Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

Manifestants en suport d'Ayuso

Avui la premsa digital es fa ressò de la manifestació davant de la seu del PP, a Madrid, en suport d'Ayuso i demanant la dimissió de Casado. Com ja hem vingut dient aquests dies, el PP està passant per un moment difícil, no tant pel descobriment d'altres delictes de corrupció, la qual cosa ha esdevingut una norma, sinó per la lluita interna per aconseguir el poder dins del partit polític.

És evident que els madrilenys es manifestin favorables a la seva presidenta, després dels èxits polítics obtinguts, al marge de les possibles corrupcions, i sobretot tenint en compte la incapacitat de l'actual president del PP, el senyor Casado, de conduir amb èxit el seu partit. Ho hem dit moltes vegades i resulta molt evident, que la seva mediocritat el pot portar a la derrota. Espanya no es mereix un president de la categoria de Casado.

Dit això, però, observem amb preocupació l'estimació de vot del senyor Abascal, que és qui es pot sortir beneficiat de la lluita interna del PP. És precisament l'auge del seu partit en les darreres eleccions, el que el fa créixer, amb la mirada fixada en les eleccions de l'any vinent. Fa temps que es pronostica una victòria de la dreta, ancorada a l'extrema dreta, però ara fins i tot hi ha qui pensa que el lideratge no el pot portar el PP, sinó Vox. 

No sé com ho analitza des del PSOE l'actual president del govern espanyol. Ahir ja deia que seria un error fregar-se les mans, perquè la desestabilització del PP ens afecta a tots, en tractar-se d'un partit amb ampli suport electoral a Espanya. La dependència que el PP té en aquests moments de Vox, està anant en augment, i això posa en perill la feble democràcia espanyola. Crec que no podem despreocupar-nos de la situació, quan una força d'extrema dreta pot marcar la trajectòria del nostre país en els propers anys.

Casado ho tindrà difícil, sempre i quan Ayuso s'adoni de la força que té, el suport de la ciutadania, i les possibilitats de desbancar l'actual president del partit. Ayuso no té escrúpols de dependre de Vox a l'hora de fixar la seva política, força ancorada a l'extrem dret. La política espanyola viu uns moments força decisius per conèixer quin pot ser el futur dels propers anys. Catalunya en pot sortir escaldada. No ens ho agafem ni em broma ni com si fos una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Els fets de Madrid i el PP tenen massa incidència sobre el futur del nostre país.

Llibertat i fiança de 1.150 euros als manifestants de Hong Kong

Els manifestants de Hong Kong no ho tenen fàcil. El govern de Pekin està decidit a fer el que calgui per fer-los callar i guanyar la seva aposta. Aparentment la situació és més complicada que la que hi pugui haver a Catalunya en front del govern espanyol. De totes maneres hem vist que els líders de la manifestació, inicialment detinguts, han estat posats en llibertat amb un fiança de 1.150 euros. Recordem que a Espanya hi ha dues persones acusades de liderar una manifestació, que porten gairebé dos anys de presó preventiva.

Analitzant el món t'adones de moltes coses. És cert que hi ha problemes arreu i que no ens voldríem posar en la pell de sirians, kurds, rohinyàs... Però és molt trist el que està passant a Espanya, no només amb els presos polítics i exiliats, sinó també amb la impunitat de polítics corruptes. Quants anys fa que hi ha polítics encausats i que continuen vivint tranquil·lament a l'espera d'un judici que sembla que no interessi a ningú que es dugui a terme?

Fins ara s'acusava de corrupció a polítics que estaven gestionant institucions públiques, ajuntaments, parlaments... ara, però, ja és va més enllà i es nomenen persones que estan sent investigades per corrupció, amb proves evidents. Com és això possible? Aquesta és una de les moltes raons per no votar mai més el partit de C's, que es presentava com a salvador del sistema i per fer fora de la política els corruptes. En què ha acabat tot plegat?

És trist viure en aquest país de mediocres, incompetents i corruptes, que són els que tiren endavant sense problemes, i deixen en la misèria moltes persones que actuen de manera honrada. Els nostres pares i avis, que havien viscut amb les amenaces de grans cataclismes, estarien esperant quan aquests arribarien, veient com està el panorama. Necessitem un canvi, que ens transformi a tots plegats.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

Un polític indigne sense arguments ni credibilitat

Sembla ser que les persones que aquest matí estàvem treballant ens hem estalviat un espectacle denigrant a càrrec del líder de C's, el senyor Albert Rivera. He pogut llegir la transcripció que s'ha fet de l'entrevista de Lídia Herrera i no he sabut veure que el senyor Rivera presentés arguments a les seves acusacions als professionals de TV3.

És curiós que mentre la televisió espanyola s'ha hagut de reformar de dalt a baix amb el canvi polític, per l'existència de responsables de TVE a mercè del PP, es dediqui a criticar la televisió pública catalana perquè no tergiversa les notícies i ensenya el que són capaços de fer els manifestants de C's.

