Ja tenim president!

Ja tenim el nou Parlament constituït sota la presidència de Josep Rull, si tot va bé i no hi ha cap decisió judicial que ho faci tirar enrere. D'alguna manera el PSC ha permès que així fos, m'imagino que amb l'esperança que la presidència de la Generalitat acabi a les seves mans, com a força guanyadora a les passades eleccions. D'alguna manera deuen haver pensat: renunciem a lluitar per a la presidència del Parlament, que en gaudeixin els independentistes de Junts, però a nosaltres que ens donin el govern del país, que això és el que hem perseguit des de fa anys. Ara caldrà veure si ERC els hi facilita i ells es queden a l'oposició per preparar una nova temptativa per d'aquí a quatre anys.

    El PP i Vox no han acceptat el vot delegat dels dos polítics exiliats i m'imagino que donaran més feina als seus jutges amics, perquè tractin aquesta desobediència manifesta de la taula d'edat, presidida pel diputat senyor Colomines. Josep Rull, el nou president del Parlament, és d'alguna manera la cara amable de Junts, després del seu pas per la presó. ERC no ha simpatitzat mai amb els exiliats, com si la veritable opció fos entrar a la presó i no sortir a l'exterior. La valoració de què ha funcionat millor difícilment ens farà posar d'acord. Personalment, crec que les dues opcions en paral·lel han funcionat prou bé, i d'alguna manera han ajudat a sensibilitzar la gent i també externalitzar el problema de l'encaix de Catalunya amb Espanya. Una altra cosa és que algun país no hagi demostrat simpatia cap a nosaltres ni hagi mogut fitxa per ajudar a resoldre la situació.

    Tenim Parlament i ara anem per elegir el president del govern. Algú voldria que això no es materialitzés i que, passat l'estiu, haguéssim de tornar a votar. Potser aquesta serà la manera d'engreixar encara més la bossa de l'abstenció i fastiguejar la població, amb diners malgastats i pèrdua de temps i oportunitats. I entretant... qui ens soluciona els problemes?

    El sainet continua i això és un mai no acabar. Seguirem llegint la premsa, la que ens sembli més honesta. Avui ja no saps a qui creure!

Cosa de partits polítics

El PSC va deixar de ser un partit catalanista des de fa temps i no hi ha dia que no puguem observar accions que ho avalen. Tinc amics que han estat sempre simpatitzants i votants del PSC, i alguns d'ells no s'han adonat que avui el PSC no té res a veure amb els seus orígens. És una llàstima. 

    He llegit la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional tombant el vot telemàtic a petició del PSC. Aquesta mesura fa difícil que els partits catalanistes puguin assegurar una mesa del Parlament favorable als seus interessos, ja que els polítics exiliats no podran votar. Aquest fet demostra una vegada més que l'interès de partit prima per sobre de tot, i cadascú ho defensarà a la seva manera.

    El fet podria ser més o menys irrellevant per a la majoria del país, si no fos el dubte que desperta el PSC a l'hora de defensar els interessos dels catalans. El PSC s'ha convertit com un PP qualsevol, en què primer posen la voluntat i interès del partit espanyol al que pertanyen, abans dels interessos dels ciutadans de Catalunya. 

    Té sentit que el PSC defensi el seu interès en poder dominar-ho tot, després d'haver guanyat les darreres eleccions, i haver-ho fet marcant distàncies. Potser no agrada tant la manera com es fan les coses i els recursos que s'utilitzen per assegurar-se el poder. Probablement els partits independentistes haurien d'assumir d'una vegada que els resultats electorals no els varen ser favorables, i que haurien de centrar tots els seus esforços per recuperar la imatge perduda i treballar perquè en la propera ocasió les coses els siguin més favorables. 

    La llàstima de tot plegat és que amb el PSC dominant la majoria d'institucions del nostre país, pot provocar una reculada important dels drets i especificitats pròpies del país. A Barcelona, el seu alcalde, gràcies al concurs del PP, ha donat ja prou mostres de la seva manera de pensar i obrar, poc amable amb les reivindicacions dels catalans. Ara ens trobarem un panorama semblant a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Tant de bo tot plegat servís de lliçó per evitar caure en els mateixos errors!

