Una cigarreta en pot ser la causa

Expectants a com evoluciona l'incendi d'Occitània, he llegit que una possible causa podria ser una cigarreta llençada des de la finestreta d'un cotxe. Se m'ha encongit el cor. No em sorprèn que pugui passar perquè estem tips de veure persones inconscients al nostre voltant, però llegir-ho se't fa un nus a l'estómac, ple de ràbia i ganes d'estovar a algú.

Aquests dies veiem a la xarxa moltes imatges que em treuen de polleguera. En què ens hem convertit els humans? Atacs a persones indefenses, per robar-los la bossa. Energúmens esvalotant els passatgers d'un avió. Conductors embogits, sigui per la beguda o la droga, atropellant vianants sense cap mania. 

Soc conscient que la majoria de la gent es comporta educadament intentant no molestar els altres, i que això només es tracta d'unes poques persones que han vingut a aquest món a emprenyar i viure a costa dels altres. Són uns pocs, però es fan notar massa i perjudiquen la convivència.

No vull tornar a escriure encara sobre l'incivisme de vilatans a l'hora de treure la brossa al carrer. Ja n'he parlat aquests dies, i tindrem ocasió de tornar-hi més endavant, però això també formaria part del llistat de comportaments agressors i que ens molesten.

Tornant a la cigarreta llençada des del cotxe, no sé com s'hauria de resoldre, perquè no es tracta d'una distracció, sinó d'una manera d'obrar temerària i sense sentit. És una acció punible perquè no deixa de ser un delicte que pot quedar en no res, o ocasionar una catàstrofe com la que es viu al sud de França.

I no vull deixar d'insistir que som molt crítics amb els nostres governants, que ens donen motius, però massa poc amb nosaltres mateixos, per comportaments com els que acabo de descriure i que no tenen perdó. Si no ens aturem i reflexionem una mica sobre com està evolucionant tot plegat, el futur serà molt negre.

Prou retallar!

Cada any a l'estiu l'ensenyament és notícia i no pas pel que pugui estar passant a les aules, que estan buides, amb tothom de vacances, sinó per les previsions per al nou curs. Sempre tenim l'espasa de Dàmocles a sobre per culpa de les retallades.

Estem cansats de llegir que tenim problemes amb les competències del nostre alumnat, en matemàtiques i també en idiomes. Ens queixem que la matrícula viva és molt viva, amb la incorporació constant de molts alumnes durant el curs, la qual cosa provoca un augment de la ràtio important. I malgrat tot això, llegeixes que el Departament té la intenció d'eliminar línies de les escoles. Segurament per estalviar costos del professorat, però es té en compte què passa amb l'alumnat?

M'imagino que, com a la nostra vila, hi ha moltes poblacions que viuen amb l'amenaça de la reducció de línies al seu institut, i això no és bo. No és bo per al professorat, que s'haurà d'enfrontar amb un augment del nombre d'alumnes per classe. No és bo per l'alumnat, perquè molts d'ells no podran estudiar on havien escollit. I no és bo per a la nostra societat que necessita una millora dels resultats. Els alumnes d'ara són el futur del país, que estarà a les seves mans, i convé que tinguin la millor preparació possible.

La història de l'ensenyament a Catalunya està plena de bons exemples, tant teòric com pràctic, i sap molt greu que després de quaranta anys de dictadura, en plena transició democràtica, i en l'actualitat, que ja no sé com definir, tinguem una situació tan precària i poc exemplar. 

A cada canvi de govern, que n'hi ha hagut una bona colla, hi ha un canvi de política educativa. Noves lleis i plantejaments que, lluny de representar una millora, creen més dubtes que encerts. El fet de tenir les tisores a l'esquena, a l'espera de veure per on retallaran, fa que la confiança en millorar el sistema educatiu se'n vagi per terra.

