L'alternativa a l'extrema dreta

Generar confiança, promoure la prosperitat econòmica i el benestar de les comunitats, donar als joves, esperances de futur, i frenar la deriva cap al populisme de l'extrema dreta. Ho llegia en un article del diari ARA, referit a Alemanya, pensant en les eleccions del pròxim 23 de febrer.

També Salvador Cardús es preguntava si el Partit Demòcrata dels EUA seria capaç d'aprofitar-se de la probable desfeta i fracàs en l'incompliment de les expectatives generades per Donald Trump. Perquè cal tenir clar que l'auge de l'extrema dreta és una conseqüència del fracàs de l'alternativa de govern, dels partits polítics que s'han anat alternant en el poder als estats d'Occident.

Quan una societat ha perdut l'esperança que els seus governants els resolguin els seus problemes, que no són capricis, sinó necessitats de subsistència i dignitat, la gent s'agafa a ferro roent. És quan surten els discursos populistes, totalment fraudulents, que prometen allò que la gent reclama, sense cap garantia que ho portin a terme. Després, quan obren els ulls, ja és massa tard. La història ens ho ha demostrat, però nosaltres no n'hem fet cas i ensopeguem en la mateixa pedra.

Si no som capaços de canviar la dinàmica actual i afrontar els problemes reals de la gent, el populisme anirà prenent territori fins que esclatarà, però s'endurà moltes víctimes innocents. No es tracta d'atacar els estafadors, sinó deixar-los en evidència. Es tracta de treballar perquè el llistó de la pobresa no vaig pujant, deixant cada vegada més famílies en situació de crisi econòmica persistent.

Desaprensius com Donald Trump n'hi haurà molts, i faran molt mal, però aquests marxaran i la feina de formigueta no es pot ignorar. En el fons és el treball constant, sovint silenciós, el que acaba resolent els problemes. Amb ferides greus i el risc que tot se'n vagi a l'aire, però amb constància i fermesa es pot arribar a aconseguir capgirar una tendència que avui resulta preocupant i perillosa, i ens deixa amb el cor enlaire, sense saber massa què hi podem fer.

Tenim el país esvalotat!

Davant l'imminent pacte entre ERC i PSOE per fer Salvador Illa president (els Comuns són una simple comparsa), tenim el país esvalotat pels compromisos que hagin assumit i les concessions que ens puguin fer als catalans. S'obliden que mai no han complert les promeses i que, per tant, no els cal patir, ja que no passarà res!

Perquè el problema final és el perill que la mamella no doni més llet. Imagineu-vos per un moment que es complís el principi d'ordinalitat i que, a més, els catalans tinguéssim la clau de la caixa! Això seria un trasbals per a la resta d'Espanya. De qui traurien els calés que es malgasten arreu? Als catalans no ens estimen, sinó que ens exploten i en treuen profit. Si això deixés de passar, d'on sortirien els calés?

No hi ha més evidència de la necessitat de mantenir-nos fidels al regne d'Espanya que les declaracions i exclamacions dels partits polítics espanyols. De tots els partits polítics. També des del PSOE estan nerviosos perquè tenen por que per primera vegada el seu líder i president del govern arribés a complir les promeses fetes.

I els mesells d'ERC s'ho empassen tot. Crec que en el fons ells també saben que el PSOE no ho complirà, però han arribat a la conclusió que és el millor que poden fer. No fos cas que repetint les eleccions encara anessin a pitjor i que els seus adversaris, els de Junts, es distanciessin molt més.

Davant, doncs, del pacte, només ens cal fer el seguiment de tot el procés i el reguitzell d'incompliments, i la cara que se'ls posarà als actuals dirigents d'ERC, si és que continuen al capdavant o bé ja se'n van a casa, ben servits.

I el problema serà el de sempre. Els menys afavorits seran els que en pagaran els plats trencats, i els altres anirem veient com se'ns rifen a la cara. Aquesta és la nostra realitat. Aquest és el resultat de confiar en els polítics que ens han tocat. 

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

Abandonar tot un poble

Davant l'anunci del director del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el senyor Josep Maria Dutrèn, de no continuar fent concerts a Ripoll, en no considerar compatibles algunes polítiques de l'actual govern municipal de la ciutat amb la justícia social, la integració i els drets humans, que segons el director promou el Festival, m'agradaria puntualitzar algunes coses.

És molt fàcil deixar-nos portar pels sentiments sense valorar a fons les conseqüències, ni tenir en compte tots els elements. En el cas d'uns resultats electorals, no hem de fixar-nos només en el color del govern sortint, sinó tenir en compte com s'hi ha arribat.

Som moltes les persones que rebutgem polítiques i maneres fe fer sectàries, homòfobes, racistes i tot allò que no respecta el dret a la diversitat de les persones, però no podem pensar que les coses surten soles, ni oblidar que quan una força política guanya per sobre de les altres és fruit d'una voluntat majoritària d'uns vilatans que l'han preferit a les altres. 

Podem discutir si els altres partits polítics varen fer bé o no de permetre que el partit majoritari, el partit d'extrema dreta, sigui qui governi a Ripoll, però no podem posar en dubte ni oblidar que va ser la força política preferida per una bona part de la població.

Abandonar els concerts del Festival és un càstig a tota la població, no només als polítics que hi governen, o els ripollesos que els varen votar, sinó a tots els habitants de Ripoll i amants de la música antiga. No sé si aquesta decisió és la més encertada, enlloc de continuar i aprofitar el reclam del Festival per exposar la preocupació per la deriva feixista de molts polítics i la bona acollida que té en llocs on mai ho hauríem imaginat.

No em cansaré de dir que el mal fer de molts provoca situacions desagradables. La manca de resposta als problemes de la ciutadania, la poca efectivitat de les mesures aplicades, provoca la desafecció i el desengany i facilita que forces populistes enredin el públic fent promeses que no s'arribaran complint, però que aparentment semblen interessants i trencadores.

Puc entendre la decisió dels responsables del Festival de Música, però no la comparteixo, i m'agradaria que no deixessin Ripoll per uns motius que poden ser molt ètics, però que no ajuden a millorar la situació, ni proporcionen cap ajuda a la integració i al respecte dels drets humans.

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.