El territori català tampoc no és igual

Diuen que el més fàcil seria tancar-ho tot i confinar-nos a casa sense poder sortir al carrer, però que hi ha altres problemes a tenir en compte. És cert, els extrems sempre són dolents i trobar el punt mig no és fàcil, però un s'hi ha d'esforçar.

Recordo que al començament de la pandèmia i de la presa de decisions des de Madrid, aquí el govern català protestava perquè considerava que no es podien prendre les mateixes mesures a tot arreu. Eren ells qui coneixien el territori i les característiques, i havien de ser ells qui posessin les condicions particularitzades.

Aquest centralisme no es veia bé, però quan la Generalitat té la possibilitat de prendre algunes decisions, no té en compte les característiques del territori català i aplica les mateixes normes a tot arreu. Per què? No serveix el mateix criteri de la centralitat quan aquesta s'exerceix des de Barcelona?

No és el mateix el Barcelonès que el Pla de l'Estany, oi? Doncs per què no es prenen mesures diferents d'acord amb cada territori? És difícil, oi? Però si abans es criticava Madrid, ara podem criticar Barcelona. L'alcaldessa ja ho fa, perquè tancar Barcelona és complicat. És una població molt densa i amb poc recorregut.

Entenc que estiguin vetllant per la nostra salut, però no és lògic que no sàpiguen discriminar. Si es creuen que aplicant el mateix a tothom és el més just, els haig de dir que s'equivoquen. Demano que s'hi esmercin més i siguin més intel·ligents a l'hora de prendre decisions, tenen prou temps per dedicar-s'hi.

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!

Lleida es confina als domicilis

A l'espera de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on ningú posa en dubte les victòries del PP i el PNB respectivament, avui hem conegut que el govern català ha decidit imposar el confinament domiciliari a Lleida i un parell de poblacions més del Segrià. Sembla ser que aquesta és la mesura que pot garantir que els rebrots no vagin a més i es pugui controlar l'epidèmia.

La decisió presa és un pas enrere en el procés de normalització després de tants mesos de confinament i incertesa. Això ens fa pensar que el risc continua viu i cap població pot cantar victòria. Com ja he comentat aquests dies, ja no es tracta de tenir la mirada a la tardor, sinó que les altes temperatures de l'estiu tampoc han ajudat a decantar el coronavirus.

Algú ens haurà de dir si hem abaixat massa aviat la guàrdia, però també s'ha d'entendre que la situació en què ens trobàvem no podia continuar gaire més temps. Haurem d'esperar si les mesures preses fins ara han estat les adequades. Aquesta setmana un article del New York Times, que avui reproduïa l'ARA, parlava de l'experiència de Suècia, en què es va prioritzar l'economia a la salut, i el resultat ha estat pitjor del que s'esperava.

Suècia ha tingut més morts, proporcionalment al nombre d'habitants, que altres països i tampoc s'ha salvat dels problemes econòmics. Sembla ser que ha estat la pròpia població que ha frenat i ha afeblit l'economia del país. L'exemple de Suècia havia de servir per donar la raó a aquells que posaven per davant l'economia del país, i al final s'haurà demostrat que el més important era frenar el virus, encara que posés en perill la situació econòmica.

Confinar o no confinar, aquesta és la qüestió

No és estrany que tots plegats estiguem confosos i que tinguem una certa inseguretat a l'hora de parlar de l'epidèmia del coronavirus, perquè, si t'hi fixes, tothom hi diu la seva i són opinions contradictòries. Arran, per exemple, del confinament perimetral del Segrià, veureu opinions de tot. Fins i tot dins del PSC, tenim a Iceta que diu que s'ha fet tan malament, i al mateix temps el ministre Illa diu que s'està fent bé. Com quedem?

Tenim a la síndica de Lleida que protesta contra el confinament de la comarca, i també uns epidemiòlegs que opinen que l'obligació de portar mascareta a l'espai públic, encara que hi pugui haver la distància de seguretat, no té cap base mèdica. D'altres opinen el contrari.

Amb tot això... a qui hem de creure? A les autoritats que ens han amenaçat amb una multa de cent euros? Certament aquesta és la millor solució, si ens volem estalviar la multa, però... té sentit tot plegat?

Sigui com sigui, però, ja ens han informat que arran dels rebrots de Lleida, ja hi ha hagut una víctima mortal. Vol dir que la cosa és seriosa i no ens ho podem agafar a la lleugera. Sí que demanem més transparència i decisions clares. No forçar més del compte, però assegurar al màxim els resultats, i el ser capaços de decantar el coronavirus.

Prendre decisions no és fàcil i sempre estan supeditats a la crítica, ja sigui per interès partidista, ja sigui perquè en pocs moments s'ha decidir, però sí que els demanem la màxima coherència, la màxima transparència, i humilitat. A vegades hi ha massa supèrbia i al final... som humans.

El Segrià confinat

La notícia del dia, a nivell de país, seria el confinament de la comarca del Segrià, amb capital Lleida, atesos els rebrots del coronavirus que s'han produït els darrers dies, augmentant les persones que es troben a la unitat de cures intensives de l'hospital de la capital. Aquella por que tots tenim que hi hagi rebrots en un futur, pensant sobretot de cara a la tardor, s'ha produït abans d'hora i ha provocat que, des de la Generalitat, es decretés el confinament de la comarca.

Aquesta situació d'incertesa constant farà, sens dubte, que aprofitem el moment per fer tot allò que ens cal, pensant que qui sap si ho podrem fer més endavant. Viure el moment, fins que no tinguem la certesa de comptar amb una vacuna que ens immunitzi del virus.

El confinament del Segrià comporta no només una situació de perill de contraure el coronavirus, sinó també una situació de precarietat social amb totes les persones que s'hi han desplaçat per a la recollida de la fruita. Serà aquesta raó o no la causant dels estralls, però el que si és cert que les persones allà desplaçades ho estan patint, amb una situació molt dolenta, que ens ha de fer pensar.

Des del primer dia hem vist com s'ha tractat els treballadors vinguts de fora, amb denúncies contra actituds racistes i amb problemes per poder-los allotjar. Ara es complica més amb el confinament, i amb l'avís que totes les places estan cobertes i que no cal més mà d'obra. Persones que malviuen per poder obtenir uns diners que els permeti viure la resta de l'any, a ells i les seves famílies.

Espero i desitjo que la nova crisi passi ràpidament i que sigui lleu, i que ben aviat puguin obrir les portes perquè la mobilitat sigui la correcta, amb precaucions, però sense restriccions.