Crec que falta serenor. Tenir les idees molt clares i donar la importància que es mereix l'ensenyament. Cal formar bons mestres i professors. Proporcionar-los les eines necessàries per a un bon ensenyament, i reduir la ràtio, però no l'exigència, de l'alumnat. No penso que sigui una cosa tan difícil d'entendre i posar en pràctica. Em sorprèn tanta inoperància.

Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

Pendents d’Alemanya

Aquest diumenge hi ha eleccions a Alemanya i no són unes eleccions qualssevol. La possibilitat que l’extrema dreta experimenti una pujada històrica fa que tots estiguem més atents del que seria probablement normal i lògic.

Alemanya és l’estat més poblat de la Unió Europea i un motor que, malgrat la crisi que arrossega des de fa temps, pot impulsar el continent en uns moments de paràlisi i molts dubtes, o bé acabar d’ensorrar el somni europeu.

Davant l’actitud del president dels EUA, ben situat a l’extrema dreta, és més necessari que mai contrastar-ho amb el pensament que fins ara dominava al nostre continent, malgrat els embats soferts a França i Itàlia. Si els resultats electorals alemanys confirmen l’auge de l’extrema dreta serà encara més difícil mantenir un posicionament de respecte als drets socials i justícia democràtica.

Els efectes no se circumscriuen només a Alemanya, sinó que abracen tota la Unió. Com podrem fer front a la influència de posicions com les d'Orbán o Meloni, si l’extrema dreta condiciona la política alemanya, pressiona la francesa i es va situant als Països Baixos o Suècia?

Totes les previsions situen la CDU com a força guanyadora, seguida de prop per l’AfD, deixant el partit de l’actual canceller a la tercera posició. Caldrà veure el nombre d’escons obtinguts per cada força política i com es podrà articular la majoria que permeti formar govern.

Siguin, però quins siguin els resultats, encara que no s’arribi a confirmar l’auge de l’extrema dreta, necessitem una profunda reflexió per encarrilar el futur, i més ara que els EUA ens han deixat a la vista les nostres vergonyes, per tal de no haver d’estar contínuament a l’expectativa de què passa aquí i allà.

Preparant el terreny de Nigel Farage

Sembla que la manipulació electoral és cada vegada més present i més perfeccionada, aconseguint tergiversar els resultats que en un principi caldria esperar i que els principals beneficiats, probablement perquè són els més llestos a l'hora de posar-la en pràctica, és l'extrema dreta.

Avui llegia la notícia del salt que vol fer Elon Musk a la política del Regne Unit, pensant en les eleccions previstes per al 2029, amb la voluntat que l'extremista Nigel Farage aconsegueixi entrar a Downing Street, la qual cosa no em satisfà gens, sobretot pensant en la possibilitat que ho aconsegueixi, com ha passat amb Donald Trump a la Casa Blanca.

És sorprenent la capacitat de deixar-se entabanar per falsos profetes, i com estem enganyats i seduïts pel món de les xarxes socials, encara que ens pugui semblar que n'estem al marge i que no ens deixem sorprendre.

Ho deia no fa tant temps que avui no et pots creure res ni a ningú. Tot ho has de posar en quarantena, però el pitjor de tot és que t'adones que, com més va, els polítics pinten poc i esdevenen uns titelles del món econòmic i poder fàctic ocult. I no ens adonem que els passerells som sempre els mateixos, molts dels quals voten a favor de qui més mal els farà.

No vull caure en el pessimisme persistent, però veient el panorama actual obtens poques alegries i veus el futur molt fosc. No es tracta de discutir quines opcions són les més apropiades per fer avançar el món, sinó de ser dirigit per unes forces ocultes que no et faran cap bé. Es mouen per interessos econòmics i de poder, i utilitzen els mecanismes democràtics que ens hem atorgat per fer de nosaltres el que més els convé. No és la lluita dels uns contra els altres. No és una disputa ideològica, sinó la submissió de la massa poblacional per part d'uns quants que es reparteixen el pastís.

