És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Prescindir del Legislatiu

Mai havíem sentit a parlar tant de la separació de poders, com a base del sistema democràtic, com ara. La ingerència descarada del Poder judicial espanyol en temes purament polítics ha fet que ho tinguéssim molt present i poséssim en dubte la salut de la nostra democràcia. 

No sé si tot va començar quan el president del govern Mariano Rajoy va deixar en mans dels jutges la resolució dels problemes polítics que no va voler ni saber afrontar. Jo crec que ens hauríem de remuntar molt més enllà i probablement arribaríem a la conclusió que la transició democràtica es va oblidar dels jutges, i que per això som on som.

Sigui com sigui, sí que és cert que Rajoy els va envalentir i ara no hi ha manera d'aturar-los. No hi ha dia que no aparegui en els mitjans de comunicació alguna notícia on queda palesa aquesta força de les institucions judicials, i els mateixos jutges a títol personal, deixant en ridícul i sense efecte totes les lleis i acords presos pel Poder legislatiu. És per això que arribes al punt de dir que potser podríem prescindir d'aquesta pota i deixar que els jutges ho controlin tot. Fins i tot el Poder executiu.

Avui llegia que el jutge Llarena, que al meu entendre no para de prevaricar, i no li passa res!, no es creia l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la fugida del president català, i no només creu que varen ser uns inútils, sinó que es malfia si no hi havia una voluntat real de permetre-li la fugida. No dubta només de la seva professionalitat, sinó també de la lleialtat. 

Com que els ho permetem tot, ells no paren d'avançar en el camí de menystenir a tothom, considerant que només ells ho saben fer tot bé. Ni les institucions judicials europees actuen correctament, ni els altres poders espanyols fan bé la feina. 

Se'm fa difícil veure el final de tot plegat. No es tracta d'esperar la jubilació d'aquesta generació de jutges, conservadors i predemocràtics, perquè sembla que tot està prou blindat, a l'espera que els poders legislatiu i executiu tornin a mans dels conservadors, i d'aquesta manera fer pinya conjunta, amagant les baralles que no deixen de ser una pantomima que ens enreda a tots.

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

Ja tenim presidenta!

Fa massa temps que observem, i patim, les misèries del Poder judicial perquè ara, que finalment s'han posat d'acord amb els membres i la presidenta del Consell General del Poder Judicial, estiguem en condicions de confiar que tot anirà millor. En situacions normals hauríem de creure que s'ha avançat en la bona línia, però ens han malacostumat i ja no ens fiem de ningú.

Avui coneixíem el nom de la nova presidenta i sembla que, aparentment, els dos partits polítics majoritaris, PP i PSOE, els que han fet impossible l'acord durant més de cinc anys, diuen estar contents amb l'elecció. Diuen que és una jurista sensata. No sé si pressuposen que en aquest món dels jutges hi ha molt insensats.

A mi m'agradaria que es castiguessin els jutges que prevariquen. Això no sé qui ho ha de regular i pot fer-hi alguna cosa, però mentre els jutges amb responsabilitats puguin frenar els processos judicials per interessos polítics i ideològics, no podrem confiar en la Justícia.

En el cas del Procés s'ha fet molt evident que el ritme de treball ha anat segons han volgut els jutges. La no aplicació de la llei d'amnistia, aprovada pel Poder Legislatiu, és un cas de prevaricació i no s'hauria de permetre. Puc entendre que a un jutge no li agradi una llei, però ell està obligant a fer-la complir i acceptar allò que un altre poder de l'estat ha aprovat. O no es tracta d'evitar la ingerència entre els tres poders?

Ja sé que hem de confiar en les persones i donar-los un marge de confiança, però ens han enganyat tant i tan sovint, que resulta molt difícil mantenir-la. Ho intentarem, però estic convençut que no tindrem gaires alegries. El món està força corromput, i pel que fa al Poder judicial, no li va al darrere.

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Ja he votat!

Sí, avui des de casa ja he exercit el meu dret a vot i ho he fet poc convençut de la decisió presa, però no tenia gaires opcions que em fessin dubtar. Mai he renunciat al vot, des de que he tingut oportunitat de fer-ho, i ara no havia de ser una excepció, encara que no trobi cap partit polític que s'ho mereixi de veritat.

