Què entenem per diplomàcia?

Sovint em pregunto si tenim ben entès el concepte de diplomàcia. Si, quan ens referim a una persona com a diplomàtica, sabem ben bé què esperem d'ella i si el concepte el valorem positivament o no. Tot això ho lligo després amb les persones que exerceixen un càrrec que té a veure amb la diplomàcia, però no només.

Crec que quan diem que una persona és molt diplomàtica volem dir que sap quedar bé. Que se'n surt de les situacions sense provocar tempestes. Que aconsegueix calmar els altres i no fer-los enfadar. Llavors és quan em pregunto si els diplomàtics que negocien acords internacionals, utilitzen aquest saber fer només pensant a no molestar els altres. Podem lligar la diplomàcia amb la falsedat o l'engany?

Si consultem la Gran Enciclopèdia Catalana veiem que una de les accepcions diu: Diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Si busquem la paraula diplomàtic trobem la definició de membre d'un cos diplomàtic d'un estat, i també, que té habilitat i tacte per a portar temes delicats. En cap cas li veig la idea que exposava al començament de voler quedar bé. Potser és la conseqüència de veure els resultats de les negociacions dels diplomàtics, com per exemple a Europa amb relació a la guerra de Gaza.

I aquí és on volia anar a parar. Em fa l'efecte que si Europa no avança més és per culpa del malentès de la diplomàcia. Moltes reunions per no acabar decidint res de profit, i encara menys resolutiu. No em direu que l'actitud dels governants europeus respecte a Israel i el genocidi que practica a Gaza, i que vol ampliar a Cisjordània, no és una pèrdua miserable de temps, mentre anem sumant morts d'innocents?

Si la diplomàcia que es practica només procura no molestar els forts, els que poden fer-te mal, estem fent una mala pràctica de la diplomàcia i no sé si calen estudis ni recursos per preparar els diplomàtics professionals. 

Ja sé que les veritats ofenen, i no sempre s'ha d'anar dient les veritats pel que es pugui evitar, però enganyar o tirar pilotes fora és una mala opció, sobretot quan hi ha víctimes mortals que es podrien evitar. A mi no m'agrada provocar la gent, però anar mentint o fent l'orni per quedar bé, tampoc és el camí que escullo. Cal ser educats i sensibles, però en cap cas deixar d'exigir el respecte als drets humans, també als més forts que tu.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.