Vivint confinats a casa

Diuen que la cassolada d'ahir va anar molt bé, amb força repercussió. També diuen que el rei no va parlar del seu pare... Algú s'ha sorprès que no en parlés? Què n'havia dir? Que era un corrupte i que el més just és que anés a judici? Més que vergonya suposo que el que sent és ràbia que li pugui perjudicar la feina. Sort en té que des de Vox fins al PSOE li van a favor i no permetran que això passi.

Continuem confinats a casa i per això no sabem gaire res més que el que podem llegir a les xarxes. Treballant amb teletreball, cosa que fa un any no ho hauríem pogut fer, si més no nosaltres, sense sortir de casa des de divendres. Gairebé una setmana entre parets. Penso, però en aquelles persones que no tenen casa, o que la tenen molt deteriorada i hem d'estar-ne agraïts.

Els veïns, infants, es passen el dia jugant. Assaboreixen la casa sense haver d'anar a l'escola. I els nostres gats estan sorpresos de tenir tanta companyia. Una cosa és que hi hagi algú per casa, però l'altra que hi siguem tots, pràcticament tot el dia.

Avui ja es parla del que tots comentàvem a primers de setmana: el confinament no serà només de quinze dies, sinó que s'allargarà unes setmanes més. Ho haurem de resistir, però cal desitjar que les conseqüències no siguin tan funestes com alguns mitjans diuen.

Les obres privades també s'aturen, ja sigui per falta de material, o perquè l'estat d'alarma fa que les companyies asseguradores no vulguin respondre dels mals ocasionals que es puguin provocar. Quantes més empreses tanquin, més empresaris amb problemes per pagar els sous a finals de mes. Penso, sobretot, en els petits empresaris, que acostumen a ser els més perjudicats.

Esperant la neu en plena ventada

Avui diumenge hem constatat que el vent pot provocar destrosses en el mobiliari urbà, però també a la natura i als nostres immobles. A Arenys de Mar, no hi estem gaire avesats i sempre que hi ha un temporal de vent ens ve de nou. Avui ha estat un d'aquests dies que et crida l'atenció i t'adones de quina manera la climatologia pot condicionar el dia. Els gats de casa han quedat ben esverats i sorpresos.

Les notícies del temps ja ho varen preveure, però malgrat això sempre et sorprèn, i ara estem a l'expectativa de què passarà amb l'aigua i la neu els dos propers dies. Arribarà a nevar a cotes tan baixes que arribi fins i tot a la línia del mar? Parlen de 200 metres d'altitud, però...

Haig de confessar que la neu m'agrada, encara que no he anat mai a esquiar. M'agradava quan la neu acostumava a caure lleugerament, en silenci i cobria la ciutat amb un mantell blanc, que et convidava a guaitar sense dir ni piu. Semblava que tot es paralitzés i quedés supeditat als flocs de neu escampats per terra i teulats.

D'Arenys només en tinc una experiència a destacar, la de 1984, potser la darrera vegada que hi va nevar amb ganes i que ens va glaçar els tubs dels dipòsits de l'aigua, que els tenim a la intempèrie. Des de llavors ens hem quedat amb les ganes, més enllà d'alguna ocasió que hem arribat a veure flocs de neu voleiant, sense més conseqüències.

Ara, al captard el vent entra en calma i el cel es torna grisós. És quan diem: a muntanya això és neu. Però la temperatura no és prou baixa. Ja no fa el fred de la nostra adolescència i juventut.

Desconfiança malgrat la sentència del Tribunal Suprem

Tal com gats escaldats tenim poca confiança en aquelles decisions que en principi ens són favorables. Sempre pensem que tard o d'hora descobrirem la trampa a través de la qual ens foten per un altre costat. Em refereixo a la decisió del Tribunal Suprem sobre el pagament del manteniment del Castor per part dels consumidors. La CECOT va presentar recurs i l'ha guanyat.

El problema és saber si realment recuperarem els diners que no havíem d'haver pagat, segons la sentència, i com s'ho farà l'Estat per fer front al compromís assumit davant l'empresa constructora. Si ho paga igualment a través del pressupost estatal, consumidors de gas i no consumidors seran els que ho acabarem pagant igualment.

Estem massa acostumats a què sempre són els mateixos qui ho acaben pagant tot, ja sigui de manera directa o indirecta, i és per això que la nostra confiança és mínima. Sembla com si ara el Tribunal Suprem vulgui ensenyar la cara amable, però desenganyem-nos, res no canviarà.

La fi del món, el proper setembre

Llegeixo la notícia dels que preveuen la fi del món per al mes de setembre, d'acord amb una d'aquestes teories que de tant en tant, i fins ara no ho han encertat, avancen la data de la fi del món a partir d'algun dels eclipsis solars o planetes en òrbita xocant contra la terra. Ja seria trist que Rajoy se'n sortís i no arribéssim a temps a celebrar el referèndum. Seria de molt mala sort, encara que com a mínim no ens ho podria llançar per la cara.

