Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

Sí, la culpa és dels altres!

Fa uns dies titulava de la mateixa manera un post que parlava dels turistes, dels forasters, a qui carregàvem totes les culpes del nostre mal funcionament. Sempre s'ha vist que és fàcil culpar els altres i quedar alliberats de qualsevol responsabilitat. Això passa en tots els àmbits i ahir, que celebràvem la diada, també ho vàrem poder escoltar de les entitats contra els partits polítics. Què hi ha de cert?

Els organitzadors de les manifestacions culpaven als partits polítics independentistes de la situació actual del país, amb un govern més proper al 155 que mai. D'alguna manera és cert que els partits polítics que sumaven majoria absoluta al Parlament català han estat incapaços de fer valdre aquesta majoria per avançar en el camí de la independència, o com a mínim en el camí del reconeixement de molts drets que encara tenim en somort.

Pensar que tota la culpa és dels partits polítics tampoc és just. Ells es varen presentar per liderar el projecte de la independència i no se n'han sortit. Hem de ser honestos a l'hora de valorar totes les traves amb què s'han trobat, i generosos a l'hora d'acceptar la seva innocència i improvisació. Els ho hem de dir i no se'n poden fer escàpol, però ens hem de situar al seu costat i assumir la nostra responsabilitat.

Molt sovint em ve a la memòria un discurs d'un director de diari digital, que no es va cansar de repetir, on intentava convèncer tothom que la independència era cosa de quatre dies. Ara, que s'ha vist com ha acabat tot plegat, és incapaç de reconèixer la seva manca de rigor a l'hora d'exposar la situació política i el futur que veia tan a prop. 

D'alguna manera hem arribat al cap del camí i ens toca tornar a començar. Seria bo que acceptéssim els nostres errors, i procuréssim no repetir-los. Diuen que la lluita continua, i és ben cert que no ens podem deturar, però cal tocar de peus a terra i el cap clar. Treballar per al reconeixement de la nostra singularitat en tots els aspectes possibles, i convèncer els altres que no anem contra a ningú, sinó a favor d'un país que fa massa temps que està empantanegat. Si voleu, no parlem de culpables, sinó de responsables, i assumim-ho amb valentia, honorabilitat i intel·ligència.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

Cosa de partits polítics

El PSC va deixar de ser un partit catalanista des de fa temps i no hi ha dia que no puguem observar accions que ho avalen. Tinc amics que han estat sempre simpatitzants i votants del PSC, i alguns d'ells no s'han adonat que avui el PSC no té res a veure amb els seus orígens. És una llàstima. 

    He llegit la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional tombant el vot telemàtic a petició del PSC. Aquesta mesura fa difícil que els partits catalanistes puguin assegurar una mesa del Parlament favorable als seus interessos, ja que els polítics exiliats no podran votar. Aquest fet demostra una vegada més que l'interès de partit prima per sobre de tot, i cadascú ho defensarà a la seva manera.

    El fet podria ser més o menys irrellevant per a la majoria del país, si no fos el dubte que desperta el PSC a l'hora de defensar els interessos dels catalans. El PSC s'ha convertit com un PP qualsevol, en què primer posen la voluntat i interès del partit espanyol al que pertanyen, abans dels interessos dels ciutadans de Catalunya. 

    Té sentit que el PSC defensi el seu interès en poder dominar-ho tot, després d'haver guanyat les darreres eleccions, i haver-ho fet marcant distàncies. Potser no agrada tant la manera com es fan les coses i els recursos que s'utilitzen per assegurar-se el poder. Probablement els partits independentistes haurien d'assumir d'una vegada que els resultats electorals no els varen ser favorables, i que haurien de centrar tots els seus esforços per recuperar la imatge perduda i treballar perquè en la propera ocasió les coses els siguin més favorables. 

