Impunitat dels jutges

Avui les xarxes socials bullen amb l'enregistrament d'una conversa del jutge Joaquín Aguirre on es vanta de ser l'artífex de tots els problemes que està patint la llei d'amnistia, i ho fa d'una manera que al meu entendre s'hauria de considerar delictiva, amb prevaricació, i que probablement, en un país realment democràtic, tindria conseqüències. Se'l podria apartar de la seva professió de jutge?

    Sempre m'he preguntat qui jutja els jutges. Tenen total impunitat? Semblaria que si la seva ideologia és d'extrema dreta, com acostuma a ser habitual al nostre país, la resposta seria afirmativa. Hem pogut constatar la diferència de criteris entre jutges espanyols i europeus en el cas del Procés d'independència. D'alguna manera, els tribunals espanyols busquen qualsevol excusa per acusar la gent amb les penes més altes possibles. No hi ha coherència ni arguments objectius a l'hora de fer les seves denúncies. I allò que diu un jutge no té el mateix valor de què pugui dir jo.

    Avui volia parlar de què representa celebrar el darrer aniversari amb un sis al davant. Pensar que en un any entraràs al club dels setanta. La vida, realment, passa molt de pressa, però és cert que si t'atures a repassar tot el que has viscut t'adones que has necessitat una colla d'anys per encabir-ho tot.

    Aquest havia de ser el tema del post, i no deixo de comentar-lo encara que sigui d'esquitllada, però és cert que la difusió d'aquests comentaris del jutge prenen protagonisme perquè això ens afecta a tots, sobretot a aquelles persones que hem cregut en la justícia, en l'estat de dret i en la democràcia. Malauradament, a Espanya encara li falta molt recorregut per arribar a ser un país autènticament democràtic, i l'entorn europeu en aquests moments, amb l'auge espectacular de l'extrema dreta, tampoc ho facilita.

    Sigui com sigui, avui celebrarem els 69, amb l'esperança que col·loquin a cadascú en el lloc que li correspon, també als jutges que es prenen la justícia pel seu compte, sense objectivitat, sinó defensant una ideologia fanàtica i predemocràtica. Si l'estat espanyol és incapaç de resoldre aquest greu problema, veurem coses pitjors en un futur no gaire llunyà.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

Què més ha de passar al nostre govern?

Escriure sobre el govern català avui té el perill de quedar obsolet quan l'acabes de penjar al teu blog. Les notícies volen i la situació canvia d'un moment a l'altre. Aquesta inestabilitat que patim des de fa gairebé dos anys es correspon amb la impossibilitat de comprovar avenços en la governabilitat del país. 

La pèrdua de confiança del president del govern cap al seu vicepresident no és poca cosa. Les raons s'han exposat a bastament i cadascú les valorarà de la manera que li sembli millor, però la preocupació per al futur de la governabilitat del país és màxima i m'imagino que anirem veient cap on va tot plegat.

Paral·lelament a la commemoració d'uns fets que varen trastocar tots els plans interns i externs, com va ser l'1 d'octubre d'ara fa cinc anys, ens trobem amb aquests problemes de confiança i la incapacitat de posar-se d'acord per governar Catalunya. Per una banda es demana la ciutadania que acudeixi a celebrar l'aniversari del referèndum per a la independència i per l'altra s'escenifica una inestabilitat del govern que fa perillar el futur del nostre país. 

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, però sembla ser que encara no ha arribat l'hora per parlar de passat. Estem vivint un període molt gris de la història política del nostre país, que ens hauria d'avergonyir a tots plegats. En el fons només hi sé veure un afany de dominar la situació que provoca aquesta lluita fratricida entre els partits independentistes catalans. Aquestes ànsies de poder i voler tenir la raó per davant dels altres, ens porta a la ruïna.

Tenim els polítics que tenim i ja no m'atreveixo a dir que no ens els mereixem. Probablement sí que són els polítics que ens mereixem, i que difícilment trobarem el relleu per endreçar-ho tot. Què més ha de passar?

