Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Cuidem i respectem la gent gran

Al marge de discutir si l'opció d'ingressar les persones grans en residències és millor que no pas contractar el servei a casa, i de si estem en condicions de poder optar a ambdues possibilitats, el que està clar és que l'administració està obligada a controlar que el tracte a les persones i els serveis que s'ofereixen tinguin un mínim de garanties de bon tracte i respecte i compliment de les obligacions assumides. Estem farts d'escoltar comentaris sobre deixadesa i mal servei en algunes residències, algunes de les quals són de titularitat pública, o bé tenen un conveni amb l'administració.

Avui llegia que la Generalitat ha sancionat a una residència de Vilassar de Dalt per maltractar de manera reiterada els seus usuaris, deixant-los quinze hores sense menjar, subministrar-los medicaments equivocats o caducats. Desconec el temps que han trigat a investigar el cas, i la quantitat de persones que ho han patit, però en tot cas és bo saber que la Generalitat ha actuat, i cal suposar que a partir d'ara el servei que oferirà aquesta residència serà l'adequat.

La pregunta que em faig és quantes residències continuen amb les males pràctiques, la deixadesa i el menyspreu als seus residents, sense que la Generalitat se n'hagi adonat, o hagi fet cas a les denúncies que ha rebut d'algunes d'elles. És trist pensar en el temps que ha de passar fins que no es resol un cas, perquè estem parlant de persones, la majoria de les quals no es poden valdre per elles mateixes, i pateixen les molèsties estoicament i resignades.

Hi ha experiències d'altres països on les persones grans són tractades al seu domicili, sense que hagin d'abandonar-lo, que d'alguna manera els provoca un desarrelament. El cost no té res a veure amb el sistema de residències, i ni l'administració ho pot assumir ni la majoria de les famílies s'ho poden permetre. És evident, però, que cal millorar el funcionament de les residències, per acostar-les més a l'hàbit de les persones i, sobretot, evitar que hi pugui haver casos com el de Vilassar de Dalt, que malauradament no és únic. 

Des d'aquí, doncs, la meva insistència perquè la Generalitat s'esforci a controlar el funcionament de les residències, tant privades com públiques. Que no es limiti a calcular si compleixen les ràtios, sinó que vetlli perquè el tracte sigui humà i aporti una vida digna a les persones, que per les circumstàncies que siguin, han anat a viure en una residència per a la gent gran.

Biden es retira

Després d'uns dies de vacances i pràcticament aïllat del món, de mica en mica vaig connectant amb la realitat, però està costant. Ahir us parlava d'un nyap, al meu entendre molt greu, com són els cartells dels germans Maragall, i avui he vist la notícia de la renúncia del president Biden a tornar-se a presentar. Potser massa tard, oi?

Dels germans Maragall només vull afegir que l'actuació d'Ernest Maragall tampoc va ser la millor. Si no ho he llegit malament, després de presentar la denúncia, quan va saber que hi havia gent del seu partit implicada, la va retirar. No és això el que calia esperar, oi?

Quant als candidats a les eleccions presidencials dels EUA, crec que està molt clar que si Trump ho tenia fàcil, l'atemptat fallit contra la seva persona encara el va ajudar. Ara, amb la renúncia del seu opositor, i actual president, es vol arreglar el que probablement ja no té remei.

Estava cantat que Biden no era oposició prou sòlida de l'expresident Trump. Ja sabem que l'honorabilitat dels polítics no té gaire importància a l'hora de decidir el vot. Tota la porqueria que arrossega Trump no li és cap impediment per aconseguir novament la presidència, i les conseqüències seran molt pitjors que la primera vegada. No cal dir que voldria equivocar-me i que, malgrat totes les previsions, Trump no assolís la victòria, però això seria una història massa bonica que, al món real, no passa.

De la mateixa manera que m'agradaria un president nord-americà digne, també el voldria per casa nostra. El que té millors números és Salvador Illa, però no crec que sigui la millor persona per dirigir el nostre país. De totes maneres, hi ha el que hi ha, i no podem esperar miracles.

