Catalunya en estat de xoc

La decisió d'avui del president del Parlament català ha deixat el país en estat de xoc. Ningú no s'ho esperava, encara que alguns estan contents. Què ha passat? Ha fet efecte la resolució del Tribunal Constitucional? És aquesta institució la que decideix qui es pot presentar i qui no? A qui poden votar els diputats electes i a qui no?

Sembla que la CUP i JxCat són els més emprenyats i els que han qüestionat més la decisió del president. Ha estat una decisió personal? Algú l'ha pressionat? Ha estat ERC qui li ha suggerit l'ajornament del ple?

Segurament que ho anirem descobrint, però de moment la gent està molt esverada i continuem amb la incògnita de què passarà. Emprenyats per l'ajornament, però sobretot per la crisi de la democràcia a Espanya. La submissió del poder judicial i legislatiu al poder executiu ha arribat a uns nivells que ningú no es podia imaginar. És impossible en aquests moments endevinar què més pot passar. Jo crec que, si els partits independentistes continuen ferrucs i el president del Parlament ho permet, el següent pas serà l'exèrcit al carrer. No ho voldria mai, però no se m'acut res més, venint de qui ve, tenint a qui tenim al govern de Madrid i als tribunals judicials.

Seguirem de prop els esdeveniments, amb la màxima calma i serenitat, però la ràbia per dintre no l'atures i la impotència que et fan sentir va en augment. Tristos moments de la història d'Espanya.

L'estratègia de deixar que l'altre s'entrebanqui

La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.

Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.

El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes. 

Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí. 

Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.