Quaranta-quatre anys després

Ahir em vaig retrobar amb excompanys quaranta-quatre anys després. No sóc persona de recordar èpoques passades, sobretot quan han estat fets que has viscut de manera forçada, sense cap entusiasme. Això no vol dir que no apreciïs l'amistat de les persones, però sí que fa que siguis més fred a l'hora de fer memòria i reviure el passat.

Atesa la situació que estem passant amb la pandèmia del coronavirus, que no deixa que ens puguem trobar de manera presencial, més enllà de la família i persones més properes, la trobada d'ahir va ser virtual i va servir per veure'ns persones que vàrem conviure durant tres mesos, ara fa quaranta-quatre anys, i que jo no havia tornat a veure.

Realment, les persones que han fet possible la trobada tenen molt de mèrit i segur que disposen de molta informació al respecte, però a mi em podien colar qualsevol persona i no m'hauria adonat si havíem coincidit abans o no, ja que ni la memòria ni les imatges m'hi ajudaven. Tots hem canviat molt, i quaranta-quatre anys són molts anys, si entremig no hi ha hagut cap contacte, i desconeixes la vida que ha dut una i altra persona, i encara més si vius a molts quilòmetres de distància.

Va ser interessant adonar-te que han passat molts anys, i també moltes coses, fins al punt de veure que llavors poc podies imaginar-te que arribaries a ser i estar on sóc ara. No puc dir que en guardi un mal record, perquè la veritat és que gairebé no en guardo cap record. Estic convençut de la nostra capacitat de seleccionar els nostres records i fer espai al nostre cap, perquè ens hi càpiga bé allò que ens interessa recordar.

L'experiència va ser agradable i felicito les persones que ho han fet possible. Espero no trigar quaranta-quatre anys més per fer una nova trobada, més que tot perquè ja no hi seria a temps.

Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

El PP ja és judicialment corrupte

Bé, no sé si s'ha de dir d'aquesta manera, però el cert és que ja no cal batejar de "presumptament" corrupte, si nó que ja hi ha sentència. Ningú apostava ni cinc cèntims per la seva innocència, tot i l'amistat del partit amb la cúpula judicial. Era massa evident com per passar-ho per alt. Esclar que, en situacions normals, el president ja no seria "presumptament" corrupte i ja no exerciria de president. Però això ja és demanar massa.

Tal com un twitaire ja va avançar ahir, la notícia s'ha volgut amagar amb una altra notícia en contra de polítics i alts càrrecs catalans. Calia esperar el moment adequat per donar-ho a conèixer, i havia de servir per intentar passar desapercebuda la sentència del cas Gürtel. Amb això no vull dir que no s'hagi d'investigar tot, i si hi ha delicte s'ha de conèixer i jutjar.

El PP i els jutges, són tan previsibles, que ja res no ens sorprèn. Quan estem esperant alguna clatellada al PP, ja sabem que en caurà una altra, per equilibrar la balança, no fos cas que hi hagués massa gent pendent de les misèries del PP. 

És molt trist que un partit polític tan corrupte estigui governant Espanya, però hem de recordar que ho fa gràcies al PSOE i en connivència amb C's, i la mà estesa del PNB. Però tampoc podem oblidar que, de moment, l'alternativa política al PP encara és pitjor: un camí a l'autoritarisme que molts recordem del passat franquista.

Joan Pera i Serra, un fill il·lustre per nomenar

Ahir el vespre vaig rebre la notícia de la mort d'en Joan. Us haig de dir que em va entristir, perquè no és una mort qualsevol. En Joan forma part de la història viva d'Arenys de Mar. Podem veure el vídeo de Ràdio Arenys, de l'any 2013 penjat a Youtube. Ha estat un referent en tots els àmbits, des del professional al cívic i social. Ha estat un personatge singular amant de la Cultura en majúscules. Cantaire, Recitador poètic, Comediant... Molts són els àmbits en què s'ha mogut, i no ho ha fet de manera discreta, sinó destacant, liderant tots els grups on ha participat.