Entretant és el PSC qui s'està fregant les mans i veu una llum al final del túnel. No fa tants anys que va passar per uns moments difícils que el varen portar a ser gairebé irrellevant a la política del nostre país. Ara, en canvi, està veient que se li obren les portes no tant per mèrits propis com pels errors dels seus adversaris. Sortosament no és el cas de partits polítics indesitjables, com podia ser Ciudadanos, i caldrà veure si el relleu dels actuals dirigents ens anima a posar els punts sobre les i, i tornar amb més força i encert a defensar els nostres drets com a poble, com a cultura diferenciada de la resta de l'estat.

Aniversari per oblidar

Algú dirà que el nostre país ha avançat molt en aquest darrer any, però a mi se'm fa molt difícil pensar-ho. Avui es compleix un any des de la presa de possessió de l'actual president de la Generalitat, segons diuen les notícies, però en no haver experimentat cap canvi ni me n'havia adonat. 

Portem molts anys aturats i sense gaires expectatives. Mantenim els problemes de sempre, alguns de provocats des de fora, però la majoria per desídia i picabaralles absurdes que només busquen protagonisme sense tenir en compte que el país, la nostra economia, se'n ressent.

M'imagino que des del govern s'esforçaran per fer sortir virtuts d'aquests dotze mesos, però la sensació no és aquesta per a la majoria de la població. Aquests dies estem patint el desgast per la sentència i posterior interlocutòria sobre el castellà a l'escola, i observem la incapacitat dels nostres governants per posar-se d'acord i defensar una llengua, el català, que sí està en perill.

N'hem parlat molt, però sembla que els nostres polítics no ens volen fer cas. No crec que estiguin convençuts que de la seva manera d'actuar se'n desprèn una lluita per servir-nos i protegir-nos dels que ens volen mal. Ho veig com una lluita per defensar els seus interessos de partit, i els seus escons, que posen per davant de tots nosaltres. Ho culpo sovint en la mediocritat de la majoria dels nostres polítics i les dificultats perquè gent de vàlua es posin al capdavant de la política del nostre país.

No aprovo la feina feta per la Generalitat durant el darrer any, encara que de ben segur que hi ha actuacions positives. No sempre tot és negatiu, però el balanç final no em sembla positiu, perquè hi ha problemes importants que no s'han resolt ni s'ha posat les eines i la predisposició per aconseguir solucionar-los.

És al meu entendre un aniversari sense pena ni glòria, i el pitjor de tot no s'albira un futur immediat esperançador. La pressió que rebem de les institucions espanyoles és forta i necessitaríem anar junts per aconseguir triomfar. Tot fa pensar, però, que les coses no canviaran, i que aquest govern no serà recordat per la seva eficàcia.

Un dia molt positiu

Encara que avui ha estat la votació al Parlament del nou president de la Generalitat, no parlaré de política, sinó del bon dia d'avui. Hi ha dies que tot surt malament, però sortosament n'hi ha d'altres que tot surt bé, tot són bones notícies i el dia es fa agradable al costat dels qui estimes.

Avui era el meu primer dia de vacances d'aquest any. Vacances al mes de maig, la qual cosa no és normal, però és que la situació no ho és. Avui també és l'aniversari de la mestressa i això sempre és important. I avui hem anat a Vic, la meva ciutat de naixement i que sempre portaré al cor, malgrat hagi passat més anys vivint fora d'ella.

Hem rebut una trucada que sembla desencallar un tema que portàvem arrossegant des de fa més d'un any, i el més important de tot és que tots ens trobem bé de salut i amb moltes ganes d'afrontar els canvis que vindran ben aviat. Amb un dia clar i assolellat, un bon dinar i un bon viatge de tornada, s'ha de dir que el dia ha estat complert i satisfactori.