Cansats dels nostres representants polítics!

La pregunta que em faig, després de llegir les notícies sobre política catalana, és què es trencarà primer si el govern català o JuntsXCat? Fa molt temps que presenciem les baralles entre els dos partits polítics en el govern, tants dies com fa que es va constituir el mateix govern, o que es varen fer públics els resultats electorals. Ja he dit més d'una vegada que JuntsXCat no va pair haver quedat per sota d'ERC i això ho ha manifestat des del primer dia, i ha estat, segons la meva manera de veure-ho, el motiu de les disputes entre els dos partits polítics. Ara, però, cada vegada sembla més que JuntsXCat no pot superar la situació i que els corrents interns poden arribar a desestabilitzar el partit, fins al punt de la ruptura.

Una mostra de tot plegat és el discurs i manera de fer de l'expresidenta del Parlament català, que és la més afectada per la derrota electoral i que no va acceptar ser vicepresidenta del govern perquè volia més protagonisme. La seva idea va ser optar a la presidència del Parlament per poder remenar les cireres. El seu passat davant de la Institució de les Lletres Catalanes l'ha portat a que la mesa del Parlament la fes fora del càrrec i s'hi resisteix tant com pot, fins i tot a desgrat de companys de partit.

La por que molts militants de JuntsXCat tenen és que Laura Borràs estiri la corda fins arribar a trencar-la i convertir-se en líder absoluta, encara que sigui d'un nou partit polític. Difícilment acceptarà ser segona d'enlloc, i això és el que no li perdonen molts militants i així es va fer palès en les darreres eleccions internes del partit, en el moment de repartir-se càrrecs entre simpatitzants d'uns i altres.

El que pugui passar dins d'un partit polític em preocupa molt poc. El que m'amoïna és el que passa dins d'un govern perquè quan s'encalla i no actua provoca un mal al país que costarà molt de recuperar-nos-en. Les lluites entre fronts polítics n'hi ha hagut sempre i n'hi continuarà havent. El problema és quan aquestes lluites paralitzen l'obra de govern. El problema és veure que uns polítics mediocres són incapaços de liderar un projecte de país capaç d'il·lusionar-nos. 

Som moltes les persones que estem cansats d'aquests polítics, i tenim el problema que no sabem veure-hi solució, ni tampoc una alternativa clara que ens alliberi d'aquests paràsits de la política. Estem cansats de l'actuació de qui era la segona autoritat catalana, i tingui raó o no en tingui, sigui culpable de corrupció o no, entenem que no és la manera de comportar-se, perquè juga amb el país que és de tots, com si fos el seu patrimoni. Prou baralles inútils i més responsabilitat!

Tracte de favor als funcionaris del Parlament català

La proposta de la mesa del Parlament ampliada sobre el treball i sou dels treballadors del Parlament que arribin a l'edat de 60 anys està provocant molta polèmica a les xarxes socials, molta més de la que al meu entendre hauria de provocar entre els polítics del nostre país. Des que es va destapar els privilegis dels funcionaris del Parlament de Catalunya amb les llicències per edat, han estat moltes les gestions que s'han fet per intentar apaivagar la polèmica originada, sobretot pel que fa al tracte de favor cap a aquests funcionaris, sobretot tenint en compte la situació general del país quant a treball i atur.

He intentat entendre la nova proposta després de tot el que es va dir i dels atacs al que es considerava un tracte de favor injust per a la resta de funcionaris, i de treballadors en general. No acabo d'entendre els motius que porten als polítics catalans defensar aquest tracte a persones que han treballat més de 15 anys al Parlament de Catalunya i que tenen més de 60 anys. 

Les persones que hem tingut la sort de poder-nos jubilar, després d'una vida laboral intensa, però agraïda, sovint ens mirem qui no en pot gaudir, amb una certa sensació desagradable, com si se'ns hagués fet un favor que no ens mereixíem. Ara, però, després de veure quina és la solució que es vol portar a aprovar al Parlament català per a aquests funcionaris, se'ns queda la cara de babau i no entens perquè a ells sí i a nosaltres no.