En Joan, encara que no l'hagin nomenat, és un vilatà il·lustre, que els que hem tingut la sort de compartir-hi moments, èpoques amb ell, en mantindrem un record entranyable i el plorarem.

Acostumo a comentar en el blog la mort de vilatans i persones properes, i en Joan havia d'ocupar un espai en el meu humil racó d'Internet. 

Aquest Nadal, una vegada més, en Joan ens havia de delectar amb la recitació del Poema de Nadal, i ho feia acompanyat musicalment pel Cor on cantava des de l'inici, ara fa vint-i-cinc anys, el Cor l'Aixa. De ben segur que en els actes commemoratius del naixement del Cor, tindran mil oportunitats de recordar l'amic Joan. A ell li hauria agradat figurar-hi a la corda de tenors. En Joan no hi serà, però estic segur que els seus companys de corda i del cor, el sentiran molt a prop.

Joan, que tinguis un bon viatge i prepara't per liderar la conya, el bon humor, la simpatia, i l'amistat, allà dalt on t'esperen des de sempre.

Ara és Duran qui s'encomana a la majoria silenciosa

Sembla ser que els partits polítics que són incapaços d'obtenir suficients vots per al seu projecte s'excusen en la majoria silenciosa. És una manera com una altra de buscar culpables en lloc d'acceptar que potser el programa que prediquen no és prou atractiu. En això hi han jugat d'una manera especial els partits espanyolistes a Catalunya. En les darreres eleccions catalanes, però, es va demostrar que tot i l'alta participació, els independentistes varen mantenir-se a dalt.

Ara és Duran i Lleida, que va perdre estrepitosament les eleccions al Parlament català, quedant-ne al marge, qui està reclamant que aquesta majoria silenciosa surti a salvar-lo de quedar definitivament fora de joc i perdre totes les prebendes d'aquests llargs anys de vida política. Sempre li quedarà l'amistat del PP per rebre'n algun regal compensatori.

Des de fa molt temps Duran i Lleida ha demostrat que no té cap tipus de problema de caure en  ridícul. Sempre havia xulejat davant de CDC de la seva força i aportació a la Fundació CIU. A la primera ocasió que ho podia demostrar, però, s'ha vist clarament que el 25% de quota era un regal excessiu. 

Aquests dies se'ns presenta com el Messies que ha de salvar-nos de l'infern de la DUI. L'única persona capaç de dialogar amb l'inepte president del govern espanyol. Insisteix perquè ens ho acabem creient, però la seva credibilitat ja fa temps que ha arribat a mínims insòlits. Les eleccions al Congrés espanyol li poden salvar el cul, parlant clar, però en cap cas serà decisiu en les possibles determinacions que es prenguin des de Madrid. El PP el volia perquè arrossegués CIU, i no per aportar-los la mínima expressió d'UDC.

En record d'en Santi Herce

Arribant a Arenys, després d'un bonic dia a la Costa Brava, m'he assabentat de la mort d'en Santi Herce. La notícia m'ha colpit. Vaig conèixer en Santi en unes tertúlies radiofòniques, amb en Francesc Castell, però sobretot durant la meva etapa de regidor, quan ell fou regidor del PP a l'oposició, després d'haver format govern en mandats anteriors. Puc parlar poc d'ell, perquè la seva vida era molt diversa, abastant molts fronts, però en guardo un bon record.

Sempre el vaig considerar una persona afable, que li agradava saludar tothom i que estava content si els altres ho estaven. Persona molt de la broma que sempre em recordava que ell no aniria al cel, que no li voldrien, però jo no penso igual. Si realment hi ha aquesta vida eterna, segur que ens hi retrobarem. No podríem estar sense ell.