Caldrà anar seguint de prop Elon Musk, perquè està molt envalentit i, de moment, les coses li estan sortint prou bé. La pregunta que em faig és: qui el podrà frenar?

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

Vivint dels records

Els catalans estem molt acostumats a celebrar aniversaris de fets que no han anat bé. No sé si catalogar-los de fracassos, però en tot cas no han estat un èxit ni ens han solucionat els problemes que anem arrossegant des de fa segles. I amb aquestes celebracions ens entretenim. Ens entretenen fent-nos creure que anem avançant. No, no avancem, sinó que estem encallats des de fa temps.

Ara vivim amb l'esperança d'un nou finançament. D'un finançament just, pactat entre ERC i PSOE, que ha permès la presidència de la Generalitat al PSC, però temo que poca cosa més. Molt probablement la contrapartida no serà efectiva, si més no en un temps prudencial. Què esperem?

El fre posat del PP a qualsevol iniciativa que pugui beneficiar els catalans, està funcionant. Ho fa quan el PP té el poder de Madrid, encara que a Catalunya sigui residual, i també quan està a l'oposició. El PSOE no està més disposat que els altres a regalar-nos res. El que passa, avui, és que necessita els nostres vots per poder-se mantenir al govern, i la manera fàcil d'aconseguir-ho és fent promeses que no s'acostumen a complir, però, qui dia passa, any empeny.

I nosaltres anem fent festes i festetes, recordant dates històriques que ens enorgulleixen, però que no en traiem cap rèdit. És un orgull de poble vençut, traït i enganyat. Però estem contents. Pura comèdia!

Potser ens hauríem de fer la idea que no anirem més lluny, i que convindria organitzar-nos bé per assegurar un present decent, sense esperar grans canvis ni millores per al futur. Aquest engany, que d'alguna manera és autoengany, ens fa perdre moltes pistonades. Algú dirà que d'aquesta manera vivim feliços, perquè l'esperança és la darrera cosa a perdre. A mi, però, no em satisfà, i em fa malícia veure com uns als altres ens enredem i així anem passant els dies, mesos i anys.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

Aprendre de l'experiència i les garrotades

Permeteu-me que parli de Clara Ponsatí i del frustrat intent d'entrar al Parlament de Catalunya amb una nova formació, Alhora. Em direu que és molt fàcil parlar-ne ara quan ja sabem els resultats, però... és que hi havia algú que creia que tindria èxit?

    Des del primer dia vaig estar convençut que el projecte de Ponsatí i Graupera seria un fracàs, i no és que em tingui per molt espavilat, sinó que tot hi apuntava. El que no he acabat d'entendre és que una persona intel·ligent com Ponsatí, no s'adonés de la situació i tirés endavant la idea de fer-se un lloc, barallant-se amb tothom, entre ells els fidels seguidors de Puigdemont i d'ella mateixa fins fa pocs mesos.

    La ciutadania és molt intel·ligent i sap què vota i per què ho fa, o per què es queda a casa. Portem massa anys de picabaralles entre els polítics que han de liderar el país, i això ja no s'aguanta. Ara molts diaris i opinadors prediquen que l'independentisme ha mort i que cal girar full. Jo no crec que l'independentisme hagi mort, sinó que hi ha un cansament general que ha fet aparcar tota l'empenta per aconseguir un objectiu al qual no s'hi ha renunciat, però que probablement ara no toca. L'independentisme ressorgirà, i ho farà més o menys bé en funció dels nous líders, de la seva capacitat d'aglutinar la gent i generar confiança.  És hora de canviar la tàctica i planificar el futur, sense oblidar el present, que el teníem una mica apartat. I en aquest futur hi serà tot, també la lluita per a la independència. 

