tirar-ho endavant, no crec que sigui la millor manera d'argumentar una decisió de la conselleria. Puc entendre les dificultats que comporta la negociació amb els sindicats, però d'alguna manera és lògic que això sigui així. És a partir del diàleg i les discussions que s'aconsegueix prendre decisions, amb més o menys consens.

És per això que opino que el conseller s'ha equivocat en la forma, però no estic tan convençut que la decisió presa sigui tan perjudicial. Laboralment els professionals de l'ensenyament no els representa més feina, sinó reestructurar-la. Tampoc penso que ara els sindicats decideixin declarar-se en vaga en defensa de les famílies i els alumnes. Pensar que no estan d'acord perquè complica la vida a les famílies és força naïf.

No penso que deixi en gaire bona posició els representants dels mestres, i m'agradaria recollir l'opinió d'aquests, davant la postura dels sindicats. El calendari escolar necessita ser revisat, perquè hi ha molts elements discutibles. El repartiment de les vacances durant l'any i la jornada intensiva són aspectes que es poden posar sobre la taula i ser discutits. Segur que no tenen una solució fàcil, però és així com es demostra la capacitat dels responsables d'ambdues parts, de saber negociar i trobar la millor solució per a tothom.

La vaga anunciada per a començaments del mes de març no crec que sigui beneficiosa per a ningú. Tothom té dret a fer vaga, però és bo que es faci de manera responsable i amb motius suficients com per convocar-la. La manera com els sindicats han anunciat la seva convocatòria, m'ha semblat també molt infantil i poc seriosa. Si volem un país avançat, cal que tothom hi posi de la seva part. Més seriositat a l'hora de prendre decisions, i més tocar de peus a terra. No podem jugar amb l'Educació.

Denúncia inútil davant del Tribunal Suprem

El govern català es querella contra Casado i ha presentat una denúncia davant del Tribunal Suprem, per les declaracions que va fer contra els mestres catalans, dient que no deixaven anar al lavabo els nens i nenes que parlaven en castellà, i els posaven pedres a les motxilles.

No sé si la iniciativa és bona, perquè no cal esperar res de bo del Tribunal Suprem, que de ben segur arxivarà la denúncia. Tal com van les coses, i tenint en compte qui forma part del Tribunal Suprem, no hi ha res a fer contra la dreta espanyola. Si fos al revés, segur que hi hauria sentència condemnatòria. Aquesta és la realitat d'aquest país.

Allargar el tema no sempre és beneficiós, perquè dones relleu als altres, i si acaba, com és de suposar, amb l'arxivament de la denúncia, es considerarà una victòria i suport al líder del PP, i per tant, una nova derrota del govern català. 

Considero que s'ha de ser positiu i marcar el ritme des de Catalunya, tenint clares les directrius i donant suport als mestres catalans. És prioritari conèixer quina és la realitat de les escoles catalanes sobre la llengua, que sembla ser que el govern no en té ni idea. Saber si realment s'aplica la immersió lingüística i com es pot potenciar més el català, quan se sap que cada vegada hi ha menys joves que el parlin.

Seguir la dinàmica de presentar denúncies als tribunals de justícia espanyols no és bo per a ningú, i encara menys per a nosaltres, que ja coneixem com ens tracten. Toquem de peus a terra i lluitem pels nostres drets sent pragmàtics. Apliquem les normes i vetllem perquè es compleixin, i afavorim tot allò que sigui beneficiós per al català, que és la llengua que té totes les de perdre.

Segona onada del coronavirus

Tot fa pensar que ens trobem a l'inici de la segona onada del coronavirus. Després d'uns mesos d'estiu amb incertesa sobre l'evolució de l'epidèmia, sembla ser que iniciem un nou període de reforçament del virus que ens obligarà, sinó a confinar-nos, sí a reduir les nostres relacions socials i potser fins i tot a tornar al teletreball els que l'havíem aparcat a començaments d'estiu.

Aquests dies ens trobem tots plens de dubtes de si estem fent bé les coses, i no sabem veure en els nostres polítics una seguretat en el seu posicionament. Entenc que no és fàcil, però la incertesa que generen arriba a ser perillosa i es pot entendre el neguit que regna a Madrid, amb la picabaralla entre el govern central i l'autonòmic.