A l'espera de conèixer qui entomarà el repte d'enfrontar-se a Trump, amb un mínim de possibilitats de plantejar-li batalla, intentaré anar-me posant al dia i recuperar totes aquelles notícies i informacions que m'he perdut.

Els centres sociosanitaris depriments

Aquest diumenge el diari ARA treu un reportatge sobre els centres sociosanitaris de Catalunya que seria bo que llegíssim, hi reflexionéssim, i denunciéssim la situació. Malauradament només ens adonem de les coses quan ens hi trobem, i llavors acostuma a ser massa tard. El nostre país té un dèficit de planificació i el sistema sanitari, que tantes lloances rep, no n'està exempt. El cas dels sociosanitaris és greu i denunciable, i el govern de la Generalitat, que ja fa tard, hi hauria de posar remei.

    No reproduiré aquí tot el que diu l'article, que us convido a llegir, però sí que m'agradaria que tothom prengués consciència del problema, i que tot el que es diu en el reportatge de la Mònica Bernabé és certament alarmant. Nosaltres, a la nostra àrea sanitària també ho estem patint, i estic segur que tots o molts de vosaltres teniu algun familiar o amic que s'ha trobat en una situació semblant. 

    Em consta que hi ha gent que hi està treballant perquè la manera d'obrar d'aquestes empreses que tenen concessió administrativa, i que no s'hi fa el control necessari per part del govern de la Generalitat, o els centres de gestió pública, que no reben diners ni atenció suficient, deixin d'actuar com fins ara i que les persones ateses, que necessiten ingressar en aquests centres, rebin un tracte digne. Parlem de gent gran, però no només. Cada vegada hi ha més casos de persones joves que han patit un ictus, i la seva recuperació no és fàcil.

    Hem de denunciar a la Generalitat la lleugeresa amb què es pren els casos de maltracte i abandonament que s'han denunciat. La desídia a l'administració pot ser molt contraproduent i arribar, en el cas de la sanitat, a provocar la mort.

    Com que tenia coneixement d'una situació semblant en un centre molt proper a la nostra vila, la lectura del reportatge no m'ha vingut de nou. En tot cas podia pensar que es tractava d'un fet aïllat, però ara puc entendre que el problema és més general i per això més urgent per solucionar.

    En el reportatge esmentat també hi ha una entrevista a una consultora sueca en polítiques socials que defensa la desaparició d'aquests centres per tractar-ho en un entorn domèstic i no tant residencial, com s'està fent a Suècia i entre altres països. Segurament que l'alternativa és millor, però difícilment aplicable al nostre país a curt o mitjà termini. Pensar en els recursos que caldria destinar-hi és una quimera. És per això que necessitem que de manera immediata es posi remei a una situació indigna, denunciant la mala praxi i aportant recursos i regulant-ho millor. 

Seguint el fil del cas Rubiales

Arran dels fets provocats pel màxim dirigent del futbol espanyol, el senyor Rubiales, han anat apareixent actituds i pràctiques habituals en aquest entorn i semblants, que d'alguna manera ens han escandalitzat. El cas del president de la federació catalana de futbol, el senyor Soteras, en seria un exemple. Desconeixem què passarà, i si fruit de la investigació de diaris com l'ARA, s'aconseguirà arraconar uns personatges que tenen una manera d'actuar molt poc edificant.

Amb situacions com l'actual t'adones que si rasquéssim una mica més trobaríem coses que no ens imaginem. A vegades donem per entès que l'aigua no és clara, però ho deixem passar fins que no hi ha alguna cosa que surt a la premsa i es fa viral. Llavors tots correm al darrere.

Tot això em confirma que la nostra societat és massa permissiva amb segons quines pràctiques. Ens costa molt poc criticar al carrer o Internet, però iniciar un procediment de denúncia i fer-ne el seguiment fins a les últimes conseqüències no és habitual.