No ens calia seguir l'actualitat política, sinó que ens n'hem ben desconnectat, i només arribant a casa ens hem volgut assegurar que ja teníem president i que confiem que la mecànica comenci a rutllar i a fer-nos sortir de la paràlisi que arrosseguem des de fa molts mesos. A Vic sentíem converses parlant d'anades a la platja. Nosaltres la tenim a casa i a vegades no ho sabem apreciar prou. Com diu el meu cunyat: "Quin país!".

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

El senyor Vidal-Quadras alliçona els nacionalistes catalans

He llegit un twit de qui va ser president del PP català i posteriorment candidat de Vox, el senyor Alejo Vidal-Quadras, criticant els catalans que se senten nacionalistes, aprofitant el discurs del president alemany arran de l'aniversari de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Sorprèn que una persona com ell titlli altres persones de xenòfobes. És ben bé allò de la palla a l'ull dels altres i la biga al propi.

També fa un parell de dies semblava com si el líder de Vox, el senyor Abascal, defensava els homosexuals acusant el PSOE de menystenir-los. És una mica com si el món s'hagués capgirat al revés. A vegades tens la impressió que tots plegats ens hem tornat una mica bojos, i no acabes d'entendre el que passa al teu voltant.

No fa gaire, també, que llegia com el PP no sabia què fer-ne del seu cap de llista a l'ajuntament de Barcelona, una persona, el senyor Bou, que també podríem titllar de pintoresc. També el podríem acusar de veure moltes coses als altres i ser incapaç d'emmirallar-se.

Tot això passa a persones que han destacat per obrir molt la boca, haver estat molt crítiques, sovint de manera grollera, amb aquells que no pensen com ells. La necessitat que tenen de ser presents als mitjans de comunicació, per no passar desapercebuts i guanyar punts en l'escalada a càrrec públics, els fa desvariejar i ser poc mesurats en les seves paraules. La sort per a ells és no tenir cap tipus de vergonya, ni memòria, la qual cosa els deixa tan feliços i panxa contents.

Amb Beethoven desitjant l'entrada d'un millor any

El 16 de desembre de l'any 1770 va néixer a la ciutat alemanya de Bonn el gran compositor Ludwig van Beethoven, i per això l'any que entrarem celebrarem el seu 250è aniversari amb multitud de concerts arreu del món. A casa, per no ser menys, ja he instal·lat les nou simfonies que m'acompanyaran molts moments de repòs i d'escriptura dels meus posts.

Recordo que a casa dels meus pares teníem un tocadiscs que es plegava com una maleta, i uns quants discs, al començament no gaires, però entre ells hi havia algunes de les més famoses simfonies de Beethoven. Vaig començar, doncs, molt aviat a escoltar la seva música. Amb el temps m'he dedicat a escoltar més música coral i compositors anteriors, de l'època barroca i més matinera. Tot i així no he deixat de considerar Beethoven com el que ha estat, un dels millors compositors de la història de la música.

Avui, doncs, he iniciat el meu homenatge al compositor alemany i sense esperar l'inici de l'any commemoratiu he començat a escoltar les seves simfonies, que m'acompanyen en la redacció del meu post de Nadal.

Tot paint el menjà de Nadal, us desitjo unes bones festes i en cosa de vuit dies, una bona entrada d'any, que sigui millor que el que està acabant i que els nostres presos polítics puguin sortir de la injusta presó, i s'avancin les eleccions per poder aconseguir un govern i un president millor del que tenim ara.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.

Dos anys del referèndum

Avui es compleixen dos anys del referèndum de 2017, i no ser si ho hem de celebrar o plànyer. Han passat dos anys i no hem avançat en res. Tenim un govern autonòmic que no mou fitxa, amb uns partits polítics que només busquen destacar per sobre de l'altre, sense cap intenció d'anar plegats a resoldre els molts problemes que s'han anat acumulant.

Des d'avui, segon aniversari del referèndum, fins a la publicació de la sentència als presos polítics, existeixen molts rumors sobre diferents actes a realitzar, vagues, sabotatges, manifestacions, desobediència... moltes opcions que sents dir, però que tothom ignora, ni per on cal optar ni de quina manera s'ha de fer.