    És per tot això que considero que els actuals dirigents polítics han de fer un pas al costat i seguir l'exemple del president Aragonès. Ho ha de fer el president Puigdemont, o el líder d'ERC Oriol Junqueras, i tot un seguit de polítics a qui hem d'agrair la feina feta, la dedicació del seu temps lliure, amb més o menys encert, i que deixin pas a altres persones que assumeixin la realitat, aprenguin dels errors passats i canalitzin les voluntats i ideals de la ciutadania. Que l'engresquin, amb arguments i realitats, i que no els defraudin.

    En el món de la política hi ha massa Messies. Persones que es creuen imprescindibles per aconseguir els grans objectius. Tots som útils, però mai imprescindibles. Tots hi hem de ser i col·laborar, reconeixent que no estem sols i que hi ha altres persones que potser ho poden fer millor que nosaltres. La decisió de Clara Ponsatí de crear un nou partit polític pot haver aigualit tot el reconeixement a molts anys de servei al país. És bo analitzar en fred la situació, i considerar que la feina s'ha de fer de la mà dels altres i no en contra de tothom.

Els bons llibres

A la tertúlia literària d'aquest mes comparàvem els escriptors actuals amb els més clàssics, aquells que han perdurat en el temps, i coincidíem bastant en dir que avui dia costa de trobar bons escriptors, la qual cosa no vol dir que no es venguin llibres, ja que les editorials s'encarreguen prou de fer-ne publicitat, al marge de la qualitat del text. Es llegeix poc, i caldria fer molta pedagogia per enganxar la gent a llegir, sobretot els joves que són el nostre futur. És cert, però, que calen bons llibres, ben escrits, perquè ajudin en aquesta tasca.

    Com a simple afeccionat a la lectura no tinc prou autoritat per opinar sobre la qualitat dels escriptors actuals. Tot i així vaig coincidir força amb les persones que, per coneixement, experiència i formació, hi poden dir moltes coses. També és cert que dels clàssics ens arriben els bons. M'imagino que trobaríem una gran quantitat de novel·les antigues que avui no se'n parla, perquè la qualitat no era l'adient. Per tant, també d'aquí a uns anys, moltes de les novel·les que avui apareixen al mercat quedaran arraconades i les generacions futures ni tan sols sabran que han existit, si més no el públic general.

    Em va agradar molt sentir qui conduïa la tertúlia quan afirmava que per a ella era més important la qualitat del text que no pas la trama. I això és important de retenir perquè d'alguna manera els joves d'avui necessiten que passin coses. Que les trames de les novel·les, si arriben a llegir, siguin interessants, que creïn expectació. Poc es fixen en la qualitat literària del text, la riquesa de vocabulari, les formes, els sentits. I nosaltres, els que no som tan joves?

    Probablement és més fàcil llegir una novel·la on hi passin moltes coses, que no pas una altra que potser no provoca tanta emoció però és més rica en l'ambientació, en el lèxic, els detalls... Engresca més un text dinàmic i trepidant, segurament. Potser ho fa el temps, l'època que vivim, on necessitem molt que passin coses, i de fet en passen moltes de seguides, que gairebé no tenim temps de païr-les. Potser per això necessitaríem de tant en tant fer una parada, reflexionar i pensar què estem fent i què volem per al nostre futur més immediat. Cal que ens parem a pensar, i un bon llibre, ben escrit, segur que ens hi pot ajudar.

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

Els socialistes no són els bons de la pel·lícula

El discurs del PSC en aquestes eleccions, idèntic al del PSOE a la resta d'Espanya, és que cal votar socialistes per evitar la tragèdia que pot suposar un govern del PP amb el suport de Vox. No cal dir que estic d'acord que amb un govern del feixisme a Espanya ho tindrem pelut, però seria bo no confondre'ns ni creure en les pel·lícules de bons i dolents, col·locant al primer sac el socialistes que hem tingut al capdavant del govern de Madrid durant aquesta legislatura. 