He votat amb la comoditat de fer-ho des de casa i no haver de desplaçar-me ni a l'oficina de Correus ni a la mesa electoral, sobretot pensant en la situació de pandèmia que estem patint. He tingut la sort que no m'ha tocat anar a presidir cap mesa electoral, ni exercir de vocal, i que disposava de certificat digital.

Llegeixo que la Junta Electoral està preocupada per si es podran constituir totes les meses electorals. I doncs què es pensaven quan el govern demanava ajornar les eleccions? Que ho feien perquè no els agradava que coincidís amb Sant Valentí? Potser seria bo que tots els presidents, vocals i suplents no es presentessin a cap mesa electoral, i a veure com s'espavilen. Seria una resposta consensuada de la població, cansada dels polítics i els jutges.

En tot cas, jo la feina ja l'he fet i espero que el meu vot ajudi en l'objectiu pel qual l'he emès. No voldria que la meva abstenció ajudés els que poc estimen el país i que només lluiten per desestabilitzar-lo i treure-li competències. Aquells partits polítics que no estan d'acord amb la singularitat de Catalunya, els seus drets i institucions. Aquells partits que voldrien recentralitzar l'Estat i que tot es decidís des de Madrid. Ara ja passa amb els jutges, però després també passaria amb el Poder executiu i el legislatiu.

Repressió política a Espanya

La decisió de l'Audiència Nacional d'empresonar Pablo Hasél és una mostra palpable que a Espanya no hi ha llibertat d'expressió i que la repressió política va més enllà del Procés català. 

Amb aquesta frase ja podria acabar el post d'avui, perquè no hi ha gaire res més a dir ni a matisar. És una vergonya que el segle que som i en l'entorn en què ens trobem hi hagi un estat com l'espanyol que reprimeixi d'aquesta manera. Està vist i comprovat que el Poder judicial té un color i no hi ha Justícia que hi valgui. Qui no fa allò que consideren correcte els jutges hereus de la dictadura no passa i és oprimit.

Què més ha de passar perquè tot canviï i arribi de veritat la democràcia que tan havíem somiat i fins i tot cregut que havíem assolit. Cada vegada hi ha més senyals contràries, dins del Poder judicial, però també al legislatiu, i uns polítics al govern que tenen por i són incapaços de plantar cara a tanta injustícia.

Puc pensar que encara ha de passar molt temps perquè puguem respirar tranquils, si és que algun dia ho aconseguim. No és estrany, doncs, que molts vulguem marxar d'aquest Estat opressor. Que no ens vinguin a dir que som en un país demòcrata. No és cert! És el país dels senyors de Vox, de molta gent del PP i C's, i també del PSOE, la qual cosa encara fa més pena.

Se l'acusa d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. Es busca excuses per justificar una mesura totalment injustificable. Injúries a una corona corrupta que no se la pot jutjar perquè ho diu la Constitució, i perquè els polítics són uns covards i venuts.

És molt injust i fa molta ràbia, i no puc deixar de manifestar-ho en el meu racó d'expressió. Què més ha d'esperar veure Europa per adonar-se de com estem oprimits a Espanya? A qui més hauran d'empresonar perquè peti d'una vegada? Senyors polítics siguin valents i defensin la ciutadania davant d'uns opressors amb toga!

Racisme o por?

Els fets succeïts en diverses poblacions catalanes en què una colla de veïns increpen uns joves que viuen en pisos ocupats, i els culpen de la violència i robatoris a les cases, han estat catalogats d'actituds xenòfobes i pur racisme. Hi ha, però qui discrepa i més aviat ho relaciona amb la por de molts veïns que pateixen aquesta violència i robatoris. De què estem parlant?

La resposta és massa complexa com per deixar-ho dit en dues paraules. Hi ha elements prou evidents que demostren que cal prendre decisions importants a la situació de molts joves sense feina i sense lloc on viure. Les ocupacions de pisos són conseqüència d'una situació no resolta, i que en el cas de joves estrangers, passa quan el sistema, una vegada complerts els divuit anys, els deixa a l'estacada.