Estic convençut que hi ha moltes coses a criticar de la televisió catalana, però un polític que pretén governar el país, ha de demostrar allò que afirma o sinó tot fa pensar que s'ho inventa.

Cada vegada queda més demostrat quin tipus de polítics conformen la direcció de C's, i només faltava que ara aixopluguessin a un dels polítics més detestats de França, el senyor Manuel Valls, que pretén ser l'alcalde de la nostra capital i donar lliçons de processos migratoris. És ben bé allò que diuen que Déu els crea i ells s'ajunten.

Desitjo fermament que cada vegada siguin menys els simpatitzants i votants de C's. Que obrin els ulls i s'adonin que hi ha altres partits que defensen l'unionisme, sense necessitat d'arrastrar-se per terra amb un comportament fastigós i indigne.

No es tracta d'una discussió entre independentistes i unionistes, sinó entre un partit indigne i la dignitat plural de la resta de partits polítics, a Espanya i a Catalunya.

Espanya defensa la seva unitat

Aquestes manifestacions de suport a la unitat d'Espanya que veiem aquests dies que tenen lloc a diferents punts de l'Estat, al marge de Catalunya, em fan reflexionar sobre el sentit que hi donen els diferents manifestants quan reclamen la unitat. Em pregunto si es tracta d'un acte de suport als catalans perquè ens quedem amb ells compartint penes i alegries plegats, perquè ens estimen, o bé hi ha interessos amagats, com poder rebre uns diners que deixarien de tenir en cas que ens independitzéssim.

Aquesta és la pregunta del milió, no pas perquè no coneguem quina és la resposta que hi ha al darrere, potser no de tothom, però sí dels impulsors de les manifestacions. Digueu-me malpensat, però em costa de creure que sigui per amor que el president Rajoy, el seu partit polític, la gent del PSOE i C's, ens estimin de manera desinteressada. Hi ha també bona port de l'orgull quixotesc, que no vol tornar a patir com quan varen perdre les darreres colònies.

Com que no hi ha sinceritat, no és normal que a nosaltres ens l'exigeixin, però en canvi, per la manera de ser, i perquè no tenim cap més remei, nosaltres hem ensenyat sempre les cartes, la qual cosa no vol dir que no haguem amagat l'estratègia per aconseguir sorprendre'ls i fer-los enrabiar encara més, com ha estat el referèndum d'autodeterminació, en què estaven convençuts que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni sistema informàtic capaç de coordinar-ho. Un referèndum escapçat i amb material requisat, però que en cap cas creien que podríem realitzar. Per això tant d'odi!

Per què una esquerra a Catalunya sense PSC, ERC i CUP?

Per què quan es parla de construir un nou subjecte polític que agrupi l'esquerra a Catalunya no es pensa ni en les CUP, ERC i PSC? De quina esquerra estem parlant? Si realment es volgués unir les esquerres per ser més forts no creieu que caldria ampliar la base política. Què passa amb els partits exclosos? No són prou d'esquerres? No són prou catalans? Ho són massa?

Aquest cap de setmana Dolors Camats i Joan Herrera s'acomiaden de la direcció d'ICV, encara que molts teníem la sensació que ja havien baixat del carro. Fins i tot en el programa de Polònia d'aquest dijous no hi varen sortir. Algú diu que són els pitjors dirigents que el partit ha tingut al llarg dels anys. És difícil fer comparacions perquè el temps no és mai el mateix, i en aquests anys el posicionament del partit ha estat molt difícil de mantenir ben definit i el suport ha estat escàs.

Són moltes les temptatives que hi ha hagut durant tots aquests anys de democràcia al país, per part de l'esquerra, de treure el nas amb certa força. S'ha hagut de fer front, però a massa encontres i dificultats, i també ha existit massa ego en molts dels seus líders. Ara, amb el pas al món de la política de partits dels fins ara manifestants professionals del carrer, sorgeix un nou intent de construir un partit d'esquerres per aconseguir, des de dins, fer la revolució al sistema polític vigent. Se'n sortiran?

A nivell d'Espanya Podemos ho ha intentat, però no sembla que se n'acabin sortint. La societat és molt conservadora i no està gaire entusiasmada en veure canvis. Encara hi ha massa gent que té molt a perdre i que mantenir l'status quo és la millor manera d'assegurar la seva seguretat i comoditat. El fet que unes noves eleccions el juny facin creure que Podemos perdrà suport, és una demostració clara de la poca credibilitat a un canvi de model polític, la qual cosa reforça el paper de partits conformistes com el PP i el PSOE. A Catalunya és el cas d'ERC i el PSC. Quant a les CUP estaríem parlant d'una similitud dels entrebancs que pateix Podemos a nivell espanyol.

