La gent que em coneix sap que no sóc home de grans petons i abraçades. És per això que aquests dies, quan llegeixo comentaris de persones que enyoren poder tornar a abraçar-se m'adono que és un fet que no he trobat a faltar en tots aquests dies de confinament.
Hi ha un programa de televisió que protagonitza en Joan Maria Pou, que he vist molt poques vegades, precisament perquè es dedica molta estona a abraçar a tot ca i quitxo, i més aviat em molesta de veure-ho, com si m'hi trobés al mig. Ho trobo molt poc natural, encara que probablement la gent que hi està acostumada ni se n'adona.
Recordo una vegada que em vaig trobar amb una comunitat creient en un local de Barcelona, quan hi vivia, que practicaven l'oració i cap al final tothom es va aixecar i es van dedicar a abraçar-se entre ells, i jo al mig. Us asseguro que m'ho vaig passar molt malament, i va ser el motiu per no tornar-m'hi a acostar.
Sempre he intentar mantenir la distància amb els meus interlocutors, distància física s'entén. Fins i tot em venia de nou el costum, molt arrelat a Barcelona, d'encaixar les mans en trobar-se. Jo sempre he pensat que amb la paraula i els gestos n'hi havia prou i no calia el contacte. La pandèmia actual em va a favor en aquest sentit. M'imagino que en el desconfinament progressiu demanaran que s'evitin els contactes. Per a mi no serà cap problema, ans el contrari. Em trobaré com peix a l'aigua.