Amb ell vaig descobrir una cosa tan senzilla, però que sovint oblidem. Es podia pensar molt diferent, pertànyer a partits polítics contraris, però guardar una bona amistat. Mai vaig saber si militava al Partit Popular amb convicció o per amistat amb la Rosa Saragossa i altres simpatitzants populars. Recordo que li deia que no sabia què hi feia al PP.

Avui us volia comentar la jornada a Port de la Selva i Cadaqués, sense tocar l'aigua, però gaudint de la seva bellesa, però conegut el traspàs d'en Santi, no podia deixar de recordar-lo en aquest meu racó d'Internet, per dedicar-li el meu humil homenatge. Santi, espero que ens retrobem, allà dalt. Bon viatge!

Ni Rajoy ni el Tribunal Constitucional em frenaran

Demanar la dimissió de Jorge Fernández Díaz és absurd perquè en aquest país governen els corruptes i no dimiteix ningú. Els meus incondicionals lectors recordaran les vegades que en aquest meu blog he parlat de la ineptitud del ministre, que es va guanyar el càrrec no pas per mèrits, sinó per amistat i servitud incondicional a Rajoy. Però el ministre no és només un inepte, sinó que a més juga a traïció i fins i tot se'l podria acusar de prevaricació. 

És molt trist que Espanya tingui un ministre de l'Interior de la categoria de Fernández Díaz. Això sol ja fa venir ganes de marxar-ne. Esclar que amb el cap del govern que tenim, tampoc podem esperar gaires meravelles en la resta de l'executiu.

Senyor Rajoy, ni vostè ni el Tribunal Constitucional em faran quedar a casa el dia 9 de novembre. Només per demostrar-li que la seva manera d'actuar és impròpia d'un cap de govern d'un país democràtic, jo el dia 9 de novembre aniré a votar. No sé si ho podré fer, però no em quedaré a casa perquè vostè i el seu inestimable Tribunal Constitucional ho diguin.

Sàpiga senyor Rajoy que si em quedava cap partícula de respecte en vers el seu govern i les seves institucions, ara ja ni això. No tinc gens clar que el govern del meu país, Catalunya, sigui el millor dels millors, ni sé què pot passar en un futur proper, però el que sí que tinc molt clar és que pitjor que vostè i els seus ministres és impossible. Lluitaré per aconseguir el millor govern per al meu país, i sortir tan lluny com pugui de les seves mans. Si es creu que amb les mesures preses defensa la democràcia i funcionaris catalans, està molt equivocat. Vostè només busca no sortir-ne escaldat, però espero que en la propera ocasió que es presenti davant la ciutadania, rebi el càstig que es mereix.

Jorge Fernández Díaz amb tretze morts a la consciència

El ministre espanyol de l'Interior no dimitirà perquè a Espanya no dimiteix ningú. No hi ha cap polític que tingui prou sentit de la responsabilitat per acceptar el errors i dimitir. Així anem, i no hi ha res que faci pensar que la cosa canviï.

Ja em disculpareu que insisteixi una vegada més en parlar d'aquest ministre, però crec que l'actuació de la Guàrdia Civil a Ceuta, amb el resultat de tretze morts, és prou greu com perquè se n'exigeixin responsabilitats. Ja sabem, però que només ho exigeix l'oposició, sigui qui sigui, i el partit en el govern sempre troba excuses. A tot això cal afegir que el senyor Jorge Fernández en més d'una ocasió ha exigit dimissions per fets molt menys greus que l'actual.

Des del primer dia vaig dir que el càrrec de ministre li anava gran i que el tenia per amistat i fidelitat a l'actual president, i no pas per mèrits propis ni per capacitat. Els fets, no només els darrers, confirmen una vegada i una altra que les meves paraules no eren errònies. Fins quan?

La pregunta que molts ens fem és fins quan haurem d'aguantar aquest ministre incompetent? Com pot ser que persones inútils per exercir un càrrec públic continuïn al capdavant d'un ministeri només per amistat?