És cert que moltes persones que ostenten poder, no només polític, sinó també social, tenen l'habilitat de crear un entorn favorable que els riu les gràcies perquè en el fons hi surt guanyant. La reacció primera de l'assemblea de futbol, aplaudint el senyor Rubiales quan afirmava que no dimitiria, és una demostració clara de com es fan les coses, i per què aconsegueixen mantenir-se al poder.

Em ve a la memòria la notícia que sortia l'altre dia sobre la contaminació dels reactors dels avions, i el fet que el combustible que utilitzen no té la càrrega d'impostos que sí patim els conductors d'automòbils. L'explicació és la força del lobby corresponent a Europa. Desconec el tema i per tant no hi puc aprofundir, però és una demostració més que la nostra societat és poc transparent i que hi ha uns quants que dominen els fils i els altres anem dient Amen a tot.

No es tracta de mantenir el pols a tot, però sí que seria bo que no ens empasséssim tan fàcilment les coses. La solució, però no és reaccionar amb insults i queixes que no porten enlloc, sinó treballar perquè els organismes que hi poden posar remei, lluitin per erradicar les males pràctiques. Això passa per confiar en aquestes institucions i els seus representants, i probablement ja hi trobem el primer obstacle. 

Soc força crític amb la premsa actual. No tenim uns exemples gaire bons ni saludables, però, fet i fet, potser haurem de confiar-hi una mica més, probablement no amb els ulls clucs, però insistir perquè dediquin temps i esforços a revelar-nos què passa al món i com podem denunciar aquestes males pràctiques.

L'Ajuntament punxa el corrent elèctric al Xifré

Ahir la revista local L'Agenda va treure una notícia impactant. Segons el periodista, l'empresa Endesa hauria detectat un ús fraudulent de l'electricitat de l'edifici municipal del Xifré, i també dels mòduls de Can Nadal i el Centre Espriu, que calculen que s'estaria produint des de fa uns tres anys. L'alcaldessa ha reaccionat de seguida culpant el tècnic municipal responsable de tramitar la contractació del subministre elèctric d'aquests edificis, i acceptant la gravetat dels fets.

La notícia és preocupant, i és una mostra més de la desorganització i descontrol de la gestió municipal de l'actual govern d'ERC. No entraré a opinar sobre la responsabilitat tècnica del fet, perquè ho desconec. Entenc que de la mateixa manera que no hauria funcionat la tramitació de la contractació del servei elèctric, tampoc haurà funcionat el control de la despesa. Caldria suposar que l'Ajuntament compta amb un llistat dels equipaments municipals en funcionament i la despesa repercutida. Ningú no ho va saber veure?

Ahir parlava en el meu post de l'acte celebrat a Mataró sobre la transformació interna de les administracions locals, i ho aprofitava per dir que els ajuntaments petits i mitjans tenen moltes dificultats per organitzar-se bé, a diferència dels grans ajuntaments que disposen de més recursos, tant econòmics com personals. Els fets denunciats en aquesta notícia, però, tenen una altra dimensió i creen alarma ja que demostren el desconeixement de l'equip de govern de tot allò que passa a l'Ajuntament.

Ens trobem, doncs, que no només hi ha serveis que s'estan prestant sense tenir el contracte vigent, pagant  les factures, això sí, per acord del Ple municipal, sinó que hi ha subministraments que no es paguen des de fa anys, punxant el corrent elèctric com si es tractés d'uns okupes qualssevol.

Amb tot el que està passant, el nou govern que es constitueixi el mes de juny potser s'haurà de plantejar la realització d'una auditoria per descobrir si hi ha més irregularitats que calgui posar en solfa per intentar-les resoldre abans no sigui massa tard.

Entenc que és molt gratificant poder celebrar cada setmana un acte públic de lluïment, sobretot quan s'acosten les eleccions, però és molt important demostrar que es té un control real de tota la gestió tècnica i administrativa de la institució, i això, per ara, encara està per veure. 

Què passa amb Consum estratègic?