Els gats de casa es diria que dormen amb un estat de vigilància que al mínim soroll ja obren els ulls per veure què passa, quin perill se'ls acosta. Penso que aquest estiu els polítics estan de vacances com els meus gats, amb els ulls mig oberts per veure què fan els altres, i els pobres magistrats del Tribunal Constitucional també. Potser és per això que han anat més lluny i ara ja hi impliquen tots els jutges, no fos cas que se'ls escapés algun moviment.

Tot i que m'ho miro tot des de mitja distància, si em deixen triar, m'agradaria que la teoria esmentada torni a fallar i pugui viure l'1-O i comprovar què passa. Jo, que no he deixat de votar mai, des de que m'ho varen permetre l'any 1977, aniré a votar, no sigui dit que ara desaprofito les poques ocasions que ens deixen dir la nostra. Qui m'ho impedirà? Aquesta és la pregunta que ens fem tots i totes. Per si de cas, continuaré gaudint de les vacances, que com a mínim això no m'ho traurà ningú.

Fidel Castro i les contradiccions de l'esquerra catalana

Dissabte parlava de la mort del dictador cubà i em resistia a fer comparacions entre dictadors. M'ha sorprès algunes reaccions de polítics catalans arran de la mort de Fidel Castro. He vist en les seves paraules moltes contradiccions respecte al que ens tenen acostumats. No cal fer llenya de l'arbre caigut, però tampoc és necessari defensar allò que no és defensable.

Quan una persona és respectada per la por que representa estar-hi en contra no és una actitud digne de lloances. No té cap justificació governar un país atemorit, per més serveis que els prestis, les persones han de ser tractades com a tals i no com a bèsties.

Els meus dos gats m'estimen perquè els dono menjar cada dia i els acaricio, i no els haig de raonar perquè els deixo a fora o bé els entro a la casa. Aquest tracte no el podria fer als meus fills, perquè com a persones tenen els seus drets i poden raonar, dialogar, defensar els seus interessos i se'n pot parlar.

Una dictadura és una manera de governar sense escoltar els altres, imposant allò que un considera que és bo per a tothom. Encara que es tingui raó, les persones tenim el dret a equivocar-nos i si se'ns nega aquest dret, se'ns nega el dret a la vida i a la llibertat.

Que uns polítics de la CUP, de Catalunya Sí que es pot, o del mateix PDECat defensin Fidel Castro, em provoca tristor. Ningú m'ha sentit a parlar malament d'ell fins ara, en tot cas hauran estat comentaris en els meus cercles més propers. També és cert que no he mogut ni un dit per tractar de canviar res, però sentir com sento ara, que és l'exemple de la lluita pel socialisme, em fa mal i em sap greu.

Parlem de gats que això ja avorreix

Avui mentre esmorzàvem parlàvem dels nostres gats, de si els espanten els trons, de si endevinen quan ha de ploure, si són agressius o bé passen de tot... Avui no parlàvem dels fills, i això que en sumem uns quants, la majoria molt més petits que els meus.

Els animals de companyia es fan estimar i això ho veies aquest matí quan cadascú de nosaltres explicava les seves anècdotes. Aquell que no el pots treure de casa perquè es tornar agressiu, o de l'altre que fa la seva i ni s'immuta si hi ets o no. A casa els dos són completament diferents. En Figaro necessita que estiguis per a ell i en Papageno que li agrada passar desapercebut. Els dos, però tenen molt clar que si no hi el menjar a punt te l'han de reclamar.

Per què parlo de gats? Per què començo a estar avorrit de tanta política i per què les dues notícies destacades d'avui: la imputació de la presidenta del Parlament català, i la decisió del vot del PSC en el nomenament del president del govern, ja estan molt suades i no han provocat cap sorpresa. Els meus gats tampoc és que surtin gaire de la rutina, però són agraïts i et reconforten, i no hi intervé ni el poder legislatiu ni el judicial.

El PP i el PSOE no són el mateix, però...

Estic d'acord amb en Pere Navarro quan diu que el PP i el PSOE no són el mateix. Jo ho he dit moltes vegades i hi ha persones que no hi estan d'acord, però m'agradaria que hi reflexionessin una mica. El que no estic tan d'acord amb Navarro és quan afirma que el PSOE sempre ha entès Catalunya. El PSOE no ha entès mai Catalunya, ni tan sols al PSC, quan aquest li ha parlat clar. El fet de no acceptar el dret a decidir, cosa que sí defensa el PSC, n'és una bona mostra.