No és tan important el nombre de manifestants com el poder-ho fer

Ja ho vaig dir arran de la manifestació de la Diada, que no es tracta de competir per veure qui mobilitza més gent al carrer. Suposo que tothom ha pogut comprovar les diferències, però el que importa és que manifestants i persones que es queden a casa vagin a votar. Aquesta és la mobilització que és important i és per això que demanem la consulta.

És evident que Rajoy utilitza políticament l'excusa de la legalitat per evitar el resultat d'una consulta. Negar sistemàticament la possibilitat d'expressar el que volem i desitgem, siguem catalans o canaris, és un error que al final es pagarà. Cada vegada hi ha més gent que està per la labor i més mitjans de comunicació estrangers que se'n fan creus de l'obstinació del senyor Rajoy. Només ens cal que els nostres representants polítics no es deixin portar tant pel partidisme i es fixin en què els demana la ciutadania catalana.

D'avui no em preocupa gens la concentració de plaça Catalunya, ni m'interessa conèixer la xifra exacte dels assistents. El que em preocupa és el que ha passat a Montjuic perquè allò és una mostra de la intolerància, vingui d'on vingui. Les persones tenim el dret d'expressar-nos i ens han de respectar, agradi més o menys. Estic d'acord amb la necessitat de complir amb les lleis, però no en legislar en contra del dret a decidir i parlar. El que està passant al nostre país és que es legisla i es justifica tot per anar en contra dels que volem dir sí o no, dels que volem votar el 9N.

Èxit espatarrant a la convocatòria de Nou Barris

Us haig de dir que he dubtat un xic a l'hora d'escollir el titular d'avui. Primer se m'ha acudit: "Fracassa la V, no hi ha anat tothom", pensant en la majoria silenciosa que tant agrada a la gent del PP i C's. Després he pensat en la concentració feixista al Raval, però no els volia donar el protagonisme que no es mereixen, encara que fos per dir que eren quatre gats. Finalment he escollit la convocatòria del partit sucursal del que governa a Madrid i no ens deixa votar.

El PP s'ha desmarcat de l'acte institucional perquè diu que no és representatiu de tots els catalans, oblidant-se que ells representen a uns pocs, cada vegada menys. És allò de fixar-se en la palla a l'ull de l'altre i no veure la biga en el propi.

Ara toca escoltar el ball de xifres sobre la participació, sentir a dir que hi havia molts trams buits i que estava ple de quitxalla. La interpretació de la participació d'aquesta tarda és totalment subjectiva i per tant, cadascú en fa la que més l'interessa. La qüestió és justificar-se atacant els altres. No cal tornar a dir que la millor manera de sortir de dubtes és posar les urnes, convidant els ciutadans a votar. Però això no agrada al PP, perquè saben que perdrien, com han perdut sempre a Catalunya, en ser un partit residual.

Em falten les dades de la mobilització de Tarragona. Penso que és bo que els que pensen diferent surtin al carrer i no s'amaguin sota l'ombra de la majoria silenciosa. Entenc que poca gent es cregui que els organitzadors de la V es limiten a demanar el dret a decidir, i les paraules de Forcadell ho evidencien, quan parla de la independència. Als manifestants de Tarragona m'agradaria acompanyar-los a votar. Que tinguin l'oportunitat de votar "no-no".

Som una colla d'hipòcrites

Arran de la sentència pel setge al Parlament només se m'acut una conclusió: hipòcrites. Tots plegats i no només els partits polítics ens comportem d'una manera interessada, més pensant en què diran que no pas fruit d'una reflexió seriosa dels fets i les seves conseqüències.

Un dels defectes de l'esquerra al llarg dels anys ha estat el fals progressisme que s'ha desenvolupat en segons quins àmbits. ICV, al meu entendre, encara no ha estat capaç de treure's de sobre aquell complex de no ser prou d'esquerres i cau en el populisme o, en aquest cas, en el menysteniment de les institucions.

No estic d'acord amb la sentència i crec just i necessari que el Parlament català la recorri, i en la defensa o crítica a la sentència hem de ser coherents amb les nostres anteriors crítiques. És fàcil donar suport quan queda bé, però és important respectar els altres i també les institucions. 

De la mateixa manera que estic en contra dels "piquets informatius" en les vagues, impedint que les persones que volen treballar no ho puguin fer, tampoc em sembla bé que els manifestants s'abraonin sobre els diputats a l'entrada al Parlament. Una cosa és manifestar-se i l'altra impedir, de mala manera, que els diputats puguin entrar al Parlament.

Però no m'indigna tant l'actitud d'alguns manifestants com l'argumentació de la sentència que, al meu entendre, és una manera de desprestigiar, per part dels magistrats, una institució catalana. Estic convençut i posaria la mà al foc que això mateix, al Congrés de Diputats, no hauria tingut la mateixa sentència. I és per això que no hi estic d'acord i defenso que el Parlament hi presenti recurs.