El web de l'ANC on es presentava la campanya de boicot a les empreses de l'IBEX ha estat tancat per instàncies del Jutjat mercantil número 11 de Barcelona, arran de la denúncia presentada per Foment del Treball Nacional, que presideix el senyor Josep Sánchez Llibre. Des d'Octuvre se'n fan ressò per ajudar a difondre tot el muntatge que ha servit per deixar fora de joc la campanya de l'ANC.

La campanya d'ANC pretenia animar els catalans a desvincular-se d'una sèrie d'empreses que havien col·laborat amb la repressió contra l'1 d'octubre. La idea era que deixéssim de treballar amb aquestes empreses i en contractessin d'altres més afins als nostres interessos com a poble lliure.

Al marge de tot l'entremat que explica Octuvre, i que n'hi ha per llogar-hi cadires, hi ha el tema de la llibertat d'expressió que una vegada més es posa en dubte. Considero que el cas que es fa a Foment del Treball és interessat i que no s'ajusta a dret. Entenc la demanda de Foment del Treball que defensa els interessos dels seus associats, però no comparteixo la resolució del jutge quan ordena tancar el web de l'ANC.

Crec que tinc tot el dret a manifestar-me públicament contra unes empreses o si més no aconsellar la contractació d'unes altres empreses que em mereixen més confiança o m'hi senti més identificat. Desconec el contingut de la campanya de l'ANC, i per tant no puc entrar en detall a discutir la seva idoneïtat, però si és el que explica Octuvre en el seu vídeo, entenc que la campanya hauria de ser respectada i que la gent que ho vulgui, en faci el cas que consideri més apropiat.

El més important de tot plegat és fer veure a la gent que hem d'intentar ser el més coherents possibles, i no decidir a la lleugera, sinó procurar prendre les decisions d'una manera raonada i lògica d'acord amb la nostra manera de pensar. I està bé que hi hagi qui t'ajudi a fer aquesta reflexió. De la mateixa manera que evito entrar en un restaurant si no hi ha la carta en català, també m'agrada escollir l'empresa elèctrica, de gas o telèfon que considero que respecta millor la meva manera de ser i pensar.

Hem d'exigir poder-nos expressar lliurement sense cap tipus de pressió ni amenaça. No sé si el senyor Sánchez Llibre pensava el mateix que ara, quan s'asseia en un escó del Parlament català per Unió Democràtica de Catalunya. Estic segur que els fundadors del partit ara estarien més a prop de les tesis de l'ANC, en quant a aquesta campanya, que no pas en les del Foment del Treball del senyor Sánchez Llibre.

No vull pagar

El descontentament dels joves és més que evident i malgrat que ens queixem d'ells, hem de reconèixer que es mobilitzen poc per reclamar els seus drets, les millores salarials o, com ha passat avui, el transport públic. M'he queixat més d'una vegada del mal servei del transport públic a casa nostra, i això m'ha causat, alguna vegada, alguna discussió, perquè no tothom ho veu de la mateixa manera.

S'ha parlat molt de la manca d'inversió pública per part de l'Estat, a Catalunya. Les inversions previstes han estat sempre escasses, però les executades encara més, ja que moltes d'elles no s'han arribat a dur a terme. El servei de ferrocarril de Rodalies és caòtic, ja sigui per les característiques de les vies, o per una desídia dels seus responsables.

Són molts els dies que hi ha problemes de retencions, retards o cancel·lacions de trajectes. No tot el que passa arriba a publicar-se, si no només el més transcendent. Els que tenim familiars propers que en fan ús, ho coneixem de primera mà. 

Avui hem sabut que un centenar de joves ha saltat les tanques de l'estació d'Arc de Triomf, i han fet pública la campanya "no vull pagar" que es vol iniciar el dia 11 de maig. Reclamen més inversions i millores a la xarxa de Rodalies, denunciant la deficiència i poc interès de l'Estat espanyol a l'hora de mantenir les línies de ferrocarril de la rodalia de Barcelona.

És cert que precisament fa pocs dies ens varen anunciar que s'iniciava una sèrie d'obres a diferents zones de Rodalies, amb una durada aproximada d'un any. Unes obres que s'havien ajornat repetidament i que ara sembla que s'hi ha apostat. El retard és evident, i les queixes prou justificades.