Hi hauria molts exemples a contrastar la seva situació laboral que ens faria pensar que la mesura que es vol prendre per aquests funcionaris del Parlament no és justa comparativament parlant. Si una persona normal i corrent, amb feina, ha de treballar mínimament fins als 65 anys, en funció dels anys de cotització, si no vol veure reduïda la pensió, com es pot explicar que els funcionaris del Parlament català se'ls doni una excedència a partir dels 60 anys, cobrant el 100% de la pensió que els correspondria, com a mínim cinc anys després?

Ens queixem molt de la justícia que no sempre es tracta tothom de la mateixa manera, però quan rasquem a fons ens adonem que en molts aspectes està passant el mateix. No tothom rep els mateixos tractes, però és que a més s'aprova davant dels nassos de tothom. Puc entendre, encara que no comparteixo, que molta gent demani que els polítics es redueixin el sou, perquè es consideri que fan un mal ús del diner públic, del diner que és de tots. Aprovar tractes de favor com aquest no és la millor manera de governar i acontentar la gent. Es crea molta divisió d'opinions i, sobretot, un desencís per la manera d'obrar dels polítics que representa que ens han d'afavorir a tots de la mateixa manera, al marge de la nostra situació personal. No em sembla bé!

Segueixen les condemnes derivades del Procés

Es van succeint sentències i acusacions fruit dels fets del Procés. Avui hem conegut la condemna als membres de la mesa del Parlament, que és de vint mesos d'inhabilitació, molt diferent del que li va caure a la llavors presidenta, Carme Forcadell, que va exercir les mateixes competències, però se li dona més relleu, probablement pel fet de ser la presidenta, però no sé si això és motiu suficient per aquesta gran diferència. 

També avui hem pogut conèixer que es demana tres anys de presó a dos càrrecs electes i el cap de la policia local de l'Ajuntament de Pineda de Mar, per haver fet fora policies d'hotels de la ciutat. Policies que havien intervingut el dia 1 d'octubre de 2017 atonyinant persones que anaven a votar i defensar les urnes, i que estaven allotjats en aquesta població.

I aquí no s'ha acabat. Encara hi haurà més conseqüències mentre s'està mirant com es pot fer sortir els presos polítics via indult, segons pensen des del govern de Madrid, perquè sigui la manera menys traumàtica a l'hora de defensar-ho davant de la dreta venjativa que només busca això: venjança.

I tot plegat és per culpa dels polítics que s'han venut i han passat el testimoni al poder judicial. Incapaços de fer política, de negociar i dialogar, han trobat en la Justícia el seu substitut, i aquesta maquinària és imparable. Tots plegats hem contribuït a que la democràcia al nostre país estigui malalta i de molt difícil solució. Perquè fins ara tor requeia sobre els independentistes, però ja hem vist, des de fa un temps, que no només els independentistes en són víctimes, sinó que la taca s'ha anat estenent i ja són altres qui reben les conseqüències. Vàrem avisar, però ningú en va fer cas!

Esperant l'escrutini d'aquest vespre

Per més que no et motivi, sempre una jornada electoral et fa estar atent a tot el que passa i, sobretot, els resultats obtinguts pels diferents partits polítics. En aquesta ocasió, una convocatòria errònia del president en funcions, Pedro Sánchez, li pot donar una bona lliçó. L'excés d'orgull juga males passades i aquesta en podria ser una. O no! També podria ser que la baixada de la participació, que durant el dia ens han anat comunicant, el beneficiés.

A Catalunya no hi ha hagut cap tumult ni acció contra les eleccions, tal com semblaven esperar les forces policials espanyoles. El Tsunami democràtic ja ho va dir, i de moment tot allò que anuncia es compleix, però ells ens veuen tan dolents que es creuen que ho anem a rebentar tot, i de moment qui ha rebentat actuacions democràtiques han estat ells.

A una hora de començar a recomptar els vots, escric aquest post diari amb l'esperança que els resultats ens siguin beneficiosos. Els catalans sabem que passi el que passi no hi tenim res a guanyar, però l'única cosa que ens consola és que la suma dels partits sobiranistes superi la dels unionistes, un fet que no acostuma a passar quan es tracta d'eleccions generals.

