L'auge de l'extrema dreta ennegreix el futur

Entenc que el tema d’actualitat a tractar avui són les demandes de la Fiscalia als nostres polítics empresonats, des de 16 a 25 anys, però tot i la importància del tema i les repercussions que tindrà, i que donarà prou motius per parlar-ne i denunciar-ho, avui no en parlaré.

Per avui havia pensat parlar d’una preocupació que em té molt en alerta, fins al punt de no saber-hi trobar cap solució. Em refereixo al creixement de l’extrema dreta a Occident. No és res que puguem deixar de banda, perquè condicionarà el nostre futur i, sobretot la dels nostres fills.

La lectura aquests darrers mesos de l’obra d’Stefan Zweig, “El món d’ahir: memòries d’un europeu”, m’ha fet pensar en l’estupidesa del humans que no n’aprenem, i tornem a caure en els mateixos errors, sabent que resultaran fatals.

Ara fa un segle que Europa va veure créixer el moviment d’extrema dreta de la mà d’un boig que va enganyar tothom, i cent anys després hem escollit presidents com  Trump i Bolsonaro, i observem com estan creixent els partits d’extrema dreta a diferents països europeus, mig any abans de la celebració de les eleccions europees.

Us asseguro que estic preocupat i em dol la desaparició dels valors que defensava l’esquerra i també la desaparició dels partits d’esquerres que no han aconseguit mantenir-nos seduïts en la defensa dels drets humans i dels valors que durant tant de temps havíem conreat.

Us aconsello que llegiu l’article de Joan Majó “Trump, Boris Johnson, Bolsonaro”, a l'ARA. Com sempre, és un molt bon article.

Veneçuela, tot en nom del poble!

Avui mentre mirava les notícies de Veneçuela a través del 3/24 he pensat en les estructures de poder i en tot el treball de filigranes per mantenir-lo sense perill de sortir-ne escaldat. Una mica, penso, és com la corrupció. Una persona sola corrupta és impossible, necessita col·laboradors que li defensaran la seva corrupció a través del benefici que en trauran. És allò d'untar qui t'ha de salvar.

En política, als partits polítics, si un vol ser al capdamunt ha de procurar-se la gent que el catapultarà i saber-los agrair el seu esforç amb càrrecs i poder. En el món de la corrupció segur que també va per aquí.

Em fixava amb en Maduro, el seu president, i pensava en el concepte que en tinc d'ell, però em xocava veient tots els comandaments militars i civils fent-li costat. Aquests, tenien sentiment patriòtic o la butxaca plena gràcies a ell?

Podem considerar Maduro un boig o un curt de gambals, però... i tota aquella altra gent? també ho són? El consideren un líder a seguir? N'estan convençuts o bé s'apunten a allò que els mereix més confiança?

No sé què passa a Veneçuela, perquè tota la informació que tinc em ve filtrada i es fa molt difícil saber què hi ha de veritat i fins on, però si són certes les imatges que veiem, és molt trist que estigui passant, perquè al final qui més hi surt perdent és la població més humil.

L'independentisme català uneix Espanya

Ningú no podrà dir mai que els catalans no hem contribuït a la unitat d'Espanya. Els independentistes, els dos milions que varen votar opcions independentistes, han aconseguit que Rajoy, Sánchez i Rivera es posin d'acord en la defensa de la unitat d'Espanya. A les properes eleccions generals, Catalunya no serà motiu de discòrdia, tots vendran als seus electors potencials que tot el que passa a Catalunya és culpa d'un president boig que ha embruixat dos milions de catalans.

Iglesias és el cigró negre que ha vingut a dir que la solució de tot plegat és el dret a decidir. Als ulls dels grans pares de la pàtria aquest jove no va bé, i ja s'ha vist la feina que ha fet a Europa. Les eleccions el posaran al seu lloc.

D'alguna manera el favor de l'independentisme és la torna a l'empenta que Rajoy els ha donat. No sabem com acabarà, però ens trobem en una situació que pocs s'havien imaginat. En primer lloc que Mas liderés una CDC independentista, i després que Rajoy s'hi posés tan bé per engrescar-hi joves i vells.

Síria, la veu de la consciència d'Occident

Síria és la veu de la consciència d'aquest món boig i injust. Ja no es tracta de danys col·laterals, sinó que s'ataca directament la població civil. És la cruesa de la guerra situada en l'extrem, que et fueteja impotència i ràbia. La por i extrema prudència dels països occidentals, escarmentats amb Tunísia, Líbia i Egipte, fa que la guerra a Síria s'eternitzi i les morts sumin dia rere dia.

No saps si donar suport a una intervenció dels exèrcits occidentals, amb la qual cosa pot augmentar el nombre de víctimes, o esperar que els sirians reflexionin i aturin aquesta guerra fratricida. Com deia abans, els resultats obtinguts a Líbia, posen en dubte l'eficàcia d'intervenir en aquests països, però en canvi fot molta ràbia observar com moren dones i nens i determinen el futur d'una generació que ha tingut la dissort de viure la guerra.

Des del meu bloc, un record a tots els sirians que pateixen la guerra i una reflexió per a tots nosaltres, que sovint som molt imprudents, es queixem per qualsevol cosa i som injustos amb els que tenen dificultats per continuar vivint.