És una vergonya haver d'aguantar quatre anys un Consell de ministres format per persones tan mediocres. És una vergonya pertànyer a un país amb uns dirigents amb un nivell tant baix. Ahir parlava del ridícul del president en la seva visita a Turquia, però avui és més trist, primer i principalment per les morts, però també per les excuses i explicacions del ministre. Li hauria de caure la cara de vergonya i assumir la responsabilitat política i dimitir. Però, tal com deia al començament, en aquest país no dimiteix ningú.

Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.

Els vincles del PP amb la dictadura franquista

Tot i que s'ha volgut dissimular durant molts anys, els anys de la tan anomenada transició, el PP no ha pogut amagar els seus forts lligams amb la dictadura del general Franco. Persones que han continuat amb responsabilitats polítiques, organitzacions properes al dictador, simpatitzants premiats amb càrrecs i llocs privilegiats... i una moral totalment predemocràtica, prepotència, autoritarisme i enemics de qualsevol tipus de diàleg.

L'anècdota d'aquests dies és l'advocat de la líder del PP català, la senyora Sánchez-Camacho, que va ser qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich, després d'un 'judici' totalment polític i amb final intencionat, mentre el dictador estirava la pota.

Els pares ens preocupem dels amics dels nostres fills. Sabem que a part de l'educació que els podem donar i l'ensenyament que reben a l'escola, hi ha un component important en la formació dels nostres fills que és l'entorn d'amistats en el temps lliure i aficions. Ens agrada pensar que els amics dels nostres fills respecten uns mateixos valors que no són contraris a les nostres creences. Aquest pòsit és el que els obrirà les portes i els determinarà el seu futur.

El PP ha mantingut a les seves files una bona colla de franquistes convençuts, essencialment antidemocràtics, que ha evitar que reeixís cap partit d'extrema dreta, com passa en molts països europeus, perquè a Espanya aquests personatges tenen via lliure dins del Partit Popular.

Tot és prou evident, i per això és tan fàcil d'entendre que el senyor Rajoy, que no és el pitjor dels seus, no sàpiga què vol dir dialogar. Ho confon amb parlar d'allò que a ell li agrada, sense acceptar cap altra proposta. Això, els demòcrates saben que no és diàleg, sinó prepotència, perquè l'únic argument és la majoria absoluta de què disposa. Ens falta molt per aconseguir un país totalment democràtic. Ara per ara només tenim una reproducció mal feta, i interessada, del que seria un sistema democràtic de respecte als drets fonamentals de les persones. Oblideu-vos de la separació dels tres poders. A Espanya continuen manant els mateixos, fins i tot quan el president del govern ha estat socialista.

L'amic retrobat

Em permetreu la llicència del títol, robat d'un gran llibre de Fred Uhlman. Us el recomano. Però avui no us parlaré d'aquesta obra literària que em va captivar quan la vaig llegir, sinó d'una trobada amb un amic (penso que a en Francesc no li sabrà greu que així el consideri), amb qui feia molt de temps que no parlàvem. N'hem fet memòria.

Sempre he dit que la meva vida cobreix etapes, a vegades ben diferents una de l'altra. No us vull avorrir fent-ne cap ressenya, però sí que actualment el meu temps lliure l'ocupo amb coses ben diferents d'anys enrere, d'altres etapes.

Ha estat una hora interessant, aprofitant una pausa en el meu treball de matí i tarda, un cafè a l'Alèxia. Encara buscava l'espai dels no fumadors. Ha quedat en evidència el poc que trepitjo els bars. Si de mi depenguessin, costaria trobar-ne d'oberts. Sortosament, en aquest cas per a ells, no tothom pensa ni actua igual.

Tertúlies a la Ràdio Municipal, encara a l'edifici del Mercat, i probablement les responsables que uns anys més tard tingués el meu programa setmanal de ràdio. Els meus articles de col·laborador de l'Agenda, i el meu pas per l'Ajuntament de la vila.