Segons la informació que he llegit, la resposta de la companyia ferroviària és que denunciaran els joves que han decidit no pagar el bitllet, recordant-los que es tracta d'un servei públic que paguem tots a través dels impostos, i que la seva actitud esdevé un frau contra tota la població.

No defenso campanyes com l'actual, però les puc entendre. Malauradament al nostre país si no et queixes no aconsegueixes res, i tot i queixant-te no sempre en treus res de positiu. Els joves volen tirar endavant la campanya i caldrà seguir el ressò que aconsegueixen. Tot i així hem de tenir en compte que les inversions públiques no s'improvisen, i per tant, malgrat la pressió que ara puguin fer els joves catalans, difícilment aconseguiran els seus propòsits. L'administració de l'Estat és molt poc sensible a les demandes de la ciutadania. Estan massa acostumats a fer el que volen i deixar d'atendre les necessitats dels seus administrats.

La qualitat democràtica del nostre país

Diversos són els exemples que ens venen a dir que a Espanya la democràcia és de per riure, gens consolidada, però amb un futur tampoc gens esperançador. No tenim ni la il·lusió de pensar que amb un canvi polític les coses poden anar millor. Ja ha quedat comprovat que mani qui mani, la dreta o l'esquerra progressista, hi ha coses que no es toquen i sempre els beneficiats són els mateixos.

En aquests moments es tracta del rei emèrit, que a casa nostra se li han arxivat totes les possibles causes de corrupció, però sortosament no passa el mateix a tot el món. El Regne Unit no considera inviolable una persona, per més rei que hagi pogut ser, si els actes són delictius, i no tenen res a veure amb l'exercici del seu càrrec, sinó, en tot cas, aprofitant-se del càrrec per delinquir.

Hi ha evidències que no tenen cap tipus de justificació. Sempre he pensat que les persones que exerceixen un càrrec, han de tenir certa protecció per la responsabilitat que suposa exercir el càrrec, però això no vol dir que puguin cometre actes delictius i no haver d'assumir-ne les responsabilitats. Aquí hi ha la gran diferència, i al meu entendre el quit de la qüestió.

A Espanya, però, als borbons i a molts polítics, se'ls perdona tot, encara que sigui evident que han delinquit. Si això és permès, vol dir que el nostre sistema polític no funciona correctament i que la democràcia no és pura, sinó corrompuda. Que els tribunals de justícia i fiscalia permetin que una persona que ha actuat malament, a consciència, pugui ser absolta, o ni tan sols jutjada pels seus actes, vol dir que no són uns tribunals de justícia justos, sinó venuts.

És per això que no es pot acceptar que una persona que denuncia unes irregularitats que haurien de ser jutjades i sentenciades, hagi d'exiliar-se o entrar a la presó, mentre que el delinqüent, pel simple fet de ser membre de la casa reial, pugui quedar lliure de qualsevol càstig.

Això no passa només amb un govern conservador i elitista, sinó que també ho patim amb un govern que es qualifica del més progressista de la història. Aquesta és la realitat d'un partit socialista que no dona exemple de progressisme, sinó que manté el poder dels rics i escollits, i castiga la població a suportar la vergonya d'uns dirigents, no escollits, sinó imposats, que poden fer el que vulguin, sabedors que mai no els passarà res.

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

Denúncia inútil davant del Tribunal Suprem

El govern català es querella contra Casado i ha presentat una denúncia davant del Tribunal Suprem, per les declaracions que va fer contra els mestres catalans, dient que no deixaven anar al lavabo els nens i nenes que parlaven en castellà, i els posaven pedres a les motxilles.

No sé si la iniciativa és bona, perquè no cal esperar res de bo del Tribunal Suprem, que de ben segur arxivarà la denúncia. Tal com van les coses, i tenint en compte qui forma part del Tribunal Suprem, no hi ha res a fer contra la dreta espanyola. Si fos al revés, segur que hi hauria sentència condemnatòria. Aquesta és la realitat d'aquest país.