    La llàstima de tot plegat és que amb el PSC dominant la majoria d'institucions del nostre país, pot provocar una reculada important dels drets i especificitats pròpies del país. A Barcelona, el seu alcalde, gràcies al concurs del PP, ha donat ja prou mostres de la seva manera de pensar i obrar, poc amable amb les reivindicacions dels catalans. Ara ens trobarem un panorama semblant a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Tant de bo tot plegat servís de lliçó per evitar caure en els mateixos errors!

Aprendre de l'experiència i les garrotades

Permeteu-me que parli de Clara Ponsatí i del frustrat intent d'entrar al Parlament de Catalunya amb una nova formació, Alhora. Em direu que és molt fàcil parlar-ne ara quan ja sabem els resultats, però... és que hi havia algú que creia que tindria èxit?

    Des del primer dia vaig estar convençut que el projecte de Ponsatí i Graupera seria un fracàs, i no és que em tingui per molt espavilat, sinó que tot hi apuntava. El que no he acabat d'entendre és que una persona intel·ligent com Ponsatí, no s'adonés de la situació i tirés endavant la idea de fer-se un lloc, barallant-se amb tothom, entre ells els fidels seguidors de Puigdemont i d'ella mateixa fins fa pocs mesos.

    La ciutadania és molt intel·ligent i sap què vota i per què ho fa, o per què es queda a casa. Portem massa anys de picabaralles entre els polítics que han de liderar el país, i això ja no s'aguanta. Ara molts diaris i opinadors prediquen que l'independentisme ha mort i que cal girar full. Jo no crec que l'independentisme hagi mort, sinó que hi ha un cansament general que ha fet aparcar tota l'empenta per aconseguir un objectiu al qual no s'hi ha renunciat, però que probablement ara no toca. L'independentisme ressorgirà, i ho farà més o menys bé en funció dels nous líders, de la seva capacitat d'aglutinar la gent i generar confiança.  És hora de canviar la tàctica i planificar el futur, sense oblidar el present, que el teníem una mica apartat. I en aquest futur hi serà tot, també la lluita per a la independència. 

    És per tot això que considero que els actuals dirigents polítics han de fer un pas al costat i seguir l'exemple del president Aragonès. Ho ha de fer el president Puigdemont, o el líder d'ERC Oriol Junqueras, i tot un seguit de polítics a qui hem d'agrair la feina feta, la dedicació del seu temps lliure, amb més o menys encert, i que deixin pas a altres persones que assumeixin la realitat, aprenguin dels errors passats i canalitzin les voluntats i ideals de la ciutadania. Que l'engresquin, amb arguments i realitats, i que no els defraudin.

    En el món de la política hi ha massa Messies. Persones que es creuen imprescindibles per aconseguir els grans objectius. Tots som útils, però mai imprescindibles. Tots hi hem de ser i col·laborar, reconeixent que no estem sols i que hi ha altres persones que potser ho poden fer millor que nosaltres. La decisió de Clara Ponsatí de crear un nou partit polític pot haver aigualit tot el reconeixement a molts anys de servei al país. És bo analitzar en fred la situació, i considerar que la feina s'ha de fer de la mà dels altres i no en contra de tothom.

Una burocràcia asfixiant

L'article d'Andreu Mas-Colell al diari ARA, "El combat contra la corrupció", és molt interessant i convindria reflexionar-hi, sobretot les persones que creiem en l'administració pública, la necessitat d'enfortir-la, i ens preocupen els problemes de gestió i de burocratització, que perjudiquen tant a la ciutadania. Hi ha una frase que considero clau per resoldre els problemes d'alentiment de la gestió pública, i és quan diu:"El camí que cal seguir és un altre: alleugerir la tramitació ex ante i enfortir molt les estructures ex post d'investigació i penalització de la corrupció."