És preocupant llegir que els professors universitaris no estan preparats per impartir les classes telemàticament. Puc entendre que els professors i mestres d'ensenyament tinguin dificultats als cicles inicials i fins i tot batxillerat, però no és comprensible a la Universitat. Una cosa és no estar-hi habituat i que et vingui de nou, però una altra és no estar preparat. No se'ls demana una gran expertesa, però sí ser capaços de reproduir el que ensenyen de manera presencial a través de la pantalla.

Crec que a les empreses, quan això ha estat possible, hi ha hagut una adaptació prou bona a les reunions telemàtiques, substituint les presencials, algunes d'elles amb un nombre important de participants. No es tracta de comparar què és millor i on ens sentim més còmodes, es tracta de poder fer ús dels mitjans telemàtics per aprendre, dialogar i ensenyar tot allò que fa falta perquè l'ensenyament o l'empresa continüi funcionant. 

Ensenyament no ha fet la feina

Érem molts els que a finals de juny posàvem en qüestió els preparatius d'Ensenyament per a l'inici del curs escolar del mes de setembre. Finalment s'ha pogut comprovar que el Departament no ha fet la feina i qui sí ha treballat de valent ha estat els claustres de professors, la direcció dels instituts i escoles, que han vist com tornant de vacances, els que n'han fet, es trobaven amb l'aigua al coll i sense resoldre's res del que se'ls havia promès.

Aquest país funciona d'aquesta manera i hem pogut constatar que ni la consellera de Salut ni el conseller d'Ensenyament han donat la talla. S'improvisa després de prometre moltes coses i no acaba de solucionar-se res.

Ha estat molta la feina que han hagut de fer les escoles per preparar l'inici de curs d'aquest matí, i no es veu per enlloc la quantitat de professors ni les ràtios promeses. Estem com abans, però amb el problema dels contagis que pengen d'un fil. Hem de confiar que tot anirà bé, però no haurà estat mèrit d'Ensenyament, sinó en tot cas de la voluntat i professionalitat de la direcció de les escoles i instituts.

Avui molts pares han patit en veure com els seus fills entraven a l'escola, sense tenir cap garantia que s'haguessin pres suficientment les mesures necessàries per evitar un confinament, que cada vegada fa més por. Jo soc optimista, en aquest cas, i penso que ens en sortirem, però no està per demés deixar constància que el govern català fa massa promeses, es pensa que ho fa millor que els altres, però al capdavall ho deixa tot a la sort, i a la feina dels altres.

Si els mesos de març i abril havíem d'aplaudir el personal sanitari, que amb un esclop i una espardenya varen afrontar l'epidèmia, posant en risc la seva salut, ara hauríem de fer el mateix amb els mestres i professors que s'han esforçat per deixar-ho tot a punt abans de començar el curs. Confiem que tot surti bé, però sisplau exigim al nostre govern que planifiqui millor, i no es posi tantes floretes.

L'atac als mestres

Per què col·loquem C's i el PP de Casado a l'extrema dreta? Llegiu l'article d'Anna Jolonch a l'ARA i ho podreu entendre. "L'atac als mestres és global" és un article interessant perquè en poques línies presenta una realitat que existeix al nostre país, i és preocupant. La crítica a l'adoctrinament a les escoles amb què acusen als mestres, els ideòlegs i militants de C's no és res més que una manera molt clara de voler imposar la seva ideologia a la societat. No és estrany que les escoles i els mitjans de comunicació, en aquest cas a Catalunya, siguin els objectius de tota la crítica dels partits de dreta espanyols.

Precisament són la llibertat de premsa i d'educació dos aspectes que cal vetllar en tota societat democràtica per evitar tornar a l'autoritarisme on ens vol conduir el tripartit de dretes espanyol. La feina de PSOE i, si sobreviu, Podemos, s'ha de focalitzar en la defensa d'aquestes llibertats per aconseguir que la societat sigui justa i autènticament democràtica.

S'ha dit que el procés sobiranista ha despertat l'extrema dreta a Espanya. No és només a Espanya on l'extrema dreta està escalant posicions i és per això que és injust culpabilitzar el procés de tots els mals. Més aviat penso que la no-resposta del progressisme espanyol ha donat ales a l'extrema dreta a avançar posicions, i el primer lloc on això ha passat ha estat Andalusia, lluny de casa nostra, però molt crítics amb nosaltres. Potser algú s'ho hauria de mirar, i rectificar abans no sigui massa tard.