Si realment la feina que ha fet el PSOE a Espanya hagués estat encertada segurament no ens trobaríem en la situació actual, i no caldria amenaçar ningú amb l'arribada del mal. Podem repassar tots els aspectes que vulguem, i arribarem a la conclusió que durant aquests anys s'ha perdut l'oportunitat d'avançar contra les desigualtats creixents, contra la injustícia, recuperant drets que encara venim reclamant des de la dictadura, per no parlar del tema que ens afecta directament als catalans.

Algú creu, honradament, que la política socialista ens ha beneficiat en alguna cosa? Algú pot imaginar-se un govern progressista amb ministres com el senyor Marlaska? No creieu que és una broma de molt mal gust venir ara a fer-nos por amb l'arribada del PP i Vox?

Som molts que no volem retrocedir en drets i llibertats, i per tant no volem que guanyi el PP, i encara menys si necessita Vox per governar, però d'aquí a pensar i proclamar que amb un govern de Pedro Sánchez estem salvats és tota una altra cosa. Perquè l'experiència ha demostrat que ni tan sols necessitant l'ajuda d'ERC i Bildu per aprovar segons quines lleis, no hem aconseguit un tracte just. Què podem esperar en un futur?

Quan sento la presidenta del Congrés de Diputats, la senyora Batet, dir que cal arrasar a les urnes amb el vot socialista per fer Pedro Sánchez president, només em venen al cap les ganes de la presidenta de tornar a ocupar una cadira, despreocupant-se de les veritables necessitats del nostre poble. 

No ens equivoquem i tot i tenir molt clar que un govern del PP i Vox a Madrid ens pot portar a fer passos enrere en la nostra dèbil democràcia, tinguem en compte que votant Pedro Sánchez no aconseguirem que es facin realitat els nostres anhels, i ja no em refereixo a la independència, sinó a un tracte just d'acord amb la nostra contribució en el conjunt d'un Estat, que molts no hi voldríem continuar figurant, però que en tot cas ens mereixeríem un millor tracte i consideració, i un respecte a la nostra cultura, la nostra llengua i a la nostra idiosincràsia.

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.

En defensa del territori arenyenc

És important que les entitats arenyenques organitzin debats amb la participació de representants dels partits polítics locals per poder escoltar quina és la seva opinió i posicionament davant de temes tan importants com és el cas del respecte al territori. Aquest divendres hi ha convocada una taula rodona per part de la Plataforma en Defensa del Territori Arenyenc, i tindrem l'ocasió d'escoltar diferents candidats a l'alcaldia i conèixer la seva opinió sobre què està passant al nostre municipi, i què pensen fer per evitar més destrosses del territori.

Es pot considerar un acte electoral tenint en compte la proximitat de les eleccions municipals, i pot comportar un discurs més propagandístic del que caldria. Seria bo que aquests debats es programessin al llarg del mandat i potser ajudarien a prendre decisions en el moment oportú.

També és cert que coneixem força el posicionament de cada opció política, i les excuses que alguns prenen a l'hora de votar una cosa o una altra. Probablement ens hauríem de remetre a uns quants anys enrere quan els que podien haver pres altres decisions ens haurien estalviat algun disgust.

Parlar i escoltar, però, sempre és interessant i donar la veu a la gent també, i per això és tan important potenciar i animar la societat civil que s'organitzi per mantenir viu el municipi i enriquir-nos en coneixements, però al mateix temps comprometre'ns de cara el futur.

No sé si la resposta dels partits polítics a la convocatòria de la Plataforma hauria estat la mateixa en un altre moment, no pas en vistes a les eleccions municipals i amb la necessitat dels diferents partits de no autoexcloure's perquè ningú no pugui dir que aquests no tenen opinió al respecte.

Cal esperar que divendres la sala d'actes de la biblioteca s'omplirà de vilatans per escoltar les diferents opinions, no sé si en clau electoral, per decidir el vot, o simplement per les ganes que tenim tots plegats de saber què opinen aquelles persones que han decidit representar-nos al govern municipal.