    Si analitzem què està passant a l'administració pública, per què la maquinària és tan lenta, per què hi ha tantes traves a l'hora de resoldre els temes, expedir permisos, pagar factures, contractar serveis... arribarem a la conclusió que tot és culpa de l'excés de control previ a qualsevol resolució administrativa, per la por a una mala praxi o a la pràctica corrupte d'alguns. Tot això fa que es posi en dubte els funcionaris de torn, els polítics responsables i la pròpia dinàmica administrativa, i els grans perjudicats són els contribuents, els ciutadans que s'adrecen a l'Administració.

    Estic totalment d'acord, com diu l'articulista, que caldria agilitzar els tràmits i després tenir les eines necessàries i suficients per investigar si s'ha obrat bé, si s'ha errat en els tràmits, o si hi ha hagut pràctiques corruptives. No pot ser que la por a que es faci malament ho paralitzi pràcticament tot.

    Les persones que avui dirigeixen un ajuntament, que és l'administració pública ase dels cops, saben perfectament quines són les dificultats per tirar endavant els tràmits administratius. No estem parlant de manca de recursos humans, o de capacitat dels funcionaris, o de deixadesa i vagància d'aquests. Estem parlant que per fer qualsevol tràmit s'ha de picar molta pedra. Que es requereixen uns passos, a vegades absurds i redundants, o existeixen unes limitacions que no tenen sentit, però que s'imposen per dificultar qualsevol arbitrarietat.

    L'administració pública gestiona els nostres diners, i és bo que es tingui cura perquè es faci de la millor manera possible, amb la màxima eficiència i eficàcia, però també a bon ritme i sense encallar-ho per desesperació d'aquells que necessiten una autorització per tirar endavant el seu projecte professional o familiar. Cal rigor en la investigació de tot el que es fa i passar comptes a aquells que no han fet bé, però no es pot asfixiar l'administració pública per una simple malfiança.

Matar el missatger

Disparar al missatger, culpant-lo de tot, seria una mica el que sembla que ha passat amb la Federació Espanyola de Futbol (RFEF) arran dels fets ocorreguts durant el partit entre l'Almeria i el Real Madrid, en relació a la consulta al VAR. Haig de dir que no he seguit el tema a fons i per tant segur que se m'escapen coses, però no entro a valorar les jugades polèmiques ni les decisions preses, sinó el fet que la investigació que s'ha obert després del partit no va dirigida a exigir responsabilitats a l'àrbitre o àrbitres que hagin pogut errar el veredicte, sinó a la persona o persones que han revelat els comentaris, que sembla ser que són secrets, durant la valoració d'aquestes jugades, i que els han deixat en evidència.

    Acostuma a passar sovint que en lloc d'analitzar què falla es dediquen a perseguir els delators. Això ens demostra que hi ha moltes coses mal fetes que no ens n'assabentem, i només ens arriba allò que per alguna distracció s'ha colat i s'ha fet públic. 

    Aquest cas té una importància relativa, en tractar-se d'un partit de futbol, però això aplicat a fets més substancials, t'adones que ja no et pots refiar de ningú, ni et sorprèn tot el que puguin dir de l'Operació Catalunya. Perquè els polítics implicats han mentit, han tingut l'aval dels jutges i dels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte que l'enemic a abatre era Catalunya i l'objectiu a aconseguir era salvar la unitat d'Espanya al preu que fos, saltant-se tots els codis ètics que fes falta.

    M'imagino que no és permès ni està previst en el reglament de futbol, però què us sembla si, tenint en compte que la decisió presa pels àrbitres era totalment errònia i comprovable, no una vegada acabat el partit, sinó de manera conscient quan encara hi havia la possibilitat de canviar-ho, potser no seria tan rar que el partit s'hagués de tornar a jugar, o anular la jugada que havia resultat totalment injusta i il·legal. De la mateixa manera que es revisen les sancions als jugadors i es decideix la pena a complir, després dels partits, per què no es pot decidir quines jugades s'anul·len quan aquestes han estat clarament incorrectes?