Unes lleis massa laxes que permeten l'ocupació dels pisos, i les dificultats imposades als joves per poder guanyar-se la vida i procurar-se un habitatge sense necessitat d'ocupar-lo il·lícitament, provoquen la situació crítica que darrerament s'ha escampat a diferents poblacions.

No negaré mai la predisposició inconscient al racisme, a menystenir els que són diferents a nosaltres, però limitar el problema de la violència i l'ocupació de pisos únicament al racisme és un error. També és comprensible que les persones es trobin indefenses davant l'increment de robatoris, i sobretot de la manera que es produeixen.

Fa massa temps que les lleis han quedat obsoletes i hem d'estirar les orelles al poder legislatiu perquè es canviï aquesta impunitat per una banda i aquesta deixadesa per l'altra. No pot ser que els propietaris dels pisos tinguin menys drets que els que els ocupen il·legalment, ni tampoc que la llei permeti que d'un dia per l'altre un jove es trobi al carrer sense mitjans per sobreviure. Mentre això continuï d'aquesta manera, els aldarulls que hem pogut observar aquests dies, i la preocupació de molts veïns continuarà, amb el perill que els esdeveniments acabin en tragèdia. Exigim els nostres governants mesures per resoldre aquesta situació abans no sigui massa tard.

És legítim investigar la monarquia?

Sembla ser que el president del govern espanyol vol que el Tribunal Constitucional anul·li l'acord del Parlament català de crear una comissió investigadora sobre la monarquia espanyola. Aquell costum del govern de M. Rajoy sembla que té continuïtat amb el president socialista. Utilitza el poder judicial per tombar allò que el poder legislatiu català aprova.

Tal com es pot veure el Parlament català, representant del poble, no és sobirà sinó que continua essent trepitjat per l'Estat espanyol. Amb aquesta actitud es fa molt difícil de trobar la manera de pactar res, i fa l'efecte que ningú no vol baixar del burro.

Al marge, però de la legalitat o no de la creació d'aquesta comissió investigadora, em pregunto si és legítima. Des de fa molt temps s'ha conegut l'activitat poc neta i fins i tot presumptament corrupta del rei emèrit. En tot moment s'ha fet valdre la immunitat per vetar qualsevol de les acusacions que es podien tramitar. Si a més a més hi afegim les suposades trucades del rei actual a empreses residents a Catalunya perquè sortissin i establissin la seva seu a Espanya, tot faria pensar que el Parlament català estaria legitimat per investigar-ho. Si en lloc d'haver-ho fet el rei, hagués estat alguna altra persona, també seria legal.

Voler tapar les gestions fosques de la monarquia, basant-se en la seva immunitat constitucional, no deixa de ser una immoralitat i, al meu entendre, la comissió parlamentària creada és totalment legítima. Com que a Espanya la legitimitat no juga cap paper, sinó que tot es basa en la llei, encara que sigui contrària a l'ètica i la moral, és més que segur que Sánchez presentarà el recurs al Tribunal Constitucional i aquest ordenarà l'anul·lació automàtica de l'acord de creació de la comissió. 

Aquesta és l'Espanya que tenim i si l'aconsegueixen canviar, encara serà per a pitjor.

Hem banalitzat la democràcia

Entre tots hem banalitzat la democràcia i això ens afecta més als que vàrem viure els anys de la dictadura franquista i que somiàvem en desempallegar-nos-en, que no pas a aquelles persones que han nascut dins d'un sistema democràtic. 

Si ens fixem en tot el que passa a diferents estats declarats demòcrates ens adonem que no tots actuen de la mateixa manera. No en tots aquests estats la democràcia té les mateixes connotacions, ni són les mateixes les sensacions de llibertat, participació i transparència. 

Hem arribat a un punt en què definim un estat democràtic aquell que convoca eleccions per escollir els seus dirigents. És per això que considerem estats demòcrates Turquia, Rússia, Alemanya, Grècia... per què no ho han de ser si el poble ha escollit lliurement Erdogan, Putin, Merkel...?

