Cap de setmana de manifestacions

Els dies passen molt de pressa i avui fa dos anys justos que durant vuit segons vàrem ser república independent. Aquells polítics que donaven la imatge de tenir les coses molt ben planejades varen fer marxa enrere, sense tenir un pla B que es posés en funcionament.

A partir d'aquell dia els fets s'han anat succeint, amb un poble engrescat, encara que cada vegada li costa més sortir al carrer, i la desaparició dels polítics, uns perquè varen ser presos o a l'exili, d'altres perquè no han estat capaços de substituir-los ni liderar el govern.

Han estat dos anys que hem lamentat la injustícia de tenir presos persones democràticament innocents. Unes persones que com a molt varen cometre el delicte de la desobediència. Després de la sentència, hem reaccionat amb ràbia i alguns, els més joves, ho han aprofitat per fer aldarulls al carrer i enfrontar-se a una policia, que no ha tingut escrúpols a l'hora de reaccionar.

Han passat dos anys sense govern, amb un president que va a la seva i que ens fa tremolar quan obre la boca. Un govern amb dos partits enfrontats per demostrar qui és més fort, encara que sigui a costa de sacrificar el futur del nostre poble. Uns partits que han ensenyat el pitjor de les seves entranyes i que fa que moltes persones no hi vulguin entrar.

Ahir hi va haver la manifestació per la llibertat dels presos polítics i exiliats, i avui hi ha la resposta dels unionistes, alguns vinguts de fora de Catalunya, per exigir la fi del procés i acabar amb la idea de voler trencar la unitat espanyola. L'aparent lluita per veure qui arreplega més gent és una absurditat i en democràcia no hi ha una manera més clara per demostrar què pensa el poble, que la votació i el referèndum. Argumentar que la Constitució no ho permet és una excusa de mal pagador. La raó es troba en la por que la majoria del poble català demanés ser lliure, i davant d'aquesta amenaça qualsevol excusa serveix.

Els gossos i els llops, d'Irène Némirovsky

Ara fa un moment que he acabat la lectura del llibre que he estat llegint aquests darrers dies, "Els gossos i els llops", d'Irène Némirovsky. Fa poc que vaig descobrir la seva autora, amb el llibre "Jézabel". Irène Némirovsky, va néixer a Kíev l'any 1903 i va morir assassinada l'estiu de 1942, a Auschwitz.

Després de llegir ambdós llibres he conclòs que l'autora és una gran escriptora, que et manté viu i engrescat durant tot el temps i al final et reca deixar els protagonistes. Hi has entrat tant, que et sap greu pensar que ja els deixes i que només et quedarà el record.

De fet em passa sovint que, després d'una bona lectura, em costa començar un llibre nou, perquè el meu cap es troba encara en el marc on s'ha desenvolupat la darrera història. Al final, però no et frenes l'inici d'un nou llibre, perquè tens ganes d'entrar en un nou relat, per conèixer nous protagonistes, noves relacions, noves ensenyances, del dia a dia d'unes persones que, reals o imaginades, t'aporten molt, i et fan vibrar mentre llegeixes la seva història, els seus pensaments, els seus sofriments.

I de tots et quedes amb alguna cosa. De tots aquells llibres que han estat ben escrits i que t'han donat alguna cosa, algun secret, algun tresor per fer front a la realitat que et trobes cada dia.

No és un llibre d'edició recent, sinó que la primera edició d'RBA és de 2011, però us en recomano la seva lectura.

Les primàries del PSC encara porten cua

Tot i que el reconeixement del PSC de les males praxis en les primàries de Barcelona és lloable, ens queda el dubte de què hauria passat si no hagués estat tan evident i escampat per les xarxes socials. Ara és fàcil carregar-nos el PSC per l'actitud tan barroera i gens dissimulada, amb l'excusa d'incitar el vot, però la majoria, per no dir tots, dels partits polítics no haurien de tenir massa tranquil·la la consciència. Costa molt poc d'acusar els altres, amagant les pròpies misèries.

Avui s'especulava que no hi haurà segona volta per no veure més reduïda encara la participació, sobretot tenint en compte que les dues opcions són del mateix bàndol. L'opció final m'imagino que serà col·locar d'alcaldable Collboni, donant un bon lloc a la llista a la senyora Andrés. Personalment trobo que, en cas de pacte, hauria de ser Carmen Andrés, a qui no tinc el gust de conèixer, qui encapçalés la candidatura a l'alcaldia de Barcelona pel PSC.

Andrés, la menys mediàtica, ha engrescat els barcelonins amb qui ha treballat durant uns anys des del govern municipal. Collboni és el "noi maco" de Pere Navarro i té l'ajuda dels mitjans de comunicació. Probablement tingui més capacitat de lideratge Collboni que no pas Andrés, però és per allò del treball de cada dia amb mil dificultats a combatre per avançar molt a poc a poc en l'assoliment dels objectius de l'administració local, la gran deixada de la mà de Déu.

No té res a veure l'entorn en què treballa un diputat del Parlament o el Congrés, respecte al que es troba el polític de l'administració local. El regidor o regidora surt als diaris només per les notícies negatives, i mai se li valora suficientment la seva tasca i els petits èxits. Només per això ja es mereixeria la regidora poder encapçalar la llista del seu partit.

Però en els partits polítics passa el mateixa que en la societat en general. La imatge és molt important, perquè el que es pretén és impressionar i això només s'aconsegueix a base de rostres guanyadors, simpàtics i mediàtics. En aquest aspecte segur que Collboni li dóna mil voltes, i al final el que persegueix el PSC és aconseguir recuperar l'alcaldia que, entretant, l'alcalde Trias gestiona molt còmodament malgrat les circumstàncies.