    No sé si la meva idea revolucionaria el món del futbol, ni tampoc si seria per millorar-ho o, com ha passat amb la incorporació del VAR, per fer-ho encara més complicat. En tot cas, el que no entenc que s'hagi de perseguir és el robatori de l'àudio que ha deixat en evidència uns àrbitres que no han fet bé la feina. I en cap moment he parlat de favoritismes cap a un club determinat. Això seria objecte d'un altre escrit.

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

Plantar cara

Escollir els nostres representants a Madrid no és fàcil. Hi ha qui ho té molt senzill, sigui socialista o seguidor de la dreta espanyola. Ells hi són sempre presents, defensant els seus interessos i aconseguint una alternança en el govern que ens ha portat on som, amb molt desencís i desafecció cap a la política. També culpables del ressorgir del feixisme que vol convèncer la gent que amb els partits tradicionals, els que ens han governant des de la sortida del franquisme, no aconseguirem una societat més justa, menys desigual. Que amb una política autoritària i de limitació de drets reforçarem la nació espanyola, que és l'únic objectiu real i efectiu per triomfar en aquesta vida. Pur engany on molta gent hi cau.

Des de Catalunya, si realment creiem en la nostra singularitat cultural, de llengua i model de societat diferent, amb els errors i les virtuts, però pensat a la nostra manera, triar qui ha de representar-nos al Congrés de Diputats resulta molt complicat.

Ni PSC ni PP ens garanteixen millores per al nostre autogovern, més finançament, més inversions a Catalunya. La història ens ho confirma i no tenim cap dubte al respecte. Sumar, que vindria a ser el substitut d'Iniciativa per Catalunya, per entendre'ns, ens ho està deixant molt clar. Prioritzen l'atracció al vot de la resta d'Espanya al nostre. És qüestió de matemàtiques.

Les opcions independentistes serien les ideals per anar a Madrid a defensar els nostres interessos, però també podem llegir què ha passat darrerament. ERC ha fracassat en el seu intent de donar suport al PSOE per obtenir-ne beneficis. Sembla ser que l'única cosa que varen pactar i aconseguir va ser l'indult dels nostres presos polítics. Més enllà d'això no hi ha res. La taula del diàleg ni se l'espera, i el president Pedro Sánchez es vanaglòria d'haver pacificat i extingit tots els anhels independentistes. 

Junts tampoc ha anat més enllà, i el seu enfrontament al govern espanyol no els ha aportat cap benefici, i el seu discurs ha estat incoherent, ple de dubtes i cap resultat. Confiar que a Madrid puguem aconseguir res favorable és una utopia i només ens queda el dret a la rebequeria. La CUP va a Madrid a plantar cara, a dir les coses pel seu nom, amb tot el que això representa de cara a barraca. Però l'opció abstencionista, vot blanc o nul, no ens porta cap solució i en tot cas reforça el nombre de diputats de les formacions que mai ens ajudaran en el nostre procés cap a la sobirania. 

Tenim, doncs, l'oportunitat de ser presents a Madrid parlant clar i dient les coses pel seu nom. Retratant les jugades d'engany de les altres forces polítiques, deixant-los en evidència. El vot a la CUP és el vot valent sabent d'antuvi quines són les possibilitats d'incidir en la política espanyola, més enllà de deixar constància de la injustícia i manca de drets a què ens tenen sotmesos. No hi ha altra opció!

Combatre l'extrema dreta amb arguments

I resultats. Oblidem-nos de cordons sanitaris. No ens equivoquem i no utilitzem els mateixos mètodes per combatre una lacra que està de moda i que hem d'intentar fer fora de la millora manera possible. Els cordons sanitaris, les concertacions contra un partit polític fan del victimisme la victòria assegurada més endavant. Què ha passat a Ripoll? I aquests errors no només no serveixen per combatre l'extrema dreta, sinó que també resulten perjudicials a l'hora de voler vetar una força política determinada. Algú pensa en Badalona? o en Arenys de Mar mateix? 

