El final d'UDC és una vergonya per a tots els catalans

El final d'Unió Democràtica de Catalunya és un desastre que de cap manera es mereixien els seus fundadors. Aquest partit polític ha tingut un desenllaç que només podem culpar-lo al senyor Josep Antoni Duran i Lleida, i en menor mesura al seu alumne Ramon Espadaler.

UDC, en la transició va ser l'únic partit demòcrata cristià de l'Estat espanyol que va aconseguir sobreviure, però de seguida es va veure com queia en mans de Duran i Lleida, obsessionat només en aconseguir uns èxits personals, sobretot gràcies a Jordi Pujol i la federació que varen subscriure.

La història no ha estat justa amb els fundadors del partit, que no es mereixien acabar com ha succeït, però el més trist de tot no és l'expulsió dels membres més propers als ideals programàtics d'UDC, ara molts d'ells a Demòcrates de Catalunya, ni a les diferents baixes que s'han anat produint, sinó que després d'adonar-se que són incapaços de reflotar el partit, l'abandonen i corren a crear-ne un altre, no fos cas que es quedin sense protagonisme.

És una mostra més del que no hauria de passar en democràcia. Els partits polítics han de ser les plataformes perquè ciutadans compromesos ofereixin un servei a la resta i no pas unes coves de lladres per viure de la resta de ciutadans. 

Quin sentit té que els actuals dirigents d'UDC tanquin el xiringuito i n'obrin un altre, amb un altre nom? Per fer què? Qui pot confiar en ells si ja s'ha vist que no els ha volgut ningú? Ens hem queixat durant molts anys del fraccionament de l'esquerra, però ara el que està passant és el mateix, però a la dreta. Demòcrates de Catalunya, Lliures, PDECat, i ara els ex-UDC.

Trist, és molt trist tot el que està passant al nostre país amb els partits polítics. No entenc com no tenen un mínim de decència i no els cau la cara de vergonya!

El PSC és una anomalia

Així es despatxava a gust el senyor Julio Villacorta, antic dirigent socialista que ha passat per C's i UPyD. Ara està decidit a reflotar la Federació catalana del PSOE perquè, segons diu, el PSC ha prioritzat les reivindicacions catalanistes, deixant de banda la cohesió territorial espanyola.

És curiós que precisament ara que el PSC compte amb menys catalanistes després de l'esbandida dels darrers anys, sigui el moment que sorgeixi la idea de recuperar la Federació catalana del PSOE. I precisament ara que els socialistes viuen uns moments tan delicats i que necessiten unir-se més que mai per sortir d'aquest atzucac.

No m'hi vull jugar res perquè acostumo a perdre (atenció amb l'actitud del PSC sobre la investidura de Rajoy), però és molt previsible que la iniciativa acabi en no-res. És aviat per dir-ho, però no he sabut veure cap suport dels principals dirigents socialistes catalans, preocupats per aixecar el partit més que en dividir-lo.

La jugada dels socialistes catalans a finals dels setanta, pocs anys després de la mort del dictador, d'evitar el fraccionament entre PSC i PSOE català els ha permès anys de glòria, sobretot a nivell local. La iniciativa de Villacorta no sembla massa intel·ligent, però només cal analitzar el seu currículum i tenir en compte l'afany de protagonisme que costa molt de frenar a segons quins personatges.

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.

Una vegada més UDC fa el ridícul

Queda molt clar que Duran i Lleida imposa el seu criteri i no permet que la pregunta interna del dia 14 de juny sobre el sobiranisme sigui clara i definitòria. En el seu lloc confecciona una pregunta, que diuen concreta, però que simplement pretén confondre els seus militants. Qui voti sí, votarà en contra del dret a decidir.

Duran i Lleida fa por dins del partit i aconsegueix uns titelles polítics que li protegeixen la cadira. Espadaler és un malaguanyat polític que a l'ombra de Duran no podrà ser mai un 'number one'. El veritable líder d'UDC és Joan Rigol, un polític coherent des del primer dia i respectat per tothom, també pels polítics d'ideologia contrària.