La 12a calçotada de la CUP d'Arenys de Mar

La CUP d'Arenys de Mar hem celebrat la 12a calçotada amb un èxit espectacular d'assistents, que han superat totes les previsions. Hem gaudit de la participació entusiasta de molts arenyencs, però també de persones vingudes de fora, que han pogut assaborir productes de qualitat i quilòmetre zero. Em quedo amb una noia que no havia tastat mai els calçots i que a l'hora de marxar m'ha vingut a dir que n'havia menjat i li havien agradat molt.

No hi ha dubte que trepitjar el carrer i compartir activitats i estones amb la gent és on la CUP es troba més a gust, i tot l'esforç per preparar la jornada i dinamitzar-la queda compensat per la satisfacció de veure la gent que s'ho passa bé i que t'ho agraeix sincerament.

Joves i persones grans; simpatitzants o simplement veïns interessats en l'activitat, han omplert la plaça de l'església durant unes hores, asseguts, o fent cua per recollir els calçots i la botifarra amb mongetes, aprofitant l'avinentesa per escoltar la música o fer-la petar.

Haig de dir que he arribat a casa ben cansat, però més content que mai. Quan les coses surten bé, i això ho veus amb la cara de la gent, no hi ha res que t'aturi, i això en moments de lleure i esbarjo, però també a l'hora de treballar per a la vila, afrontant reptes de futur, i organitzant el govern municipal per donar resposta a totes les necessitats.

No és un acte de campanya, perquè es fa cada any, al marge de si hi ha convocades eleccions o no, sinó una manera d'acostar-nos als veïns per dir que hi som i ho volem compartir amb tots ells.

I la setmana vinent tornarem al carrer amb més activitats. Tampoc estrictament de campanya, però sí que ens ajudaran a conèixer quins són els suggeriments i demandes més immediates que necessiten resposta des del govern municipal. Tot plegat, una manera d'acostar-nos a la gent per eliminar aquest mal vici de treballar-hi d'esquena, d'oblidar-se del compromís assumit de governar per a tots.

Un agraïment a totes les persones que avui han estat amb nosaltres a la plaça de l'església, i disculpar-nos per les que no ho han pogut fer per manca d'espai, amb el compromís de fer-ho possible l'any vinent.

Reconeixement merescut als Esquirols

Ahir quan llegia la notícia de la concessió del Premi enderrok d'honor vaig sentir una mica de nostàlgia, al mateix temps que una satisfacció pel reconeixement a unes persones que varen representar tot un símbol per a una generació d'osonencs que ens hem fet grans.

Els esquirols sonaven arreu i tots coneixíem les seves cançons. Els seguíem i gaudíem dels seus concerts i enregistraments, sobretot en uns moments en què sentir-los cantar en català ens estimulava a recuperar els nostres drets lingüístics. Qui ho diria que després de tants anys encara estiguem batallant per defensar la nostra llengua!

La Dolors Roca, component del grup, i que havia format part també del Duo Ausona, era veïna de casa, a Vic, i en Crosas o en Casadesús, eren de l'Esquirol, el municipi on pertany Cantonigròs, el meu poble d'estiueig. Em sentia, doncs, molt proper al grup, i les seves cançons em resultaven plaents i d'alguna manera reivindicatives d'una manera de ser i sentir-se que necessitava revelar-se contra tantes prohibicions i renúncies.

Els seus èxits eren els nostres i la seva proximitat trencava la inèrcia de veure les coses de lluny, dominades per unes forces estranyes que no t'estimaven i que et dominaven. Jo crec que era una manera molt innocent de dir no a l'statu quo. 