El que calen són arguments i sobretot resultats. La gent està cansada de promeses i veure que les coses no s'arreglen. És en aquesta situació on el populisme guanya terreny, i és aquí on l'extrema dreta hi troba el filó per avançar. S'aprofita del sistema democràtic per reforçar la seva idea que és precisament poc democràtica, però l'eina li va bé.

Aquests dies, després de veure els resultats de les eleccions municipals, amb un increment del vot a l'extrema dreta, tothom tem el pitjor de cara a les eleccions generals del mes de juliol. Algú ho aprofitarà per posar la por al cos i intentar guanyar adeptes, però no n'hi ha prou amb proclames i alertes, sinó que calen resultats. És necessari que els nostres governs, siguin municipals, autonòmics o estatal, donin resposta a les moltes necessitats que tenen els ciutadans, i generin confiança. Quan les coses no funcionen és quan els oportunistes surten a guanyar vots, i la gent hi respon, de moment no massivament, però amb prou contundència com per posar en perill l'estat democràtic.

Està molt bé que expliquem el fons de la doctrina de l'extrema dreta. Un fons que ataca les persones que acaben sent els seus votants. Però amb la pedagogia no n'hi ha prou. Si els governs convencionals no són capaços de resoldre els problemes de la gent; si es mantenen allunyats i només s'hi acosten a l'hora de demanar el vot, és molt lògic que els electors desconfiïn d'ells i optin per votar unes formacions que no porten cap tipus de motxilla, perquè no han tingut responsabilitat de govern, i que al mateix temps presenten un discurs engrescador, que no se sustenta en res, però que promet tot allò que no passa avui, i que seran incapaços de donar si tenen l'oportunitat de governar.

Demanaria, doncs, als nostres polítics que facin una reflexió a fons del que estan oferint i canviïn la mentalitat. Si no són capaços de gestionar bé les institucions que governen, que facin un pas al costat i donin l'oportunitat a uns altres perquè ho gestionin amb eficàcia i amb resultats positius per a la gent. Si s'aferren a la cadira aconseguiran que l'extrema dreta continuï avançant i la nostra democràcia quedi penjant d'un fil.

El suport d'ERC per a què?

En política estem massa acostumats a escoltar tot tipus de justificacions que acostumen a amagar la veritat. Hi ha una prioritat, que és guanyar unes eleccions o mantenir-se en el poder, i davant d'aquesta premissa es fa i es diu qualsevol cosa perquè no es posi en dubte ni la gestió ni els pactes. És un costum que està tan arrelat, que quan entres en aquest món tens molta pressió per actuar de la mateixa manera.

Reconèixer els errors, l'incompliment de les promeses fetes en campanya electoral, o bé les actuacions amb finalitats que no acaben reeixint, és gairebé una quimera. Són sempre les excuses les que surten de la boca dels polítics, quan caldria entendre que l'acceptació de les pròpies limitacions, dels propis errors o desencerts, o que una estratègia no t'ha acabat de sortir bé, seria una bona manera d'empatitzar amb la gent i que es mantingués una certa confiança. Si hi ha bona voluntat, i no es pretén enganyar els altres, tot pot quedar justificat i entès.

ERC, que governa en minoria des de la sortida de Junts, ha canviat tota la seva estratègia, acostant-se als socialistes de Madrid, i també al PSC, per aconseguir uns beneficis que no es veuen per enlloc, i que cada dia reben més batzegades. El pacte amb el PSOE per a l'aprovació dels pressupostos espanyols o el suport a la modificació penal de la sedició i la malversació estaven encaminats a treure'n un rèdit i que això també els sortís bé en el seu enfrontament amb Junts. Estem veient, però, que l'estratègia no els ha acabat de funcionar, i que el pacte amb l'enemic, no els ha sortit a compte.

No afirmaré mai que la situació sigui fàcil, i que disposi de la clau màgica per resoldre el problema d'encaix de Catalunya a l'Espanya més retrògrada dels darrers anys, però ERC ha d'acceptar que la seva estratègia fa aigües, i que el canvi de tessitura no li ha servit per avançar, ni tan sols amb mentalitat autonomista. No només estem anys llum de possibilitats independentistes, sinó que temes estructurals i de relació desigual i injusta, són cada vegada més greus i perjudicials per Catalunya.

