Ja hem votat, i ara què?

Coneguts els resultats de les eleccions d'aquest diumenge som allà on temíem que arribaríem, amb molts dubtes, moltes preguntes i especulacions, i molta incertesa. Ho sabíem perquè no veiem a cap candidat la capacitat d'obtenir la majoria necessària per formar govern, i al mateix temps moltes rancúnies i animadversió entre aquells que haurien d'asseure's a pactar. Què passarà?

    Abans d'especular amb els possibles pactes és important analitzar els resultats que, tot i previstos, no ens poden deixar indiferents i, si és possible, aprofitar-ho per aprendre dels errors, que en són molts i molt repartits.

    Hem de destacar el fracàs d'ERC, que estic segur no els ha sorprès, per previsible, potser més exagerat del que s'imaginaven i que hauran d'analitzar a fons per intentar sortir del clot, si volen participar del futur del nostre país. Han governat sols sense gaire oposició en els moments claus, fins al final, però no han sabut utilitzar aquesta experiència de govern, sinó més aviat n'han estat víctimes. ERC té, en general, un problema de formes que caldrà que hi posin remei si no volen continuar amb aquests alts i baixos que caracteritzen la seva història electoral.

    Però no només ERC ha fracassat. També ha estat un fracàs el resultat obtingut per la CUP, que ha perdut més de la meitat dels escons i passa a ser insignificant al nostre Parlament, sense ni tan sols aconseguir formar grup parlamentari. Els Comuns han salvat els mobles, però continuen sent residuals, i la dreta es fa forta, amb dos grups d'extrema dreta i un PP reforçat. Només la desaparició de Ciudadanos ens deixa una mica tranquils. Ells han estat els principals culpables del deteriorament de la pràctica parlamentària al nostre país. Ells desapareixen, però el mal ja està fet.

    I el gran guanyador ha estat el PSC que, per primera vegada, guanya en vots i escons. Una victòria que no assegura la seva presidència i això ens pot portar a un bloqueig que ens obligui a celebrar unes noves eleccions abans d'acabar l'any. El PSC aconsegueix, amb el desastre d'ERC i la CUP, que els partits independentistes perdin la majoria al Parlament. Només Puigdemont i els seus mantenen el pols, sense gaires possibilitats d'èxit. Les matemàtiques hi juguen.

    Serà bo que cada partit polític valori els resultats i tingui molt present que els ciutadans no s'han equivocat amb el seu vot. L'error l'han comès els partits polítics que han quedat en evidència. La bondat de les eleccions és que els electors col·loquen als polítics al lloc que es mereixen. Estem farts de falses promeses. Volem realitats. Necessitem un govern fort, eficient i transparent. 

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

Menys inscripcions a la manifestació de la Diada

Carrizosa (C's) diu que les inscripcions a la manifestació de l'onze de setembre han baixat un 25% perquè la gent està farta del procés. Jo penso que té raó. Som molts que n'estem farts, però potser no de la manera que Carrizosa ho pressuposa.

Molts catalans estem farts del govern, dels partits polítics, de l'ANC, de... estem una mica farts de tot i tothom, perquè la impressió que tenim és que no hi ha ningú que lideri res. El govern no funciona, els partits independentistes estan barallats, l'ANC convoca la ciutadania al marge dels partits polítics, i la gent no sap a qui ha de creure.

Tens la sensació que arriba el dia onze de setembre i toca manifestar-se. No sabem gaire quin és el lema, ni què pretenem demostrar. Volem sumar més gent? Això no serà possible, perquè no estem prou motivats. Volem avisar que en funció de la sentència actuarem d'una manera o altra? Doncs no sabem què farem, ni com ho decidirem.

El senyor Carrizosa, doncs, té raó quan diu que n'estem farts, i el dia onze de setembre segur que es farà un tip de repetir-ho, però això no vol dir que les ganes de ser independents hagin afluixat. Probablement les expectatives són més baixes, les forces s'han reduït, però les ganes de fer un salt i marxar de qui no ens estima, sinó que simplement ens utilitza, hi continuen sent.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament.