Cal estar més preparat per ocupar un càrrec

El ministre de sanitat viu en la seva pròpia carn el cinisme que durant dos anys ha practicat atacant el govern de la Generalitat. Potser no s'havia adonat que governar no és tan fàcil, sobretot quan no es tenen les aptituds suficients per fer-ho. Hi ha persones que a vegades he admirat per la seva predisposició a ocupar qualsevol lloc, encara que no en tinguin ni idea. Potser és aquesta la manera d'actuar, però a mi em deixen parat.

Ha estat criticant el govern de la Generalitat, amb sorna i sí, amb cinisme, i ara es veu embolicat en una compra-estafa de 650.000 tests ràpids del coronavirus. I no serà aquesta l'única cosa que el farà ballar el cap. Avui ja es parla que el govern espanyol està estudiant aplicar mesures més restrictives per afrontar el coronavirus, quan des d'algunes comunitats autònomes ja fa dies que li demanen. 

Ahir estaven molt contents perquè havien disminuït les morts, però avui han tornat a augmentar, per sobre de la mitjana dels altres dies. El problema no està solucionat i cal trobar la manera de millorar-ho.

El govern espanyol, que es creu tan savi, s'ha vist superat per la malaltia i també ahir per les mesures econòmiques que es volien aplicar des de Brussel·les. Se'ls ha titllat de no fer bé les coses. Amb nosaltres fan servir qualsevol excusa, estic d'acord amb l'adjectiu de xarlatà que li dona Xavier Roig a Pedro Sánchez, al seu article d'avui. A Europa no es pot anar amb les mateixes excuses.

Tinc més confiança en el govern de Pedro Sánchez que no pas en el govern de Rajoy, però tot i així li demano més humilitat, i més transparència. 

Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

Un govern amb empresonats i exiliats i lluny de la paritat

Dos exiliats i dos empresonats entre el nou govern nomenat pel president Quim Torra. Les amenaces del govern del PP no han evitat que el president català nomenés els consellers vetats per Madrid. El ministre portaveu del govern espanyol va deixar ben clar que si es produïa aquest nomenament, actuarien. Ara caldrà veure quina serà aquesta actuació, i si això provocarà que es perllongui la vigència del 155.

Ahir escrivia que no ho veia convenient, però és evident que era la meva opinió, i que al llarg de tot el que portem de procés, en més d'una ocasió he pensat de manera diferent de com s'ha actuat. Veurem si la decisió és bona i ens ajuda a avançar, o bé ens continua mantenint encallats.

Ahir vaig acabar de llegir "Al mateix riu d'Heràclit", de Pep Coll. M'ha resultat interessant i he pogut reflexionar sobre algun dels pensaments del savi filòsof, sobretot relacionats amb la vida pública i la política, però sobretot en la consciència de les persones, la responsabilitat dels seus actes, i les conseqüències dels mateixos.

Un govern en què el president tampoc s'hi ha lluït gaire a l'hora de tenir en compte la paritat. A vegades ens esplaiem amb grans proclames i exigències, però a l'hora de la veritat actuem de manera contrària i incoherent amb allò que hem defensat. No hi havia altres opcions? No es tracta d'obsessionar-se amb el percentatge exacte, però d'això a la realitat que podem observar hi ha una gran diferència.