L'Estat espanyol, entretant, amb la munició abonada pels set CDR detinguts la setmana passada, va construint un relat fals sobre la veritat del moviment independentista, no la d'aquells quatre que els agrada trencar el mobiliari, sinó de la multitud que surt en família per exigir un referèndum d'autodeterminació.

La Història ens dirà qui anava errat i per on flaquejava, ara, però, és difícil veure clares les coses. Hi ha massa interessos, poca objectivitat i molta pressió del món judicial i policial espanyol. Amb perspectiva ens adonarem del camí resseguit i dels pals a la roda col·locats, a vegades per nosaltres mateixos.

Avui comença un mes d'octubre que molts temen per les conseqüències que se'n poden derivar, però no podem perdre el seny i continuar defensant el diàleg i la no violència, per fer caure murs que només esperen els nostres desencerts per col·locar-nos l'etiqueta i poder fer ús de la violència policial, tal com va passar ara fa dos anys.

El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

Commemorem l'aniversari de, no sabem ben bé què

Avui és l'aniversari de..., de fet no sabem ben bé què va passar el 27 d'octubre de l'any passat. Es va fer una cosa tan estranya que tothom ho interpreta a la seva manera, però el problema és que hi ha nou polítics empresonats que seran jutjats, i uns quants més a l'exili.

Ens hem adonat, i Clara Ponsatí ho ha dit explícitament, que el govern català no tenia resposta davant de la reacció de Madrid. Només havien treballat una hipòtesi: que Madrid s'acollonís i volgués dialogar. Quan el govern de M. Rajoy va contraatacar, els nostres polítics no varen saber què dir ni què fer, i a partir d'aquí tots sabem què ha passat. El més trist de tot, però, és que encara ara no sabem què fer ni com continuar, tot i el suport de la ciutadania que va tornar a confiar en els partits independentistes, castigant els que ho tenien més clar, la CUP. Què passaria ara en unes noves eleccions?

Hem perdut la majoria absoluta al Parlament, no pas perquè els partits constitucionalistes l'hagin guanyat, sinó pel desordre i no saber fer dels independentistes. Ens demanen que sortim al carrer i són incapaços de governar i explicar-se. Van creant organismes teòrics i no han estat capaços de crear les estructures d'Estat que ens varen prometre. Ponsatí parla d'un brindis al sol, i haurem d'acceptar que té tota la raó.

Ens fa falta bons polítics i que dimiteixin els que no tenen resposta més enllà d'anar fent bullir l'olla. És molt trist tot el que passa i cada dia hi ha més persones desencisades. Massa orgull personal i poca autocrítica fa que el govern que tenim ara no sàpiga què ha de fer. Potser sí que hem d'exigir noves eleccions i canviar cromos que no serveixen.

Ara és l'hora dels polítics

Arenys de Mar, com la majoria de poblacions de Catalunya commemora el primer aniversari del referèndum d'autodeterminació que, malgrat tots els entrebancs i les càrregues policials a alguns municipis, es va poder celebrar, amb una bona participació i un clar resultat favorable a la independència.

Sabem de què estem parlant. Sabem que no és un referèndum reconegut amb el qual puguem anar per Europa reclamant el reconeixement de l'estat independent, però també sabem que el nostre testimoniatge ha arribat molt lluny i ha fet reflexionar a molta gent.

També i malauradament, l'actuació de l'Estat espanyol, amb les càrregues policials del dia 1 d'octubre, les imputacions judicials desmesurades de després i l'aplicació del 155 per part del govern del PP, amb el suport de C's i PSOE (PSC inclòs), ha enfortit la veu del nostre poble i ha guanyat adeptes fora de les nostres fronteres.

No hem tingut ni tindrem suport de col·lectius espanyols, ni polítics, ni culturals, ni socials, però sí a Europa. S'ha demostrat que les acusacions dels tribunals de justícia espanyols són gratuïtes i totalment inacceptables, i això ens ha donat més força.