No avencem en la defensa de la llengua, ni amb la millora de la distribució dels recursos econòmics, ni en inversions promeses i mai executades. En què hem avançat? M'atreveixo a dir que estem fent més el ridícul que abans. El tracte continua sent denigrant, però ara ens venten a la cara que els hem donat suport polític a canvi de mentides, a canvi de res.

ERC hauria d'acceptar la responsabilitat al 50% del seu trencament amb Junts. No només els antics convergents la varen pifiar, sinó que ells, amb les ànsies de consolidar-se com a primer força política catalana, també s'han equivocat. Una vegada més han volgut imitar els grans partits polítics i no han estat a l'alçada. 

Més morts a la carretera

Desconec les causes de l'accident mortal d'aquesta tarda a l'autopista, en direcció a Tarragona, pel seu pas per Barberà del Vallès, on sembla ser que el nombre de víctimes mortals és de 4 persones. Fa pocs dies hi va haver un altre accident multitudinari a les terres lleidatanes, en aquella ocasió per culpa de l'espessa boira i que no es va senyalar a temps.

Cada vegada que mor una o més persones a la carretera, em ve al cap aquella idea que molta gent té de voler anar més de pressa del compte, sense tenir en compte els possibles errors propis i els dels altres, que et poden afectar. Viatjar per carretera és un perill quan no es respecten les indicacions i es supera el límit de velocitat. No la que indiquen els senyals, sinó el límit que et marques tu mateix per ser capaç d'afrontar qualsevol imprevist.

Hem de reflexionar en com ens comportem quan estem al davant d'un volant, i pensar que el trajecte pot esdevenir tràgic si no prenem prou precaucions. Darrerament em fixo en la manera de conduir dels que circulen al costat o davant meu, i em massa ocasions veig ganes de córrer més del necessari, o bé de no respectar els senyals de trànsit, fent avançaments perillosos i sovint innecessaris.

Quan sortim a la carretera tots estem exposats a patir un accident, sigui per culpa nostra o per la dels altres, i això ens ha de fer reflexionar i tenir molt clar que a la carretera no podem posar en risc la nostra vida ni la de ningú. A la carretera hi som de pas, per anar a la feina, l’escola o el lloc de vacances, l’hem de passar de la millor manera possible fent fàcil la conducció, la pròpia i la dels altres.

Adéu a Angela Merkel

Amb les eleccions d'avui a Alemanya s'acaba una etapa de govern d'Angela Merkel que té molt més recorregut que el propi país, amb una incidència important a Europa i el món en general. Amb els encerts i els errors comesos, entenc que la cancellera ha d'estar orgullosa de la feina feta, i els seus ciutadans, simpatitzants o no del seu partit polític, han de reconèixer-li els mèrits.

És en casos com la de la senyora Merkel que es pot afirmar que la política funciona. Una persona que ha deixat empremta, amb el seu esforç i treball durant tots aquests anys, intentant aplicar allò en què ella creia, però amb la flexibilitat d'analitzar les conseqüències de les seves decisions, mirant més enllà de l'efecte immediat.

Seria un error pensar que ho ha fet tot bé, i de ben segur que hi ha coses que se li poden retreure, però penso que d'un polític se li ha d'exigir coherència, treball i generositat. A la política no s'hi va a aprofitar-se del càrrec, sinó a dur a terme aquelles actuacions que es defensen per principis, de la millor manera possible, posant-se al servei dels seus votants, però també dels que no l'han votat.

El futur d'Alemanya i d'Europa en general és incert, i no sabem si la persona que l'haurà de substituir estarà a la seva alçada. Ningú no és imprescindible i per tant el relleu és la cosa més natural de tot. És bo confiar que no tot s'acaba amb la marxa de la cancellera i que hi ha possibles successors que ho podran fer tant o més bé.