Joan Rigol segueix l'essència dels principis d'Unió Democràtica de Catalunya. Si els seus fundadors tornessin es posarien al seu costat i deixarien Duran i Lleida al racó. La por a la ruptura fa que s'actuï de manera ambigua, tant dins del propi partit polític com dins de la Federació de CIU.

Els principals afectats de la situació són els sobiranistes d'UDC, com també ho són els sobiranistes d'ICV. En aquest sentit, Joan Herrera actua imitant Duran i Lleida, en la seva ambigüitat, posant entre espasa i paret uns bons polítics que té o tenia dins del partit: Romeva, Urtasun, Camats i els meus amics d'Arenys de Mar.

La tradicional alternança de govern a Arenys és possible

Definitivament Arenys de Mar comptarà amb una llista electoral de CIU, amb el candidat d'UDC al davant, i una altra d'independents, amb militants o exmilitants de CDC i UDC, amb l'actual alcalde de candidat. Amb aquesta resolució en el litigi dins de la Federació, tindrem nou llistes a punt, a l'espera de què fa Podemos a la vila.

No sé si les baralles entre les formacions locals de CDC i UDC, i l'actual alcalde, perjudicaran els resultats a les properes municipals, però en tot cas no crec que els beneficiïn, sobretot en un moment amb tantes opcions electorals, sense que cap d'elles despunti especialment. El sainet que ens han muntat ha estat força penós, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre.

Avui Lluís Corominas, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, ha comunicat als militants del seu partit que l'alcaldable ha de ser el candidat d'UDC, ja que Unió Democràtica és el partit que va guanyar les darreres eleccions municipals i s'ha d'aplicar el que diuen els estatuts de la Federació. Suposo que el fet que a Vic l'alcaldable sigui la candidata de Convergència, malgrat que el guanyador en les darreres eleccions municipals fos el candidat d'Unió, és perquè a Vic hi ha hagut consens dins de la Federació i en canvi a Arenys no n'hi ha hagut. És això, oi?

Convergència ja ha amenaçat d'expulsar del partit aquells militants que es presentin en una altra llista electoral, com és el cas de l'actual gerent de l'ajuntament, en Xavier Masgrau. No sé si Unió farà el mateix amb els seus militants, en aquest cas l'actual alcalde Estanis Fors. 

Amb una Federació tan atribolada, un PSC en hores baixes i sense cap revulsiu local que els reanimi, i un PP que s'enfrontarà amb la Rosa Zaragoza al capdavant de C's, pot ser l'hora dels grups actuals de l'oposició, els quals hauran de vèncer les seves pròpies contradiccions i veure si són capaços de plantejar cap alternativa d'esquerres clara i realista per a Arenys. De fet seguiríem la tradicional alternança de govern local. Continuarà...

ERC s'equivoca novament

La història d'Esquerra Republicana de Catalunya és un cúmul d'errors que els ha fet fluctuar més que a cap altre partit polític, amb una desfilada continuada de dirigents, sense aconseguir l'estabilització. Ara, amb Oriol Junqueras i amb un objectiu clar i a més validat per una majoria social activa important, tot feia pensar que ERC hauria aconseguit assentar el cap i plantejar una bona estratègia, però sembla ser que tampoc no serà així.

ERC no ha sabut veure que l'únic soci en l'aventura actual cap a la independència era CDC, i que calia ser molt humil i reconèixer que sense el paper que ha liderat el president, posant en perill la continuïtat de la federació de CIU, mai no s'hauria mobilitzat tants catalans demanant la independència. Aquest error, fruit en part de l'excés d'orgull i prepotència, però en bona part a la miopia tradicional d'aquest partit, pot acabar amb els anhels de molts catalans, que una vegada més vegin frustrades les seves il·lusions.

Avui moltes mirades estan posades a la CUP que, tret de fets aïllats, ha provocat força més confiança, reconeixent el paper del president, al mateix temps que defensant una altra concepció de la política i país.

Potser ERC és el veritable mirall de Catalunya i és això el que ens mereixem tots plegats, però ERC com a moviment polític havia d'adonar-se que en un moment com l'actual en què PSC i ICV han desestimat l'opció sobiranista, només de la mà de CDC podia avançar cap a la independència. 