Allargar el tema no sempre és beneficiós, perquè dones relleu als altres, i si acaba, com és de suposar, amb l'arxivament de la denúncia, es considerarà una victòria i suport al líder del PP, i per tant, una nova derrota del govern català. 

Considero que s'ha de ser positiu i marcar el ritme des de Catalunya, tenint clares les directrius i donant suport als mestres catalans. És prioritari conèixer quina és la realitat de les escoles catalanes sobre la llengua, que sembla ser que el govern no en té ni idea. Saber si realment s'aplica la immersió lingüística i com es pot potenciar més el català, quan se sap que cada vegada hi ha menys joves que el parlin.

Seguir la dinàmica de presentar denúncies als tribunals de justícia espanyols no és bo per a ningú, i encara menys per a nosaltres, que ja coneixem com ens tracten. Toquem de peus a terra i lluitem pels nostres drets sent pragmàtics. Apliquem les normes i vetllem perquè es compleixin, i afavorim tot allò que sigui beneficiós per al català, que és la llengua que té totes les de perdre.

Els molins de vent que ens molesten

Si viatges per Europa veus molins de vent per obtenir energia eòlica amb tota tranquil·litat. Al nostre país, que anem molt endarrerits en tema d’energia renovable, sembla ser un problema molt gran. Ningú els vol a casa, per l’estètica.

D’alguna manera ho volem tot, ser molt ecologistes, però que no ens espatllin el panorama. M’agradaria que m’expliquessin com s’ha de fer. També que em diguin si creuen que els altres països són uns desmanegats, que no procuren endreçar el seu paisatge.

Avui llegia que s’havia presentat una denúncia per haver instal·lat uns molins de vent massa alts i que n’hi havia una concentració excessiva. Estic d’acord que tot s’ha de planificar i que és bo que es reparteixi pel territori, però el que cal és afanyar-nos a posar-nos al dia i deixar de ser els més endarrerits.

A Europa hi ha paratges amb molins que són ben bonics, evidentment en llocs on acostuma a bufar el vent, i no crec que tinguin tants problemes per fer-ho. A vegades sembla que ja en tornem de les coses, però sense haver après la lliçó.

La mort de vint-i-cinc galàpets

Arran de la multa a un pagès del Ripollès per l'enganxada d'uns vint-i-cinc galàpets al fil elèctric de la seva finca he pensat que realment la nostra societat està una mica malalta. Hi ha persones que a vegades sembla que se'ls en vagi el cap, i a sobre les lleis els hi van a favor. 

Estic molt d'acord que les bèsties s'han de protegir i evitar que una mala praxis les mati. Una altra cosa és que no s'hagi d'estudiar cas a cas i entendre les circumstàncies que poden haver portat, com és aquest cas, a la mort dels galàpets.

El pagès està molt perjudicat per la protecció de les seves finques i conreus. A part dels humans que es dediquen a robar, eines i productes del camp, també hi ha animals que fan de les seves. La mostra més clara és la del porc senglar, que acostuma a fer molt de mal i provocar moltes pèrdues. Això fa que s'hagi de prendre mesures per evitar l'entrada al conreu. 

En el cas del pagès multat, l'electrificació venia motivada per evitar que les vaques s'escapessin i provoquessin algun accident a la carretera. Això hauria fet culpable el pagès i per tant calia posar-hi remei. Ara, una vegada els animalistes han presentat la denúncia per la mort dels galàpets, sembla ser que no hi ha més solució que sancionar el pagès. 

Darrerament hem sentit moltes anècdotes de denúncies d'habitants de les ciutats quan van al camp, i també d'animalistes que tenen molt poca feina a fer. Penso que no es pot jutjar sense aprofundir en els temes, i valorar justament què hi ha de mala intenció i què d'accident no volgut. Si ho posem tot a l'extrem i deixem els pagesos indefensos, potser arribarà el moment de tancar els camps i que produeixi un altre. 