Reconec que visc al centre de la vila, però n'estic força allunyat. No és una actitud per mantenir durant massa temps, però sí el suficient per traçar una línia divisòria entre el meu passat i el meu probable futur.

Ha estat una trobada molt senzilla, sense grans efectes, però amb bones sensacions. Algú diria amb bones vibracions. Jo em limito a dir que ha estat interessant, que m'ha agradat tornar a seure amb en Francesc i estic segur que la propera vegada no trigarà tant temps a succeir.

Ara, havent sopat i pensant ja amb la feina de demà, recupero el meu espai virtual, per acostar-me al post 3.000 que arribarà abans de tombar l'any.

Múltiples reaccions a l'eliminació de Madrid

Ahir es va conèixer el nom de la ciutat que haurà d'organitzar els jocs olímpics de l'any 2020. Madrid s'hi presentava, després d'haver intentat organitzar-los els anys 2012, que va guanyar Londres, i 2016, que se celebraran a Rio de Janeiro. Tercer intent que tampoc va sortir bé i va causar una gran decepció a totes les persones que hi han estat treballant, els madrilenys i els espanyols en general.

A partir del moment en què es va conèixer l'eliminació de Madrid com a seu olímpica, la quantitat de reaccions, declaracions i crítiques va ser extraordinària, i un bon motiu d'anàlisi per adonar-nos com som i com reaccionem davant dels nostres fracassos i els dels altres.

Riure's ara de Madrid és molt fàcil, sobretot els catalans que podem recordar-los que Barcelona va ser seu olímpica l'any 1992, i entraria en la pugna per aconseguir la independència i les traves que Espanya ens hi posa. També és important fixar-nos en com es justifica el fracàs, insultant o criticant els membres del Comitè Olímpic, a qui es desconsidera, ara que han dit no a Madrid. Segur que si Madrid hagués guanyat la votació, ningú d'aquests crítics amb el Comitè no hauria dubtat de la bondat del seu criteri.

Amb tot això què vull dir? Simplement que la hipocresia i l'enveja són molt presents en la nostra vida, i aprofitem la més petita oportunitat per posar-les en pràctica. Si perdem és perquè ens tenen mania, i si perden els nostres adversaris, ens fem un fart de riure. No en saben més.

A marge, doncs, de les reaccions espontànies i enverinades, seria bo treure'n algunes conclusions i lliçons per aprendre. S'ha parlat del desconeixement de l'anglès de persones que ens representen en el món. Hi ha moltes explicacions del per què succeeix, i molts remeis a posar en pràctica. Algú hi pot veure un defecte molt curiós i, en certa manera, rallant la corrupció: hi ha nomenaments en què el criteri és l'amistat i el favoritisme i no la capacitat de l'escollit per fer bé la feina.

Fa pocs dies llegia al diari com una persona havia voltat per Barcelona parlant anglès per copsar el nivell d'anglès de cambrers i persones que atenen el públic. El resultat era igualment pobre i trist. Potser que hi posem remei, i que millorem el nivell del país. Ja sé que amb l'anglès no n'hi ha prou, però en tot cas deixem per a un altre dia el parlar de l'educació i la sensibilitat de les persones amb qui ens dirigim per rebre algun tipus de servei. També hi ha feina a fer.

Espanya i Itàlia, la mediocritat política

Sembla ser que qui és amic dels serveis secrets espanyols, encara que sigui un pederasta, pot sortir lliure de la presó. La notícia de l'indult d'un tal Galván, per part del rei del Marroc, a petició del nostre, s'ha seguit amb una certa incredulitat i a l'expectativa de com acabaria tot plegat. El que no m'imaginava era que la inclusió del pederasta a la llista dels cinquanta presos a alliberar, l'havia fet un colla d'amics del pres en qüestió. Així qualsevol!

