Tots pendents de Trump

L'assassinat del general iranià per part dels EUA i la rèplica de l'exèrcit iranià aquesta matinada, ens ha posat a tots la por al cos. De què és capaç el president Trump? Hem tingut temps de conèixer-lo i sabem que qualsevol cosa li pot passar pel cap, i les repercussions poden ser importants, de gran abast.

Trump no és president per casualitat. Les seves excentricitats són cada vegada menys originals arreu. T'adones que no és l'únic mandatari populista i autoritari que hi ha pel món. El problema és que estem parlant dels EUA, i no d'una república qualsevol.

Tinc entès que el president no pot declarar una guerra, sinó que és el Parlament, però accions com l'assassinat del general iranià són una provocació suficient com per començar la guerra. És el conte de mai acabar. Els soldats americans continuaran a la regió, perquè la calma és gairebé impossible.

I quin paper hi fa la Unió Europea? Molt em temo que, com sempre, farà el paper de la trista figura, a no ser que el senyor Borrell ho solucioni. Potser el tindrem entretingut i no marejarà tant la perdiu amb el procés català.

Estem vivint uns dies complicats, a nivell mundial, que s'ajunten a la realitat espanyola, on la dreta extrema ha trencat tot els límits, totes les línies vermelles, com es diu ara, i faran el que sigui per crispar la política. No és ja un atacar les decisions del govern, sinó intentar que no pugui fer res. Rebentar-ho tot per poder recuperar el poder. Ara, però, hi tenim Vox i C's, aquests ferits de mort, que són molt pitjors que els militants del PP.

El franquisme continua viu

Durant les feines de trasllat de les restes mortals del dictador Franco, per fer-lo fora del Valle de los Caidos, ha quedat demostrat que el franquisme continua viu en l'Espanya constitucional. La cerimònia ha donat protagonisme a les forces franquistes que enyoren els anys de la dictadura, encara que molts d'ells hagin nascut després.

Precisament, el fet que hi hagi persones joves que es considerin franquistes i enarborin la bandera preconstitucional, resulta curiós. No estem parlant de persones que varen viure felices i afavorides per la dictadura del general, sinó en tot cas els seus descendents. Joves que van en contra la democràcia, avui trontollant, reclamant mà dura contra aquells que desafien el poder central.

Pedro Sánchez ha complert la seva promesa, però són molts els que esperen més resultats. Són moltes les persones que hi tenen enterrats els seus familiars, que amb nocturnitat i traïdoria varen ser-hi traslladats. Com deia algun comentarista de televisió, el problema del PSOE és que evoluciona molt lentament, reacciona tard i massa a poc a poc.

La pregunta que ens fem és si el trasllat de les restes de Franco beneficiarà el PSOE en les eleccions del proper 10 de novembre, o més aviat espavilarà els defensors del dictador, representats per VOX. Sigui com sigui, l'acte d'avui era convenient, potser sense tanta transcendència mediàtica, però volem la segona part, i confiem que si Pedro Sánchez manté la presidència, després de les eleccions, posi la directa i faci justícia als familiars de les persones enterrades sense cap tipus d'autorització.

La Justícia no és igual per a tothom

"La Justícia a l'Estat espanyol no és igual per a tothom i els fiscals defensen els interessos dels corruptes del PP". Aquesta podria ser una frase que molts defensarien després de veure el que passa dia rere dia. No tinc cap interès en què el cunyat del rei entri a la presó, simplement m'estranya i indigna que no tothom és tractat de la mateixa manera. Li desitjo tota la sort del món, però també a molts infeliços que no han tingut la mateixa sort.

Quan veus les decisions que es prenen, després de sis o set anys de sentir parlar del judici i de tot el que han estat fent durant anys. Quan veus la manera que té el fiscal general d'arraconar fiscals que imputaven càrrecs electes del PP per corrupció, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. Quin futur estem preparant als nostres fills?

Quan era jove tenia la il·lusió d'aconseguir que al meu país acabés amb la dictadura i tinguéssim un sistema democràtic. Veia amb ganes el futur que s'acostava, perquè la situació no podia continuar. Europa era massa forta i a prop com per permetre que no escapéssim d'aquell món gris del general Franco i els seus aliats.

El resultat no ha estat el que desitjàvem, però sí que és molt millor del que teníem els anys setanta. Ara, però jo penso en els meus fills i se'm fa difícil animar-los de cara el futur, però ho haig de fer, i no sé on agafar-me per engrescar-los perquè gaudeixin d'una vida feliç i justa. Tenen tots els números d'haver de suportar la dictadura d'una democràcia malalta i corrupta durant massa anys. Els vull animar a treballar perquè aconsegueixin un món més just i lliure de corruptes i paràsits, però em costa. M'està costant. Ja no em preocupen els anys que pugui continuar vivint, que espero que en siguin molts, sinó el futur dels meus fills que els hi hem posat tan difícil. Com podem acabar amb aquest govern del PP tan corrupte, manipulador i injust?

Vuitanta anys del cop d'estat

Demà farà vuitanta anys del cop d'estat del general Franco i encara tenim entre nosaltres moltes persones que ens poden explicar la seva experiència, com ho varen viure i patir. L'ARA, com ens té acostumats, avui ens ha relatat interessants vivencies, però de ben segur que tots en coneixem de ben properes.