Falten encara uns mesos i entremig hi ha les eleccions municipals, i per tant encara hi som a temps a replantejar estratègies. No sé si ERC ho sabrà fer. Potser li cal una lliçó d'humilitat i aquesta li pot venir el dia 24 de maig.

A Vic alcaldable de CDC, i a Arenys?

Com ja vaig comentar fa uns dies, Vic i Arenys de Mar, ciutat i vila on hi tinc vincles directes, coincidien per la discussió sobre quin dels dos partits polítics de la Federació de CIU aportaria el cap de llista, dues poblacions on l'alcalde era i és militant d'UDC.

Ahir es va saber que Vic tornarà a tenir un alcaldable de CDC, en aquest cas una alcaldable que es podria convertir en la primera alcaldessa de la ciutat. Des de la recuperació de la democràcia l'alcalde de Vic ha estat el cap de llista de CIU, i si continua la mateixa tònica, Anna Erra serà l'alcaldessa de Vic.

A Arenys de Mar, segons les darreres notícies, es confirma com alcaldable Josep Manel Nogueras, el representant escollit per UDC en detriment de l'actual alcalde. Així m'hi referia aquesta setmana quan parlava dels vuit alcaldables. De totes maneres caldrà esperar algun gest, doncs, sembla ser que encara hi ha alguna resistència. 

Avui també s'ha donat a conèixer l'acord entre ERC i MES per anar junts a les eleccions municipals d'Arenys. Desconec quin és el pes de MES a la vila. En tot cas caldrà veure si aquest acord li permet a ERC recuperar tot el que va perdre en les darreres eleccions, o bé en té prou amb la força d'ERC a escala nacional per aconseguir els tres o més representants al Consistori.

Per altra banda, serà interessant comprovar si CIU (5), PSC (4) i ICV (3) aconsegueixen mantenir el nombre de regidors o són víctimes del més que probable creixement d'ERC i CUP, com a partits sobiranistes i amb suficient camp per córrer.

Per cert, mirant Polònia veig que, a l'hora de fer el ridícul, el substitut d'en Pere Navarro és en Joan Herrera. Sempre tan oportuns.

Partits que avorreixen, lleis que neixen coixes

Crec que era avui que la Pilar Rahola escrivia, a La Vanguardia, sobre l'avorriment que provoca la relació entre CDC i UDC. Hi estic totalment d'acord. Cansa molt sentir dia rere dia com estan les relacions entre els dos partits de la federació. Com que encara falten nou mesos per a les eleccions del setembre, es tracta d'emplenar pàgines dels diaris, perquè ningú s'oblidi que són aquí.

De fet el senyor Duran té molt clar que cada setmana ha de sortir a les notícies, però no sé si s'adona que comença a avorrir tothom, potser fins i tot als seus. L'excusa d'avui és la votació diferenciada dels diputats de CDC al Congrés de Madrid, fent cas omís a les indicacions de Duran. Que el deixessin en evidència no li ha fet cap gràcia i de seguida ha anat a buscar culpables. Ell sempre té raó.

Tot i no haver fet una lectura exhaustiva del document del pacte d'Estat entre PP i PSOE, sí que hi ha alguna cosa que considero perillosa i en cap cas defensable, com és considerar terrorisme actes de desobediència a la Constitució. Disposar de majoria absoluta ha fet que el PP no tingués límits a l'hora de dictar lleis i normes, i el PSOE és incapaç de pensar per ell mateix.

Avui, també he assistit a una xerrada sobre la llei de transparència. En concret la Llei 19/2014 del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. El ponent ha manifestat diferents objeccions a la llei i, tot i ser una llei catalana, comentava que venia massa "contaminada" per la llei estatal. Una llei que serà d'obligat compliment a partir de l'1 de juliol d'enguany, amb massa coses a resoldre abans.

