Tot i que ja fa uns quants anys que escric diàriament en el meu blog, hi ha dies que no en tinc ganes simplement perquè les notícies de les quals puc parlar em tenen cansat i fastiguejat. Avui seria un dia d'aquests. Llegint els diaris digitals em venen ganes de vomitar. No pot ser que els polítics espanyols, els que marquen paquet, siguin tan impresentables i nosaltres tan mesells d'aguantar-los. Ho he dit en alguna altra ocasió: situacions com aquestes em fan venir ganes de plegar, de dir que m'esborro, que no comptin més amb mi.
La llàstima és que no es podem esborrar, sinó que hem de continuar essent injuriats, menyspreats i a sobre de ser cornuts ens toca pagar el beure. Les declaracions de Rajoy, tot i que parla ben poc, o les del gran ministre Fernández Díaz, o l'engany del ministre Montoro i la mala baba del senyor Gallardón. Arriba un moment en què no saps qui és pitjor, qui la fa més grossa, qui ens enreda amb més barra. I tot això és culpa de que tenen majoria absoluta. Algú pensa que la perdran? Déu us escolti!
Ens volen fer combregar amb rodes de molí, que ens abaixen els impostos, però ens foten per l'altra banda. D'un lloc o altre han de sortir els diners. Ens modifiquen les lleis que s'havien pogut anar aprovant amb un lleuger toc progressista, i ho fa un ministre que amaga a casa el fill que borratxo va ocasionar un accident i es va escapolir. I el senyor Fernández Díaz, que condecora verges i resa al Valle de los Caidos, continua volent-nos fer por si insistim amb la consulta i la independència.
El president diu que vol dialogar si no parlem de la consulta. Ens vol deixar parlar de tot menys del que ens interessa. El senyor Rajoy es té per una persona dialogant i només és un frustrat estadista que li fa por prendre decisions i encara més defensar-les en públic. Un president mediocre per a un estat del segle XX.