Espanya amenaça la Gran Bretanya per Gibraltar. No vull entrar-hi a fons, però no creieu que és una ridiculesa constant del govern espanyol? què pretenen? defensen els interessos dels espanyols? si els gibraltarenys no volen ser espanyols, per què tanta insistència? és típic d'una república bananera, encara que tinguem rei.

Però a Itàlia no es queden curts. El senyor Berlusconi amenaça el poder judicial italià, acompanyat d'admiradors i fidels seguidors (no sé si beneficiaris dels "xanxullos" de l'exprimer ministre). No sé si l'actual president cedirà al xantatge o bé la justícia vencerà al diner, la corrupció i el poder mediàtic.

150 anys de la Societat Coral l'Esperança d'Arenys de Mar

La Música pot ser en algun moment un refugi per a la nostra ànima, per al nostre estat d'ànims que avui es troba força convuls. Personalment em refugio en la música clàssica i, en funció de la situació, d'un període o altre de la història de la música. Fins i tot temes aparentment tràgics i melancoliosos poden aportar-nos el repòs i força que necessitem. Sobretot un divendres d'una setmana moguda i fatigant.

Avui, per atzar he anat a parar a l'Actus Tràgicus de J.S. Bach. No sé si coneixeu la

peça, però us haig de dir que és brillant, com tota l'obra del gran mestre. Una obra coral que fa molts anys vaig descobrir i me'n vaig enamorar. Encara recordo els cantants solistes. Eren joves, amb poca experiència, però amb fusta. La peça va entusiasmar.

Les cantates de Bach, per als que ens agrada la música coral, són un bon referent i tot sovint hi hem d'anar a parar. Hi ha molt bons compositors de música coral, alguns molt recents en la història, però Bach és únic. El nostre país té un passat i un present coral important. Les entitats corals, els orfeons i cors de clavé han fet història i han acostat la música a molta gent. Des de les corals infantils als vells orfeons, són moltes les persones que han format part del món musical, amb tot el que això ha significat per a la nostra cultura i orgull de poble singular.

Aquests dies a Arenys, la Societat Coral l'Esperança celebra els 150 anys de la seva fundació, i ho fa recordant la història i oferint diferents concerts a la vila. La coral té una riquesa musical, però també social i d'amistat. Les corals i orfeons han estat un exemple de treball en grup, on la suma de molts ofereix el resultat desitjat, on cadascú juga el seu paper en harmonia, i al final es troben en la coda. 

Desitjo molta sort a la Societat Coral l'Esperança i el desig que la seva tasca musical i cultural continuï endavant, gaudint de la música i l'amistat. També un record per a la Coral Canigó, on vaig tenir la sort de cantar-hi durant més de vint anys, i que enguany celebra els 50 anys de la seva fundació. L'Enriqueta Anglada, la primera directora i ànima de la coral, que la va fer gran. A ells també molta sort i gratitud.

Un adéu a l'Ivan Llensa

Vull dedicar el post d'avui a la memòria de l'Ivan Llensa que ahir ens va deixar. Ha lluitat dins al darrer moment per superar una malaltia injusta que no ha pogut vèncer. L'Ivan, amb qui compartíem equipament aquests darrers anys, es feia estimar. La Mari, que treballa al centre cívic Pla d'en Boet, segur que l'ha trobat a faltar tot aquest temps de baixa per la malaltia. La Mari era una de les víctimes de les bromes de l'Ivan, una víctima agraïda i que s'estimava.

Només he coincidit amb l'Ivan dues vegades des que vaig saber que estava malalt, i se'l veia animat, o si més no ho aparentava, tot i que les possibilitats de sortir-se'n eren ben poques. Totes les persones que conec i sé que coneixien l'Ivan, l'estimaven, perquè això ho tenia l'Ivan, es feia estimar. Podies ser molt diferent i pensar d'una altra manera, però això no treia que et sentissis bé amb ell.