Al final arribo a la conclusió que es legisla molt, però se'n treu molt poc profit. Diuen que feta la llei feta la trampa, i això pot ser cert quan les lleis que s'aproven són mal resoltes o tenen uns interessos concrets que beneficien unes posicions determinades. Potser per això la llei electoral catalana, que aquests dies se'n torna a parlar, resulta tan difícil de tirar endavant. Hi ha interessos contraris a les formacions que s'han de posar d'acord. Potser per això es deroguen tantes lleis d'Educació. Mentre només es pensi pel bé del partit, ho tenim molt complicat d'avançar democràticament.

La fragmentació de CIU serà lenta

Avui s'ha produït, si no em falla la memòria, el primer desacord entre els diputats de CDC i d'UDC al Congrés de Madrid. Ha estat a l'hora de votar la proposició de llei del pacte contra el terrorisme. Els diputats d'UDC hi han votat a favor mentre que els convergents s'hi han abstingut.

Ens trobem a l'inici del trencament de la federació? Aquests dies observem diferents enfrontaments a l'hora de nomenar el candidat a les municipals. Un fet que, en alguns municipis, es repeteix cada quatre anys. N'he parlat en aquest bloc, dels casos d'Arenys de Mar i Vic. Precisament avui el conseller Espadaler, vigatà, recordava a CDC que l'alcaldable havia de ser d'UDC, tal com ha esdevingut ens els darrers mandats. A Arenys passa alguna cosa semblant.

Cal suposar que la federació aguanti fins a les eleccions municipals, i en funció dels resultats i de com es preparin les eleccions autonòmiques del setembre, podrem veure quin futur li espera a CIU. Duran i Lleida s'esforçarà en mantenir units els seus dirigents, però el sector sobiranista d'UDC, com ha passat en el PSC, primer, i ara a ICV, també produirà moviments que caldrà seguir de prop.

El president Mas necessita una CIU forta i això, tard o d'hora, no es podrà aconseguir amb tantes desavinences entre els dos partits, o dit d'una altra manera, mentre Duran estigui al capdavant de la formació, negant el veritable esperit dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya.

A Vic i Arenys de Mar CIU es disputa l'alcaldable

Sempre he pensat que no era només jo un nexe entre Vic i Arenys. Des del primer dia vaig veure que hi havia més semblances de les que podien pensar els lectors de la ciutat dels sants. Si bé és cert que la capital d'Osona es caracteritza pel nombre de convents i comunitats religioses, no és menys cert que Arenys li passa la mà per la cara, fins i tot en bisbes, encara que Synera no sigui seu episcopal.

És cert que hi ha diferències i el mar n'és un clar exemple, però les persones malgrat aquella mania de parlar en termes de tota la vida, no som tan diferents. La primera vegada que me'n vaig adonar va ser a Baget, un vespre mentre sopava en un petit restaurant on tenien la televisió engegada. Veien els mateixos programes que a Vic o Arenys. És així.

No som l'única parella de vigatà i arenyenca, i encara que el mar tira molt, tampoc estranya tant la residència en una o altra població. Aquí potser la meva parella discreparia un xic.

I podríem anar trobant semblances i punts d'unió, però el que avui volia tractar és la disputa entre les seccions locals de CDC i UDC a l'hora de nomenar el seu futur alcaldable. Cap d'elles vol trencar la Federació de CIU, però es resisteixen a cedir i aquests dies surten guspires per sota la porta.

A Arenys de Mar i a Vic, CDC ha presidit l'alcaldia de CIU durant molts anys, però en aquest darrer mandat ha estat el representant d'UDC. La lectura que es fa del pacte dins de la Federació no és la mateixa per una i altra part, i així estem.

D'Arenys de Mar n'he parlat darrerament arran de les primàries d'UDC en què l'actual alcalde va perdre la votació. A Vic, l'actual alcalde, d'UDC, va estripar el carnet i per tant no es tornarà a presentar. És per això que CDC vol recuperar l'alcaldia, però UDC no hi està d'acord.

Com podem veure, pel que fa a CIU, en aquestes dues poblacions, la batalla de les municipals ha començat molt abans, i no sabem si això els pot afeblir a l'hora d'enfrontar-se amb els altres partits polítics. Pel que fa a mi, seguiré escoltant l'estereofonia municipal.