Sisplau, siguem una mica seriosos i posem-nos a la pell d'aquelles persones que tenen prou problemes per defensar la seva professió. Està molt bé tenir cura de la natura i el seu hàbitat, però no el posem per sobre de la raó. Intentem trobar el punt just per situar cada cosa al seu lloc, i no ens deixem portar per falsos sentimentalismes.

Els nostres bombers no defalleixen

Continuen els incendis a casa nostra i el perill no s'ha acabat. La imprudència ha fet que si més no algun d'aquests incendis s'hagin produït en el pitjor moment de tots, quan fa molta calor, no hi ha pluges i molta sequera. Qualsevol actuació que comporti sancions per a qui no té cura del patrimoni forestal serà benvinguda. És per això que celebrava alguna denúncia per acampades il·legals amb encesa de fogueres.

Recordo que dissabte passat comentava en aquest blog que es tractava d'un cap de setmana negre, però els desastres han continuat i no sembla que de moment hagin de desaparèixer. Fa molta ràbia que no es pugui trobar els delinqüents que han llençat la seva cigarreta encesa des del cotxe i han fet tant de mal, a la natura i a les persones, i també han ocasionat tan d'esforç i sacrifici als equips de bombers.

Ja sé que els culpables difícilment llegeixin els meus escrits i en canvi qui no ho fa ha d'aguantar la meva crítica i atac sistemàtic, però és com una necessitat de proclamar el meu enuig per aquest comportament incívic que ens fa tan mal.

Llegia avui la notícia de noves inundacions a Bèlgica i m'adonava com de mal repartit està tot. Mentre en alguns llocs l'aigua els fa desgraciats, en altres és la seva mancança la que ens comporta tants problemes. I la por que quan aquesta arribi també ho faci de manera desesperada i sense control. Si tot això és conseqüència del canvi climàtic, potser que ens ho agafem més seriosament. Llavors és quan em venen a la memòria frases dites per l'expresident Trump o l'expresident Rajoy. Tant savis ells!

Nous plecs i més civisme

He llegit que la voluntat del nostre govern municipal és portar, com a molt tard el mes de maig, l'aprovació en Ple del nou plec de clàusules per a la licitació del servei de recollida de la brossa. Haurà estat un part molt més llarg del que caldria i cal confiar que s'haurà treballat correctament i que no neixi malament com ja ha passat en altres ocasions.

Arenys de Mar necessita tenir clar quin és el sistema de recollida de la brossa, però necessita encara més un comportament cívic de tota la població. Darrerament la cosa ha anat a pitjor, però ja fa massa temps que no se segueix el protocol establert per treure la brossa als nostres carrers i places, i el que fa és que la imatge de la nostra vila sigui deplorable.

Cada vegada és més bruta, sense parlar de les acumulacions de deixalles en segons quins punts, que és la gota que fa vessar el got. Només amb civisme i responsabilitat podem aconseguir un Arenys net i polit. És una llàstima que s'hagi d'arribar a la denúncia i sancions, per aconseguir que els vilatans es comportin com és d'esperar, però si aquesta és la solució, demano al nostre govern que no li falli el pols i que posi tots els esforços per detectar quins són els veïns que incompleixen la normativa.

Confiem que el mes de maig s'aprovin els nous plecs i que el procés de licitació del servei sigui el més ràpid possible. Entretant, però, hi ha prou motius com per analitzar què està passant amb els incívics i trobar la manera de denunciar el seu mal comportament.

Un cas més de corrupció a la política

Arran del cas de l'exalcalde de Santa Margarida de Montbui, el senyor Teo Romero, en què s'ha comprovat la seva estafa continuada, i que no li havia passat res tot i haver estat denunciat dins del seu partit, t'adones que a la política del nostre país hi ha molta més corrupció de la que se sap i ens imaginem. Qui va rebre va ser el denunciant, perquè no se'l varen voler creure. Els interessava més defensar l'històric corrupte.

Els partits polítics s'han convertit en caldo de cultiu de gent corrupte que s'ha ficat a la política per viure bé i treballar poc per als altres. Hi ha polítics que no han fet res més que viure a costa dels altres, remenant les cireres i embutxacant-se els diners a cabassos.