Demà a la una del migdia, a la Basílica de Santa Maria de Mataró, molts amics de l'Ivan aniran a acomiadar-se i agrair-li els anys d'amistat. Encara que pugui semblar un tòpic, de ben segur que l'enyorarem. Sobretot els companys i amics amb qui compartien moltes hores de treball. A Mataró Ràdio tots els seus oients i seguidors. I a Pla d'en Boet, la Mari, l'Anna, i tots els que coincidíem en els passadissos del centre cívic, i intercanviàvem salutacions i alguna broma. Adéu Ivan. Gràcies per haver-te conegut.

Els comptes suïssos del rei

Tot i que estem de festa, les notícies sobre possibles corrupcions i delictes continuen. Avui la premsa parlava de l'herència que va rebre del seu pare, el rei Joan Carles, que segons el diari El Mundo suposava més de quatre milions en comptes suïssos. D'acord amb aquesta notícia, ICV apunta que el monarca, cap d'estat, hauria defraudat i se li haurien de demanar responsabilitats, i no hauria de poder regnar.

Difícilment en traurem l'entrellat. Quan es tracta del rei no hi ha manera de saber què hi ha de cert, encara que sempre ens imaginem per on han pogut anar els trets. Ens trobem lligats de mans i peus per culpa de la seva... immunitat ?¿

No sé si encara queden moltes coses per conèixer del passat del nostre rei. Probablement estem vivint un temps en què s'ha obert la veda i tot allò que estava amagat, ha anat sortint a la llum, i en venir tot de cop ens ha sobtat. Segurament cada vegada tenim més arguments per defensar la república, sense que això sigui cap garantia de transparència i honestedat. Potser molts joancarlistes han obert els ulls i han perdut la seva confiança.

També hem sabut que el president gallec era amic del narcotraficant Marcial Dorado. Reconec que no sé qui és aquest senyor, però si és un narcotraficant no és el millor amic per a un president de govern. La família no l'esculls, però els amics sí. Diu Alberto Núñez Feijóo que quan va saber a què es dedicava el seu amic, se'n va separar. Potser és veritat, però ha d'anar més en compte a l'hora d'escollir els amics, sobretot si un es vol presentar per servir un poble.

La hipocresia de l'amistat a Facebook

Com si d'una sèrie sobre la hipocresia es tractés, avui hi torno arran d'una intervenció a Facebook que m'ha desconcertat, primer, però que m'ha fet veure, després, que es tracta d'una errònia manera d'entendre o confondre l'amistat.

Hem sentit classificar les persones en amics, coneguts i saludats. En el cas de Facebook no sé si ho encaixaríem en aquesta classificació o bé caldria afegir una quarta variant. Si et fixes en el llistat d'"amics" d'un usuari de Facebook t'entra el dubte de si es tracta realment d'amics, coneguts o simplement saludats.

Sóc usuari de Facebook, encara que, si us haig de dir la veritat, pràcticament em limito a penjar-hi el meu post diari. Això fa que desconegui força què hi diuen els relativament pocs amics que hi tinc. L'excepció són els meus fills que tampoc puc encaixar en l'àmbit dels amics. Són molt més que això.

Reconec que a la llista d'amics hi tinc persones que amb prou feines conec. A poca gent he demanat ser-ne amic, però em costa dir que no quan m'ho han demanat. Quina importància li dono? doncs no cap cosa, però penso que si vols ser amic d'una persona, a Facebook, t'ha d'interessar el que escriu i diu. Si no és això, es converteix en una pèrdua de temps, o, com em passa a mi, deixo de llegir tot el que hi pengen.

Per què parlo de la hipocresia de l'amistat a Facebook? doncs senzillament perquè no té cap altra explicació quan un "amic" felicita per l'aniversari al seu "amic", i no sap que aquest fa més de dos anys que ens va deixar, després d'una llarga malaltia.