L'atorgament d'aquest premi m'ha evocat un passat que veig força llunyà i del qual en guardo bons records. Vivíem molt pressionats, i políticament dominats per una dictadura que encara hauria de durar uns quants anys, però teníem ganes de canviar el món. Avui han canviat moltes coses, però a vegades penso que continuem sotmesos als designis d'unes forces foranes, que no ens permeten viure en pau i que ens posen difícil el nostre futur, com a país, però també com a persones lliures.

Cal un canvi

Després d'un mandat municipal molt caòtic és molt normal que totes les forces polítiques que opten per liderar el nou govern afirmin que cal un canvi. Totes menys el partit polític que ara està sol i que no acceptarà mai que no s'han fet bé les coses. En tot cas serà culpa dels socis de govern, dels esdeveniments que s'han succeït durant aquests quatre anys o de les limitacions que hi ha per tirar endavant un ajuntament.

Necessitem que la gent confiï en els polítics i aquests no poden anar buscant excuses per justificar la seva inoperància i ineptitud. Cal que els vilatans s'impliquin en el funcionament de la vila i això s'aconsegueix amb transparència, empatia i donant resposta a les opinions i inquietuds de tothom, i no només dels que et són afins. No es tracta de dir sí a tot, perquè ens estaríem enganyant, sinó explicant i argumentant les decisions que es prenen des del govern municipal, i animar la gent a formar-hi part.

Arenys necessita sortir d'una dicotomia que li està fent mal des de fa uns quants anys, i hem de trobar la manera d'unir forces per resoldre de manera consensuada tots aquells problemes que ens afecten i que ens impedeixen créixer. L'estancament en què ens trobem actualment no és bo per a ningú. Hi ha mals endèmics que no acabem de resoldre, i aquests necessiten de la implicació de tots els vilatans, però els hem d'escoltar, els hem d'atendre i els hem de donar solucions.

Hem de revertir la situació actual, on hi ha un enfrontament entre tots que no ens ajuda a avançar. Fins i tot en projectes que haurien de despertar il·lusió, com pot ser la construcció d'una nova biblioteca, amb molts més serveis i prestacions, s'ha estat incapaç de plantejar-ho positivament i es veu com una càrrega feixuga que haurem d'arrossegar durant molt de temps. Si no som capaços de posar ordre en les feines més simples i necessàries del dia a dia, potser s'entén aquesta incapacitat per engrescar la població en projectes de futur. 

Realment cal un canvi en la manera de fer les coses. No podem prometre miracles, sinó tocar de peus a terra, i ser eficients i resolutius en allò que sí que hi tenim competències i podem gestionar-ho amb treball, dedicació i esforç. Cal deixar les excuses improductives i arremangar-nos per millorar la nostra vila, i sortir d'aquest impàs que fa massa temps que ens aclapara.

Aquest any el rei blanc!

Aquest any també hem menjat tortell de reis. Arrosseguem unes quantes setmanes de dolçor i arriba l'hora de dir prou i controlar el sucre que ens entra a la boca. Realment el nostre país té molt present les pastisseries, i també cada vegada hi ha més famílies que els preparen a casa. Potser és el sucre el que ens fa passar millors dies i ens fa oblidar tots els desastres que succeeixen pel món, alguns d'ells no gaire lluny de casa.

Avui ens despertàvem amb les tradicionals pancartes a la plaça de l'església i la de l'ajuntament, i com acostuma a passar, el govern de torn és el més citat i criticat, amb algunes mostres d'enginy, i d'altres una mica més passades de to. Crec, però, que no hi ha hagut ni bandalisme ni actes incívics que haguem de lamentar. Això espero.

I ara comença un període que políticament ens portarà a les eleccions municipals del mes de maig, però també tindrem sentències que ocuparan les primeres pàgines dels diaris, i que per algunes persones poden ser claus de cara el seu futur. El pacte entre ERC i el PSOE per aprovar els pressupostos generals de l'Estat, a canvi de les modificacions legislatives en termes de sedició i malversació podrien facilitar el retorn no volgut de qui fou president del govern català i que des de fa cinc anys viu exiliat a Bèlgica.