Tenim, però una assignatura pendent i aquesta és la dels nostres polítics. Crec sincerament que el govern actual no actua d'acord amb el mandat de l'1 d'octubre, ni correspon a l'esforç realitzat per la ciutadania del nostre país. Ens cal una rectificació política, més treball i més contundència per evitar que tot el que hem patit acabi no servint per a res. El poble respon i ara és l'hora dels polítics.

Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.

Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.

El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.

El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.

Un jutge instructor ex-senador del PP

És legal que un jutge, ex-senador del PP, sigui l'instructor dels recursos que han presentat els nostres presos polítics al jutges que els han de jutjar? M'imagino que sí. És ètic? Jo penso que no. Potser ho seria si tinguéssim la convicció que els jutges espanyols són imparcials i deslligats de la política, però això no s'ho creu ningú, ni tan sols ells.

Tot i que les altes temperatures i la necessitat de fer vacances han apaivagat una mica els ànims i refredat l'ímpetu reivindicatiu dels independentistes i no tant als defensors de l'espai públic lliure de llaços grocs, no hi ha res mort, sinó que es troba en somort.

Se'ns prepara una tardor moguda, que pot començar abans, amb la commemoració de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb la presència del rei dels espanyols. No podem abaixar la guàrdia, i hem de tenir molt clar què volem, però per sobre de tot hem de fer fora la violència. Defensar els nostres drets sense atacar ningú. Qui se senti atacat perquè demanem la llibertat dels nostres presos polítics, és un problema seu, que no ha entès què vol dir llibertat d'expressió, però no hem de caure en la provocació dels seguidors de C's i semblants. La seva actuació els passarà factura. No permetem que nosaltres caiguem en aquesta temptació. Hem de continuar manifestant els nostres valors i sentiments en pau i tranquil·litat. 

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 

Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.

S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.

T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.

Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.

Recordant el pare en el seu aniversari de naixement

Avui el pare celebraria el seu noranta-sisè aniversari, però ens va deixar ara fa deu mesos, el 3 de gener, als 95 anys. El pare va néixer el dia 2 de novembre de l'any 20 del segle passat i va formar part de la quinta del biberó. Va passar una guerra i sis anys de servei militar. La generació dels meus pares, la mare era del 1918, no ho varen tenir fàcil, fins i tot les famílies que tenien feina i menjar a taula. Això els pares no ho varen utilitzar mai, però a mi em va servir.

Tot i no viure al seu costat, he notat la seva absència. En diferents ocasions m'ha passat pel cap fer-li unta trucada per comentar-li un fet o demanar-li una cosa que ell recordaria. Repassant la vida del pare, la que vaig viure i seguir, penso que el pare es va poder realitzar més del que s'hauria pogut esperar tenint en compte les circumstàncies del temps, que com molts de la seva edat, no els varen ajudar gens.

El pare no només va treballar molts anys i moltes hores, sinó que a més es va realitzar com a persona a la feina i en el seu principal hobby: ajudar els malalts. Aquest pensament l'he tingut sovint present i em feia adonar que no tenia cap tipus d'excusa per no lluitar per la meva formació, per trobar una feina, per tirar endavant la meva vida i la dels meus. És potser per això que no puc entendre aquelles persones que, tenint-ho tot de cara, s'enfonsen en la misèria, no pas econòmica, sinó humana. Sobretot quan t'adones de quantes persones ho tenen tan difícil per subsistir.

Sense els pares la vida et canvia. Ningú els substitueix, ni que siguis la persona més afortunada amb la família que has format, ells són únics, i ara ja no hi són. Perquè la primera família et configura per a tota la vida i és a partir d'aquesta experiència que el món que et tocarà viure podrà ser més o menys complicat, però mai no hauràs de deixar de lluitar, en tot moment el futur l'estàs decidint tu mateix.

Gràcies pare i feliç aniversari, el primer que celebraràs amb la mare, després de tretze anys.