Hem oblidat que no només convocant eleccions podem declarar un estat com a democràtic. No tenim en compte la llibertat dels seus ciutadans per formar una candidatura i presentar-s'hi, ni les facilitats per donar-se a conèixer... però també deixem de fixar-nos en la independència dels poders judicial i legislatiu, de l'executiu. Potser alguns catalans som especialment sensibles a aquests elements, però caiem en el perill de la generalització o de només mirar-nos el melic.

Avui parlar de democràcia no ens diu res, perquè hem arribat a la conclusió que no és garantia de res. Se sobreentén que l'estat és democràtic i a partir d'aquí es construeix tot, encara que s'entri en contradiccions amb la pròpia definició de democràcia. És per això que molts hem perdut la il·lusió, i hem obert els ulls i ens hem adonat que havíem idealitzat la democràcia. Sens dubte que havíem de sortir de la dictadura, però una vegada fora, ens trobem desemparats i amb pocs recursos per avançar per a un món més just i igualitari.

Catalunya en estat de xoc

La decisió d'avui del president del Parlament català ha deixat el país en estat de xoc. Ningú no s'ho esperava, encara que alguns estan contents. Què ha passat? Ha fet efecte la resolució del Tribunal Constitucional? És aquesta institució la que decideix qui es pot presentar i qui no? A qui poden votar els diputats electes i a qui no?

Sembla que la CUP i JxCat són els més emprenyats i els que han qüestionat més la decisió del president. Ha estat una decisió personal? Algú l'ha pressionat? Ha estat ERC qui li ha suggerit l'ajornament del ple?

Segurament que ho anirem descobrint, però de moment la gent està molt esverada i continuem amb la incògnita de què passarà. Emprenyats per l'ajornament, però sobretot per la crisi de la democràcia a Espanya. La submissió del poder judicial i legislatiu al poder executiu ha arribat a uns nivells que ningú no es podia imaginar. És impossible en aquests moments endevinar què més pot passar. Jo crec que, si els partits independentistes continuen ferrucs i el president del Parlament ho permet, el següent pas serà l'exèrcit al carrer. No ho voldria mai, però no se m'acut res més, venint de qui ve, tenint a qui tenim al govern de Madrid i als tribunals judicials.

Seguirem de prop els esdeveniments, amb la màxima calma i serenitat, però la ràbia per dintre no l'atures i la impotència que et fan sentir va en augment. Tristos moments de la història d'Espanya.

L'Estat i el Poder Judicial actua per venjança

Aquesta és una afirmació contundent que cal analitzar. L'actuació de l'Estat espanyol i de tot el Poder judicial s'emmarca, aparentment, en una posició de venjança contra l'atreviment del poble català que ha gosat posar en perill l'statu quo d'un país corrupte, amb uns polítics imputats i culpables que no entren a la presó per amiguisme i complicitat política i judicial.

Són moltes les proves que et porten a aquesta deducció i nuls els arguments que t'ho podrien qüestionar. L'actuació de l'Estat a través de la seva policia i poder fiscal i judicial és exactament el que recomanava evitar el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Fins i tot que consideréssim justos els motius de les detencions dels membres del govern cessat, la manera com s'han tractat no poden considerar-se de cap manera objectives ni imparcials, ni respectuoses amb els drets humans. Tots han actuat d'una manera grossera sense respectar ni lleis ni la pròpia Constitució que tant veneren, amb l'únic objectiu de venjar la humiliació patida el dia 1 d'octubre.

Només un govern corrupte que ja no pot ensenyar les seves mans, brutes de tan manipular els fils del poder, pot aconseguir continuar governant de manera dèspota contra la voluntat d'un poble no violent,   que només demana poder expressar la seva veu amb totes les garanties democràtiques que se suposen en un Estat de dret, en l'Europa democràtica del segle XXI, però que s'ha trobat amb la desaparició de la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial, i amb el suport vergonyós del PSOE, i del partit d'extrema dreta espanyola actual, C's.

Avui hem gaudit de la bellesa dels paratges del Baix Empordà, això sí, mentre dos líders cívics i mig govern legítim català és a la presó, i l'altre meitat a l'exili. Calia recuperar forces per continuar denunciant les males arts del govern de l'Estat espanyol.