A la meva vila s'ha respirat tranquil·litat. Quan hem anat a votar, en una mesa hi havia cua i l'altra podies votar directament. El fet que s'hagin rebut menys vots per correu respecte a les eleccions del 28 d'abril, podia fer pensar que la participació seria més baixa. Veurem en què acaba.

Feixuc aguantar l'actualitat de país i de la vila

És tan indignant tot el que està passant que perds les ganes de comentar-ho per no avorrir qui té la paciència de llegir-te. L'atac de PP i C's al català és mesquí i barroer. Si s'ho creuen són uns ignorants, i sinó són malèvols i amb ganes d'enfrontar-nos. La immersió lingüística ha estat la millor solució perquè tots els catalans escolaritzats puguin parlar les dues llengües oficials, i preservar la llengua dèbil, la que és pròpia de Catalunya.

Quin mal fa acceptar això? S'ha de ser hipòcrita o inconscient, vivint a Catalunya i mentint descaradament. Només el rèdit electoral que té, els fa ser tan deshonestos, falsos i provocadors. Llavors es queixen que sortim al carrer. És l'única alternativa que ens donen, perquè nosaltres no manipulem les lleis, ni els jutges. Nosaltres tenim sempre les de perdre i només podem manifestar públicament allò que és raonable, allò que és just, que no necessàriament és tractat justament.

Avui també hi ha enrenou a la nostra vila pel procés participatiu que ha de servir per decidir on traslladar-hi la biblioteca municipal. També se'm fa feixuc referir-m'hi. Ja ho he fet. En un primer moment demanant un procés impecable per la dificultat d'executar-lo correctament. En un segon post gairebé demanant que no es faci la consulta, davant la impossibilitat que s'aconsegueixi un procés apropiat per la seva tipologia.

Permeteu-me que acabi amb García Albiol, el senador català que menys ha treballat al Senat, i que ara demana poder participar a la mesa del Parlament, amb veu, però sense vot. Ara no li correspon, perquè així ho ha decidit el poble convocat a les urnes de manera autoritària pel seu president. Ara és l'hora de quedar-se al grup mixt, treballar des d'allà i fer-se sentir en sessions plenàries. Quan era senador hauria pogut treballar un mica més. 

Ernest Maragall es postula com a president del Parlament

Llegeixo que Carme Forcadell no repetirà com a presidenta del Parlament català i que podria ser substituïda pel veterà Ernest Maragall, setanta-cinc anys. A la meva edat no puc criticar que els polítics septuagenaris assumeixin càrrecs d'alta responsabilitat, però puc entendre que no es valori gaire positiu entre el jovent. A Arenys de Mar, a la nit de naps i cols, nit de reis, varen aparèixer pancartes reivindicant un relleu generacional a l'Ajuntament, quan pràcticament tots els regidors i regidores són més joves.

De totes maneres, penso que tot té un límit i ja sigui per l'edat o pels anys que fa que està ficat en política, seria bo donar relleu a altres persones, sobretot en moments com l'actual que requereixen molta gimnàstica per no cometre més errors.

No tinc res en contra del senyor Maragall i segur que ha estat un bon polític, que ha dedicat molt del seu temps al país, i que ha creat els seus amics i els seus enemics, com tota persona immersa en el món de la política. 

De fet, tampoc em va agradar el nomenament de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament. Al marge dels encerts i errors que hagi pogut cometre, no considerava que fos la millor opció per presidir la institució. Contra gustos, però no hi ha res escrit, i cadascú de nosaltres tenim la nostra opinió i preferències.

Sí que demanaria al nou president o presidenta del Parlament que tingués més mà esquerra i assumís que presidirà la institució de tots els catalans. Dels catalans que els han donat majoria absoluta i d'aquells que no l'han aconseguit. Defensant els legítims interessos polítics, no es pot seguir mals exemples, un dels quals el tenim a Espanya mateix.

Per altra banda, si s'està buscant membres de la Mesa del Parlament que tinguin uns coneixements idonis per al seu càrrec, seria bo que es fes el mateix per a la designació de la segona autoritat catalana.