Incertesa al Brasil

Davant l'auge de l'extrema dreta al món, intentem trobar espais i situacions que ens alliberin de la incertesa i la por que la majoria estem passant. Procurem agafar-nos en aquelles notícies que considerem positives i que d'alguna manera tomben les expectatives de creixement de la ultradreta arreu, o si més no això és el que hi volem veure.

A la vigília de les eleccions al Brasil teníem l'esperança que Bolsonaro s'enfonsaria i així tindríem un país on la ultradreta no hauria guanyat i respiraríem una mica més tranquils. Les enquestes donaven per feta la victòria de l'expresident Lula da Silva, i fins i tot es preveia que pogués guanyar peEr sobre del cinquanta per cent i, per tant, no haver d'anar a la segona volta de les eleccions. Però això no ha passat.

Analitzant els resultats ens adonem que Bolsonaro continua viu, i que malgrat hagi quedat per sota del seu adversari, encara té possibilitats de conservar la presidència del país, però el més trist de tot és que ha guanyat les legislatives, tant al Congrés com al Senat.

D'aquesta manera ens hem trobat que ni al Brasil hem pogut cantar victòria, i la por del creixement de la ultradreta a tot el món democràtic és una realitat que de moment sembla imparable. 

Puc estar d'acord amb qui diu que no podem comparar la situació actual amb la del segle passat, amb el sorgiment del nazisme. Probablement les circumstàncies són diferents, però la por a caure en els mateixos errors ens fa patir més del compte. Segurament no podem posar al mateix nivell la guanyadora de les eleccions presidencials d'Itàlia amb Mussolini, però el seu discurs és perillós i els seus probables socis de govern tampoc generen cap tipus de confiança.

I a casa nostra res no fa pensar que la dreta del PP amb Vox no arribi al poder el proper any, sense que el PSOE faci gaire res per evitar aquesta possibilitat ni aprofitar més la seva majoria amb els seus socis d'investidura per millorar la situació de les persones menys afavorides, justificant el fet de ser el govern més progressista de la història d'Espanya, tal com ells proclamen.

Ara més que mai cal una Europa forta per enfrontar-se als reptes del futur, amb una Rússia desafiant, una ultradreta que va guanyant camí, i una majoria silenciosa molt decebuda que cau en el parany del populisme a l'hora de dipositar el seu vot, sense adonar-se que el futur no és tan senzill com ens el volen vendre des de l'extrema dreta que ve per quedar-s'hi.

Manuel Valls no supera la primera volta

Ja sé que riure's dels fracassos dels altres no està bé, però permeteu-me que en aquesta ocasió faci una excepció. Crec que el personatge s'ho mereix. Manuel Valls volia oblidar el seu fracàs a l'ajuntament de Barcelona, on aspirava ser-ne el seu alcalde, i tornava a la política francesa, en aquesta ocasió de la mà de l'actual president, però els votants francesos li han dit que no el volien i que es quedés a casa. Emmanuel Macron li va posar fàcil, despatxant qui li havia sigut fidel, per oferir-li un seient com a diputat, a un preu ridícul, però ni així ha estat possible.

Penso que s'ha fet justícia i s'ha demostrat una vegada més que per davant de tot hi ha d'haver l'honestedat i en política l'esperit de servei hauria de primar sobre totes les coses. A Manuel Valls li importa poc el partit on es presenta, però fins i tot diria que tampoc té massa interès per la ideologia, més enllà de voler aconseguir un seient i viure de la política.

A l'ajuntament de Barcelona no va aconseguir l'alcaldia, però sí que va ser decisiu a l'hora de prendre-li al guanyador de les eleccions, l'Ernest Maragall, permetent que Ada Colau continués governant, amb el suport dels socialistes. Veient que el seu objectiu de ser l'alcalde de la ciutat que el va veure néixer, encara que visqués a França i allí hi desenvolupés tota la seva carrera política, no reeixia, va decidir renunciar a la cadira de regidor, i poc temps després ja es va postular per recuperar la vida política a França.

La patacada en aquesta primera volta de les legislatives franceses no sé si serà suficient com per abandonar definitivament la política, o bé trobarà la manera d'agafar-s'hi per un altre cantó. L'edat li permetria continuar, però l'historial li ha fet força mal.

Com deia al començament, no és bo aprofitar-se de l'arbre caigut, però en el cas que ens ocupa penso que una mica de sorna no hi fa cap mal. Sigui qui sigui el que finalment s'emporti la cadira de diputat que pretenia Manuel Valls, m'agrada perquè l'actual diputat, a qui Emmanuel Macron va apartar per deixar pas a Valls, pugui lluitar per retenir el seient, en una pugna que mai li haurien d'haver negat. La política és molt desagraïda, i això tots els participants n'haurien d'estar convençuts. Ara seran els electors els que decidiran a qui donen suport, i es podrà veure si el càstig sofert per Manuel Valls també el pateix el president Emmanuel Macron i perd davant del candidat de l'esquerra, del senyor Jean-Luc Mélenchon.

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

El guió de Trump supera la ficció

Si a alguna persona se li acudís produir una pel·lícula sobre Trump i calqués la realitat de la Casa Blanca, molts pensaríem que és poc real i fins i tot mal documentada. Diuen que la realitat supera la ficció, i en el cas del president dels EUA hi ha una evidència autèntica. Ningú amb els cinc sentits es podria imaginar un guió com el que segueix el president Trump.

Les decisions que es van succeint ens deixen sorpresos i amb la incògnita de si podrà continuar en la mateixa línia durant molt de temps. La decisió de cessar el director de l'FBI i amenaçar-lo si parlava amb la premsa és un fet insòlit en un país de tradició democràtica, si més no d'una manera tan evident. A Espanya es fan nomenaments molt dubtosos, però ja sabem quina qualitat democràtica tenim.

A diferència del nostre país, on les notícies s'eternitzen i evolucionen molt a poc a poc, el món viu fets transcendents que ens treuen la son de les orelles. Avui estem expectants per conèixer què passarà a França en les eleccions legislatives després de la victòria del president Macron, o bé de quantes lleis revocarà Trump de l'era Obama. Malauradament el que no canvia és la dissort en el Mediterrani de les persones que volen arribar a Europa. És una vergonya per a tots nosaltres.

Pendents de França

Avui els francesos van a la segona volta de les eleccions presidencials amb menys interès que en la primera, perquè el guanyador ja és conegut. Si ara fa quinze dies va sorprendre Macron proclamant-se guanyador i passant a la segona volta, avui ningú no espera cap altre resultat que la victòria de Macron per fer fora Marine Le Pen. Els dubtes, en tot cas, són les xifres finals: quants vots obtindrà Macron per la por a l'extrema dreta.

França haurà rebutjat una vegada més l'extrema dreta, però es quedarà amb un president que no convenç la majoria de francesos. Els ulls, forçosament estaran mirant les eleccions legislatives que s'han de celebrar d'aquí a poc, per endevinar què passarà a França els propers anys. L'esperança de Brussel·les es troba en el suport que Macron dóna a la Unió Europea, i la permanència de França. De totes maneres alguns canvis hi haurà d'haver perquè l'estabilitat de la Unió Europea no continuï penjant d'un fil i a expenses de qui guanya les eleccions de cadascun dels seus estats membres.