A casa la mare, que ja fa tretze anys que ens va deixar, i el pare, que ha viscut fins a primers d'aquest any, no ens en varen parlar gaire, però si que de tant en tant deixaven anar algunes explicacions de com ho havien viscut. El pare era de la quinta del biberó, i estava condemnat a viure la guerra en primer pla essent encara un vailet.

Diuen que la història l'escriuen els guanyadors, però el coneixement popular es transmet de pares a fills, i no sempre han estat guanyadors. La llarga dictadura franquista va procurar uniformar el coneixement dels fets del 36, però no ho va aconseguir del tot. El mateix va passar amb la cultura i la llengua catalanes, que es varen intentar destruir, però aquí ens teniu.

El més trist de tot, però, és la lectura mal intencionada que en fan persones i partits polítics que es fan dir demòcrates. Una cosa és exagerar i fins i tot fer anar l'aigua al molí propi, però una altra de molt diferent i vergonyant és mentir per continuar justificant l'atac a la nostra societat, i negant els nostres drets com a país.

Demà tindré un record dels meus pares i de com els va canviar la vida. M'imaginaré com hauria pogut ser la seva vida sense el cop d'estat, i evidentment sense gairebé quaranta anys de dictadura.

Els vincles del PP amb la dictadura franquista

Tot i que s'ha volgut dissimular durant molts anys, els anys de la tan anomenada transició, el PP no ha pogut amagar els seus forts lligams amb la dictadura del general Franco. Persones que han continuat amb responsabilitats polítiques, organitzacions properes al dictador, simpatitzants premiats amb càrrecs i llocs privilegiats... i una moral totalment predemocràtica, prepotència, autoritarisme i enemics de qualsevol tipus de diàleg.

L'anècdota d'aquests dies és l'advocat de la líder del PP català, la senyora Sánchez-Camacho, que va ser qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich, després d'un 'judici' totalment polític i amb final intencionat, mentre el dictador estirava la pota.

Els pares ens preocupem dels amics dels nostres fills. Sabem que a part de l'educació que els podem donar i l'ensenyament que reben a l'escola, hi ha un component important en la formació dels nostres fills que és l'entorn d'amistats en el temps lliure i aficions. Ens agrada pensar que els amics dels nostres fills respecten uns mateixos valors que no són contraris a les nostres creences. Aquest pòsit és el que els obrirà les portes i els determinarà el seu futur.

El PP ha mantingut a les seves files una bona colla de franquistes convençuts, essencialment antidemocràtics, que ha evitar que reeixís cap partit d'extrema dreta, com passa en molts països europeus, perquè a Espanya aquests personatges tenen via lliure dins del Partit Popular.

Tot és prou evident, i per això és tan fàcil d'entendre que el senyor Rajoy, que no és el pitjor dels seus, no sàpiga què vol dir dialogar. Ho confon amb parlar d'allò que a ell li agrada, sense acceptar cap altra proposta. Això, els demòcrates saben que no és diàleg, sinó prepotència, perquè l'únic argument és la majoria absoluta de què disposa. Ens falta molt per aconseguir un país totalment democràtic. Ara per ara només tenim una reproducció mal feta, i interessada, del que seria un sistema democràtic de respecte als drets fonamentals de les persones. Oblideu-vos de la separació dels tres poders. A Espanya continuen manant els mateixos, fins i tot quan el president del govern ha estat socialista.

La destrucció de les imatges i la història

Arran de la destrossa de l'estàtua de Lenin a Ucraïna, en mans de grups enfrontats amb el seu govern, que ha optat per tornar a mans de Rússia i donar l'esquena a la Unió Europea, reflexionem sobre el significat de les estàtues i el paper que juguen en la història de la humanitat.

Ahir vèiem com a Síria s'enderrocaven mesquites i altres béns patrimonials, o bé tots recordem com els talibans varen destruir els Budes de Bamian, normalment per negar i oblidar períodes de la història que no agraden als dirigents polítics d'aquell moment, o a una part de la població.

Al nostre país això també ha passat amb les imatges i estàtues eqüestres del general Franco, i tots aquells símbols que ens recordaven la dictadura patida, més a Catalunya que a la resta d'Espanya. Llavors em pregunto si això és un encert o es tracta d'un greu error.

Jo puc estar d'acord en que una ciutat retiri condecoracions a un dictador, una vegada recuperada la democràcia, o que restableixi els noms dels carrers i places, anteriors a la dictadura, però eliminar estàtues? Aquí hi tinc els meus dubtes. Segur que no em faria cap gràcia veure una estàtua del dictador cada vegada que sortís de casa, però aquell personatge sinistre forma part de la història i nosaltres també som part i fruit d'aquesta història.

Tots tenim clar que la història l'escriuen els guanyadors, i d'aquí els problemes dels perdedors per recuperar la seva dignitat. Eliminant els símbols de cada època no es fa cap favor a la història ni al patrimoni de la humanitat. Hauríem de trobar la manera d'exaltar l'esperit democràtic i denigrar la dictadura sense negar la història, per respecte i precaució, perquè les èpoques negres no tornin a aparèixer. Cal denunciar, això sí, i amb totes les forces, aquelles persones i institucions que neguen la llibertat de les persones. Desgraciadament, l'Espanya de la transició no ha denunciat suficientment la dictadura, i és per això que el nostre model democràtic és tan feble i es respira contínuament aires d'involució.