Un dels llocs on més clar t'adones dels paràsits de la política és a les diputacions, amb una gran quantitat d'assessors. Això no vol dir que tothom sigui igual ni és saludable que paguin justos per pecadors, però sí que n'hi ha una bona colla que s'ho han muntat bé.

És una llàstima el desprestigi del món de la política i que no tinguem prou gent capaç a les institucions per servir el país i fer-lo tirar endavant. Ho estem patint en la pròpia pell, amb un govern a la deriva des de fa anys, i amb unes perspectives gens afalagadores.

Casos com el que avui comento són més freqüents del que ens sembla, però no tots arriben a conèixer-se. En aquesta ocasió, el denunciant va tenir la valentia de presentar la denúncia a l'Oficina Antifrau i d'aquesta manera es va arribar a descobrir totes les corrupteles amb Ajuntament, Diputació i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Torra, inhabilitat

I ara què? Doncs, una mica més del mateix. No he sortit a manifestar-me, perquè no em sembla bé la jugada dels presidents Torra i Pugidemont. Aquesta inhabilitació era buscada no sé ben bé per a què, probablement per entretenir-se amb el victimisme. 

No m'agrada que el meu president sigui inhabilitat, i encara menys per no treure a temps una pancarta demanant l'alliberament dels presos polítics. Una pancarta que al final la va acabar traient. Per què?

Jo també vull eleccions, i les vull perquè fa massa temps que estem bloquejats amb una manca de lideratge, i de bons polítics, competents i capaços de fer avançar el país. No he sortit, encara que em dol la situació, i crec fermament que només políticament podem sortir d'aquest atzucac

Però Espanya es troba judicialitzada. Qualsevol actuació política és observada a través del prisma de la justícia, per desgràcia esbiaixada, i no és culpa només dels jutges, sinó dels mateixos polítics que no troben cal altre recurs que presentar denúncies judicials a tot allò que no poden lluitar-hi políticament.

És clar que contra l'independentisme tot s'hi val i en una situació diferent, amb altres protagonistes, probablement s'hauria actuat d'una altra manera i no s'hauria inhabilitat el desobedient, però això no treu que deixem de fer l'enza, i treballem per no haver de penedir-nos per tot el que haurem perdut. Eleccions ja!

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

Els falsos informes del Procés

La falsedat en els informes de la Guàrdia Civil que segons sembla han fet perdre la confiança del seu cap a Madrid, el senyor Diego Pérez de les Cobos, i la destitució per part del ministre Marlaska, ha fet sorgir tot un seguit d'escrits a les xarxes socials denunciant que precisament varen ser uns informes falsos els que varen portar els presos polítics a ser empresonats o esdevenir exiliats. Són moltes les persones que diuen que contra Catalunya tot està permès, però que no passa el mateix quan qui rep és el govern espanyol.

No sé si es poden relacionar els dos casos, però no voldria pensar que l'afer del coronel s'acabarà amb una simple destitució. Jo penso que si es confirma la falsedat dels informes aquí hi hauria d'haver una denúncia per falsedat i arribar fins a les últimes conseqüències. No pot ser que la cosa acabi d'una manera tan lleugera si hi ha causa certa en l'acusació.

Pretendre que es revisi el judici dels nostres polítics independentistes seria ja una quimera. La gran majoria del país està molt contenta amb la sentència i si no ho està és perquè encara la troben massa benèvola.

Viurem tota la vida observant la injustícia a favor d'uns quants, sempre els mateixos, sense aconseguir aplicar la justícia als actes de corrupció i prevaricació. Com s'ha dit d'anada i tornada, l'Estat espanyol fa segles que viu de manera corrupta, amb uns polítics i una xarxa pública que no ha estat mai transparent. La dreta sempre ha aconseguit sortir-se amb la seva i permetre que unes quantes famílies hagin dominat el país, sense que cap govern hi hagi volgut o pogut fer res per canviar-ho. Un diria que és llei de vida i que només podem aspirar a reduir la pressió, però no eliminar-la.