Crec que Europa li ha d'estar agraïda, amb les naturals discrepàncies polítiques, perquè les seva actuació no deixa de ser una opció política, enfrontada a altres, però en tot cas em reitero afirmant que la considero una política honesta i que ha treballat fermament per millorar el país i la Unió Europea.

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

La regidora tampoc dimitirà... molt probablement

Si dimecres parlava de la fotografia del grup de paellada de la Pilar Rahola, amb més de vint persones juntes i sense mascareta, amb el vicepresident del govern de protagonista, avui podem parlar d'una mala praxis d'una regidora de l'equip de govern municipal d'Arenys de Mar.

Segons reconeix la mateixa regidora, va treure la brossa i la va deixar en un dels punts negres de la vila, una hora abans de l'hora permesa. De seguida ha corregut a donar explicacions, davant la petició de dimissió, per part d'un grup municipal de l'oposició.

Ja comentava dimecres que en el nostre país és molt rar veure algun polític dimitir per una actuació incorrecta. No acostuma a passar i sempre hi ha excuses. Jo penso que per salut democràtica els nostres polítics haurien d'assumir els errors i presentar la dimissió.

Arenys de Mar pateix un problema que ha esdevingut endèmic, de brutícia als carrers. No només per una mala gestió de la recollida selectiva de la brossa. Per exemple podem posar el Camí de la Pietat, un recorregut que a vegades fan alguns turistes que segueixen la ruta Espriu. Allà, des de fa mesos hi ha un parell de sacs de runa, amb brossa incorporada, que ningú ha retirat i el govern municipal ha estat incapaç de posar-hi solució. Potser és que la regidora responsable de la via pública no s'hi passeja, o bé ho troba tan normal que això estigui d'aquesta manera.

Doncs si Arenys és brut ja he dit moltes vegades que també és culpa nostra que no som polits i no ens comportem prou adequadament. Demanem a l'equip de govern millorar la seva gestió i també fer pedagogia. El que no esperàvem és un mal comportament d'un membre del govern. Cal predicar amb l'exemple.

És una llàstima tot plegat, perquè encara queden dos anys més de govern i no creiem que es millori la seva gestió municipal, però el problema més greu és que no hi ha esperances que surtin persones capacitades per gestionar bé el nostre Ajuntament. 

Quant a l'exemple que comento avui de la regidora incomplint la normativa per treure la brossa de casa al carrer, crec que seria una bona acció presentar la dimissió i donar exemple a la resta dels vilatans.

Un cap de setmana negre

Aquest cap de setmana està resultant poc agradable, amb un incendi a Llançà que ens preocupa i al mateix indigna perquè es confirma que l'ha provocat un irresponsable llençant la cigarreta des del cotxe. Es parla de negligència, però jo més aviat ho qualificaria de delicte. Aquesta acció no es pot permetre ni estiu ni hivern, però ara, amb la sequedat que hi ha i les altes temperatures, és més que una negligència.

Tampoc ens acompanya la situació de la pandèmia a Catalunya. Som els que liderem la pitjor situació a Europa i això comporta cancel·lacions de viatges des de l'estranger. Els que tenim persones de fora aquests dies, ho sabem per la informació que es rep de Catalunya a fora. 

I per als amants de l'esport tampoc són bones les notícies que arriben sobre les olimpíades a celebrar a Tòquio. Cada vegada són més els esportistes que renuncien a participar-hi, sobretot avui que s'ha conegut que una persona que ha estat a les instal·lacions olímpiques s'ha infectat.

El conseller de salut diu que es varen equivocar i probablement té raó. Tots pressionem perquè ens deixin fer coses, com ara els festivals d'estiu, i ells cedeixen. Al final s'ha vist que les mesures preses no eren suficients i per això aquesta cinquena onada que ens deixa en evidència.