La inutilitat es castiga amb la dimissió, senyor ministre

No és la primera vegada que en aquest blog parlo del ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, i és cert que no el deixo gaire ben parat. En definitiva és un ministre inútil, és a dir, no útil. Des del primer dia es va veure que el càrrec li anava gros, però en aquest país no es concedeixen els càrrecs pels mèrits i qualitats del personatge, sinó per l'amistat i fidelitat. Tu sempre m'has donat suport, doncs encara que siguis un totxo, aquí tens el càrrec.

El diari El País ha tret la notícia sobre certs moviments de la policia espanyola per redactar i fer córrer rumors falsos amb proves falses contra polítics sobiranistes catalans, amb la finalitat de crear mal rotllo i que la gent desconfiï d'ells. Una manera barroera de frenar la voluntat sobiranista de Catalunya encapçalada per aquests polítics que cal fer caure com sigui.

No sé què hi ha de cert i m'agradaria pensar que es tracta d'un fals rumor. El problema és que El País no és un diari de la categoria de El Mundo o La Razón, per anomenar-ne dos dels que més empastifen la professió periodística. Durant la campanya electoral passada vam tenir l'oportunitat de veure com corrompen el periodisme uns mal anomenats periodistes. És per això que ja m'ho puc creure tot.

Si la informació que dóna El País és certa, el ministre n'hauria d'estar assabentat i no permetre que els fets continuïn produint-se, però tot fa pensar que no en sap res, per la qual cosa hauria de dimitir, o que ja li va bé, que seria un altre motiu per dimitir. Ja se sap que al nostre país les dimissions costen més que un part, i així el ministre de l'Interior continuarà en el càrrec sense resoldre res, com és típic en ell. Potser ara que el seu germà petit deixa la Diputació de Barcelona, li podria donar algun tipus de suport o assessorament, més que tot perquè pugui deixar de fer el ridícul.

President Montilla, no vindré al Calisay

Ja sé que no hi comptàveu i ni tan sols sabeu de la meva existència, però sí que vull manifestar-vos que aquest 8 de novembre no penso assistir a l'acte que presidireu al centre cultural del Calisay, a Arenys de Mar, tot i que hi haurà presents molts bons amics meus, amb qui he compartit un projecte de vila, afrontant moltes dificultats, però treballant a fons durant tot un mandat.

Algú potser creurà que han estat les vostres darreres i desafortunades paraules les que em faran quedar-me a casa. No, no és d'ara, sinó des de fa un temps que he perdut tota la confiança que havia dipositat en vós, quan éreu president de la Generalitat.

La vostra decisió, totalment legítima, de presentar-vos com a senador, em va doldre. Jo sempre he pensat que la presidència del govern del meu país era el màxim honor a què podia aspirar un polític català, i he entès la vostra decisió com un menysteniment de la figura de president.

Em vaig adonar que no pensàvem el mateix, i ara ha quedat ben palès amb el posicionament del vostre partit en relació a les aspiracions del nostre poble. Qui us ha substituït al capdavant no ho ha pas fet millor que vós, i així li va, perdent bous i esquelles. Les ànsies de poder d'un sector territorial del PSC, arraconant un sector tradicional i catalanista del partit, va portar a la desfeta que, molt probablement, trigarà a recuperar-se.

Tal com podeu veure, el tema ve de lluny, no és d'ara, però jo sempre he defensat el meu president, fos Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla o Mas, al marge de les meves preferències polítiques, un fet que no em passa amb els presidents espanyols, que sempre he vist molt llunyans.

Us desitjo una bona estada a Arenys de Mar, i que feu contents a qui encara us admiren i donen suport, perquè són persones molt fermes que han patit la dissort de trobar-se amb uns dirigents mediocres que prefereixen assegurar-se un lloc al partit que no pas cedir-lo a persones més preparades. Bona nit senador Montilla.