Xavier Masgrau al capdavant de CDC

El seguiment que es fa de les relacions entre CDC i UDC és, en el cas d'Arenys de Mar, per partida doble. No hi ha dia que no surtin notícies sobre diferents posicions, sobretot pel que fa a UDC. Estem acostumats a que Duran i Lleida llenci proclames setmanals amb l'objectiu de ser notícia i, a poder ser, sortir a primera pàgina dels diaris.

Duran i Lleida es manté ferm en la seva crítica a ERC i la seva incomoditat vers cap tipus d'avenç sobiranista de la federació de CIU. Tot això incrementa la incertesa sobre quin serà el camí que seguiran i si la federació es presentarà compacte a les eleccions municipals, que sembla ser que sí, i a les autonòmiques del 27 de setembre.

Deia que a Arenys ho seguim per partida doble, després de les primàries d'UDC per escollir el seu alcaldable, tot i que un dels participants n'ha estat l'alcalde en aquest mandat. Avui he llegit que CDC ha ratificat com a número 1 a Xavier Masgrau i han convocat una assemblea conjunta el 22 de febrer, per nomenar el cap de llista de la federació.

El fet que des de CDC es defensés el candidat derrotat d'UDC, l'actual alcalde, provoca incertesa de quina serà la seva decisió en l'assemblea de finals de mes i, per tant, qui serà definitivament el candidat de CIU a optar a l'alcaldia.

A nivell de Catalunya hi ha veus sobiranistes que demanen a CDC que trenquin amb UDC, per tal de deixar-los en evidència i assegurar la defensa total de CDC al model plebiscitari de les eleccions i el vot favorable a la independència. M'imagino que CDC no ho té tan clar, ja que sempre s'han presentat junts i, en aquests moments, és més incerta la resposta de quin pes té Duran i la seva defensa política en el conjunt de la federació.

El PSC, la federació catalana del PSOE?

Amb la creació del Moviment d'Esquerres (MES), format per diferents exmilitants del PSC, algú es pregunta si l'actual PSC s'ha acabat configurant com la federació catalana del PSOE, fet que es va evitar fa uns anys per tal de no fragmentar el socialisme a Catalunya, i que va permetre que fossin un referent important de la política catalana, governant la majoria de diputacions i ajuntaments, i la mateixa Generalitat. 

Allò que es va valorar positivament, haurà acabat trencant-se i configurant un PSC com la sucursal del PSOE? Els motius serien múltiples, però a la meva manera de veure-ho, hi hauria jugat de manera determinant la ceguesa dels darrers dirigents socialistes sobre la realitat catalana, que no és la mateixa d'uns anys enrere, i la indefinició davant la reclamació d'un nou model d'Estat. El seu discurs federalista, que en una època era trencador, ha quedat en no-res, per la negativa del PP, però sobretot per la por i entrebancs de la direcció del PSOE.

La pregunta que em faig és quina serà la posició dels diferents socialistes del PSC, ara que neix una alternativa catalanista i sobiranista. La posició de molts alcaldes i regidors, com els de la nostra vila, que no podran sortir d'estudi, sinó que hauran de declarar quin és el seu model de país i si continuen en el PSC o se'n van a la nova formació política.

No podem pas dir que ens avorrim. A tota la moguda del 9N i les possibles eleccions plebiscitàries, els partits polítics fan la seva cursa particular. Uns s'ajunten i els altres es trenquen, i no hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia relacionada amb formacions polítiques o moviments ciutadans. És cert que l'esquerra està més revolucionada, amb els canvis esmentats, però també per l'aparició de Podemos i Guanyem, i amb ICV que està buscant on col·locar-se per no desaparèixer definitivament. Malgrat tot la moguda de la dreta tampoc queda curta. UPyD, C's i el mateix PP, saben que les properes eleccions seran cabdals per al seu futur, i les expectatives no els són gaire favorables. Els primers per no haver estat capaços d'entendre's, i el PP perquè ha gestionat de manera molt barroera la seva majoria absoluta, i caurà derrotada per cobdícia, males arts i actituds molt poc democràtiques. Cadascú recull allò que sembra.