La postura del PSOE és comprensible i només cal posar-se a la seva pell. Per més que pensem que tenim raó, hem de ser capaços d'entendre els altres i pensar que la informació que reben està molt manipulada. A Espanya, els catalans som els dolents, els insolidaris, els que ens creiem superiors, els que volem marxar. Només cal llegir la premsa que els hi arriba per entendre-ho tot.

Això, però, no treu que nosaltres no continuem defensant la nostra posició, procurem fer pedagogia i, dins les nostres possibilitats, expliquem què passa i què volem exactament. El PSOE mai entendrà ni acceptarà un referèndum per autodeterminar-nos, i el PSC ho sap. La via federalista no és cap disbarat, però cal que els espanyols ho vulguin i, de moment, està per veure que tot el PSOE ho vulgui, i el que és encara més difícil, que el PP, amb majoria absoluta al Congrés i el Senat, ho defensi o toleri.

Defensem el que defensem, el que els catalans tenim molt clar és que la decisió que es prengui ha de quedar molt definida, perquè fins ara, l'estat de les autonomies ha estat un frau, amb retallades i promeses incomplertes, per part del PP i també del PSOE. És per tant comprensible que molts defensin trencar amb Espanya, perquè som gats escaldats, i la paraula dels governs espanyols no tenen cap credibilitat.

Les nostres cases i entorns brutegen

A mi mai m'ha agradat barrejar-me amb les masses. No és que en vingui pànic, però les evito. És per això que el concert que es preparava a l'altra banda del pont no m'ha cridat l'atenció. Tampoc he entrat als bars més plens, que no sé com s'entenien, però de la mateixa manera he deixat de banda aquells que eren mig buits. Penses que si no hi va gent deu ser per alguna cosa.

Hem hagut de dir a l'Ignasi que la gateta blanca havia passat a millor vida. La Clara també se n'ha assabentat. Calor, molta calor i el cansament s'acumula, però allò que fas amb il·lusió no et mata, encara que el sol apreti.

He vist que el Barça perdia dos a zero amb el Bayern d'en Guardiola. No sé quant han quedat al final. En Pep s'hi jugava el prestigi. No ho tindrà fàcil.

Avui em preguntava per què al nostre país ho tenim tan brut. Per què som tan bruts. A més de bruts no som endreçats. Us heu fixat en les cases de pagès que podeu observar conduint per qualsevol carretera catalana? La majoria no són maques, no pas perquè la seva construcció sigui mal feta o no tingui fins i tot estil, però estan apedaçades, amb uns annexos estranys, que no guarden cap harmonia amb la resta de l'edificació.

Si heu sortit a fora segur que haureu vist que a altres llocs les cases són molt ben cuidades. Ben pintades, amb flors... Sense voler aparentar més del que són, estan endreçades. Potser a dins tenen molt que desitjar, però a la vista dels que passen, donen una molt bona imatge del país. El tema brutícia ja és més greu. Podríem fer una campanya per tenir les cases i entorns curosos? O potser tenim prou feina amb el dret a decidir que no hi ha lloc per a res més?

Una nit diferent

Avui, com aquell qui res, he pensat: on podria anar a passar el dia? Aquesta setmana faig vacances i encara que vaig llegint els correus de la feina, em fixo només amb els més importants, els més urgents. Però es tractava de decidir el pla del dia, o dels propers dies, que mai se sap.

En Martí m'ha proposat de baixar a Barcelona a veure la Teknon, una clínica interessant, fins i tot arquitectònicament. Ens ha semblat una bona idea, i hem agafat el cotxe i... Cap a Barcelona hi falta gent!

La veritat és que hi hem trobat persones molt amables, la majoria d'elles parlant en castellà, però t'entenien. Ens hi hem trobat bé. M'han atès perfectament, amb alguna punxada, però sense mala intenció, fins al punt que li he dit a la M. Àngels que em feia gràcia quedar-m'hi a dormir, i experimentar demà les mateixes sensacions d'avui.

Dit i fet! m'han proporcionat una habitació ben àmplia, amb bany complet incorporat, televisió i connexió wifi. Desconec el nombre d'estrelles, però de tant en tant entrava una persona per demanar-me si necessitava alguna cosa, una beguda, o el que fes falta.

Amb tot això podia complir amb la meva obligació diària d'escriure el post per aquest blog. No podré veure els meus fills, que tot sigui dit, no els he comentat que em quedava fins que ja ho tenia decidit. Espero que m'ho perdonin. Tampoc veuré en Fígaro ni en Papageno, però ja els ho explicaré. Avui ha estat un dia dur per a en Fígaro. Espero que ho entengui.

I ja em teniu escrivint el post des del llit, amb en Kílian Jornet que va pujant muntanyes. Que no m'esperi, que només de veure'l ja em canso. Un altre dia us acabaré d'explicar la meva experiència,  però penso que és força recomanable. Bona nit!