No és fàcil organitzar un estat d'alerta davant d'una pandèmia com la que ens ha afectat, però sí que ens agradaria més serietat i contundència en els nostres governants. Està bé que reconeguin els errors, però ara cal que aprenguin d'ells i prenguin les mesures adequades. Tampoc els tribunals judicials els ho posen fàcil, i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat d'alarma no ha fet, al meu entendre, justícia. Potser per això hi ha una clara divisió i enfrontament entre els membres del Tribunal Constitucional. No pot ser que juguin políticament, tal com ahir comentava en aquest mateix blog.

Madrid vota demà

Les eleccions autonòmiques de demà a Madrid ens haurien de fer reflexionar a tots plegats la manera que encarem unes eleccions i en quines coses ens fixem a l'hora de decidir el nostre vot. No podem dir que a tot arreu passi exactament el mateix, però més o menys s'hi assembla. Probablement a Madrid és més exagerat que en altres llocs, si més no aquesta vegada, on la capacitat de saber vendre de l'actual presidenta la farà revalidar i encara amb més força, malgrat els errors comesos tots ells intencionats.

Quan deixem anar aquella frase de que tenim el govern que ens mereixem, no és tant perquè sigui el govern que s'avingui a la nostra manera de ser, sinó perquè som poc reflexius a l'hora de donar el nostre vot. Ens deixem enredar fàcilment, i encara que després ens n'adonem, som incapaços de corregir-nos i tornem a caure en el mateix parany.

Avui mateix llegia queixes dels sanitaris madrilenys de com s'ha gestionat la pandèmia, i les estadístiques ens ensenyen que Madrid ha tingut més morts pel COVID-19 que les altres comunitats autònomes. Això, però no haurà estat motiu per perdre vots, sinó que n'haurà guanyat pel fet d'haver permès l'obertura de teatres, sales de festa i restaurants, que és el que se l'hi ha demanat des del primer dia.

Ayuso i tot el seu equip han sabut amagar les coses negatives i han destacat tot allò positiu que els ha de portar a una majoria, sinó absoluta, pràcticament, amb l'ajut de Vox, que no els fa cap fàstic. L'esquerra haurà perdut novament l'oportunitat de fer valdre els valors humans que està vist que davant d'una campanya electoral poca cosa importen. 

Després del debat de TV3

No vaig seguir el debat que va organitzar ahir dimarts TV3 i per tant no en puc parlar, però sí que em vull referir a després del debat, amb les notícies que han sortit avui als diaris, i a les xarxes socials. De fet sembla ser que ningú va sorprendre gaire més del que es podia aspirar dels diferents candidats i candidates, però amb alguna excepció.

Segons he pogut llegir de més d'un comentarista, sembla ser que el candidat del PP ho va fer molt bé. Suposo que no hi té gaire a perdre i molt a guanyar, i això probablement el faria estar més tranquil, a diferència del que sembla entendre's, pels comentaris, de l'estat d'ànim de Carrizosa.

Hi ha dues coses que han cridat l'atenció, i a mi també, i són la proclamació de Laura Borràs de qui seria el seu conseller de Sanitat, si l'escollien presidenta, i la reacció del metge Argimon, per una banda, i la negativa de l'exministre i candidat socialista a fer-se una prova PCR. Hi tenia tot el dret, però es fa estrany i poc empàtic. De fet a mi no m'ho ha semblat mai, no pas ara que era ministre, sinó abans i tot.

També m'ha cridat l'atenció errors que es varen dir i que el programa Planta baixa de TV3 va detectar, alguns dels quals no va ser contestat, la qual cosa fa veure que els candidats potser no estaven prou tranquils com per detectar aquests errors, al marge de la demagògia del representant de Vox.

Per acabar, la premsa no ha deixat gaire bé a la candidata de la CUP, que penso que no havia de ser, i la va trobar molt dubtosa en les seves intervencions. Crec que Riera hauria estat molt millor candidat, i probablement ho hauria fet millor en el debat.