De tot plegat, però, ens hauríem de quedar en les decisions que prenem dia rere dia. Valorar què signifiquen i comporten, i procurar treballar perquè els grans objectius puguin fer-se realitat. A vegades són temes personals, d'altres familiars, i en alguna ocasió decisions que poden incidir en el conjunt de la població.

Si bé tenim molt present el darrer cap de setmana de maig, no podem oblidar que cada dia que passa és important per a tots nosaltres, i no podem deixar de banda tot allò que ajuda a viure millor i més dignament, sobretot les famílies que tenen més problemes per fer-hi front. Des de la responsabilitat que cadascú de nosaltres ha assumit en aquesta vida, i en aquests moments, convindria que ens esforcéssim per ser útils als altres i fer més agradable la vida de tothom. 

No m'ha tocat el rei, i per tant no m'he hagut de col·locar la corona. Decididament, però, es tractava del rei blanc, res a veure amb els reis Borbons que ens tenen amargats, vivint a costa dels nostres calerons.

Nicolás Redondo, un vell sindicalista

Arran de la mort del sindicalista de la UGT, Nicolás Redondo, em ve al cap aquella idea que es repeteix sovint, potser més a mesura que et fas gran, que abans hi havia millors polítics o sindicalistes que no pas ara. Aquesta és la impressió que tinc i lluito per ser objectiu i no deixar-me portar per la inèrcia de pensar que abans tot era millor.

L'altre dia, en una conversa agradable de darrera hora de la tarda, em varen comentar que els joves no vivien amb la por que els que ja no ho som tant ens aclapara una mica. Mirem el futur amb preocupació i ens agradaria deixar un món millor per als nostres fills. No sé si l'afirmació és exacte, ja que sempre he pensat que avui els joves no ho tenen fàcil. Trobar feina i habitatge digne són dues coses prou difícils d'aconseguir.

Nosaltres no ho vàrem tenir fàcil, però érem fills d'una generació que va passar la guerra i la postguerra. La repressió del franquisme, la manca de llibertats i la prohibició de la llengua i la cultura. Amb tot això, que nosaltres també vàrem experimentar, encara que una mica d'esquitllada, consideràvem que ho teníem millor. Potser ara els nostres fills pensen el mateix, i el futur que veiem tan negre és només amb els nostres ulls.

En aquesta mateixa sintonia podria pensar que també ara hi ha bons polítics com abans, però se'm fa difícil. Observo els diferents partits polítics que hi ha hagut a casa nostra i les persones que els lideraven, i continuo pensant que abans eren unes persones més sòlides, amb uns missatges més clars i unes actituds més responsables. Gent valuosa i disposada a donar-ho tot per fer avançar el país.

Probablement hi havia corruptes i no teníem tanta informació com ara. A tots ens va sorprendre la deixa a Jordi Pujol i tot l'entremat familiar que encara cueja, fóssim o no seguidors o admiradors del polític. Potser pecàvem d'innocència i ara ja som gats escaldats. Tot i així, contemplant els discursos i les intervencions dels polítics actuals al Parlament o al Congrés de Diputats, la impressió que tens és que no donen la talla, que són molt lluny del nivell dels polítics d'anys enrere, de l'inici d'aquesta transició a la democràcia, que també ens ha desencisat.

Conec poc el sindicalista que ens ha deixat, ni de la seva etapa al capdavant del Sindicat, ni de després quan es va jubilar. Malgrat tot, recordo el carisma i la credibilitat que proporcionava, al marge dels teus pensaments i ideologia. És bo reconèixer la vàlua de la gent al marge de com penses, i això ho trobo a faltar avui. Tot es mou per sectes sense reconèixer l'adversari, per més personalitat i honestedat que pugui tenir. Ai, que això també pot ser signe del fer-se gran. Què hi farem!